Entrevista a Salvador Cardús
Per què un sociòleg s'interessa per l'educació?
Si contestés la pregunta en general és molt fàcil, perquè és molt fàcil entendre que la sociologia s'interessi per un dels instruments de socialització dels individus, no només dels Coneixements, sinó dels models socials. Per tant, la sociologia de l’educació és, no el primer, però sí dels primers temes d'interès de la sociologia clàssica. Jo no he entrat en l'educació des d'un punt de vista estrictament professional, com a sociòleg em dedico a altres coses, no he treballat mai l'educació, ni com a professor, no he fet sociologia de l'educació, ni l'he estudiada com a tal. He fet les meves assignatures fa vint anys i ja està, i m'he dedicat a altres qüestions.
El llibre no neix d'un malestar personal amb relació al tema de l'educació. No és que jo estigui molt preocupat pel món de l'educació i digui que hem de fer un llibre per veure si donem respostes, que moltes vegades és com es plantegen les coses. En aquest cas el problema de l'educació no el tinc. M’he dedicat molts anys i me n'he sortit de manera satisfactòria, és a dir sóc feliç, fent classes i no visc malament la meva experiència de professor; mai no l'he viscuda malament, al contrari, per mi és la cosa més interessant que faig. He viscut de manera raonablement positiva la meva experiència de pare i de fill. No tinc comptes per ajustar ni amb l'escola a la qual vaig anar, ni amb els meus pares. Amb els meus fills tinc una relació fantàstica, i per tant no havia de resoldre cap problema meu. M'ho podia mirar amb una tranquil·litat considerable.
Crec que això es tradueix en el contingut del llibre, no hi ha una perspectiva angoixada, una necessitat de trobar respostes existencials, és una cosa molt més serena.
Es podria dir que la visió que fa de l'educació no es fa des de l'ortodòxia sociològica, sinó amb un diàleg amb la realitat?
Sí, més aviat em feia por que els experts en sociologia de l'educació no se'm tiressin a sobre. I de moment no ho han fet, no sé si perquè no tenen temps, perquè és final de curs, o si ja ho faran, no ho sé. Però sí que la consciència que em posava a casa d'un altre la tenia, que m'hi posava amb unes categories que no Són les habituals també, perquè la sociologia de l'educació té la seva tradició de conceptes, de teories, d'autors i de perspectives. I tampoc no m'hi he posat des de la perspectiva pedagogista, és a dir des dels temes que habitualment plantegen els psicopedagogs quan parlen de l'escola. I aquests em consta que n'hi ha uns quants que estan una mica més irritats, però en tot cas de moment tampoc no m'ho han fet saber.
La preocupació per ser entès és per mi una preocupació, no només en aquest llibre, sinó en general. Jo faig un curs d'epistemologia de les ciències socials i em sembla que se m'entén bé. Per dir-ho així ja el títol de l'assignatura faria sospitar que no s'entén res. I aquesta preocupació per ser clar, per dir una cosa de forma entenedora i no fer servir argot que distancia de la comprensió dels conceptes, és una cosa que sempre m'ha preocupat. Les idees s'han de poder comunicar.
No voldria parlar de mi, però aquestes coses t'hi porten. Jo no sóc un intel·lectual en el sentit habitual de la paraula. No sóc una persona d'idees. M'hauria agradat molt a la meva vida dedicar mitja jornada al treball intel·lectual i mitja al treball manual. M'agrada treballar la fusta, m'agrada fer de paleta, m'agrada fer instal·lacions del que sigui, m'agrada arreglar màquines. Aquesta voluntat de resolució pràctica dels problemes, de tocar molt de peus a terra, de saber que les coses no es poden formular només en els núvols, jo la porto al terreny del pensament. Quan miro de dir alguna cosa estic mirant de veure si allò té alguna cosa a veure amb la nostra vida de cada dia.
