Entrevista a Vicent Sanchís, per Raimon Terrades i Ramon Tremosa
Nascut a València l’any 1961, dirigeix el diari Avui des de 1996. Ha treballat i col·laborat en diverses publicacions com el setmanari El Temps, la revista Setze i el desaparegut diari barceloní El Observador de la Actualidad. També ha estat guionista i director de d’alguns programes televisius: Converses sobre Catalunya, Pares i fills, Così Cosà, Stromboli.
Comencem pel futur de la premsa escrita.
Suposo que us referiu al suport paper: tant se val el futur que tingui. El que és important és a on conduïm la premsa actual els que la fem i els que la consumeixen perquè la sensació de la premsa catalana és que hi ha una tendència molt accentuada, de banalització, frivolització i sucursalització en el pitjor sentit de la paraula i cada vegada hi ha més distància entre la premsa que es fa a les grans ciutats europees. S’ha frivolitzat moltíssim, pot arribar a ser una premsa de balneari aquesta premsa a Catalunya o a Barcelona que és capital d’un país. Tant se val el suport, n’hi haurà de premsa perquè té un paper claríssim en la societat, en tot cas hi haurà un grup de gent que la farà, que són els periodistes, una empresa que pagarà la mà d’obra i la convertirà en un negoci i uns consumidors que són els lectors. Em preocupa molt més la premsa que fem o que farem que no com la vendrem o com la llegiran els lectors.
I la premsa en català?
En tots els mitjans de comunicació, no només premsa, en català, partim d’un dèficit que no hem aconseguit superar en aquest país. No hem aconseguit encara un producte de premsa de masses, realment un producte important de masses, que no hagi perdut diners; aquí tots els mitjans de masses en català dins de la història del periodisme en aquest país després de la guerra civil han perdut diners. Em sembla que són 20.000 milions de pessetes cada any.
Comparat amb TVE és molt poc?
Sí, comparat amb TVE és molt poc. Comparant les plantilles d’Antena 3 i Tele 5, la de TV3 està exageradament desproporcionada. Les dades són públiques i es poden consultar, les ràdios privades generalistes en català no estan donant diners. Els diaris generalistes com l’Avui sempre han tingut greus problemes de precarietat. La versió en català de “El Periódico” que es una secció, no es justifica per ella sola. No existiria “El Periódico” tal com és només en la versió catalana. Catalunya Ràdio també perd diners cada any. Estem en una situació extremadament anòmala que ningú mai planteja en la seva cruesa perquè realment és una situació complicada. Això vol dir que partint d ?una anomalia tot el que significa parlar sobre el futur no deixar de ser pessimista. Hi ha qui dirà que hi ha productes comarcals, locals o sectorials que han funcionat molt bé. Hi ha cadenes de música especialitzada, cadenes de ràdios o determinats diaris, capçaleres locals, molt bé per a un públic restringit, però estem parlant d’un producte fet i pensat per a tot el país. Quan és un producte d’aquestes característiques que ha de competir amb la premsa en castellà, no acaba de funcionar, o sí que funciona però arrossega sempre dificultats. El present és difícil, el futur que es veu encara més complicat, realment es presenta molt incert.
Com va “El Periódico” en català? Quin és el tant per cent de funcionament?
No sé si ara és del 40 o 60, m’és exactament igual. El que cal plantejar-se és que va ser un gest empresarial, tal com va dir en aquell moment el president del grup Antoni Asensio, fet com un gest, com una manera de pagar un deute, no sé quin deute, al país, però no va ser una exigència dels lectors, ni va ser un producte que es justifiqui per ell sol. Només han de mirar els tiratges de “El Periódico” abans i després de sortir en català, a veure si hi va haver un augment. Algunes empreses fan gestos que no necessàriament donen beneficis, però un producte si no dóna beneficis dóna pèrdues i entra en anomalia, i si entra en anomalia malament.
Parlem de la premsa en català que està malament, però “La Vanguardia” està millor? O també tenen els seus problemes?
Tenen els seus problemes. Com a premsa d’informació general en castellà a Catalunya funciona molt millor. Hi ha hagut bastants intents en català, però no és una qüestió d’una empresa o una altra que s’ha equivocat, hi ha un dèficit profund que no té res a veure amb la gent. Hi ha gent que diu que això no es fa perquè l’Avui no es va fer bé. No sé com es va fer l’Avui però també es va fer el “Diari de Barcelona”, després es va reconvertir “El Nou Diari”, també hi ha un intent de Balears que tampoc ha acabat de reeixir del tot.
No hi hauria manera de trobar una sinergia entre l’Avui i la premsa comarcal?
