Entrevista a Mossèn Josep M. Ballarín
Tot just havia acabat el batxillerat als Escolapis quan començà la guerra. Formà part de la quinta del biberó. Als 26 anys, entrà a l’oratori. Els felipons l’enviaren a estudiar al seminari de Solsona. Després, en fou director sis anys més. De tots aquests anys ens diu: Només estudiava i pregava. Pregava i estudiava. El 1953, esdevingué el capellà de Santa Maria de Queralt. A partir d’aleshores, escriure es convertí en bona part de la seva tasca pastoral. Ha col·laborat a diverses publicacions periòdiques com l’Avui, Serra d’Or, Qüestions de Vida Cristiana, Saó, Xarxa, Cop d’Ull, L’erol i a diversos programes de ràdio i televisió de TV3, Catalunya Ràdio i Ràdio Estel.
La primera és l’idioma. Després, recuperar el saltiró de la cardina, que cantava “i Déu va passar en primavera” – i ara vivim de la frase de l’Espriu “pobra, bruta i trista, dissortada pàtria meva”. I després , i això encara que sigui capellà no em reca de dir-ho, recobrar la memòria històrica de debò, que són els orígens cristians del país, encara que no se sigui cristià. Això t’ho engego així perquè no hi he pensat, però crec que he dit el que pensava: l’idioma, el sentit de l’humor i les arrels.
Per què està tan en baixa forma, l’idioma?
Perquè l’han perdut. Hi ha un paio que es diu Marsé, que fa temps va fer un llibre que es deia La muchacha de las bragas de oro. Ara li han donat el premi Cervantes i ha dit que Catalunya era bilingüe. Aleshores, és com si nosaltres oprimíssim el castellà. Quan, d’una vegada per totes, ens hem d’adonar d’una cosa. Jo estic a tocar dels noranta anys: la meitat de la meva vida, el meu idioma ha estat prohibit. Ja està tot dit. M’han obligat a anar a col·legi en castellà, al temps de la República era can seixanta, després els anys del Franco, després ara que el català està perseguit igual.
Només cal veure per Sant Jordi, els llibres que es publiquen en català i en castellà. La dificultat que té un editor per publicar en català. És molt senzill: si publiques un llibre en castellà, posem que en podràs vendre 20.000. Si fas el mateix llibre en català, en faràs 1.000. Al mateix preu. De fet, si es queixen que el castellà està perseguit, és que el català està perseguit.
Però el fet que un escriptor esculli el castellà perquè té més públic, porta a dir que el català està perseguit?
Vist des d’un punt de vista de país, i sense que sigui una ofensa, això és un renegat. El que passa, és clar, hi ha gent que això de ser famosos els torna bojos. Però la veritat és que estem en una pressió contra el català que no ens n’adonem i a més a més, permesa pels mateixos catalans. L’exemple és la televisió i Catalunya Ràdio, que cada dia estan pitjor. És a dir, s’ha acceptat oficialment el bilingüisme. Això és indiscutible, quan en realitat, jo no conec a ningú que sigui bilingüe. Parles en una persona i saps l’idioma amb què pensa, i aquell és el seu. Hi ha gent de Barcelona que parlen castellà a casa seva i llavors s’esforcen a fer-ho en català fora, però se’ls coneix. I aquests no són bilingües. Són castellans. Hi ha una cosa molt divertida, que he pensat moltes vegades: el poliglot és una persona que sap parlar molts idiomes però no sap pensar en cap. En realitat només es pot pensar en un idioma, i s’ha acabat. I després hi ha un altre fenomen, que toca ja el mateix centre del català: l’estem fent malbé.
Què vol dir?
Coi, que estem fent malbé el català.
Qui està fent malbé el català? Per què?
Tots plegats. Us posaré uns quants exemples: “És necessari”, “s’ha adherit”, “s’ha caigut”. Un altre és el breviari que resem tots els capellans. Jo el tinc en català i en llatí. I he deixat de llegir-lo en català perquè m’hi poso tan nerviós que no ho aguanto. Després, que en el moment més solemne de la missa, diguis “entregat per vosaltres”. Acceptar aquest castellanisme en la consagració, ja ens retrata. Quan en català hi ha el “donat”: “Aquest noia se li ha donat”. A Montserrat hi havia els donats, que es donaven pel monestir. Crist es va donar per nosaltres, i no cal buscar l’entregat. Però si hi ha alguna paraula catalana acceptada i propera al castellà, trien aquesta. També hi ha el mal ús del reflexiu: s’ha dit/no s’ha dit, s’ha fet/ no s’ha fet; això no és català. I el que parlen a la televisió i a la ràdio no és català, sinó una corrupció del barceloní. Fixeu-vos que aquestes persones només tenen cinc vocals! Us hi heu fixat? L’estan trinxant! Encara més. La cultura catalana està dominada pels nostàlgics comunistes. Això, en temps del Franco ja era una cosa reconeguda. Quan resulta que això del comunisme, com a realitat política, se’n va a fer punyetes, se’n va al carall. Però aquests senyors continuen comunistes, sense res per oferir, només per rondinar. I després hi ha una ferotgia anticristiana que fa por. Per exemple jo escric a l’Avui, des del primer dia que es va publicar, i acabo d’escriure un llibre però no n’han parlat. A mi se m’en fum, però és així. I llavors hi ha una altre cosa que m’hi he trobat moltes vegades. La gent em pregunta: “Aquestes paraules que gasta, com se les inventa?”. Però són les paraules amb què parla l’Emília. Diu: “Mossèn, té els colzes balits”, que vol dir gastats. Després diu: “els esquirols s’engarrissen”. Sabeu què és la garra en català? (es toca la cama): és garrell, garreta, garrí. No l’urpa, la garra. O “està mig entabuixat”, o el que vulgueu! El català de ciutat és molt més pobre. El de Barcelona et diu: “Mira quin arbre!”. Aquí et diran: “Mira quin faig!”. I això també passa amb els noms dels ocells, amb els noms de muntanyes. El català està en una fase d’empobriment terrible. I llavors resulta que els filòlegs fan filologia catalana i no saben ni grec ni llatí. I si dius que és un mal escaturit no saben d’on bé. Sabeu què és un escaturi? Una font que raja molt bé. Això és llatí. I per altra banda, et diuen que l’ortografia no té importància. Conec un paio que dóna classes de fonètica a l’estranger, que escriu bicicleta en ve baixa. I per sort no posa la k a cleta.