Em posa especialment nerviós la gent que fa formulacions abstractes que no t'acosten cap a l'experiència realitat, sinó que te n’aparten. A mi m'interessa un pensament que es vinculi amb la pròpia experiència, que la faci clara i més emancipada, però no un pensament que ofusqui o que faci fum. Una altra cosa és que això ho aconsegueixes o no. Però que la voluntat aquesta hi és, sí.
En diversos moments del seu llibre esmenta precisament com una de les principals causes dels problemes que l'ensenyança pateix actualment el seguiment del que anomena valors abstractes. En què consisteixen aquests valors i per quina raó els considera negatius en l'acció educativa?
Tot el llibre parteix de tres idees bàsiques, una de les quals és aquesta. Una és que en el món de l'educació hi ha massa moralisme, que hi ha un excés de catastrofisme i que sobretot hi ha un excés de retòrica. Vull dir com a retòrica un tipus de discurs que violenta la pròpia experiència. En lloc de fer-te clar el que t'està passant, el que vius, en lloc de posar ordre a la pròpia experiència, més aviat la coacciona de manera que pots arribar a viure la pròpia experiència com un fracàs o una ineptitud. Hi ha professor que fa trenta anys que fa de professor i que sap quin pa s'hi dóna i resulta que ara els arriba un expert en psicopedagogia i els diu que les coses s'han de fer diferents. Això ho proven i no se'n surten, i en lloc de pensar que el psicopedagog es pot equivocar, com que l'autoritat de la paraula de l'expert pesa molt, i sobretot si ve avalada per l'Administració i les revistes de prestigi, acaben pensant que són uns ineptes i que tota la vida han estat equivocats.
Aquesta és una idea clau en tot el llibre, i això és el que ens permetria en aquest context parlar de valors abstractes. Per una banda, hi ha valors retòrics que en algun moment poden haver tingut sentit perquè les paraules de fet són acció. Moltes vegades més que un concepte ple des del punt de vista teòric, les paraules tenen funcions d'exorcisme o de provocació. Un dels exemples que poso és que potser fa trenta anys calia fer un gran elogi de l’espontaneïtat, de la sinceritat i de la creativitat, perquè veníem d'una escola que havia frustrat aquest tipus d'experiència. Però ara seguir parlant del valor de l’espontaneïtat o del valor de l'autenticitat em sembla que és un valor abstracte retòric. És d'aquestes coses que contradiuen l'experiència.
Si un noi és autèntic, però és un maleducat, serà un autènticament maleducat, però no veig exactament en què el millora el fet que sigui autèntic. És una expressió que jo crec que ara ha perdut tota la seva potència. No dic que fa trenta anys parlar de l'autenticitat no fos important, però ara no. Em sembla que ara no és adequat, o en tot cas s'ha d'anar molt alerta en no entendre el contrari del que s'està volent dir. Per tant, hi hauria valors d'aquest tipus, retòrics i abstractes que no tindrien gran cosa a veure amb la pròpia experiència, i, d’altra banda, no ho dic perquè la visió aquesta idealista en el sentit filosòfic d'uns valors que guien l'acció a mi em sembla que no és així. La gent no ens guiem per afirmacions abstractes i universals, sinó que quan hem d'actuar ens regim per criteris pràctics, que no vol dir que no tinguin a veure amb els nostres principis. Amb la meva dona podem estar d'acord amb un principi i el dia que un fill et planteja el problema concret que té a veure amb aquell principi un creu que s'ha de fer A i l’altre creu que s'ha de fer B. El principi no et diu com has d'actuar. El principi et diu quin és el principi, però la manera de preservar-lo, d'aconseguir-lo, d'acostar-t'hi, doncs, no ho saps, perquè moltes vegades l’acció aconsegueix el contrari del que es proposa. Has de ser hàbil, no només has de tenir les idees clares, has de ser hàbil per portar-les a terme. Per tant, la defensa de valors abstractes moltes vegades t'allunya de la possibilitat de ser eficaç en la teva acció.
Si l'alternativa als valors abstractes foren els valors concrets, quins serien aquests valors?
