Entrevista a Martí Anglada
Martí Anglada és nascut a Girona el 1949. És cap d’Informació Internacional de Televisió de Catalunya i comentarista de política internacional a TV3 i Catalunya Ràdio. És llicenciat en Dret i en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Es dedica al periodisme en l’àmbit de la informació internacional des del 1976.
En Martí Anglada ens rep a la seva casa de Barcelona. Som a mitjan juny de 2011.
Deixeu-me fer dues precisions. La primera és que, encara que en el cas de Bulgària i Romania, la seva entrada tan ràpida va causar perplexitat, els Estats de la Unió són vint-i-set. Encara estan en transició i no són Schengen, però són membres de ple dret. La segona, és que el veritable problema d’Europa és l’euro. L’euro és un edifici potent del qual es dubta de la solidesa dels fonaments. L’euro ha crescut com a moneda internacional, com a moneda de reserva i pel que fa a la seva fortalesa respecte a altres divises. Ara, mentre parlem, està a 1,45 respecte al dòlar: és fort. I si és fort, és perquè la gent la considera creïble. La seva utilització internacional com a moneda reserva no ha fet més que créixer, fins al punt que la Xina, fa uns dos o tres anys, va decidir diversificar les seves reserves i donar joc a l’euro. Amb l’euro es dóna una paradoxa: és precisament perquè ha estat una gran història d’èxit, que ara la preocupació és tan gran: si cau l’edifici, s’entrampen molts. Recordem que, d’acord amb les cròniques, al president Zapatero, pel maig, li va trucar tant l’Obama com el president xinès. D’altra banda, ens podem preguntar si aquesta situació, de descobriment de fragilitats en els fonaments de la moneda, redueix les possibilitats d’unes polítiques europees.
Quins són els factors que han produït aquestes fragilitats?
És senzill: alguns dels participants gasten més del que produeixen. Ara tenen un deute exageradament alt que hom pot dubtar, raonablement, que mai el paguin: és el cas de Grècia. En el cas d’Irlanda, el problema és més una crisi bancària: els bancs no poden pagar, ni tampoc l’Estat que els ha garantit. A Portugal, el tema són els seus deu anys d’atonia: des que van entrar a l’euro, que no creix, perquè no és competitiu. En estar en una moneda única, ja no tenen el recurs d’abaratir els seus productes per mitjà de devaluar la seva moneda i per això no troben compradors. A pesar d’això, continuen amb una despesa cada cop més important, de manera que o bé es tornen competitius o bé no hi ha solució a la vista.
Si hi hagués un únic eurobò, si tot el deute europeu fos comú, no existiria aquest problema –de la mateixa manera que no existeix als Estats Units. Allà, a pesar de les disfuncions entre Estats, el que compta és el resultat final. A Europa no: cadascun dels disset Estats de l’euro manté el seu propi deute públic, de manera que el fonament de la moneda és un com un mosaic de totxos, alguns més forts i d’altres més dèbils. Amb el perill que si un d’ells és en realitat un forat, pot ensorrar l’edifici: el deute grec, els bancs fallits d’Irlanda, el nul creixement de Portugal.
Com es poden tapar aquests forats?
Amb polítiques europees. En tenim una de molt important. La primera, que es va activar fa uns dos anys, és la governança econòmica europea. Fins aleshores, els membres de l’edifici de l’euro, no es dedicaven a veure si hi havia forats als fonaments. Ha d’haver-hi un govern econòmic europeu que s’hi dediqui i que pugui fiscalitzar les emissions de deute. Encara no existeix, però hi estem anant, de fet està creixent d’una manera molt accelerada. Està clar que ho està fent enmig d’una crisi profundíssima, de manera que són veritat aquestes dues coses: tant que Europa està a punt de trencar-se, com que aquest govern comú europeu s’està consolidant. Jo prefereixo aquesta última perspectiva. Només cal que recordem com s’actuava abans de la crisi: Grècia podia enviar les xifres que volgués i quan la Comissió va voler enviar inspectors, el Consell va decidir de no donar-li el permís. Ara en canvi existeix el que en [Enric] Juliana en pot dir “directori europeu”, però que en realitat és el nucli, format per Alemanya, França i la Comissió, que porta el timó pel que fa a l’economia. A Europa s’està creant un govern econòmic, en el qual manen els més forts. Com ha passat sempre en la història.
En una entrevista a vostè amb la Mònica Terribas, arran del seu llibre “Afers (no tan) estrangers” (Edicions 62, 2008), vam veure que reclamava que aquest govern europeu també s’havia d’exercir respecte a la política exterior.