Aquesta actitud és nova? Es diu que durant el franquisme, eren pocs els que parlaven català, però tenien un coneixement de la llengua extraordinari. I ha estat en el moment d’expandir el català que ha passat això que vostè denuncia.
Aquesta actitud es va accentuant. Però aquesta gent ja tenien una fallada. Està molt bé que triessin en Fabra, però es van carregar Mossèn Alcover. I llavors tant el mallorquí com el català varen quedar com a dialectes, en el seu aspecte més ofensiu. I això era en el temps de la República.
Així, la separació dels tres països (s’entén lingüísticament parlant), comença per Fabra?
Ve del Fabra. Volien fer un català mòdul, i això no existeix. A més, “dialecte” és grec, i no vol dir una forma derivada d’una base, del grec per exemple, sinó el grec parlat a cada ciutat, que és diferent. I no hi havia la supremacia d’un idioma respecte l’altra. El que passa és que, amb la decadència del món grec, el que va quedar va ser l’àtic, que era l’idioma culte de Grècia i que es parlava a la regió d’Àtica. També va quedar el lacònic, que era el d’Esparta. Si això fos Grècia, nosaltres parlaríem el dialecte de Berga. I també hi ha el dialecte de Manacor, i el de València. I el de Barcelona. I el dialecte del Fabra. M’explico? De manera que estem perdent el català. Agafeu-vos el Pickwickd’en Carner, que és una pura meravella. Però és que a més et trobes que en Joan Triadú et diu que el s. XX és el segle d’or de la literatura catalana. I jo diria que el segle d’or de la literatura catalana és entre el naixement de Mossèn Cinto i la mort de Guimerà el 1923. Avui en dia no tenim tres personatges com Mossèn Cinto, Guimerà i Maragall! Jo conec un noi, que deu ser dels millors prosistes que tenim avui, però és de Lleida. I no en parla ningú. I als pobres de Lleida els han prohibit l’article de “lo” Joan i “lo” Josep. Es diu Cisco Pascual Greoles. Té uns llibres divertidíssims, sobre el Pla d’Urgell. A més a més, amb coneixement del món, perquè hi viu. Amb un català preciós. És clar que no posa la més típica de les paraules, perquè s’aguanta. Diu “avui la processió ens ha sortit de puta mare”, vol dir que ja no es pot dir res més. I després una colla de paraules com la mangala. Sabeu què és la mangala? El bastó. O la granera, com a València: l’escombra. Però si escrius d’aquesta manera, sembla que siguis un estrany. M’ho deia l’altre dia el meu editor: els catalans com els d’aquí Berga, acabarem sent una reserva índia. Perquè , a més a més, hi ha una cosa que és innegable: estadísticament, Catalunya és bilingüe. I això és obra d’en Franco, que ens va portar immigrants.
Creu que només és culpa d’en Franco? No una prèvia, sobretot a Barcelona, de renúncia a la llengua?
Sí, sobretot aquells que van haver de fugir cap a la banda del Franco perquè aquí els mataven. Hi ha moltes famílies que van fugir, van anar al bàndol franquista i quan van tornar parlaven en castellà, perquè el català era l’idioma dels que els mataven.
Pel que fa a la política, què podem dir?
Més val que no en parlem. És una vergonya que Esquerra i Convergència no facin un sol partit. El que passa és que tens Unió Democràtica, que tira per una banda i tens Esquerra, que ho seran tot, menys de Convergència. Que és el mateix que passava en temps de la República, que deien: “Visca Companys, mori Cambó!”. Cambó era un polític bastant respectable, el que passa és que deia Catalunya primer i llavors regalava uns Botticellis al Prado, perquè se sentia més o menys lligat a Espanya.
Tots aquests problemes tenen solució?
Jo no ho sé. Mira, la nostra cultura, per començar (i no pot ser així) està radicalment descristianitzada. Millor dit: fanàticament descristianitzada. I això no porta enlloc. Encara que sigui capellà i no faig propaganda de la botiga, és així. Després, quan falta el coratge de creure en alguna cosa, falta el coratge de creure en el propi país. Ja diu Chesterton, que quan has perdut la fe en Déu, només et salva la fe en el teu propi país. Avui en dia la gent no creu en Catalunya. No hi creu.
Sobre això de per què la gent no creu en Catalunya. Fa un moment vostè mateix acaba de dir que és una pena que Esquerra i Convergència no facin un mateix partit. Galí demanava que per sobre de tots els partits, hi hagués un ideal comú. Històricament a Europa, encara que cada país anés a la seva, hi havia una cosa que els unia, que era la religió. Això s’ha perdut. Vostè també acaba de comentar que la cultura és ferotgement anticristiana. Llavors, si per un cantó la religió no ens uneix, per l’altre perdem la llengua, que és una cosa que ens unia i ni tampoc la nació ens és capaç d’unir políticament, sinó que ens divideix entre partidaris de diferents partits, què ens queda?