La meva idea és que els valors s'eduquen de manera implícita, ningú no educa valors, qui t'ho fa és ensenyar a viure i en les maneres d'ensenyar a viure hi ha valors. Però els meus pares quan m'educaven a mi no em feien sermons, m'ensenyaven maneres de fer, em deien si m'havia de llevar d'hora, si havia d'anar net, si a taula havia d'esperar que tothom havia d'estar assegut, si havíem de resar abans d'anar a dormir, ...no tenien una preocupació pels valors, tenien una preocupació per les maneres de fer. Educar és entrenar en estils de vida. Ara vist amb distància puc dir: els meus pares em van educar en el valor de tal i del qual, però això ho dic jo, no ho deien ells. Ells ni ho esmentaven ni ho sabien, no havien fet la formulació teòrica perquè si no acabaríem pensant que només pot ser un bon educador aquell que és fa capaç de fer una reflexió teòrica elaborada i la veritat és que amb gent molt senzilla, sense formació hi trobes uns fantàstics educadors, perquè l’educació no té a veure amb la capacitat de formular teòricament el que fas, el contrari, a vegades la formulació teòrica del que fas és una bona manera d'enganyar-te a tu mateix sobre el que estàs fent, de dissimular.
Què ha passat en aquests anys, doncs que aquells valors que eren implícits en les maneres de fer han entrat en crisi perquè han canviat les maneres de fer, i no només han canviat sinó que avui dia el desconcert ve no dels valors sinó de les maneres de fer. Els pares es desconcerten el dia que no saben si han de deixar veure aquell programa de televisió al nen o no. No és un problema teòric, no és un problema de dir: estem a favor del valor de la solidaritat o no. S'ha de ser molt “bruto” per no estar-hi a favor. Però això no es planteja a la vida de cada dia així, si fos per això tot aniria bé. El problema de l'educador ve el dia que el nen diu: jo em vull quedar a veure tal programa i tu li dius: te'n vas a dormir, i ell diu que tots els altres nens ho veuen. I et quedes parat i no saps què fer, ara no sé si m'estic equivocant. I llavors és en les maneres de fer, en els estils de vida on neix el desconcert. Jo, amb ironia, en algunes conferències dic que els pares no s'adonen que existeix una cosa que és la crisi de valors fins que un dia l'adolescent els diu: aquest vespre surto a les dotze de la nit i no penso tornar a casa fins demà al matí. I aquells pares que es pensaven que a ells no els passaria, el dia que els passa això diuen: quina crisi de valors que hi ha! El problema no és que hi hagi una crisi, sinó que de cop i volta les teves expectatives no s'ajusten amb el que està passant, i doncs és un problema d'ordre pràctic.
Hi ha alguns valors en crisi i, encara que sigui mal entès, hauríem de dir que fins i tot si els valors en els quals van educar els meus pares fossin els mateixos en els quals eduqués jo, estaria fent fills ineptes per viure en la nostra societat. Perquè les maneres de fer, tot i que valoro molt les maneres de fer que em van ensenyar els meus pares, van ser útils per a mi, però en aquests moments aquelles maneres de fer serien totalment inútils per una criatura que ha de viure en un món on hi ha televisió (jo no en tenia) on hi ha cotxes, telèfons...
Ara, en tot cas, el problema és que no hi ha maneres de fer, hi ha dificultats per establir criteris, però jo no sento nostàlgia per una societat passada, perquè els valors implícits en les maneres de fer en els quals em van educar els meus pares no eren només el resultat d'una vida virtuosa, que potser sí, sinó que també eren resultat d'una societat que era fàcil, que tenia molts problemes materials, però que en l'ordre dels estils de vida, si els teus pares eren gent d'ordre i d'anar a missa les coses eren bastant senzilletes, diguem-ho així. No vull valorar poc l'actitud dels meus pares, perquè tampoc no tothom ho feia igual, però tampoc no es pot enyorar allò, aquells valors, pensant que els valors es poden mantenir al marge del tipus de societat en la qual es produeixen. Una societat en què l'església governava i s'imposava autoritàriament, anar a missa no sé quin valor podia tenir, en tot cas no en tenia gaire. No és el mateix que anar-hi ara, fent una aposta per la fe en un moment de descreença; ara deu ser una mica més difícil, deu tenir algunes característiques diferents. A mi, ni quan vaig anar a un col·legi de monges ni quan em van fer aprendre el catecisme no em van fer perdre la fe, perquè el context era prou sòlid perquè l’església no et fes perdre la fe. En canvi, ara, cada cop que he tingut ocasió d'estar més a prop del món eclesiàstic, per exemple quan vaig fer el seguiment del Concili de la Tarraconense, la veritat és que la meva fe trontolla de mala manera. Quan ho veus de prop i no tens res més al darrere ho passes pitjor.
