Entrevista a Patrícia Gabancho

Patrícia Gabancho va néixer i créixer a Buenos Aires. Va establir-se a Catalunya ara ja fa trenta-vuit anys i des de llavors ha publicat una extensa obra en català. Col·labora en diversos mitjans de comunicació catalans i ha participat en algunes iniciatives populars de caràcter independentista. Els seus articles i els seus llibres, així com també les seves invervencions en tertúlies de ràdio, destil·len una manera d’expressar-se desacomplexada i directa. Les seves arrels i la seva educació no catalanes, junt amb el profund coneixement que té del país, li permeten tenir una opinió de Catalunya i de la manera de ser dels catalans, que és d’un gran valor per a nosaltres.

En alguna ocasió ha afirmat que existeix un complex dels catalans de no molestar. Ens en podria parlar una mica?

Els catalans no tenen clara la seva identitat ni la seva reivindicació. Però això és típic de totes les situacions colonials. El primer que ha de fer qui t’està oprimint és destruir l’eix vertebral de la teva identitat, de manera que esdevinguis molt més dòcil. Això és el que ha fet Espanya amb Catalunya, llançant plantejaments contra la identitat. Dir que la identitat és provinciana, que el nacionalisme és retrògrad, que parlar català és de poble. Quan tots aquests missatges arriben als catalans, aquests senten que molesten. Així, quan arriba un nou immigrant, en lloc de parlar-hi en la pròpia llengua (que és el que faria tothom), els catalans canvien sempre de llengua. Se’ls hi ha dit que això és de molt més bona educació, molt més solidari i atent. En definitiva, als catalans se’ls ha fet creure que tenen una llengua molt millor que la seva pròpia per poder relacionar-se amb el món: el castellà. D’això jo en dic tenir el coco tunejat. A l’Àfrica, les potències colonials feien exactament el mateix.

Fins a quin punt és només culpa de l’opressor? Hi ha alguna responsabilitat de l’oprimit?

Que l’opressor ho faci és inevitable. De la mateixa manera s’han destruït les llengües d’Amèrica o les de l’Àfrica. Ara, després de cent anys de reivindicació catalanista, després de trenta anys de democràcia, els propis líders catalans encara s’hi pleguen. Jo els he vist a tots ells (a tots, menys els que acaben d’arribar, els de Solidaritat, perquè encara no els conec prou bé) canviant de llengua després que algú fes una intervenció en castellà. Això sí, la intervenció era just després d’un míting d’una hora i mitja en català. Com haurà entès el discurs previ, em pregunto jo? Canvien de llengua perquè ho consideren de bona educació, al mateix temps que et diuen que el català està perfecte.

Aquest complex de no molestar, creu que es limita únicament als aspectes identitaris?

No, també afecta altres camps. Mireu, ara [10 febrer 2011] tenim un exemple claríssim: el senyor Artur Mas ha anat a Madrid a demanar que el deixin endeutar-se perquè Catalunya necessita captar dels mercats 11.000 milions. I el dèficit fiscal, el que l’Estat ens ha pres cada any, està en 20.000 milions. I ara hem d’anar a demanar permís per a endeutar-nos per la meitat? Però algú li ha dit a la ministra Salgado que el que hem de fer no és endeutar-nos ni apujar impostos, sinó que ens tornin els diners que ens roben? No, ningú, perquè nosaltres tenim la idea que aquests diners que ens prenen en realitat són la nostra manera de ser solidaris. Si no els reivindiquem, no ens els donaran.

Hi ha qui justifica aquesta situació amb el següent discurs: Catalunya ha tingut el privilegi històric de gaudir d’Espanya com un mercat captiu, tancat gràcies al proteccionisme promogut pel catalanisme i alimentat per l’esforç d’una immigració provinent de la resta de l’Estat.