Tenir collons per tirar pel dret. I fer relleu i tirar endavant. M’explico? És començar per res, si vols. Mira el fenomen GEN, que fa gairebé trenta anys que dura. S’ha de fer un esforç de minoria, sabent que som majoria, i anar buscant i anar-se bellugant. És a dir, tot això que us acabo de dir vol ser realista, però hi hi ha una cosa: l’ideal supera la realitat. Vulguin que no nosaltres som catalans i parlem un sol idioma. I aleshores, començar per aquí. I el poble val més del que ens pensem. A més, tu has dit una cosa interessant. Als francesos els uneix una cosa importantíssima, que és França per sobre tot. A Anglaterra, semblantment. A Alemanya, no diguem. Itàlia, el primer és Itàlia, però toca la trompeta, que té més gràcia. Però aquí, el més fotut, és que no és Catalunya primer. Jo me’n recordo, quan van començar a sortir els partits, que vaig quedar paradíssim de veure que no s’aliaven i formaven un sol partit per Catalunya. I li vaig preguntar a algun patriarca per què. Em va dir: “Home, hi ha coses més importants que Catalunya”. Aquí, ja l’hem cagada. En canvi, fixeu-vos-hi, els castellans es barallaran tant com vulguis, però quan es tracta de fotre Catalunya, van junts, eh? Quan es tracta de la sagrada unidad de España, fan pinya. I nosaltres, discutint si això o allò. L’espectacle dels nostres polítics actuals és grotesc, tocant a tràgic. Seria molt millor agafar mitja dotzena d’homes de Gósol i que governessin ells! Perquè a més passa una cosa. Primer hi ha el país, després el partit i per últim l’escó. Però pels nostres polítics, és diferent: primer és l’escó, després el partit i per últim el país. En política hi ha d’haver un senyort que tingui aspiracions a ser president de la Generalitat. Però que no s’ho plantegi massa. L’important és servir el país. Ara, també n’hi ha molts que quan veuen el xafer que és la política, es dediquen a ser promotors culturals. Que ja està bé. Però el país està en un mal moment. Us diria que estava millor en temps d’en Franco que ara. Perquè teníem consciència que allò no podia ser. Almenys abans estàvem units amb un no. Però ara ningú no sap a què s’ha de dir un sí. Això és una reflexió que no és ni positiva ni negativa, sinó real. I mireu, la solució és: som quatre gats, anem fent. I tenim molt més espai del que ens imaginem. Això en el fons és GEN.
Sí perquè hi ha un biombo, un paravent, que és l’Església. Tens l’Església, que amb el Franco, de la banda de dalt va fer un paper molt galdós, perquè anava a favor del Franco. Però per la banda de baix, l’Església, en la conspiració contra el Franco va ser molt més important que el PSUC. I això està prohibit de dir. A Montserrat es van atipar d’aplegar a gent. Jo vaig fer el mateix a Queralt. Les reunions del PSUC es feien a les parròquies. De manera que l’església de baix ha estat importantíssima en la conspiratòria. I ja no parlem de l’escoltisme, que hi hem passat tots. D’això no se’n parla. I avui en dia, parlar de les arrels cristianes de Catalunya, és parlar de Joan Pau II, que ha estat un desastre. Sabeu què passa? Joan Pau II és polonès, i no va entendre una cosa. A Polònia anar amb sotana era un senyal de llibertat i a Catalunya treure-se-la és un senyal de llibertat. I això no ho va entendre mai. A més a més, la realitat és que l’Església catalana ha produït una quantitat de semiheretges curiosíssima. Hi ha hagut uns merders de ca l’ample. I naturalment Joan Pau II va voler arreglar-ho enviant bisbes del tipus cardenal Carles, del de Terrassa, del de Vic, que no sé com se diu, i el de Tortosa i el de Lleida, i el mateix de Girona... El de Barcelona, ara, és incolor i insípid. I llavors resulta que el que ha reeixit més és el de Tarragona que és de l’Opus. El de Tarragona la gent l’accepta, sent de l’Opus, però és clar, ve de Guissona. Fins i tot n’accepten un altre, que és el de Sant Feliu. I llavors n’hi ha dos que són catalans, que són el meu i el de la Seu. Però l’episcopat, avui, és impresentable. I llavors és clar, per la gent els valors cristians, sabeu quins són? Són el Rouco, que és el que surt. I si els valors cristians són els del Rouco, més val plegar. Perquè, per altra banda, de la idea que jo tenia del pecat mortal, el més gros, és crear desavinences. Doncs ara resulta que ho fa un cardenal. M’enteneu, oi? Ara ja parlo com un professional de la confessió: és molt pitjor crear desavinences que tenir una querida! I després hi ha una altra cosa, que ja és a tot Europa. A la constitució europea, quan parla dels orígens d’Europa, posen: la cultura grega, la cultura romana i la il·lustració. Com si a Europa no hi hagués catedrals! A més a més, si vols saber fins a quin punt de carotisme arriba la il·lustració, agafeu-vos la Flauta Màgica de Mozart, i llegiu-vos-en la traducció. És elitista, menysprea el poble, i a més diu que la dona no pot entrar en els misteris de la salvació del Temple d’Ossiris, perquè és dona. De manera que el feminisme, que dóna la culpa a l’Església, en realitat hauria de culpar la Il lustració: a l’Edat Mitjana la dona no perdia el seu cognom. Ara sí. A més, aquest sentit de comunitat i de pensar en l’altre, si no és cristià, d’on ha sortit? En el món grec i romà hi havia esclaus. És clar que l’Església ha fet les croades, que no s’han d’aprovar. Però fins i tot allà hi havia alguna cosa romàntica, que era el Sepulcre del Senyor, que estava en mans dels moros. Mireu, potser us diria que el pitjor dels defectes que es pot tenir és el fanatisme. I hem produït una fanatisme religiós, que no cal parlar-ne, perquè el tenim plàstic a la COPE. Però també un fanatisme antireligiós, que el tenim plàstic a l’Avui i a qualsevol diari.
O sigui que el mite de la indiferència respecte a la religió no existeix.