Sí, si volem sí. Per exemple, l’empresa editora del diari El Punt no vol ni ha volgut mai de cap manera substituir l’Avui, però, encara no ha presentat una alternativa vàlida per substituir-lo i mentre no el substitueix no vol ni acostar-se a l’Avui per pactar 4 coses que ara ens vindrien molt bé. Jo crec que la maniobra COMIT és interessant, és intel·ligent però em fa la sensació que l’“Avui” hi podria ser present d’una manera o altra. Com que hi ha una part important i decisiva determinant de la COMIT que ens veu com a competència, doncs no hi ha acords.
Han arribat al País Valencià els del Punt?
Ho han intentat però no els està sortint bé perquè van plantejar de fer un diari, van convèncer molta gent per fer subscriptors compte partíceps, etc. Però el Diari no l’han pogut consolidar, després de 3 o 4 anys, senzillament no ha nascut.
Què és la COMIT?
La COMIT és una organització de premsa comarcal on hi ha El 9 Nou, El Regió 7, El Punt, El Segre, Balears, Vilaweb, i alguns diaris més. El que fan ara com ara és intercanviar serveis, dels uns als altres s’envien informació, treuen un dominical conjuntament que es diu Presència, distribueixen per tot Catalunya, menys per Barcelona, un esportiu que es diu El Nou. Un diari esportiu amb aquesta història de l’Avui podia haver entrat tranquil·lament perquè nosaltres podem distribuir a Barcelona i podíem haver aportat la infraestructura del diari a Barcelona, que és molt important; doncs no van voler.
La premsa gratuïta a qui perjudica més?
Sobretot aquella tipologia de premsa més popular que ven a un segment determinat de gent que amb una lectura no tan ambiciosa, no tan pretensiosa en té prou. Un segment de públic que podria comprar, per exemple, “El Periódico” perquè amb “El Periódico” ja en tenien prou i miraven només els titulars per damunt, els esports... i que ara ja en tenen prou amb qualsevol gratuït. No afecta encara al lector més ideologitzat, més identificat amb el seu producte, com pot ser el lector de l’“Avui” o també d’“El País”.
Quin és el perfil del comprador de l’Avui?
Segons EGM, una empresa de difusió, és un lector de classe mitjana-alta, la més mitjana-alta de tots els diaris que es fan a l’estat. És un lector amb estudis superiors, en un percentatge important és dona. Poca gent jove, però això no és un problema, és el normal. Potser no llegiran mai o a partir dels 40 anys el llegiran, que és el que es fa habitualment.
Quan jo estudiava a la facultat molta gent portava el diari...
Doncs, quan jo estudiava ningú, i jo estudiava periodisme. I ara que sóc professor, zero.
Present i futur de la cultura, de la política i del nacionalisme català i basc?
No són comparables, el país basc cada vegada més segueix el seu camí, el cas basc mai no ha estat del tot comparable a Catalunya encara que molta gent s’hi hagi emmirallat. La política basca té una personalitat molt pròpia, ha triat un camí, que ja veurem si és definitiu, d’anar separant-se de l’estat i el temps dirà.
Aquest camí a Catalunya ara és inviable perquè no hi ha una massa social majoritària disposada a avalar alternatives polítiques que juguen tan clarament i obertament; hi ha minories, com Esquerra Republicana o fins i tot Convergència, però no deixen de ser minories.
Si majoritàriament l’elector de Convergència fes un gir, com diuen els senyors de Madrid, sobiranista, una part important d’aquest electorat se’ns perdria. El nacionalisme hegemònic a Catalunya mai no ha jugat fort, i no se sap mai si és abans la causa o l’efecte. M’agradaria que a la classe política catalana, un concepte una mica fàcil però que és un concepte, no s’instal·lés ni l’excessiu professionalisme ni l’excessiva tecnocràcia. La classe política espanyola no juga a això i posa sentiment i nervi encara a la seva feina, com a qualsevol activitat humana.
Creu que el nacionalisme basc se’n sortirà? Això pot crear un efecte arrossegador, multiplicador?
No sé si produirà un efecte arrossegador; el que sí està clar és que es produirà un efecte aquí i a la resta de l’estat, a Espanya provocarà un gran efecte. Què ha passat fa 4 dies per la discussió del territori d’un illot que està a 200 metres de la Costa d’Àfrica? No sé si se’n sortiran, crec que estan plantejant una jugada arriscadíssima.
El que més em preocupa de la cultura catalana ara mateix és en primer lloc que les administracions han competit entre elles, Generalitat i Ajuntament de Barcelona, sobretot per veure qui presentava un model de cultura millor que l’altre, i això ha donat com a resultat una esterilitat tremenda. Una duplicitat que ara comencem a criticar però s’hauria d’haver començat a criticar al principi com ara.
I ha dos grans teatres perquè la Generalitat i l’Ajuntament juguen a qui té el millor teatre. Aquesta competitivitat es busca i dóna fruits però aquí ha acabat sent estèril.