Efectivament, Espanya considera que els catalans es van enriquir gràcies al mercat captiu i que ara ho han de retornar. Però hem de dir que aquest mercat existia per a tots els espanyols. Per tant, Andalusia o Extremadura també podrien haver aprofitat aquest mercat. Però no ho van fer perquè no sabien crear indústria –qui havia fet la revolució industrial eren els catalans i els bascos.

Però una reivindicació massa extrema podria portar a un trencament intern amb aquells sectors que es mantenen fidels a la idea d’Espanya...

La por a la fractura social de Catalunya és un altre dels elements que tuneja el coco. Per què es decideix ignorar els catalans que volen anar més enllà i es deixen tranquils els que es volen quedar dins d’Espanya? no s’està sacrificant els uns per a acontentar els altres? Catalunya està dividida en dues meitats: una meitat que vol anar a més i una altra que no. Per què sempre s’han de sacrificar els mateixos? De fet, som majoria social els que volem anar a més.

Així creu que no es crearia una divisió social?

De moment, no creem divisió social perquè acceptem el sacrifici. Però la divisió, d’alguna manera, ja existeix quan a la majoria social no se’ns deixa avançar.

De vegades l’argumentació que comentàvem va una mica més enllà: en lloc de plantejar la situació com un sacrifici, intenta trobar un compromís que té per objectiu anar convencent els altres sectors (el conegut “anar-hi anant”). Com veu aquests discursos “gradualistes”, que per altra part, van triomfar durant la Transició?

Es tracta d’una excusa mental. Hi ha una part que no te la guanyaràs mai. La Transició va ser un pacte a la baixa per part de Catalunya. Vam acceptar condicions que eren nefastes i que, en aquell moment, ja se sabia que eren nefastes. Encara que els partits no ho van explicar prou i van dir que era una meravella –sempre anem amb el cove del peix i quan portem una sardina, diem que és un llobarro. El pacte va ser dolent, però s’havia de provar: si a partir d’allà anàvem a més o si ens hi quedàvem. La realitat és que va anar a pitjor. A més a més, en aquells moments no hi havia les condicions per trencar: els poders fàctics, el 23-F van demostrar que tot estava agafat amb pinces. Però ara, trenta anys després, continuem veient que el pacte ja no dóna més de si. Fins i tot ho ha dit el Sr. Mas: és hora de passar pàgina i mirar cap al dret a decidir. Però no s’està fent pedagogia perquè a la primera topada que tenim amb l’Estat, en lloc de treure la bandera del pacte fiscal, el que demanem és poder endeutar-nos encara més. L’actitud és mesella.

No es tracta d’anar a Madrid a dir que tens l’orgull ferit. Això ja ho saben. Catalunya fa tres-cents anys que és desafecta i ho saben perfectament. El que s’ha de fer és anar-hi i dir: al meu país, tres quartes parts dels ciutadans diuen que estar amb Espanya és un mal negoci. Què m’ofereix per solucionar-ho? ?Això que Espanya és un mal negoci m’ho ha dit gent de nivell altíssim. Gent que tothom assenyalaria com els primers pro-Espanya. Aquesta convicció està arreladíssima. Ara tothom sap que el projecte de modernitat espanyol, que comença amb la democràcia, no té en compte Catalunya i que la situació actual n’ofega el desenvolupament. Això està claríssim pel que fa a infraestructures: per a Espanya, l’eix mediterrani passa per Saragossa, no pas per Barcelona. Quan un ho veu, només pot pensar dues coses: o estan bojos o ens volen mal –i jo crec que de bojos no n’estan. El negoci ara ja és partir peres, no hi ha més història.

Continuant amb el tema de la divisió, en algun lloc ha comentat que Catalunya és una societat amb dues cultures. Com creu que interactuen entre elles?