Exacte, no és veritat, no existeix. És un ateisme militant. A més, l’altre dia, l’Emília deia una cosa que tenia tota la raó. L’univers va començar per un pet, oi? Va fer una piula que va petar i va sortir l’univers, no? Llavors és molt més fàcil creure que algú va encendre la piula que no pas pensar que va petar sola. Sí o no? L’atzar, que és la base de la ciència actual, és com si diguessin que van agafar no sé quants milions de caràcters d’impremta, els van tirar enlaire i va sortir el Quixot. A més a més, la religió està en el subconscient d’Europa. I el despotisme il·lustrat, no és que tragués la religió. Hi va haver un govern que va declarar per decret l’existència de Déu i la immortalitat de l’ànima. Sabeu qui era? Robespierre, el de la guillotina. I va decretar també que l’ateisme era burgès. Perquè també hi ha una falta d’informació històrica tremenda. Els periodistes no saben història. I l’altre dia vaig veure un llibre d’història, per la canalla, del temps medieval a Catalunya. Hi havia un nen jueu, un nen musulmà i un nen cristià que sortien a passejar junts. Això és mentida! Serà més o menys maco, però és mentida. Llavors hi ha una mena d’universalisme ateu que és el següent: quan els musulmans deixin de creure en Al·là, s’assimilaran. I nosaltres, quan els cristians deixin de creure en Déu, ens entendrem. I ens trobarem tots amb un ateisme. Però és clar, a un musulmà, si li treus la xara i tota la història, resulta que el deixes en calçotets. Deixant de banda, que l’islam és radicalment fanàtic, o almenys, fonamentalista. Llegir l’Alcorà no és llegir l’Evangeli, que té marges.
Ara per ara, la religió és per al món musulmà un impediment al progrés, per a la igualtat entre l’home i dona...
Bé, depèn del que entenguis per progrés. I sobre la llibertat de la dona, depèn. Ells diuen que allà la dona és més decent que aquí perquè aquí totes són putes.
Hi ha una cosa molt clara, que un estat no és islàmic fins que no adopta la xara com a llei fonamental.
L’islam és una estructura tota sencera, des de la forma de la creença en Déu, la pràctica de la religió fins a l’estructura social. Tot. L’Alcorà es fica fins i tot amb els testaments! I després és divertidíssim sobre allò de les quatre dones. Mahoma diu només quatre dones. Perquè si només una, què farà el marit quan una tingui la regla o estigui embarassada. Si en té dues, es barallaran entre elles. Si en té tres, dues aniran contra una. I si en té quatre, almenys podran empatar a dos. Però és que a més afegeix: podrà tenir totes les concubines que es pugui pagar. Amb un altre fre: els fills de les quals tindran els mateixos drets que els fills de les dones legítimes. I per altra banda, el marit no pot tocar els diners de la dona casada. I és lògic, perquè per repudiar la dona, l’home només necessita fer-ho davant dos testimonis. I la dona queda al carrer. Conec dones que s’hi han trobat.
Mossèn, què és permanent en el cristianisme?
Jo et diria tres textos: les Benaurances, el Magnificat de la Mare de Déu i el Pare Nostre. Que és justament el món al revés. Començant per les Benaurances. És l’esperit de pobresa. I lo demés, trons.
Què és l’esperit de pobresa?
Mira, acceptar la situació en què estàs. És més fondo que la pobresa material. Per exemple, en un capellà, l’esperit de pobresa consisteix a no somiar a ser bisbe. I a no llepar crestes i a viure per la gent, i no pels jerarques. En un home corrent? Consisteix a pensar que s’ha de guanyar la vida. Després, en que si té un ofici, que el faci tan bé com pugui. I si li sobren quartos, doncs mira, que els reparteixi, no sé com dir-ho. Que pensi més ens altres que en ell. Deixant de banda, que avui en dia, la pobresa de Sant Francesc, aquella material i concreta, és impossible. I a la gent que fa diners, jo els diria que la pobresa comença per una certa modèstia. Saps què vull dir, oi? Que això és el senyor de debò. Mireu, amb tot el que cobra un futbolista, l’important que posa és allò que no cobra. I això passa amb tot senyor que té un negoci, perquè allò important és tot allò que no li dóna calés, sinó el goig de fer una empresa. Hi ha coses que són molt curioses, que no sé si hi heu pensat. Se’n podrien fer estadístiques: què passa amb tots aquells senyors que surten de les altes escoles? Fan quartos o no en fan? Fan empreses o no en fan? O acaben en una multinacional? En canvi, el que farà diners de debò, és aquell que farà mecànica i s’inventa un pito especial per posar als cotxes, sabeu què vull dir? No té una pela, però gaudeix fent-lo. És a dir, a l’home que va a aquestes escoles, que és necessari que hi vagi, no m’hi fico, el que no li han de matar és la capacitat d’iniciativa.
En aquest país, la gent té capacitat d’iniciativa?
En tenia molta, això ha salvat aquest país, i oficialment en tenim, sí. Sempre hi ha gent així. Però no és la que surt.
L’home català de fa cinquanta anys, segons Jordi Pujol a “Des dels Turons a l’altra banda del riu”, era un home petit, poca cosa, sense ambició, sense horitzons. I deia que calien homes amb més ambició. Ens tornem a trobar amb el mateix home sense ambició?
Potser sí, però també perquè té més dificultats. L’home que vol crear una empresa, primer ha de ser petita, i si té èxit, se la menjarà una multinacional. El que salva l’economia dels països i els països mateixos és la iniciativa privada dels que estan a sota. Dels que tenen imaginació i empenta. Jo sóc de família bona, però sóc el pobre de la família. I la meva àvia em deia: “Pepe, els teus cosins ho tenen tot per perdre, però tu ho tens tot per guanyar”.
Com casa l’esperit de pobresa amb qui ho té tot per guanyar? L’esperit de pobresa no és poca ambició, i el tenir-ho tot a guanyar, pura ambició?
