Entrevista a Rémi Brague
“La civilització de l’Europa cristiana ha estat construïda per persones que no tenien per objectiu construir una ‹‹civilització cristiana››. De fet, la devem a persones que creien en Crist, i no pas en el cristianisme.” www.30giorni.it; n. 10 / 2004
A Rémi Brague, professor de filosofia àrab a la Sorbona i a la Universitat Ludwig-Maximilian de Munic, sempre li ha agradat, en els seus textos, de tractar les paraules amb imaginació. Però no podia preveure que uns dels seus neologisme genials, amagat entre les pàgines d’una obra escrita ja fa dotze anys, arribés a expressar amb una exactitud tan sorprenent la relació entre la fe cristiana i la civilització occidental, una relació que és objecte de debat intens a l’interior de la mateixa Església. El seu llibre “Europa. La via romana” –traduït a quinze llengües, avui pràcticament un clàssic– va ser escrit el 1992 per tal de documentar, des d’un angle original i modern, la contribució de Roma i la “romanitat” a la florida de la civilització europea. Però entre aquestes pàgines, com de passada, Brague va introduir la distinció entre cristians i “cristianistes”.
Senyor Brague, comencem per aquí: afirmeu que els cristians són les persones que creuen en Crist, mentre que els “cristianistes”, per contra, són els que exalten i defensen el cristianisme, la civilització cristiana.
La paraula “cristianista” no és molt agradable. Però no em sap greu d’haver-la plantejat. Per començar, perquè em sembla divertit. I també perquè obliga a pensar que es vol realment. Aquells que defensen el valor del cristianisme i els seu paper positiu en la història em són molt més propers que aquells que el neguen. No els vull pas desanimar. M’agradaria que a França fossin més nombrosos. Però no pas perquè siguin “aliats objectius”, sinó perquè simplement diuen la veritat. Per tant, moltes gràcies als “cristianistes”. Amb tot, voldria recordar-los que els cristianisme no s’interessa per a si mateix. S’interessa pel Crist. És més, Crist mateix no s’interessava pel si mateix. S’interessava per Déu, al qual anomenava de manera única “Pare”; i per l’home, al qual va proposar un nou accés a Déu.
Podem afirmar que en el si d’una determinada reivindicació ideològica i cultural del cristianisme, hi veiem reaparèixer una aproximació que ja s’havia manifestat en temps de l’Action Française?
L’Action Française, després de la primera guerra, va atreure cristians autèntics i intel·ligents. Com Bernanos, per exemple. Però la intenció profunda del moviment era purament nacionalista. França havia de ser afaiçonada per l’Església. Per tant, es proclamaven catòlics perquè pretenien ser cent per cent francesos. El seu principal pensador, Charles Maurras, era deixeble d’Auguste Comte; admirava la claredat grega i l’ordre romà. Es declarava ateu, però catòlic. Per ell, l’Església era una garantia contra “el verí jueu de l’Evangeli”. En el fons, era idolatria de la pitjor espècie: posava Déu al servei del culte de si mateix. Que es tractés de l’individu o de la nació, no canvia res de res. I a l’ídol cal sempre sacrificar-li allò de més viu, com la joventut europea, massacrada a Verdun i més enllà.
Hi ha qui retreu a l’Església de sostenir amb massa feblesa determinades veritats. Quina és la imatge de l’Església que els plau?
Per aquest tipus de persones, l’Església ha de “defensar determinats valors”, i mai no ha transigir respecte de les regles morals. Però realment les segueixen, ells mateixos? No sempre. Volen una organització amb una línia ferma, amb un Número 1 ben definit. Al capdavall, em pregunto si no serà que somien una Església segons el model del Partit Comunista de la Unió Soviètica.
També es discuteix molt sobre les arrels cristianes d’Europa i, en termes més generals, de la civilització occidental. Què en penseu de la manera com s’afronta aquest lligam?