Catalunya és un país bicultural, en el qual la cultura castellana i la cultura catalana es disputen l’hegemonia. Les fronteres no estan clares, perquè de la mateixa manera que hi ha gent que és vivament bilingüe, n’hi ha d’altra que és activament bicultural. Però sí que és asimètric: els catalanoparlants consumim cultura espanyola, però els castellanoparlants no en consumeixen de catalana. A més a més, el castellanoparlant absolut és hispanocèntric: mira les notícies en castellà i no té ni idea de la realitat catalana. Això es veu a l’hora de votar: no va a les autonòmiques no pas perquè sigui curt, sinó perquè no està informat. El seu univers d’informació és castellanoparlant. Hi ha estadístiques que mostren que si ets castellanoparlant, de classe baixa i de l’àrea metropolitana, tens 23 vegades més possibilitats d’abstenir-te que si ets, per exemple, catalanoparlant, de classe mitjana i barceloní. Estem parlant d’un terç de la població, més o menys. Aquí hi ha una fractura, si bé es veritat que molta gent està al mig. Això és el que impedeix que hi hagi tensió social.

En algun dels seus articles ha llançat la idea que, per tal de recuperar l’hegemonia, la cultura catalana ha de convertir-se en una cultura de prestigi. Ens ho pot explicar?

El prestigi és l’element clau de la batalla de l’hegemonia. Però ara no ens hem de limitar a l’alta cultura: La idea de cultura del noucentisme ja no la podem aplicar, perquè la cultura s’ha convertit en cultura de masses i d’entreteniment. Considerem cultura el que en realitat és entreteniment i indústria cultural. Encara que també haig de dir que per mi això és menys cultura –per mi la cultura hauria d’ajudar a la reflexió i a la construcció d’un món, d’uns valors i d’un pensament i això requereix un cert nivell. Però en fi, si acceptem que, com ara està de moda dir, tot és cultura, en qualsevol cas cal el prestigi.

Aquesta és una batalla que es juga també als mitjans de comunicació. Per exemple, el suplement de cultura d’El Periódico publica quinze ressenyes de llibres en castellà i una d’un llibre en català –que el crític acostuma a carregar-se. La Vanguardia no sempre els tracta malament, però no passa de comentar un o dos llibres en català. Això va creant la sensació que la cultura de debò, àmplia i variada, és la cultura castellana. Amb la televisió passa el mateix, i també amb la música.

Però tenim el bon exemple de TV3...

TV3 és una televisió de qualitat, però no és consumida per la població castellanoparlant. Dóna programes molt ben fets, però té bàsicament dos problemes. El primer afecta sobretot els serials. Jo no els segueixo, però pel que he llegit, no reflecteixen bé la població catalana, perquè els seus models són sempre els models “catalans-catalans”. L’àrea metropolitana no s’hi reconeix. L’altre problema és que no té pressupost per adquirir les sèries nord-americanes, que són el producte televisiu per excel·lència. Qui les vulgui veure, ha d’anar a Cuatro o alguna altra cadena espanyola. El més curiós de tot, però, és que l’àrea metropolitana veu TV3 com una televisió per a intel·lectuals, quan tots sabem que és de tall popular.

Això pot tenir relació amb una altra de les seves afirmacions, que la cultura castellana ocupa la classe baixa i la classe alta, mentre que la catalana es queda al mig?

Efectivament, és la teoria del sandvitx. La classe mitjana i professional, és catalanoparlant, vingui d’on vingui. Aquest és el main stream de la nostra societat. La classe baixa o treballadora (per més que sigui políticament incorrecte, se n’ha de dir així) és castellana, encara que estiguem parlant de la tercera generació i encara que, quan vol ascendir, aprèn el català. A les classes altes també domina el castellà. En un article vaig dir que si davant d’un castellanoparlant, tires enrere un parell de generacions, et trobes amb un immigrant o amb un franquista. Va ser un article molt polèmic, però és la veritat.

Dins de les grans ambigüitats del franquisme, es pot ser tan taxatiu?