Per mi l’esperit de pobresa és la idea de fer les coses ben fetes, sense egoismes. Només el plaer de crear una cosa i de fer un servei. Però si aquest senyor es comença a comprar cotxes i vol anar a la lluna, ja l’hem cagada. A un empresari no li pots dir que no tingui cotxe. Tampoc a un capellà que té onze parròquies i que té quatre o cinc misses avui i quatre o cinc més demà, no li pots dir que vagi a peu. Pobre home. Ara, tampoc és bo que un empresari pensi només a comprar els millors cotxes. Però també hi ha una altra cosa. Per entendre els EUA, has de començar per entendre Calví. I després saltar als caps rodons de Cromwell. I el Knox d’Escòcia. I després els hugonots banquers de França. Tots diuen que el diners són una benedicció de Déu, però quan en fas massa no. I llavors, quan en fan massa, els queda el dubte de no haver-ho fet del tot bé i, llavors, es curen en salut fent beneficències. De manera que Rockefeller feia hospitals per curar tots aquells que havia fotut a la misèria. Una bestiesa. Per mi, l’esperit de pobresa és, per a un senyor que es trobi en la situació vostra, saber que és molt més important el que feu que el que guanyeu. Donant per fet que teniu el perfecte dret de viure amb unes certes comoditats. Fa poc vaig anar al diari Regió 7 perquè em feien una entrevista. I allà hi havia totes aquelles mossetes davant les pantalles dels ordinadors. I em van preguntar quins llibres llegia. Jo els vaig dir el Quixot. Quan has llegit el Quixot, el Pickwick i Els germans Karamàzov, la literatura actual no l’aguantes. Però tampoc li pots demanar a una persona que s’ha passat vuit hores dia davant d’una pantalla, que quan arribin a casa es llegeixin el Quixot. Per llegir qualsevol novel·la de les bones, s’ha de tenir una situació de tranquil·litat que no tenen. Però ara jo us estic dient tot això i sembla molt negatiu. Però tinc una cosa per dir-vos: no he parat de pencar. I llavors hi ha una altra cosa, que no us en podeu adonar. I això no ho tindreu vosaltres: és l’absoluta llibertat que dóna l’Església. Quan has tingut la sort d’arribar a Gósol, fots el que vols. Sense ser heretge és clar. Però jo no depenc de ningú. No us ho creieu, oi? No depenc de ningú! Perquè amb el bisbe som molt amics i em té carta blanca. Els altres capellans ja em tenen per boig, però m’estimen molt i em deixen fer. I el meu rector també. I puc escriure el que vull i fer el llibre que vull. Això és curiosíssim, però no hi ha ni una sola multinacional que tingui les mànigues tan amples com les de l’Església. Sembla impossible, però és així.
Això és possible a Gósol, però a Barcelona?
T’ho diré a la meva manera. Ara per exemple, vam enterrar un capellà que tot d’una va desaparèixer. Era un home molt llest i molt trempat. I tot d’una... Què havia passat? S’havia tancat al barri de Santa Eulàlia de Berga i nunca más se supo. I s’ha mort entre ells. No es va sortir de mida ni de res, simplement es va deixar de xafarderies de clero i de merders d’això i llestos. Ningú es va atrevir a treure’l i ja està. Ara, a Barcelona és molt més difícil. Per exemple, les misses que deia el Serra i les que dic jo, a Barcelona són impossibles. Perquè et trobes que hi ha lectors, i llegeixen. I després tens un director que comença a tocar cumbaiàs. A més, fan paralitúrgies. Llavors no tens les misses de taverna que fem a l’hivern a Gósol: a la sala parroquial, amb una estufa i pots anar explicant. A Barcelona estan molt més lligats. I també hi ha una cosa: fonamentalment, que els capellans no es fiquin en política. Ni cristianos por el socialismo ni democràcia cristiana. Nosaltres som de tots, inclús dels ateus. Jo, de resultes del temps de la conspiratòria, els polítics de la Transició els coneixia a tots, però mai em van ficar en un partit: jo era de tots. I a més, personalment ja ho tinc resolt: jo no sóc independentista ni separatista, jo ja estic separat. M’explico? Jo ja sóc un país independent i mira, des de la meva independència aniré fent. Sóc català i res més. I com que estic tan separat, puc mirar-me els castellans amb bonhomia i tot. Aquest gest l’hem de fer tots una mica, encara que vosaltres no tingueu la independència que té un capellà. Una de les fases de la pobresa és declarar-se independent, independent de les ganes de ser bisbe, de manar, de ser famós, i aleshores, pensar en les persones. I sobretot una altra cosa, que en el GEN hi hem insistit sempre: que cadascú faci el seu ofici ben fet. El que sigui. I després, encara una cosa que crec que és important: conservar l’humor. Jo estic dient això, però si hagués de fer un llibre amb llibertat, faria un llibre d’humor. Perquè quan comences a pensar, en el català del Montilla, les carallotades del Puigcercós, els bigotis del Carod, la infinita estupidesa del Saura, el Zapatero que dóna per tant com vulguis i el Rajoy, la Magdalena Álvarez, i si comences a embolicar-hi senyores i senyors, tens un vodevil preciós. Si no fes plorar, faria riure, eh?
De fet, programes com “Polònia” tenen molt d’èxit.