En algun moment del llibre diu que un dels problemes que té un mestre és que ara el sentit no ve donat, sinó que s’ha de construir.
Ara hi ha un problema molt més gran a l'hora d'atribuir sentit a la pròpia experiència, hi ha un buit important. Fa uns anys ho vaig plantejar en el món de l'esplai. Quan a l'esplai el discurs deia que calia educar els nens perquè la societat del futur seria la societat de l'oci, quan l'animal aquell del Racionero parlava de la societat de l'oci, i que només treballaríem quatre hores cada dia, i la resta de temps no sabríem què fer. Llavors els centres d'esplai t'ensenyaven a fer macramé i no sé quantes coses més per omplir aquest temps. En aquells moments vaig dir que el problema no és què fer, perquè què en farem de saber fer macramé?, quan sigui gran i tingui tota una tarda i no sàpiga què fer, per què em posaré a fer macramé? El problema del temps lliure és fonamentalment un problema de sentit, no és un problema d'activitat. Mai no hi havia hagut tantes ofertes, si algun dia algú s'avorreix és perquè vol, per dir-ho així. Tenim biblioteques a cada cantonada, anant molt malament podríem anar a buscar un llibre i llegir, no ens costa ni cinc i no ens avorrirem. El problema és que un no es posa a llegir un llibre perquè no sap què fer, es posa a llegir un llibre si allò té un sentit. Aquest és un problema general de l'experiència del temps a la nostra societat, el de l'atribució de sentit.
Quan el temps lliure és una fugida vol dir que hi ha alguna cosa o un buit que et fa por. I tan fugida és anar a una discoteca dues nits seguides, com ho és posar-te davant la televisió quatre hores cada dia. Són maneres diferents de fugir del buit i de la nàusea que et pot crear pensar què farem aquest vespre. Si alguna vegada de cop i volta ens traguessin la tele i la gent després de sopar a quarts de deu es trobés amb el vespre per endavant, què faríem? La sensació de drama és immensa.
Una de les conclusions dels treballs de Neil Postman és que els mass-media, la televisió, no tan sols fan desaparèixer la idea d'infantesa, sinó que alhora fan aparèixer un adult-infant. Com valora aquesta qüestió?
A mi el Postman m'agrada molt, és un autor que em fascina intel·lectualment. El seu llibre “Divertim-nos fins a morir” el faig llegir a un curs de sociologia de la comunicació. Però crec que té un o dos punts febles que són d'arrel. Un d'aquests errors és el comparar el present amb un passat que a mi em sembla inexistent. Jo no crec que haguem passat d'una societat lúdica, de gent amant de la paraula a una societat diguem-ne manipulada per la imatge. Primer perquè en totes les societats la imatge ha estat molt important.
L'Església, per exemple, és qui s'inventa els autos sacramentals amb la música i les imatges quan no tenia altres instruments d’adoctrinament, com per exemple l'escola. I jo no sé si l'experiència nord-americana que ell descriu dels discursos polítics de tres hores, i anaven a sopar i s'estaven tres hores més. Jo no sé si això és una experiència general. Potser els colons americans que acabaven d'arribar allà era gent que havia passat per una experiència molt especial, i que permet imaginar una societat nord-americana així a finals del segle divuit. Però jo crec que no és una situació normal, no és l'experiència normal.