La gran massa de l’alta burgesia es va passar al franquisme. També és veritat que alguns d’ells no van fer una renúncia absoluta a la catalanitat i altres van ser franquistes d’aquella manera, esperant el moment de poder-s’ho treure de sobre. Per exemple la gent de Destino, que van continuar parlant en català entre ells. Hi ha tots els matisos que calgui, però en qualsevol cas, quan hi ha algú de Barcelona parlant en castellà, estem davant d’una anomalia i en el seu origen està un dels dos casos que he comentat.

Què ha fallat perquè després de trenta anys de democràcia continuem així?

Bé, abans hem de dir que una bona part dels uns i dels altres s’ha integrat. Sobretot els que han entrat al mercat laboral, així com els fills de la immigració que va arribar a la Universitat cap als anys 70 –tots els elencs de TV3 estan plens de Martínez i Rodríguez. Però en qualsevol cas, la immigració va suposar duplicar la població i, tenint en compte que assimilar-ho és complicadíssim (sobretot sense escola), crec que podem dir que s’ha fet prou bé. D’altra banda, per a les noves generacions, depèn de l’entorn. Si es queden al suburbi, mantenen el castellà; si ascendeixen, són bilingües o catalanoparlants.

Si la llengua catalana és la llengua de la classe mitjana, perquè no és també la llengua de consens?

Tot depèn de l’entorn. És el cas dels Mossos d’Esquadra: se’t dirigeixen en català, però entre ells parlen en castellà. Perquè no han tingut prou pressió a l’entorn per usar el català. Però mentre no em parlin en castellà, mentre no l’expandeixin, no em preocupa. El bilingüisme no desapareixerà, però tampoc és cap problema. La llengua privada és privada. Del que em queixo és d’altres situacions, com per exemple d’un advocat que contesti en castellà al periodista de TV3. Pel seu nivell, hauria de saber català –i probablement respondria en anglès a la BBC. El que passa és que té un prejudici.

Què s’hauria de fer perquè la llengua catalana fos la llengua de consens?

Regular el mercat laboral. Obligar que tothom que treballa de cara al públic, sàpiga català. A més a més l’escola també és indispensable i s’ha de mantenir i ampliar la immersió lingüística, fins que sigui total –en els instituts metropolitans hi ha una sola classe en català, la de llengua i prou. També s’ha de regular el català a les universitats, no pot ser que un sol alumne que diu que no entén el català, faci canviar la llengua a tota una classe.

Creu que aquestes mesures tindrien suport social?

Crec que amb la legislació i la Constitució que tenim ara no pot ser. Seria il·legal. Però si fóssim independents, sí que podríem. I hi hauria consens per fer-ho.

Però el consens seria anterior o posterior a la independència?

Aniria junt. Si tu ets capaç de proclamar la independència, és que ets capaç de salvar la llengua, perquè el moviment és el mateix. En la situació actual, perdem per totes bandes, de manera que un castellanoparlant a Catalunya té més drets que un catalanoparlant, perquè té garantit que tothom se li adreçarà en castellà. Preval el dret del castellà, perquè és així com ho estableix la Constitució.

De manera doncs que ara no hi ha un consens?

El que passa és que com que hi ha una mentalitat fallida, el consens s’ha d’aconseguir i s’ha de generar des del Parlament. S’ha de legislar, democràticament. I que la gent s’hi acostumi: és la realitat la que canvia les mentalitats.

Però la veritat és que fins i tot els mateixos ajuntaments no compleixen les lleis de protecció de la llengua. A l’hora d’atorgar una llicència a un negoci, fan totes les inspeccions de sanitat, de comerç que calgui, però no fan complir la norma que diu que l’oferta, com a mínim, ha d’estar en català. S’excusen dient que no són policia lingüística –però sí que actuen com a policia per al tema del bombers, per exemple.

I no fan complir la normativa perquè a Catalunya tenim gent que considera que el castellà ha de tenir més drets. No pas perquè siguin anticatalans, sinó perquè s’han criat amb aquesta mentalitat.