Sí, però saps què passa? L’humor no pot tenir mala llet. És l’humor anglès. L’humor que perdona, que somriu i l’entén. En castellà hi ha un exemple: el Quixot i el Buscón. El Cervantes estima el Quixot, a pesar de totes les garrotades que rep. I aleshores, li posa el contrapunt del Sancho, que és la tendresa. Hi ha una frase del Sancho que és genial. A la segona part del Quixot, quan els ducs, que es diverteixen a costa del Quixot, li pregunten què en pensa del seu amo, ell respon: “Téngole por grandísimo mentecato”, però és el meu amo i el segueixo. En canvi, en el Buscón hi ha mala llet. El Quevedo és la mala llet castellana, com el Lazarillo de Tormes, que és dels llibres més cruels que he llegit. És terrible com el cec i el lazarillo es tracten l’un a l’altre. I després, a més del Quixot, hem de llegir, sigui com sigui, l’Apologia de Sòcrates de Plató. Són tres discursos: el discurs de Sòcrates declarant-se innocent; un cop condemnat, el discurs de Sòcrates sobre la pena que mereix (i diu que la Ciutat l’hauria d’alimentar perquè és un benefactor) i, ja condemnat a mort, el discurs final. Aquest és magistral. Diu: “Ara, jutges inics, què m’espera a mi? Si moriré” i aleshores (i això ja és una resposta del Hamlet), “si hi ha una mort i no hi ha res, què hi ha de més bell que un adormir-se sense despertar? I si hi ha una altra vida, canviaré la vostra companyia, jutges inics, per la dels herois que ens han precedit, i qui no ho canviaria?”, i al final acaba: “I ara aixequem-nos d’aquí, jutges inics, vosaltres per viure i jo per morir, qui de nosaltres fa millor destí, només ho sap Déu”. És de les coses més grosses que s’ha escrit mai. I a més a més, hi ha un tros divertidíssim, en el diàleg de la mort, quan un amic li diu: “Em sap greu, Sòcrates, que et condemnin sent innocent”. Sòcrates contesta: “¿Que preferiries que em condemnessin sent culpable?”. També, si un dia podeu, llegiu-vos l’Antígona de Sòfocles, que és el més proper a la vostra mentalitat –encara que a mi m’agrada més Èsquil.
Mossèn, el tema de la mort és pràcticament secret, avui en dia. Com es pot acceptar la mort, com es pot arribar a dir “germana mort” com Sant Francesc?
No pensant-hi gaire. A mi em toca de més a prop que vosaltres i faig el següent: “Déu dirà”. La mort no em fa por, el que em fa por és tot aquest merder de tubos, sabeu què vull dir? Però Déu dirà, què vols que t’hi digui jo. A més, com que en tinc més a l’altra banda que en aquesta, tinc l’esperança de trobar els meus.
A mi me n’han feta molta. Mon pare i ma germana van morir amb quinze dies de diferència. I jo estava de servei a Zamora. Vàrem quedar jo i la meva mare, que em va salvar quan el metge m’havia donat tan sols un any de vida. Ella va morir al 69. I tots ells, sempre més, m’han fet companyia. Són per aquí, no sé com dir-vos-ho. Però és clar, també passa una cosa: el capellà no té descendència. Ni dona ni fills. De manera que el més important és el que has tingut al darrere. I a vosaltres us quedarà tot endavant. I els morts queden una mica endarrerits quan tireu endavant, sobretot quan sou joves. I respecte a la mort, hi ha també una altra cosa important. Per fer canguelo, abans es parlava de l’infern i de la mort. Però hi ha una cosa que és fonamental i la dec a Aristòtil i a Sant Tomàs, que és l’analogia de l’ésser. La paraula ésser és analògica aplicada a tots els vivents, però no és unívoca ni equívoca. És analògica. No pots dir que és unívoca perquè només l’home és, ni equívoca, perquè tampoc pots dir que l’home és com qualsevol altra cosa. És analògica perquè el que sí que pots dir és que la pedra s’assembla a la flor perquè es pot tocar, la planta s’assembla a l’animal perquè té una certa vitalitat, l’animal s’assembla a l’home perquè belluga i remena, l’home s’assembla a l’àngel perquè és esperit, i l’àngel s’assembla a Déu perquè és esperit puríssim. Això no és una carallotada. Vol dir simplement que Déu és un bon home. És a dir, es pot fer una regla de tres: jo sóc un ésser limitat tant com Déu és un ésser infinit. De manera que si jo estimo d’una manera limitada, Déu m’estima de manera infinita. Aleshores, la sublimació de l’amor de Déu és el Pare Nostre. Déu és la sublimació del pare que tenim. Una vegada, un catequista em va preguntar: “¿I si et trobes amb un nen que et diu que no té pare?”. Li vaig respondre que li digués de Déu que era el pare que no tenia. Per això, per part de Déu, ha d’haver-hi una comprensió infinita dels homes. Com a capellà, jo tinc l’encàrrec de perdonar els pecats, però també tinc un altre deure: de mirar d’entendre el pecador, pobre! M’explico? I de no enviar-lo a l’infern abans d’hora. Doncs a veure què farà Déu, també. Jo crec que, de part de Déu, respecte al món, hi ha una mirada amorosida, amb un cert somriure. Déu veu tot el conjunt i a Déu mai no el farem prou humà, en el bon sentit. La prova és que Déu es va fer home, que és la plenitud de l’analogia. És curiós, perquè no es va fer pas àngel. Perquè l’home és el lligam entre les dues cadenes: la matèria i l’esperit. Això ho deien els escolàstics i ara no hi ha ningú que us ho hagi explicat, oi? Jo m’ho vaig trobar perquè no tenia quartos per llibres, però la Summa de Sant Tomàs, la tenia sencera. I és una meravella, no s’acaba mai –deixant de banda les estones que discuteix si Adam i Eva tenien melic o no tenien melic (naturalment, no en tenien). A més a més, si us hi heu fixat, encara que no en tingueu un coneixement gaire aprofundit, a l’Antic Testament, en el Gènesi, Déu és molt més humà que a la Saviesa. El tracte amb Abraham és un delícia. També com tracta a Moisès, quan aquest, es cansa del poble i Déu li diu: “Paciència, nano, que aquest és el meu poble i l’he triat jo”. Així, Jesucrist ha vingut per donar-nos una imatge paternal del seu Pare que l’Antic Testament no donava. D’aquesta manera, el Nou Testament té la base del Vell, però en realitat és lo mismo pero al revés, quasi bé. Hi ha una mena de tendresa de Déu pels homes que no està a l’Antic Testament. Encara que, avui en dia, diuen que Jesucrist no va ser el fundador del cristianisme, que ell era ebionita, i després, hi ha un jueu que ha sortit ara dient que Jesús era l’home més famós de la història, que era jueu i que sempre va ser jueu.
Parli’ns de les dues festes fonamentals del cristianisme, del Nadal i de la Pasqua.