Segona preocupació, durant molt de temps una sèrie de gent han venut la idea de país, la idea de llengua de Catalunya com una cosa provinciana, ridícula, petita i mesquina i que calia ser cosmopolita, etc., i els seus cosmopolítics sempre han acabat passant per Madrid. Ja voldrien ells haver passat per Wasinghton o per Nova York. I aquesta gent ha impregnat, ha amarat molta opinió pública a Catalunya. Hi ha molta gent que es creu que el seu país és petit i que la seva cultura no val res i que la seva llengua és d’anar per casa. Això no és el Noucentisme, ni el Modernisme, ni la Renaixença, això és una catàstrofe.
El tercer punt és que abans de la transició la cultura catalana era global. Els països catalans tenien interrelació entre ells i des de la resistència de la misèria i del voluntarisme eren capaços de posar-se d’acord i fer córrer les alternatives culturals d’un país a un altre amb absoluta normalitat. 25 anys més tard en una situació democràtica normal, havent-se creat l’estat de les autonomies, les fronteres autonòmiques s’han convertit en murs contra la cultura catalana. Fa quaranta anys el Sr. Raimon venia a Barcelona a cantar però desprès va tornar un altre cop a Xàtiva i ara quan els senyors de Sopa de Cabra van anar al País Valencià es van trobar amb el problema que no els coneixien prou. I amb el teatre passa igual, amb el cinema passa igual, la normalitat democràtica ens ha fragmentat la cultura catalana. La normalitat, jo no diria democràtica, autonòmica, entre cometes.
Quines són les institucions més importants per transmetre el concepte nacional?
Les institucions més importants són les que pertanyen a allò que aquí es denomina amb una gran alegria “societat civil”. Crec que el govern té responsabilitats però el govern de la Generalitat ha ocupat un terreny excessiu que no li corresponia en aquest àmbit i em fa la sensació que no ha donat resultats, no podia donar cap resultat. No és positiu que el govern de la Generalitat s' hagi ocupat d' iniciatives que haurien d' aver correspost a la societat civil. Tot aquest teixit s’ha de recuperar; sino podem caure en un perill terrible. Em fa la sensació que a Catalunya hi ha determinades institucions econòmiques, culturals, etc on les famílies que controlen i que han dominat sempre aquesta ciutat col·loquen als seus membre mes insolvents. No és possible que la Cambra de Comerç de Barcelona, el Futbol Club Barcelona i totes les entitats que vulguem hagin estat controlades per senyors que no estan al mateix nivell de dinamisme que les empreses culturals o financeres del país.
La Revista Relleu va néixer del Grup d’Estudis Nacionalistes (GEN) l’any 82 i es va fer un estatut fundacional, redactat pel senyor Jordi Sales, que deia que volia la plenitud nacional de Catalunya. Aquesta expressió que li diu, que li suggereix?
Per mi la plenitud nacional de Catalunya és una utopia, són els Països catalans independents i tota la resta és circumstancial, Espanya és circumstancial i França és circumstancial. Plenitud vol dir que si calen estats, que fa la sensació que sí que calen, des de l’Europa actual, doncs els estats haurien de correspondre a unes nacions estrictes. Per mi la nació son els Països Catalans, però en aquest sentit sóc un somiador, no sé quanta gent més pensa això i per tant em fa la impressió que per això som una nació de molt poques persones.
Però no tinc per què renunciar; hi ha gent que no renuncia a autèntiques barbaritats i gent que diu que és espanyol i jo crec en els països catalans; cada un té les seves dèries.
Si volgués encomanar aquesta passió seva als nois i noies. Quins són els seus mestres, qui els recomanaria?
Hi ha molta gent que ha treballat, escrit o influït en diverses instàncies econòmiques i culturals, amb la idea d’enriquir la seva col·lectivitat i el seu país. Hi ha gent magnífica i no sé qui diria, però de vegades em sorprèn trobar empresaris a Catalunya petits i mitjans que tenen un negoci però després creuen en el seu país, gent que contra tot etiqueta en català, o gent que s’ajunta en una institució, Ignasi Villalonga, amb empresaris d’Andorra i del País Valencià i les illes Balears i pensen: Això és un país, si ja funciona en moltes “inèrcies naturals” per què no ha de funcionar organitzativament. A qualsevol nano, que tingui ganes de veure gent amb il·lusió els diria: aneu a veure la institució Ignasi Villalonga i veureu gent que podria prescindir absolutament perquè tenen els seus negocis i funcionen, aquests són “triomfadors” i estan allà com si fossin xiquets de deu anys amb una il·lusió increïble.
Quin llibre té a la tauleta de nit?