El cristianisme no té res d’occidental. Va venir de l’Orient. Els nostres avantpassats van esdevenir cristians, van adoptar una religió que els era estrangera al començament. Arrels? Quina imatge tan curiosa. Per què cal considerar-se una planta? En l’argot francès “plantar-se” (se planter) vol dir equivocar-se, fer una bestiesa. Si sigui com sigui es volen arrels, diguem amb Plató: som arbres plantats a l’inrevés, les nostres arrels no es troben a la terra, sinó al cel. Estem arrelats a allò que, com el cel, està per tot arreu i resta inaprehensible, escapa a tota apropiació. No es pot pas plantar una bandera en un núvol.
I també som animals mòbils. El cristianisme no es dirigeix només als europeus. És missioner. Creu que tot home té el dret d’escoltar el missatge cristià, que tot home mereix convertir-se en cristià.
En els vostres estudis i els vostres llibres heu descrit el lligam innegable entre el cristianisme i la civilització europea. Com es va establir aquest lligam?
La civilització de l’Europa cristiana va ser construïda per persones que no tenien per tot objectiu construir una “civilització cristiana”. La devem a persones que creien en Crist i no en el cristianisme. Pensem en el papa Gregori el Gran. Allò que va crear –per exemple, el cant gregorià– ha desafiat el pas dels segles. El Crist no va venir per aixecar una civilització, sinó per salvar els homes de totes les civilitzacions. El que anomenem “civilització cristiana” no és res més que el conjunt d’efectes col·laterals que la fe en Crist va exercir sobre les civilitzacions que es trobava pel camí. Quan es creu en la Seva resurrecció, i en la de qualsevol home en Ell, tot es veu d’una altra manera, i s’actua en conseqüència, en tots els camps. Cal molt temps per adonar-se’n, i també per fer-ho realitat en els fets. És per això que segurament ens trobem a penes als inicis del cristianisme.
Per descriure el camí de la civilització europea, heu utilitzat una expressió original, la de “secundarietat”. Com l’enteneu?
Potser és una expressió maldestra, però no en tenia cap de millor. En el meu llibre, la complemento amb altres expressions, com ara la de “cultura d’inserció” –per oposició a les “cultures de digestió”. Senzillament, volia dir que el Nou Testament ve després de l’Antic Testament, i els romans després dels grecs. No només pel que fa al temps, sinó també en el sentit que els que venien després es sentien dependents en relació amb aquells que els havien precedit, els quals constituïen un model. Els romans va fer coses bones i coses dolentes, com totes les civilitzacions. Però cal reconèixer-los que es van saber culturalment inferiors en relació als grecs, i que van comprendre que la seva tasca històrica era també difondre una cultura que no era pas la seva. Ho he deixat escrit: ser “secundari” significa saber que allò que es transmet no prové d’un mateix, i constitueix una possessió difícil, fràgil i provisional. Entre altres coses, això implica que cap construcció històrica no té res de definitiva, sempre s’ha de revisar, corregir, reformar.
D’altra banda, de tant en tant es denuncia l’“estil de vida obscè” d’Occident i es plantegen les veritats cristianes com l’antídot del nihilisme i del relativisme que emmalalteix Occident. Què en penseu, d’aquests raonaments?
Són raonaments que tenen una part de veritat. Si fossin totalment falsos, no interessarien a ningú. És cert que estem malalts. Podem anomenar els símptomes més alarmants “relativisme” i “nihilisme”. Certament, tenen una part positiva: fan impossible la intolerància. No es pot pas morir, ni matar per allò en què es creu relativament, o potser gens ni mica. El problema és que el nihilisme tampoc deixa viure. Rousseau ha jo va veure: l’ateisme no mata els homes, sinó que els impedeix de néixer. No hi ha cap necessitat de cristianisme per combatre el relativisme i el nihilisme. En el fons, no hi ha pas necessitat de combatre’ls: es destrueixen tots sols, com una planta parasitària que acaba per ofegar l’arbre del qual viu, i finalment el segueix en la mort. El cristianisme, antídot contra aquests verins? Jo plantejaria dues qüestions, una de principi, l’altra purament pragmàtica.