No són dues, són quatre! Nadal, Reis, Pasqua i Pentecosta. Fins ara que van reformar la litúrgia, Epifania era més festa que Nadal, perquè ho entendreu: és la festa dels primers pagans, els tres Reis o els que fossin, que van adorar a Nostre Senyor. Epifania vol dir manifestació, és la festa que Déu es va manifestar a tothom i no només als jueus. Això és l’Epifania. Del Nadal, no cal que us en parli, oi? El Nadal té un color de cosa de poble, barrejat de desert, amb la natura i els pastors i tot això. El Nadal és tan poètic que ha de ser veritat. Hi ha una cosa que els medievals deien: bonum, verum et pulchrum convertuntur in unum, són una sola cosa. Quan Déu fa una cosa bonica, ha de ser veritat. El Nadal és una meravella. Després ve Pasqua que, és clar, és la gran festa. Però cala menys en la gent perquè és un festa més estranya. Que neixi un nano és normal. Que aquest nano sigui Déu, coi, queda la mar de bé. Però que matin un home, que el crucifiquin, que ressusciti al tercer dia i que surtin unes dones mig boges dient que l’han vist i tot plegat, és una mica estrany. I en canvi, la Pasqua és el misteri de la vida. De les vuit Benaurances, n’hi ha una última, que és dita a Pasqua: benaurats els morts perquè ressusciten. Si Crist va ressuscitar, nosaltres també. I després hi ha Pentecostès, que se l’han carregat, perquè entre els liturgistes no hi ha un sol poeta. El misteri de la Trinitat està molt ben trobat. Sabeu què passa? Són Tres Persones, que fan un sol Déu. Cadascuna amb la seva personalitat, però s’estimen tan infinitament que fan una sola cosa. El Pare té la personalitat creadora de Pare; el Fill, la Redempció, i l’Esperit Sant és allò de poeta que té Déu. Aleshores, resulta que el món no és fet enraonant, amb el Verb i res més, sinó cantant: hi ha la música de l’Esperit Sant. Per això, el dia que l’Església perd les músiques, ja l’hem cagada. Perquè és allò que no es pot explicar. A veure, per què nosaltres ens posem a cantar? Doncs perquè portem una imatge de l’Esperit Sant. I per què ens divertim? Perquè portem una imatge de l’Esperit Sant. I per què juguem a futbol? Perquè és una imatge que Déu és juganer.
Parli’ns una mica més de la Pasqua. Com és que som capaços de fer uns Pastorets, que són el Nadal complet i, en canvi, amb les Passions ens quedem a mig camí?
Perquè és massa gros. A mi la nit que em fa impressió és la de Dijous a Divendres, que és Getsemaní. Aquesta nit no té plàstica. El dolor que tenim nosaltres per algú que se’ns ha mort, el dolor per algú que està fracassant i que voldríem que tirés endavant, el dolor d’algú que estimes i està fent el ximple, això, Jesucrist ho ha assumit a Getsemaní. Llavors, sua sang. És el moment més humà de Nostre Senyor. Després, la resta de la Passió ja està, ja li ve rodat. Però com vols representar un senyor que me’l claven a la creu i a martellades? Només pots fer-ho imaginant-ho una mica.
Però en l’art medieval tenim el Crist majestat, clavat a la Creu i rei alhora. Però d’això, ara...
Ara no, perquè estem avorrits! Hem passat al despotisme il·lustrat i la pietat tremebunda. Mireu, us explicaré l’evolució del Crist en l’art. El primer Crist és el de l’Apocalipsi: Taüll. I ho és perquè en aquell temps, amb els bàrbars i tota la conya, hi havia la imatge de la fi del món. Aleshores, el Crist de Taüll és el triomf i la promesa d’una altra vida. Sota el punt de vista d’un visionari, perquè tota l’eternitat cridant hosanna deu ser bastant avorrit.
Jo espero que a la casa del Pare hi hagi carn d’olla, com a mínim. Però ja ho veurem. Després de Taüll, resulta que el cristianisme ha de durar. Llavors surt el Crist de Sant Pau, el de les cartes als colossencs, l’efesis i filipencs: sempre vivint i intercedint per nosaltres. És la Majestat. I aquest és el crist medieval de l’Alta Edat Mitjana. Llavors, entremig del XII, surt el Crist adolorit de Sant Bernat. És el Crist del Davallament de Sant Joan de les Abadesses: el Crist crucificat i l’home compadint-lo. De manera que s’ha anat acostant. Al final, al XIII, el Crist és el Beau-Dieu. El bell Déu beneint el poble. S’ha tornat humà, veu la canalla a sota i té unes ganes de jugar que entendreix. L’heu vist mai? Jo el tinc a la capçalera del llit. Però llavors ve el XV! És un segle que els homes fan el bèstia com no es pot imaginar. Hi ha les juergas a la Cort de Borgonya, i després el François Villon i per acabar-ho d’adobar, una mica abans, el Decameró de Boccaccio, que és el menys cristià que he vist mai: s’està morint de pesta a Florència i aquells paios explicant novel·les verdes. És que quan l’home fa massa el bèstia, agafa una idea tràgica de la vida. I això porta al protestantisme. Que és dir que l’home està podrit radicalment, pel pecat original, i només el pot salvar la misericòrdia de Déu, encara que continuï podrit. Això és Luther. Amb Calví, a sobre, es fa la pregunta del carca: com que hi ha bons i dolents, els bons estan predestinats i els dolents a rostir. I el món catòlic es torna tremendista, i aquell Crist benèvol del XIII es torna el de la Sixtina que està fotent la gent a l’infern. Us en recordeu? Amb aquest Déu terrible, la gent està acollonida. Davant d’això, resulta que l’última imatge de tendresa que dóna la divinitat és la Mare de Déu. I en el món catòlic, hi ha l’exaltació de la Mare de Déu, perquè és la que ens guarda de les ires de Deú, m’explico? La Mare de Déu és l’explicació de la tendresa maternal de Déu. Al final, l’últim gest és retrobar la tendresa de Déu al Sagrat Cor, que és l’amor humà de Jesucrist. Ara bé, amb una cosa que és tristíssima: després del Crist de Miquel Àngel, i d’algun Crist del Renaixament, no hi ha ni una sola imatge de Crist que valgui la pena, ni una sola de la Mare de Déu que valgui la pena –perquè la pobreta de Fàtima és galdoseta i la de Lourdes també (li van ensenyar a la Bernadeta i va dir: “Aquesta no s’hi assembla de res!”). És a dir, han fet una mena de pietat enfavada. La figura del Crist, i del Pare, s’ha anat endurint a través dels segles. Per això a mi els medievals em fan tan respecte, perquè hi ha el Beau-Dieu. I de Mare de Déu medieval, no n’hi ha cap de dolenta.