Ara un llibre que es diu Coloquis erótico-burlescos de la València del segle XVIII i també una novel·la que m’agrada molt i que miro de tant en tant perquè la va escriure un gran escriptor, reconegut a França, bastant a Catalunya, però poc a Espanya, és Jo he servit al Rei d’Anglaterra d’un escriptor txec que es diu Borunil Hrabal. Amb aquesta novel·la entens una mica Europa i sobretot el centre d’Europa que nosaltres més desconeixem.
Coses una mica rares, no del tot, sinó seria del tot, excèntric.
Quines persones caldria seguir aquí a Catalunya?
No s’ha de seguir ningú però estaria molt bé veure que tenim bones persones i sentir què diuen algunes veus importants. L’església catalana té gent de prestigi i d’una solidesa ideològica, humanística, molt destacable. Des d’aquest país hem vist algunes ocasions que les seves opinions resultaven molestes; calla el bisbe, no parla el bisbe, a veure què diu. També en el moment econòmic hi ha gent que marca camins molt interessants, i sempre són de la petita i mitjana empresa. La gent de les empreses grans no diu res. I estem en un país que els contertulians, els sociòlegs i els polítics són gent molt preparada, al revés del que passa a la capital de l’estat. Quan la gent aquí obre la boca no diu tonteries. La conclusió final de tot això és que hem de ser optimistes perquè tenim gent que pensa molt bé i que seria un luxe en qualsevol país civilitzat.
Com veu el país Valencià?
Fatal, que ho digui jo és una mica cínic, jo crec que 25 anys d’autonomia l’han desestructurat, provincialitzat encara més. És l’única autonomia de tot l’estat que no ha restaurat palaus antics. Catalunya, Euskadi, Madrid, Extremadura i Andalusia es mereixen la classe política que tenen i crec que València no es mereix la classe política que té perquè es un “bochorno”, en una expressió local. Tenim una classe política molt més per sota de les altres classes, empresaris, etc.
Com és que el Bloc no arriba a la congelació de vots? Només amb el 5% ja entraríem a les corts Valencianes. El problema del Bloc és que hi ha molta gent que pensa que potser no som tants com pensem els que tenim aquesta sensibilitat nacional de país i potser som els que som i no arribem al 5%. Molta gent llegeix en català i pensa en català però a l’hora de votar té un vot en una clau radical més política cap a l’esquerra, Esquerra Unida, o té un vot útil i vol que el PP, que s’està comportant com un cavall de tirar amb la cultura catalana al País Valencià es retiri i per tant que guanyi el PSOE; per tant practica el vot útil.
Tinc un amic que portava les revistes infantils i juvenils en el Grupo Z i m’havia dit que algunes revistes no es podien fer a Portugal ni tan sols considerant que ja tinguessin els fotolits, la quatricomia només els hi faltés el negre, que és el que havien de traduir, perquè no hi havia mercat per publicacions realment cares en paper.
No hi havia prou segment de mercat lector, aquí passa igual. Son molts factors, per què Descobrir Catalunya, una gran revista, té menys publicitat, tenint més tiratge i per tant en un àmbit més reduït que és Catalunya, que Península, o aquest que estan fent ara. Com és possible que porti menys publicitat que la mateixa revista editada a Espanya i amb menys tiratge? Perquè evidentment les centrals de compres que decideixen o distribueixen la publicitat d'Espanya no contemplen les anomalies i les diferències, com el cas d’un mercat en català.
Falta una agència catalana de notícies?
Crec que no és possible perquè no és rendible i només ens falta que entrem en un àmbit públic amb números rojos. El mercat en català no pot funcionar amb els mecanismes habituals d’un mercat, necessita que es pensi i hi hagi gent pensant en aquest mercat, necessita també cobertura institucional. Si tots els portuguesos llegissin castellà acabarien comprant l’ABC, El País i El Mundo i tindrien edicions i quadernets separats per Portugal, segur.
Quan em regalen un llibre d’un estranger en castellà jo no el vull i les traduccions en català triguen mig any i molta gent que l’hagués comprat en català ja l’ha comprat en castellà.
Les editorials en castellà compraven els drets en català, no els feien servir i els perdien, els agafava una editorial en català però eren capaços, per vendre més en castellà, de fer un petit esforç, pagar i perdre els drets. Això ho feien empreses catalanes, no a Madrid aquí, en un mercat que comparteix dos idiomes n hi ha un més fort i un altre més dèbil. El castellà també acabarà patint per culpa de l' anglès. Tots estem contentíssims amb TV3 però el dia que li va bé entre TV3 i Canal 33 no arriben al 30% de televidents a Catalunya. El 70% mira TV en castellà. El 80% premsa en castellà; en canvi, pel que fa a la ràdio, s’ha avançat molt més.
Moltes gràcies pel seu temps.
Raimon Terrades
Ramon Tremosa