Entrevista a Xabier Arzalluz
Nascut en el si d’una família carlina va iniciar estudis eclesiàstics sent ordenat jesuïta, vocació que posteriorment va abandonar. Es va llicenciar en Dret i en Filosofia i Lletres en la Universitat de Salamanca. Especialista en Dret polític, va renunciar al seu desig de ser catedràtic per a dedicar-se a la política, afiliant-se al PNB. Va ser diputat per Guipúscoa en el Congrés dels Diputats durant la Legislatura Constituent d’Espanya (1977-1979. Va assumir la direcció del PNB, sota la qual, i com a conseqüència de l’aprovació de l’Estatut de Guernica en 1979, el partit va formar el Govern Basc. El 2004, en una disputada elecció interna, el va succeïr en la presidència del PNB Josu Jon Imaz, enfront de Joseba Egibar, candidat defensat per Arzalluz.
Això és interessant, perquè sempre es parla de Sabino Arana, de vegades titllant-lo de boig, però en realitat la formulació nacionalista no és de Sabino. El primer independentisme de Sabino Arana és el seu llibre Vizcaya por su independencia. Aquí desenvolupa la tesi que diu que Biscaia, i qualsevol territori amb fur, fou en un principi lliure i independent, i va fer un pacte amb el rei de Castella, que s’ha anat conservant, i que en el moment en què el trenca l’altra part, tornem a la independència que teníem.
En cartes de gent de finals de la tercera guerra carlina, quan Cánovas liquida les restes dels furs, es troba la mateixa idea, trencat el pacte, tornem a la independència anterior, i aquesta és una idea comuna a tot el país. Sabino Arana tenia 10 anys quan es formula de manera oberta aquest principi. Quant al nacionalisme, Arana el pren d’Europa, especialment de la seva versió alemanya: la diferència, raça que es deia aleshores, llengua, cultura, etcètera, això és un poble. I si és un poble, té per tant voluntat d’ésser un estat, perquè cap altre estat respectarà el que ell és. Això tampoc no ho inventa Sabino Arana. Arana el que fa és, amb aquests principis, organitzar a tots aquells que els senten d’aquesta manera i passa a l’acció formant un partit. Això és Sabino Araba i no les formulacions que ja existeixen. La força de tot això és que el que diu és compartit per tots aquells que veuen com es trenca el fur.
Sobre el futur, així com aquest partit va néixer per crear un estat basc, d’això no n’hi ha cap dubte, l’única variació important la va introduir Aguirre a l’exili amb els seus companys, cap allà el 1940, quan diuen que no formaran un estat complet en una Europa en formació de cara al futur. Si hi ha d’haver una moneda comuna, un exèrcit comú, mirem què queda de propi de cada estat. Com Eslovènia, com Estònia, així veiem el futur. A més, ho veiem amb tranquil·litat, tot depèn de si la gent segueix o no. Jo no en tinc cap dubte, no sé quan, però serà així. I el mateix per a Catalunya, si Catalunya vol, és clar. La clau està en si la gent ho vol de veritat, llavors no hi ha manera d’oposar-s’hi, ja no serveixen les armes. Fixem-nos en l’exemple d’Eslovènia. A Milosevic se’l va avisar que negociés i que no fes servir la força, i com va seguir, va passar el que ja sabem.
Quan fèiem la Constitució ens van dir que això de l’autodeterminació era només per a països colonitzats, i que havíem de demostrar que ho érem. I no ho som, afortunadament. Com que ja sabíem que no podríem tirar-ho endavant, vam deixar-ho i vam passar al nostre primer punt, els drets històrics forals, que són sempre el nostre refugi. Me’n recordo que li vaig donar a Letamendia, que era representant d’Euzkadiko Ezquerra, que defensava també el dret a l’autodeterminació a la Constitució, un paper que portava jo de Berlín, d’un congrés mundial de la Democràcia Cristiana, en què, a proposta alemanya, es va aprovar per unanimitat el dret a l’autodeterminació dels pobles, inclosos els europeus.
De cara al futur només tinc un dubte, fins a quin punt els nostres pobles respectius l’exigiran aquest dret, perquè si l’exigeixen majoritàriament això no ho para ningú. I si hi ha un Milosevic que ve amb armes, com deia un general en un escrit fa poc, veurà Ibarretxe quan se li posin els tancs davant Ajuria Enea. I què? Enviarà als ertzaintza contra els seus tancs? No home, no. Nosaltres cos a terra, ara què fan? Treu vostè Ibarretxe, posa el delegat del govern de Lehendakari i dissol el Parlament Basc. I què? No hi haurà més eleccions? Serà l’únic racó d’Europa on no n’hi hagi? I si n’hi ha, qui creu que guanyarà? No es poden imposar les coses per la força. Així estem, ens fiquen la por al cos, també per la banda econòmica, però al final dependrà de nosaltres.