La gent fins fa quatre dies ha estat analfabeta i no ha tingut un domini de la paraula i de l'escriptura suficient perquè ara la televisió vingui a fer el mal que representa que ha de fer. I la seva visió apocalíptica i catastròfica crec que és exagerada i que sobretot paralitza més que no pas ajuda a resoldre el problema. Tot i que coincideixo amb ell en la visió del que és la televisió, crec que no és suficient i des del meu punt de vista hi ha un excés d’ingenuïtat en imaginar un cert tipus de societat que jo crec que no és possible. Jo dec ser més pessimista que ell. Hi ha una idea que és tan senzilla que m'esgarrifa. És allò que diu l'Einstein que un problema que no té solució és un problema mal plantejat.
I si fas principi d'aquesta idea de seguida t'obliga a un tipus de perspectiva diferent. Per parlar dels problemes de l'educació de manera adequada, els hem de fer formular de tal manera que tinguin solució. Per mi el Postman planteja el problema en uns termes que no té solució. Pensa que és possible fer desaparèixer la televisió de la nostra societat? S’imagina que una societat complexa com la nostra funcionaria més bé sense televisió? Jo crec que no. Ell és un optimista, però jo no. Aquesta societat necessita anar a toc de pito i ser domesticada. I és una societat tan complicada que ho fa la televisió o no sé qui ho faria. Potser d’aquí a uns anys ho farà Internet. I si no hi ha més assassinats i violència al carrer és gràcies a la televisió. I quan es diu que la televisió provoca no sé quants assassinats i violacions a l'any (això els americans de seguida ho calculen) jo dic que aquestes són les que provoca, però les que estalvia són moltes més. Perquè si una societat complexa com la nostra la deixes sense aquests instruments de coacció social, ara que els capellans ja no fan sermons cada diumenge i ara que ja no hi ha possibilitat de tenir policia autoritària a cada cantonada, què disciplinaria una societat com la nostra? Doncs no ho sé. Com que crec que no és imaginable una societat en què sigui possible evitar això a curt termini, els problemes educatius s'han de formular de tal manera que tinguin solució. Que la crisi de valors és un problema? No ho sé, però si hi ha una crisi general de valors aquest no és el meu problema com a educador, en el sentit que no puc fer-hi res. Com que la crisi de valors no l'arreglaré ara, no m'és un problema rellevant des d'un punt de vista educatiu. El Postman el problema que té és que et paralitza.
Vostè parla en el llibre que els mestres puguin utilitzar la televisió, en quin sentit diu això?
Que l'utilitzin, no massa. Jo el que dic és que no hi pot haver rivalitat. El mestre no es pot plantejar la seva feina en contra de la televisió. És un adversari massa gran. Ser anti-televisió és negar una situació de fet. No hi ha res més eficaç que acceptar la fatalitat de les coses tal com són. El món escolar ha de tenir en compte que hi ha televisió, però no ho dic en el sentit que hagi d'incorporar-la, més aviat al contrari. La televisió que faci la seva feina, bé i malament, com tot, i el mestre que no hi vulgui competir. No dic que no puguem passar un vídeo a classe de tant en tant, però a l'escola fem allò que no pot fer ningú més, que és tenir al davant un professor que té una experiència personal i una passió per allò que explica i que l'ha de saber transmetre. L'escola una de les coses que hauria de fer és marcar més clarament les distàncies que hi ha entre la seva feina i les de la família i el paper de la televisió, i no fer tantes barreges, perquè en aquestes barreges sempre hi acaba perdent l'escola.
Considerant l'escola en la seva faceta d'institució mediadora entre la societat adulta i els infants, quina creu que ha de ser la funció que li correspon desenvolupar en relació amb la societat?