Sí, aquest és un tema també interessantíssim. És l’altre front de creixement per a Europa, però a diferència del primer, l’econòmic, aquí s’ha anat enrere. De fet, s’ha donat un fenomen curiosíssim: s’ha neutralitzat. Hi pot haver una justificació, en el fet que mantenir els dos fronts oberts és massa arriscat; només amb el govern econòmic ja hem vist, tant a Espanya com a Irlanda, quines pressions i quins canvis s’han produït. Però en tot cas, s’està perdent una oportunitat, la d’establir un autèntic servei exterior europeu. Es contempla al Tractat de Lisboa i durant aquest últim any i mig se li ha donat forma, recursos i personal. És un servei potent, però potent quant a potencialitat, no en quan a actualitat. Així es va nomenar com a directora Lady Catherine Ashton, que bàsicament s’ha dedicat a neutralitzar el servei. Els britànics, de fet, mai no han sigut motor europeu ni està als seus desitjos. Són més aviat un fre europeu, per tot allò que vagi més enllà de l’estricte mercat europeu. Respecte a l’euro són molt ambivalents. I pel que fa a una política exterior, simplement no forma part del seu horitzó.
Però ha de formar part de l’horitzó dels europeus continentals?
Respondria que, històricament, ha format part de l’horitzó de l’eix francoalemany, en l’època Kohl – Mitterrand o Schroeder – Chirac. El present no n’és el moment més brillant i Lady Ashton està actuant de tap. Però algun dia hauran de treure el tap de l’ampolla.
Aquesta decisió política de treure el tap –i ara explico una opinió molt personal, si bé corroborada als últims temps– ha d’estar reconeguda sobretot pels Estats Units, als quals seguiran les altres potències. És el telèfon del Kissinger: els americans han de reconèixer el ministre d’afers exteriors europeu com a tal. La gran assignatura pendent per tant és l’assignatura atlàntica. I si observem el que ha passat els últims mesos, veiem que hi ha indicacions, per part dels Estats Units, de moure’s en aquesta direcció: Obama ha estat aquesta primavera [de 2011] de visita a Londres, però ha trigat més de dos anys i mig. La “relació especial” amb Obama, no ha estat tan especial. Abans ja havia anat a Berlín (el seu únic míting com a candidat a Europa), Dresden, Praga, Lisboa, París, etc. Ha primat molt l’Europa continental, però la resposta ha sigut molt dispersa, no hi ha hagut una resposta “Unió Europea”. Només el tap Ashton.
Històricament, la Gran Bretanya s’ha dedicat a dividir Europa i, per via de la “relació especial”, Estats Units ha seguit la mateixa política. Té el seu sentit, perquè als Estats Units l’interessava molt la relació amb l’Imperi Britànic. De fet, en molts llocs l’ha acabat substituint. Bush va ser l’últim representant d’aquesta política i, amb la guerra de l’Iraq, va aconseguir parlar de la “vella” i la “nova” Europa. Però ara hi ha un nou element al món, la Xina, que és el que realment preocupa els americans en primeríssim lloc. I de què els serveix la “relació especial” quan la preocupació és la Xina? De ben poc. El món que ve (i que Kissinger ja havia dibuixat al seu llibre Diplomàcia) és un món organitzat en grans blocs: Estats Units, Europa, Rússia, l’Índia i la Xina. El que interessa els americans és tenir com més blocs com a aliats, millor. La Xina mai no serà aliada, sinó que serà el contrapoder, la preocupació, el problema. Té una història expansiva i, actualment, sobre taula, manté problemes territorials amb tots els seus veïns –més o menys adormits, però reals. És natural que un país organitzi la seva política exterior en funció de les seves amenaces i per això Estats Units es va obrir, per exemple, a l’Índia. L’Índia tradicionalment ha estat un país neutral, comprador en el seu moment de les armes soviètiques i ara russes, però també a Europa. Doncs bé, Estats Units li ha donat la mà nuclear. Les relacions amb Rússia són cada cop millors, fins a l’extrem que a l’última cimera de l’OTAN se la va incloure al famós paraigua nuclear europeu –el qual, encara que ningú ho diu, no està pensat per defensar-se de l’Iran, sinó de la Xina. Ara, tot el casquet nord, des d’Alaska fins a l’altra riba de l’estret de Bering, està sota la protecció del mateix escut –de fet, la rivalitat entre la Xina i Rússia és històrica, però ara hi ha hagut un canvi: a l’extrem orient de Rússia, els pobres són els russos i els que s’estan expandint, els xinesos. I pel que fa Europa? Qui és Europa vist dels Estats Units, quan l’interessa tenir-la unida enfront de la Xina? Els britànics que juguen a dividir-la? No, és l’Europa franco alemanya, a la qual cal tenir com a aliada. A mi, la visita d’Obama al Regne Unit, amb el gran espetec final del discurs a la reunió conjunta de les dues cambres, em va fer la sensació d’un gran funeral. Recordem que pocs dies després, Merkel rebia honor de sopar d’Estat (el primer líder europeu a gaudir-ne) a la mateixa Casa Blanca, a més de donar-li la Medalla de la Llibertat, que és la màxima condecoració civil americana. Aquesta Europa francoalemanya arrossegarà la resta, inclosos els britànics. I que els Estats Units hi està apostant, ho veiem per exemple en el tema de Líbia. Per primera vegada, els americans se n’han retirat i ho han deixat tot en mans del “pilar europeu” de l’OTAN. Aquí hi juga un paper important sobretot França (ja que Alemanya, per motius històrics, té un paper militar reduït) que, recordem-ho, prèviament s’havia reintegrat a l’OTAN de la mà de Sarkozy. Fins i tot els anglesos, a pesar de l’espetec de Westminster, entenen que no poden ser els únics aliats militars dels Estats Units i que han d’anar de la mà de l’Europa continental: fa uns mesos, va sortir la notícia que la Gran Bretanya abandonarà els portaavions propis i els compartirà amb França.