Quan la independència d’Eslovènia, Felipe González, que era llavors el president del govern, va firmar també amb els altres catorze. A la roda de premsa estava amb Fernández Ordóñez, que estava obsessionat amb el tema català, i un periodista d’aquí li va preguntar què passaria amb Euskadi i Catalunya, i va respondre que això era molt diferent. I es queden aquí!
Jo crec que això també té arrel foral. La sort que nosaltres vam tenir de no caure en cap feixisme, fins que van venir aquests d’ETA, ve de l’estructura foral del segle XIX: els parlaments, l’extracció democràtica... sobretot a Biscaia. Humboldt diu que era una democràcia pura, una mica aristocratitzada, i això ara va a més. Mentrestant, Navarra estava en el somni dels justos amb el seu cacicat. Tot això fa que el PNB es formi, en la seva estructura interna, com si fossin les Juntes de Gernika, perquè agrupa a tots aquells que creuen en la independència. Aquest sistema és molt difícil, però si es porta bé té una virtut, i és que el partit és el dipositari del projecte, que si es deixa exclusivament en mans dels qui manen, que tenen de negociar i pactar, tens el perill que la ideologia vagi desapareixent. El partit no entra a governar, per a això nomenes una sèrie de persones, i no intervé, excepte si en passa alguna de grossa. És a dir, jo no entro en les funcions d’aquell que hem presentat al poble per governar, donat que ja té una cosa més que la pertinença al partit, i que és el vot popular, però sí que vigilem cap a on va.
Això, quan funciona, bé. El dolent és que els partits, i també el nostre, van evolucionant cap a aparells. I llavors, encara que tinguis el sistema, apareix la corrupció, no només l’econòmica, que també, com sabeu a Catalunya, sinó a més el nepotisme, el clientelisme i es donen càrrecs de forma que fan allà la seva vida i després no hi ha manera que els abandonin. Al final no s’està jugant per Euskadi, sinó per allò personal. Un altre problema és el finançament del partit. L’evolució que ve a mi m’espanta, perquè ja no val ni el militant, sinó la manera amb què obtinc els diners, sigui el 3%, el 5% o el que sigui, i a partir d’aquí venc les idees com la Coca-Cola, ni programa ni res.
Què proposa avui dia la democràcia cristiana, entre liberals i socialistes?
La democràcia cristiana ja no existeix, com a mínim la versió europea que vam conèixer. Ara són partits totalment conservadors. És tant així que els grans partits com l’alemany estaven alhora en la internacional democratacristiana i en la conservadora, fins que van posar-hi a dins l’Aznar; fins i tot anaven a entrar els conservadores nòrdics i els britànics. Nosaltres vam marxar perquè ja no ens reconeixíem. Avui què hi ha? Una mica els belgues i els xilens, però avui en dia són ja partits conservadors. Partits de poder, simplement.
Com es pot augmentar la transparència del treball dels polítics?
En primer lloc ha d’haver-hi un partit que controli els polítics. En segon lloc, unes lleis que es compleixin, però en un país com Espanya on les lleis no funcionen i la judicatura està totalment polititzada, no hi ha cap control. En tercer lloc, i és la meva opinió, els mitjans de comunicació. Però estan totalment prostituïts. A qui serveix Godó? I a qui serveix Polanco? Doncs als seus propis interessos abans de res. O com deia Pedro J. Ramírez als seus periodistes, “us haig de dir un cop més que aquest diari no està fet per informar, sinó per influir”. Fins a quin punt compleix així la seva funció? I per últim, per pode tenir una classe política una mica neta crec que hem de tenir una societat èticament organitzada. Però el que tenim són mil Marbelles. I quan dius coses així et prenen per imbècil, com m’ha passat a mi.
Avui encara hi ha una gran diferència entre països nòrdics i països mediterranis. Evidentment tot és perfectible, però en els països nòrdics tenen un altre sentit ètic, començant pels òrgans de control. En un país com en el que ens trobem immersos parlar de moral política...
De l’educació sembla que l’estat no se’n preocupa seriosament. El cas basc destaca pels seus baixos nivells de fracàs escolar. Quin és el secret?