Jo crec que l'escola ha de ser mediadora, però això no vol dir desdibuixar els elements que han d'estar en relació, al contrari, i sense desdibuixar-se ella mateixa. I aquest no desdibuixar-se per a l'escola vol dir fer el seu paper específic en el món de la paraula dita, escrita i llegida. I no estic dient poca cosa. Aprendre a parlar amb coherència, a pensar adequadament, sense dir disbarats, saber escriure, saber expressar idees de manera formal, el gust per la lectura. A mi em sembla que això és tan complicat i hi ha tan poques institucions que se'n puguin ocupar, que l'escola és el que hauria de fer de manera principal. Hi ha dos elements que hi ajuden, l'accés al coneixement científic, que ajuda a ordenar el pensament, i la reflexió sobre la bellesa, l'expressió artística. Si l'escola fes bé això. Això demana bon professorat, i un professor que no l'atabalin amb altres històries i que es pugui dedicar a fer la seva feina.
Si, tal com afirma, considera correcta la tesi d'Alexandre Galí, en el sentit que el desacord entre allò que es predica i allò que es fa és de conseqüències dramàtiques per a l'escola, no caldria veure en això un dels problemes fonamentals?
Faig esment en el llibre d'aquest fantàstic llibret que és la “Revolta hipotètica d'uns mestres hipotètics”. Aquest és un problema gravíssim dels mestres i dels educadors en general. Potser quan Alexandre Galí escrivia això ja estava fora de temps, no perquè no sigui actual, sinó perquè encara és més actual del que sembla que ell mateix expressa. Probablement, ell va ser conscient que hi havia aquest problema en el món dels mestres, però és que això és el que ha acabat sent problema general també en els pares que prediquen una cosa i en fan una altra. Això provoca el que Alexandre Galí en deia el frau moral, que és probablement el pitjor corc de l’educació, perquè et desautoritza absolutament. I els nois són terriblement sensibles a aquesta incoherència, això ho veus a casa.
De totes maneres el problema de la coherència no és exactament el de la vocació, el de la passió professional. Això demanaria un debat més complicat pel qual jo no tinc prou coneixements. Hauríem de revisar quins són els camins pels quals avui dia un mestre arriba a mestre i què se li explica al llarg de la seva formació. És a dir, qui són els mestres dels mestres? Un mestre que hagi d'ensenyar ciències se li ensenyen ciències o només se li ensenyen tècniques per ensenyar ciències? Finalment, en sap o no en sap de física? Al professor d'història li interessa la història? El problema és el de qui està ensenyant una cosa de la qual en sap poc. Si l’alumne no es pot fiar del que sap el professor és molt gruixut, i això passa en l'ensenyament. És una altra manera de defraudar, fer veure el que no és.
Està en relació amb aquest problema l'extensió del funcionariat?
Per mi és un dels problemes el de la funcionarització, pel que fa a l'organització. Que una persona guanyi unes oposicions i es pugui dedicar a fer de mestre sense haver de patir, no hauria de ser aquest el problema. Ser funcionari té uns avantatges, de llibertat de pensament, de no haver d'entrar en una competitivitat professional. El problema és en les formes organitzatives, el fet que el professor que ha de fer anglès no tingui ni idea d'anglès, perquè és l'últim a arribar. Més aviat dóna la impressió que l'administració crea problemes que no pas els soluciona. La funcionarització acaba donant més importància a l'antiguitat que no pas a la capacitat. Això es podria resoldre, per exemple, donant molt més poder als municipis i major autonomia a cada escola. Si la nostra societat es fiés més de l'escola, l'escola faria les coses més bé. En canvi, sembla que tothom l'ha de tutelar.
Al segon capítol, a l'apartat de les relacions de poder, diu que la “comprensió” fa difícil el “judici”, així com el judici moral posa obstacles a la comprensió. Pot explicar-nos per què pensa que la comprensió dels fenòmens humans pot (o ha de) comportar la invalidació del judici moral?