A partir d’aquí, ens agradaria que contestés dues preguntes. Primera, faci’ns una presentació general d’Angela Merkel. La segona, en el seu llibre que comentàvem, esmentava que la potència real d’Europa és una potència comercial. Podria desenvolupar-ho?
Angela Merkel simbolitza la unificació d’Europa. Ella prové de l’Alemanya de l’Est, del seu món científic, més concretament de l’àmbit de la física i la química. Esdevé molt activa, sense ser líder, just abans i després de la caiguda del Mur, des de la dissidència demòcratacristiana. Així ha fet el pas de pertànyer a l’altra banda de l’Europa dividida a ser un dels dos líders (juntament amb Sarkozy) de l’Europa unida. El que fa Obama en donar-li la Medalla de la Llibertat és reconèixer aquest simbolisme. D’altra banda, Merkel és una política de centre, en un país, Alemanya, en el qual hi ha un gran consens constitucional, sobretot respecte a l’Estat del Benestar, que es considera part de l’espina dorsal de l’estructura. En general, doncs, es tendeix molt a convergir al centre i Angela Merkel està molt al centre, fins i tot dins del seu partit. I a partir d’aquí, sempre busca consensos –hi està ben entrenada, després d’anys de gran coalició amb els socialdemòcrates. Aquest anar al centre d’ella no és tan per habilitat com per do natural, és consubstancial en ella i a més, li comporta el doble avantatge de permetre l’entesa ara amb els liberals i de mantenir els socialdemòcrates allunyats del poder. Ocupa una posició molt privilegiada: unió d’Alemanya i centre constitucional.
Respecte a Europa com a potència comercial, s’ha de començar per dir que som 500 milions d’habitants. La Xina, ara, són 1.300 i d’aquí a uns anys, el doble. El mateix per l’Índia. Però Europa continua i continuarà sent la potència comercial (que no econòmica) per excel·lència, tant en termes de qualitat de la producció com per capacitat de consum. És encara el millor mercat. Però perquè continuï sent-ho, ens cal el braç de la política exterior –el de la governança econòmica, com ja hem dit, està en plena ebullició.
En aquest context europeu, Catalunya pot marcar perfil propi?
En la situació actual, Catalunya no pot marcar perfil en els centres de poder, encara que sí que pot fer-ho a altres nivells. De fet, ha marcat els seus perfils quan els corresponents Governs de la Generalitat ho han volgut fer. Podem establir tres etapes. La primera és l’etapa Pujol, durant la qual es va marcar un doble perfil, el perfil cultural i el perfil de motor europeu. Aquest últim va ser molt més reeixit que el primer i es va aconseguir ser un referent; ara s’ha perdut molt, però les inèrcies han quedat i és reconstruïble. En l’etapa Maragall, el perfil es va basar en les relacions transfrontereres: la regió Pirineus – Mediterrani. Són perfils diferents i vàlids, encara que un es podria preguntar si amb les debilitats d’una institució com la Generalitat, cal realment canviar de perfil cada cop que es canvia de President. Jo diria que no i que la política exterior s’ha de construir, no pas anar canviant. Sobretot si tenim en compte que a la tercera etapa (de Maragall fins a les darreres eleccions) es va passar a una certa paràlisi, a una poca activitat en qualsevol perfil. En resum, es pot fer acció exterior, però sempre s’ha de tenir en compte que Europa està muntada a partir dels Estats i mentre Catalunya no sigui Estat o, almenys, mentre no estigui molt a prop de les atribucions d’un Estat, el perfil realment gruixut serà difícil de marcar-lo –començant per la llengua, per exemple. De tota manera, a pesar que es tracti d’un horitzó precari, hem de tenir claríssim que l’únic àmbit de creixement nacional de Catalunya és Europa. No en tenim d’altre, no hi ha alternativa. Per tant, espavilem-nos. És més, en el cas d’una espavilada fructífera, és l’únic àmbit receptiu.