Nosaltres tenim uns percentatges d’escolarització després de l’escola obligatòria quasi iguals als nivells europeus. El pas a batxillerat crec recordar que està quasi a un 70%. A Alemanya tenen un 71%. Però deixant de banda els percentatges, és important destacar la formació professional, que aquí està molt ben muntada de fa molt de temps. Jo crec que si hi ha una prioritat a qualsevol país és l’ensenyament. Això ja ho ha dit Ibarretxe, un país val el que val la seva gent. Moltes vegades, però, has d’atendre el que és urgent abans que el que és important. Nosaltres vam tenir una època de fallida total, amb molta gent a l’atur. Però al final va funcionar, sense saber si els diners que dedicàvem a la indústria o a l’ensenyament servirien. Igual que en el cas del Guggenheim, que el vam fer en aquella època, en contra de l’opinió de tots els altres partits, per tal de tenir quelcom que servís de revulsiu, i amb uns resultats que certament no esperàvem i que van ser tan espectaculars. L’altre projecte important d’aquella època fou el port exterior de Bilbao. Tornant a l’ensenyament, la formació professional és molt important per a totes les petites i mitjanes empreses, que són les que formen la base industrial del país, i més després de la crisi tan forta da fa uns anys.
Zapatero barrejà el diàleg amb ETA amb un discurs polític sobre el dret a decidir dels bascos “sin perjuicio de la unidad constitucional de la monarquía” que Batasuna va valorar amb entusiasme, malgrat que no es modifica la llei de partits. Quina opinió li mereix?
Zapatero va dir que parlaria en el Parlament. Al final el va deixar de banda i va parlar “en seu parlamentària”. A mi m’és igual que parli en seu parlamentària o a la Moncloa, però va faltar al que havia promès, i a sobre tenia al darrere el retrat de donya Isabel II, que va fer aquella famosa llei del 1839 que deia “se confirman los fueros de Álava, Gipuzkoa, Vizcaya y Navarra sin perjuicio de la unidad constitucional de la monarquía”. Ningú no sabia què era la unitat constitucional de la monarquia, i menys aquí. I el segon punt estableix que el govern determinarà què no és compatible amb la Constitució. I llavors comença un període en el que la gent va adonant-se de què va el tema. Els navarresos van fer de seguida els seus tractes, els quatre diputats que hi havia, amb els seus interessos caciquils. Aquí va seguir havent-hi una espècie de vida institucional i foral, fins l’any 79.
Ara tenim un Estatut ple de “sin perjuicios”. Tot això ho vam salvar amb una clàusula dels drets històrics, que tenia al darrere el que no s’imaginava Abril Martorell, encara que sí que sospitaven el que volíem aconseguir. Respecte a la Constitució, ja sabeu que vam optar per l’abstenció, i en el moment de la votació al Congrés vam marxar. En el referèndum, a Euskadi va votar el 30%. I sobre el referèndum que Ibarretxe ha dit que tirarà endavant, sóc de l’opinió que n’hi ha prou que hi hagi més gent a favor que en contra. Si jo he acatat quan he estat minoria, vull que també s’acatin els resultats si som majoria.
L’estatut andalús no va passar en el seu moment amb els requisits que es demanaven.
Quan llavors de l’estatut andalús, segons la llei que van fer, perquè es constituís Andalusia com a comunitat autònoma totes les províncies havien de votar afirmativament i amb uns certs resultats. Doncs bé, Almeria va fallar. I van tornar a portar la llei al Congrés per modificar-la i que s’ajustés als resultats d’Almeria. Me’n recordo d’una conversa amb Felipe González en què em preguntava: “Vosaltres com teniu organitzat allà el tema, perquè a Catalunya tenen un Parlament, un govern, i després no res i, és clar, jo tinc un problema i és que Andalusia no ha estat mai una i estic buscant un model.” Jo li vaig contestar que teníem un Parlament i govern però després les Diputacions, que són una mica l’origen de la nostra realitat política, i que tenen un poder important. Va dir que això l’interessava, i que allà haurien de fer una mancomunitat de Diputacions amb determinades facultats i que no faria falta una cosa tan rara com un Parlament i un govern andalús. Als tres mesos, si no abans, van sortir els del PSOE d’Andalusia, gent que em sembla que era vàlida, i van negociar amb Martín Villa que acceptaven un estatut del tipus de València, de segon grau. Llavors van aparèixer els andalusistes i Guerra i Felipe van dir que res, que estatut de primera, amb Parlament, govern andalús i tota la resta. I tot era per descavalcar al Partit Socialista Andalús (PSA).
Estan els polítics espanyols penedits d’haver muntat l’estat de les autonomies?