Per començar, tenim dret de convertir la fe en un instrument? Em pregunto fins i tot si podem parlar de cristianisme. El sufix pot entendre’s, equivocadament, com la designació d’una teoria, igual que la resta de paraules en “-isme”: liberalisme, marxisme, etc. Sant Agustí diu en algun lloc: allò que hi ha de cristià en els cristians, és Crist. Ser cristià és estar en contacte amb una persona. I no es pot transformar una persona en un instrument.
La segona qüestió és ben simple: utilitzar com un instrument és possible, factible? Realment funciona? Diria que sí. Però no pas com ho fan determinats fonamentalistes americans, els quals quantifiquen els efectes positius de la religió sobre la productivitat dels mànagers! També ho he deixat escrit: la fe no produeix efectes més que allí on resta com a fe i no pas càlcul.
En el debat sobre les arrels d’Europa, què és el que us va sorprendre?
En la discussió sobre la menció a les arrels cristianes d’Europa, tenia ganes de treure’m de sobre tant els “cristianistes” com els seus adversaris. Comencem pels seus adversaris. Jo els hauria dit: si volem fer història, aleshores cal dir les coses pel seu nom, i deixar clar que les dues religions que han marcat Europa són els judaisme i el cristianisme, i cap d’altra. Per què cal acontentar-se amb parlar d’“herència religiosa i humanista”? Un professor d’història no en tindria prou amb una resposta com aquesta i, en vermell, escriuria al marge: “massa imprecís, cal concretar-ho!”. El que em molesta és l’esperit que manifesta, és a dir, el desig típicament ideològic de negar la realitat i de reescriure el passat. I negar la realitat porta necessàriament a destruir-la. Ara bé, als “cristianistes”, també els diria: no és pas perquè el passat ha sigut com ha sigut, que el futur s’hi hagi d’assemblar forçosament. I sobretot, no s’hi assemblarà si ara actuem amb ànim de donar forma al futur. El futur no bé pas tot sol, es fa a partir de l’acció dels homes. El que cal plantejar-se és si la nostra civilització encara té el desig de viure i actuar. I si, en lloc d’encerclar-lo amb tota mena de muralles, no valdria més la pena de reinjectar-li aquest desig. Per fer-ho, cal pouar a la font mateixa de la vida, la Vida eterna.
Sant Agustí responia a aquells que li preguntàvem perquè el Jesús ressuscitat no s’havia manifestat als seus enemics, de manera que anul·lés qualsevol dubte sobre la veritat de la Resurrecció, que per Jesús “era més important ensenyar humilitat als seus amics que no pas desafiar els seus enemics amb la veritat”. Què diria avui Sant Agustí a tots aquells que parlen del testimoniatge cristià com d’un desafiament?
No ens equivoquem sobre el que vol el Déu cristià. No és pas el que nosaltres voldríem. El que Ell vol no és pas aniquilar els seus enemics, i encara menys enviar-los a l’infern. Al contrari, vol deslliurar-los d’allò que els converteix en els Seus enemics, és a dir, una imatge falsa d’Ell mateix: la del tirà al qual cal sotmetre’s. El Crist crucificat i sostingut a la creu presenta l’invers exacte d’aquest monstre. Déu és llibertat. Per tant, Ell no s’interessa per res més que no sigui la nostra llibertat. Cerca com cuidar-se’n, i això vol dir que comença per respectar-la. Per Déu, el problema és construir un dispositiu que permeti a l’home guarir la seva llibertat ferida, i escollir lliurement la vida, contra totes les altres temptacions de mort que porta en si mateix. Els teòlegs anomenen aquest dispositiu l’“economia de la salvació”. Les Aliances, l’Església, els sagraments, en formen part. El paper de les civilitzacions és indispensable, però no és el mateix. I els seus mitjans són del tot diferents: han d’exercir una pressió, física o social. La fe ha d’exercir una atracció cap a la llibertat, per la sola majestat del seu objecte. Per a la nostra època, caldria rellegir el que els Papes van dir als emperadors d’Occident, al voltant de la Reforma gregoriana, al segle XI: no teniu al vostre càrrec la salvació de les ànimes, acontenteu-vos amb fer tan bé com pugueu la vostra feina, fer que regni la pau.