I en canvi, els ortodoxos no semblen acceptar aquesta humanització. No accepten Giotto.
Mira, passa una cosa. L’Església oriental és el testimoni de Déu en l’eternitat, ficat en el temps. En canvi, nosaltres som molt més temporals. Ara, si no són capaços d’acceptar el Giotto, que vigilin, eh? Perquè qualsevol de nosaltres és capaç d’entendre una icona, eh? Però és clar que el cristianisme té un aspecte tràgic! Bé hi ha ombres als Germans Karamàzov de Dostoievski –que per ells és un Pare de l’Església. Però l’Església oriental fa molt respecte i ha conservat coses que nosaltres hem perdut. El que no trobo bé és que ens tinguin tanta ràbia. Jo em vaig trobar, a Grècia, en un temple perdut dalt d’una muntanya, que vam començar a enraonar, jo vaig dir que era capellà catòlic i em van engegar: “El Papa ha pagat napalm per a la guerra del Vietnam”, seguit d’un “heretikoi!”. Jo els vaig contestar “Ogi filoi”, no sé més grec, però “filoi” vol dir amics. I l’Església grega s’aguanta perquè està tancada. Però fa molt respecte i més que cap, l’Església russa. Llegir Sant Serafí de Sarov és una delícia. Hi ha un moment que està enraonant amb algú i neva, neva a Rússia, i diu: “Fixa’t si som fora del temps, que estan coberts de neu i no ens n’hem adonat”, amb el fred que devia fotre!. Però això deu ser veritat. Hi deu haver una mena d’èxtasi que surt del temps i el cor, ni se n’adona. Nosaltres, en canvi, tenim una cosa que ens fa molt mal, que és l’aggiornamento. Posar al dia el missatge cristià. Llavors, què hem de fer? Que es puguin casar els homosexuals? Això és posar-se al dia, no? I els grecs, és al revés. No s’han plantejat mai donar una resposta al dia. El Joaquim Maristany em va explicar que, una vegada que va anar a Iugoslàvia, va trobar un anacoreta que no sabia que manés el Tito! No sabia res. I aquells monestirs als deserts d’Egipte, fan una gran impressió.
Hi ha una possibilitat real de reunificació del cristianisme?
No. El que hauríem de buscar és una possibilitat real de respectar-nos. Per exemple, un dels meus grans amics era el pastor protestant de Barcelona, al carrer Brusi. Hi anava a dormir cada vespre del dia de Nadal. Feia pessebre. I vam casar una filla seva amb un catòlic, a mitges i més casaments a mitges que vam fer. Parlant-hi, li vaig dir: “Jo no tinc cap interès a convertir-te, eh? Només tinc interès a ajudar-te a ser un bon luterà”. Em contestava: “Però si tenim la mateixa Bíblia”, i jo: “Sí, però ballem diferent i ens hem de divertir pensant això”. L’única cosa que hem d’esperar és que no ens les donem els uns als altres. I amb això ja faríem molt. Que ens respectem i no ens tractem d’heretges. A més a més, a l’hora de la veritat, el protestantisme de Calví sí que em costa de pair, és d’una fredor tremenda. Luter encara em diverteix, però això que trenqui l’analogia de l’ésser i que Déu no s’assembli gens a nosaltres, a mi no m’agrada. Repeteixo: la unió del cristianisme és impossible, només hi ha el respectar-nos. I cadascun de nosaltres, si és catòlic, mirar d’aprofitar el que tenim de bo i anar marxant. El mal de la catòlica és que doni imatge de poder, quan en realitat no és res i no en té, de poder.
Però és difícil trencar amb aquesta idea que es té, que l’Església és jerarquia.
Per dir-ho d’alguna manera, jo crec més en el Pep de ca la Joana que en el Papa. I crec que el Papa és infal·lible, amb tot el que calgui. Però el meu era el Pep de ca la Joana.
Així doncs, com ha de ser l’Església?
Jo no sé com ha de ser l’Església. Jo només sé que els capellans han de ser una gent sense prejudicis dogmàtics, donats a tothom, sabent que hi ha uns mínims que no podem passar. Per exemple, jo mai no podré casar una parella d’homosexuals. Però el que sí que puc fer és ser-hi amic, m’explico? I després hi ha una cosa que s’ha de resoldre d’una altra manera o altra: alguns divorciats han de poder combregar. Això sí. Us ho dic ben tranquil·lament. M’han vingut a Gósol gent que sé que són divorciats i a veure si els de treure el Santíssim, on vas a parar? Posem per cas l’home o la dona que els han deixat i després troben parella, per l’amor de Déu, que els ajudi! No és que l’Església hagi de fer una llei decretant que els divorciats han de combregar, només que digui “nois, si us trobeu un divorciat, que combregui tranquil”. Penso que l’Església no s’ha de moure dels seus principis morals, però ha d’entendre que Déu continua estimant-se aquells que no estan dintre la llei.
Per acabar, us vull dir: de cara a Déu, viure de l’analogia de l’home amb Déu i acceptar tothom com és, sabent on hi ha els límits, però acceptant aquells que estan fora els límits. I de cara a Catalunya, la flor de l’esperança, minúscula i tenaç. I veniu, que us regalaré el llibre.