D’altra banda, la intervenció de l’administració a favor del català i la cultura catalana ha generat històricament la imatge de Catalunya com una “terra de sancions i subvencions”. Com la contestaria?

Per exemple, publicant a La Vanguardia un article explicant totes les prohibicions i subvencions que hi ha al país d’origen de qui feia la primera afirmació. Anglaterra, Alemanya i sobretot Espanya prohibeixen i fomenten les seves llengües tant o més que nosaltres. Tant a Anglaterra com a Alemanya estan dient que la multiculturalitat ha fracassat. A Catalunya hi ha unes 130 regulacions que imposen el castellà, començant per l’article 3 de la Constitució. Nosaltres només tenim dues lleis. Un exemple: l’Institut Cervantes, que només té com a missió expandir la llengua castellana arreu del món (cosa que em sembla perfecta), té un pressupost que equival al 50% del pressupost del nostre Departament de Cultura (ara amb les retallades deu ser el 60%). Amb només el doble, hem de fer moltíssim més.

Per tal que la cultura catalana sobrevisqui, ha d’estar subvencionada?

Totes les cultures del món occidental estan subvencionades. La cultura és una activitat minoritària i si tu vols injectar qualitat en el mercat, l’has de subvencionar. Si no és que tens una gran indústria cultural, és clar. Però és que fins i tot en aquest cas, com en els Estats Units, també hi ha subvencions i mecenatge. La pregunta de la subvenció per a la cultura només ens la fem els catalans i si ens la fan els altres, nosaltres ens l’empassem (aquí tornem a trobar la mentalitat que deia al principi), quan de fet, la cultura catalana és una de les més mal subvencionades del món ja que sense Estat, el pressupost és el que és.

Recentment, el conseller Ferran Mascarell ha afirmat que un país val el que val la seva cultura. Hi estàs d’acord?

Bé, jo crec que un país val el que val el seu talent i que Catalunya és un país d’un talent extraordinari. El talent inclou la cultura, i de fet, en Ferran quan diu cultura, vol dir també ciència, la innovació i altres activitats –encara que jo crec que encara hem de distingir entre cultura i tecnologia, per exemple. Ara es parla de cultura molt en general, com una manera d’estar al món, però això és només per no haver de parlar d’identitat. Si entenem doncs que el que val és el talent, l’empenta, hi estic d’acord i, com dic, aquest país en té i molt. Però també haig de dir que, per contra, hem anat espanyolitzant els valors.

En quin sentit?

Per exemple que ara la gent és menys emprenedora, més vulgar, menys irònica. Això abans no era així. S’han anat perdent valors propis de la classe mitjana catalana i s’han substituït per valors propis dels espanyols. L’humor és un exemple claríssim d’això. L’humor català és un humor irònic, intel·ligent i per tant d’un públic restringit. Per tant, ens falta el registre d’humor groller. Per això quan volem fer humor groller ho fem en castellà, ja que en català no en sabem.

Per què els valors espanyols es tendeixen a considerar poc desenvolupats?

Perquè Espanya és això.

I aquesta opinió no podria generar un ressentiment?

Sí, però que s’espavilin, que n’aprenguin. Vist des de fora, Espanya és un dels països més cutres del món. Fins i tot la cultura és una cultura de tercera. La gran creativitat de la cultura espanyola es troba en el castellà d’Amèrica. La cultura espanyola està aportant Almodóvar, que té un gran talent però és castís.

Però també aporta Amenábar...

Sí però Amenábar no deixa de ser un bon artesà. Quan et mires Espanya en conjunt veus un país molt cutre. Amb tots els mitjans de què disposa Espanya, amb tots els diners que aboca en la cultura, no és un país creatiu. És un país de passió, un país divertit, un país acollidor, però no és un país creatiu. La cuina famosa està al País Basc i a Catalunya. El mateix per la moda, la pintura, l’escultura...

Vostè ha dit que Catalunya s’està repensant. Ho pot explicar?