Són dues actituds de coneixement diferents davant els fenòmens, totes dues necessàries. El que dic és que són dos processos en tensió. Jo em vaig estrenar com a sociòleg fent un estudi sobre el suïcidi. El meu judici moral sobre el suïcidi no ha variat substancialment en abstracte. Degut a les meves conviccions religioses jo estaria disposat a mantenir el criteri que la vida és un do de Déu, i des d'un punt de vista moral, no em puc treure la vida perquè no és meva. En general, el suïcidi em sembla una conducta moralment negativa. Ara, quan tu estudies els suïcidis, no en general, sinó en cada cas, i entens per què algú es pot acabar suïcidant, jo he de dir que en molts casos jo no tinc la certesa que jo no acabés fent el mateix. A mi m'és possible comprendre segons quin tipus de situacions personals, on fins i tot el suïcidi pugui ser vist com una sortida moralment positiva. En aquest cas del suïcidi vaig veure molt clar que hi havia una tensió clara entre el meu judici moral i el meu esforç de comprensió del fenomen, de saber per què algú podia acabar-se suïcidant. Si això ho traslladem al món de l'educació, si quan jo tinc dificultats com a mestre amb uns pares que han dimitit d'educar desqualifico moralment la conducta dels pares, llavors ja tenim culpable i en certa manera ja hem resolt el problema. Aquest plantejament, però, no porta a cap solució i no permet avançar. De fet, talla la tensió, quan el pensament ha de ser dialèctic. En aquest cas la tensió és entre l'esforç de comprensió de la realitat, de ser capaç de posar-te en la pell de l'altre, i el judici, que queda moderat i asserenat.
Aquests pares que han dimitit, és que ho fan per comoditat? Uns pares que no sàpiguen fer menjar uns espinacs a un fill de cinc anys no s'ho passen bé. Pots dir que els pares han dimitit d'educar alimentàriament el seu fill, però no ho fan per una actitud de deixadesa, i llavors no els pots desqualificar moralment amb tanta facilitat.
Quin és el model, no ja d'alumne, sinó de persona que hauria d'orientar l’acció educadora dels mestres a l'hora de facilitar el pas de l'infant cap al món adult?
És una pregunta de molta entitat per contestar-la frívolament. Se'm fa una mica difícil en un món com el nostre pensar a definir un únic model. Entre altres coses perquè quan descrius un model el fas pla. Els models amaguen el caràcter ambivalent de la mateixa realitat. Aquí hauríem de recórrer a Chesterton. Potser sí que el model de l'home lluitador és un bon model, però de vegades tenir davant el model d'home lluitador fa passar les ganes de lluitar. Per què necessàriament d'una escola, per exemple, conservadora, n'han de sortir nanos conservadors? Oi que no ens va passar a nosaltres? No vam anar a una escola franquista i no en vam sortir del tot animals, o no tan domesticats com preveia el sistema? Per què no som una mica més confiats? Potser el que és bo en l'experiència educativa com a alumne és el contrast de models que pots arribar a veure. És bo tenir un professor lluitador, i trobar un individu que el que li agrada és passar-se l'estona llegint i que és un home de cultura però no de lluita en el sentit propi. Aquesta pluralitat de models no em sembla que sigui precisament negativa. No sé si portaria el meu fill a una escola només de lluitadors. Finalment, la virtut s'ha de saber transmetre sense ni que gairebé es noti. No em sembla especialment bo que la gent sigui virtuosa perquè ho hagi decidit. Prefereixo que ho sigui sense que ho sàpiga. Que la gent sigui virtuosa perquè li han ensenyat a viure de manera virtuosa. El bo d'una persona virtuosa és que no sabria fer-ho d'una altra manera. Una persona que fos virtuosa perquè hagués decidit ser virtuosa seria bastant pesada. No sé si calen models en aquest sentit, de perfils molt ben definits. La mateixa variabilitat en els models de persona és un bon aprenentatge. Jo crec que darrere d'una persona terriblement pacífica hi pot haver un lluitador incansable, i darrere d'un lluitador el que hi ha és un cul del Jaumet, i que no és tal lluitador, sinó que és algú que mostra insatisfacció més que no pas compromís. Aquestes paradoxes que el Chesterton li agradava tant de mostrar, que darrere d'una cosa que sembla blanca s'amaga el contrari, o que totes dues hi són, són pròpies de la naturalesa humana.
Manfred Díez
Aleix Buch