Jo crec que sí, del tot, i penedits dels estatuts. De totes maneres, nosaltres estàvem molt tranquils, perquè sabíem que Espanya només tenia futur a Europa, llavors havien d’acceptar unes regles del joc mínimes. Regles de joc que eren un sistema democràtic, una mica eleccions, partits polítics, sindicats i acontentar Catalunya i Euskadi. Això ho tenien clar. Evidentment, no pensaven arribar a on arribaren. Pensaven també que amb això s’acabava ETA, això és no entendre res del tema, però en fi.
Tot això era el mínim que havien de fer, perquè si no els esborraven del mapa amb la radicalització de la situació. A més, els americans collaven, els alemanys i els francesos també. La transició, que van fer americans i alemanys, va consistir a veure què era el mínim a canviar per tal que ells seguissin al poder. Enfront d’això, estàvem catalans i bascos i ningú més, jo no vaig veure ningú més en aquell moment que digués res. Després els va venir el dubte de si només catalans i bascos, van començar a aparèixer els altres, encara que a ningú se li havia acudit. O és que algú pensava en un estatut d’autonomia per a Extremadura? Arribava un moment en què es deia “jo, com els bascos”. Així es va fer i així segueix. Ho veiem amb el nou estatut català, del qual sí que vull dir algunes coses, i on segueix passant el mateix.
Nosaltres no demanem ni pensem en més transferències. Això no ens interessa. Entre altre coses, perquè si amb l’estatut vigent refrendat, aprovat en el Congrés i en el Senat, s’ha complert de l’ordre d’un 40%, què farem amb un estatut amb més facultats. Ara el que hem de fer és donar el salt que no vam poder fer llavors, que és l’autodeterminació. Ara ho anomenen “capacitat de decisió”. A mi totes aquestes paraules em semblen suavitzants.
I en aquest context ETA va de bo?
Això diuen. Jo d’ETA no me n’he fiat mai. Són gent que tenen una moral o ètica de la revolució, i faran el que els convingui. Molts cops han estat desarticulats, però ara també ho estan. Tot això del terrorisme islàmic no els ha fet cap favor. Va haver-hi un temps en què vaig pensar que s’hi afegirien, però no n’han volgut saber res. Tornant a la pregunta, ETA té una organització on cada responsable és molt autònom i s’encarrega del que és d’ell, sense pensar en la situació política; a més, tenen moltes dificultats per reunir-se, i cada cop que hi ha hagut una assemblea d’ETA hi ha hagut una escissió. Potser ara s’ho veuen a venir. En poc temps han tingut caporals que han passat a generals. I un caporal que ha passat a general, està en condicions d’acabar la guerra?
Quina opinió li mereix la reforma de l’estatut català?
Jo amb la reforma de l’estatut català he patit. Tant o més que un nacionalista català. Ha estat un frau. Comença amb Zapatero. Qui negocia amb aquest tipus? Primer aprova el pacte del Tinell, després diu que donaria suport al que sortís del Parlament de Catalunya. I després, com deia Guerra, vinga passar el ribot Però sobretot el que m’indigna d’aquest home és que estava aliat amb Esquerra, perquè aquests donaven suport al PSC i votava les seves iniciatives legals a Madrid; incòmode o no, però era el seu aliat. I en aquesta situació parla sotamà amb Artur Mas, que d’entrada era el seu enemic, no el seu aliat, i arriba a un acord de futur. Tampoc em va agradar això del Mas. I a aquesta gent se la presenta com a intel·ligent. Per mi són uns impresentables des del punt de vista ètic. És això fer política, els resultats? Bé, Mas s’haurà pogut assegurar el que es pot assegurar amb aquests personatges. Aquí no s’està pactant per Catalunya, s’està pactant poder. Això és el que no accepto.
Jo sempre he estat, amb els meus problemes, però segueixo estant, amb Pujol i companyia. Esquerra, por altra banda, no em sembla encara un partit fet. No sé per què no ha estat més seriós. Convergència ho ha estat, però el trobo massa corromput pel poder. Però com a mínim té entitat.
Jo no crec en els llargs terminis, però amb tot això semblaria que han lligat els catalans per vint-i-cinc anys, aquesta és la perspectiva de Zapatero. Això no és cert, dependrà dels catalans.
L’entrevista fou realitzada l’estiu del 2006, uns mesos abans de l’atemptat de Barajas, Madrid, del 30 de desembre, i que significà, si més no de moment, el trencament del procés de pau.
Ramon Tremosa
Aleix Buch