B?é, doncs que estem basculant entre el catalanisme tradicional, com el regionalisme d’en Maragall que vol federalitzar i canviar Espanya, i el catalanisme nou, que no vol Espanya. Però a més, cal revisar conceptes com la identitat, la llengua, la immigració, qüestions globals que s’han de repensar des d’una òptica catalana.

Qui està fent aquesta reflexió?

Jo vaig definir l’smart power català com un grup d’opinadors, intel·lectuals, professors que reflexionen sobre el país. Primer es parlava de regionalisme, es va passar al nacionalisme i ara toca l’independentisme. Aquesta gent representa tot un sector professional de classe mitjana, de quaranta, cinquanta i seixanta anys, que entra en contacte amb aquesta mateixa generació d’emprenedors, directius i professionals que són els que faran la independència.

I creu que les idees d’aquesta gent es reflecteixen en els partits polítics?

No sé com es tradueix això als partits, però que aquesta gent existeix segur. Són gent que fan reunions, s’agrupen per fer dinars amb convidats, fan tertúlies, etc. Són gent molt dinàmica, moderna, molt preparada que no s’expressen a través de la política però sí a través d’intel·lectuals.

L’independentisme ha ocupat la centralitat política?

Absolutament.

El 10-J podria ser l’inici d’aquesta tendència?

Crec que més que el 10-J el que marca un canvi és el procés de l’Estatut i la seva retallada. Durant 30 anys teníem la idea que faríem un estatut millor, però ens adonem que Espanya tanca la porta, ens el retalla i l’envia al constitucional per acabar-lo de sentenciar.

Quins són els passos que s’haurien de seguir per tal d’assolir un estat català?

Primer, internacionalitzar el conflicte. Necessitem que tothom sàpiga que Catalunya existeix i que vol la independència. I segon, fer els passos oportuns al Parlament.

Com s’ha d’explicar la independència de Catalunya al món?

En el pla jurídic és fàcil de demostrar. La jurisprudència internacional accepta el dret a l’autoderminació i el que hem d’explicar és que patim una situació injusta que posa en perill la possibilitat de continuar existint dins d’Espanya.

Durant trenta anys hem anat a Espanya a explicar-nos i no ens han entès. Ara és el moment d’anar-nos a explicar al món...

Sí, però ens hem de moure amb intel·ligència i hem de trucar a les portes que toquen. Però això ho han de fer persones de nivell. Jo puc anar a alguna universitat però no podré anar a parlar amb la Hillary Clinton.

Creu que els grups que comentava abans podrien fer aquesta feina?

Jo crec que aquests grups són encara massa tendres. El que està clar és que mentre fem això a fora, també haurem de treballar a aquí.

No li fa por que aquest suport que té ara l’independentisme disminueixi quan s’aconsegueixi un nou finançament?

Jo crec que quan una persona es planteja ser lliure, ja no torna mai més enrere. Tot i això, el finançament no ens el donaran mai. Què farà Artur Mas quan torni de Madrid sense el finançament, no ho sé. Però si menteix, es carregarà Convergència. El 50% de la gent que va participar a organitzar les consultes era de Convergència.

No creu que les consultes sobiranistes han deixat de tenir sentit en el moment que es polititzen?

Com a element simbòlic han perdut molta força. Però tenen un valor molt important per a la gent que hi treballa, en el sentit que han creat nuclis actius molt transversals, gent gran i gent jove, gent d’Esquerra i gent de Convergència. Ara el que caldria és mantenir aquestes dinàmiques i fer algun tipus de xarxa que lligui tot això per tot el territori.

Amb aquestes últimes paraules donem per acabada l’entrevista i ens acomiadem de la Patrícia, tot donant-li les gràcies per aquesta agradable i interessant estona que ens ha dedicat. Abans, però, ens pregunta els noms per dedicar-nos un dels últims llibres que ha escrit. Li agraïm de nou la seva amabilitat.

Jordi Giudici
Jordi de Nadal