En aquest sentit, hi ha un projecte, el del Corredor Mediterrani, que busca unir tots aquests fronts: el front comercial, el front transfronterer, el front motor d’Europa. Què en pensa? Creu que pot generar un interès europeu (d’Europa cap aquí)?
El Corredor Mediterrani és un projecte enormement racional i molt fàcilment comprensible pel que fa a la seva capacitat de creació de riquesa econòmica. És tan evident! És una molt bona carta de presentació, sobretot si tenim en compte que Catalunya hi és capdavantera, però al mateix temps es tracta d’un projecte europeu. És una magnífica articulació de Catalunya amb Europa i també una gran oportunitat d’integració europea. A més a més, els seus impulsors ho estan fent bé, és una planta que creix. A Brussel·les, han fet actes molt ben fets i les seves presentacions són sempre molt convincents. Per tant, totes les benediccions per al Corredor Mediterrani. Com a iniciativa, també és interessant per com ha nascut. Ha nascut de les necessitats de la gent involucrada, dels empresaris i de les cambres de comerç. Ha crescut d’una manera molt civil i molt organitzada des de baix.
Canviem ara de tema i passem a parlar de la seva condició de periodista. Vostè ha estat Cap d’Internacional de TV3 i també el redactor dels Principis d’Actuació per a les emissores de la Corporació de Radiotelevisió de Catalunya, i altres periodistes el reconeixen com a mestre. Amb aquest bagatge, digui’ns quins són els reptes per al periodista actual?
El repte del periodista no ha canviat gaire des de l’època de l’Eugeni Xammar o el Josep Pla, de l’Augusto Assía o de com serà d’aquí a quinze anys. El tema és sempre el mateix i els fonaments no canvien. El periodista té dues potes: una, el dia a dia, que li dóna la informació, que exigeix que s’hi lluiti per aconseguir-la i entendre-la; l’altra, aquesta capacitat d’entendre-la, d’empapar-s’hi i relativitzar-la respecte a altres fets. Això ha de ser un moviment instantani i perquè sigui possible, cal primer una gran gimnàstica informativa diària. S’ha d’estar al dia de moltes coses, no només del teu tema. A això, ara hi ajuda molt Internet, ja que pots accedir a tots els diaris que t’interessin. Però cal també una cosa que s’adquireix amb el temps: una bona formació, sobretot en els temes claus, és a dir, història, dret i economia –si a el que et vols dedicar és a la informació política. Com més sòlid és el teu background en aquestes matèries, més bé entens les coses. És quan es casen aquestes dues coses, gimnàstica informativa i formació sòlida, que es poden interpretar raonablement bé els fets i així, oferir a l’audiència una plusvàlua, alguna cosa que li interessi i que li faci veure les coses d’una altra manera. Sempre s’ha d’intentar ampliar l’espectre del que ensenyes, amb el repte és clar del temps i l’espai limitats.
Vostè ha defensat molt la figura del corresponsal europeu per als nostres mitjans. Ens la podria explicar?
El tema de la corresponsalia europea haig de reconèixer que era molt meu. Com a Cap d’Internacional, em vaig adonar de dos dels dèficits que teníem: Amèrica Llatina i una visió més europea d’Europa. Com aconseguir la segona cosa? Sempre he cregut que calia ampliar l’àmbit d’actuació. En el meu cas, era bàsicament Brussel·les – Berlín. Perquè si, com a corresponsal, no et mous de Brussel·les, es cau en la tendència de ser reductiu. És com els corresponsals a Espanya que no es mouen de Madrid: tenen la visió menys plural. És un efecte típic de la majoria de capitals –quan hi ha multipolarització, com als Estats Units o a Alemanya, és diferent i molt més saludable. Brussel·les és dels casos que comparteix poc protagonisme (els altres dos centres, Estrasburg i Luxemburg, són molt menors) i és molt fàcil que quedi aïllada de la realitat europea. En canvi, Alemanya és un gran centre creixent d’Europa. Alemanya és un lloc per ser-hi i és un lloc que et dóna profunditat. Igual que l’Europa de l’Est. Per tant, la meva idea sobre la corresponsalia europea era aquesta: en la mesura que un corresponsal a Brussel·les tingui l’obligació (i no només un interès) de projectar la seva gimnàstica informativa sobre el centre i l’est d’Europa, obtindrà i oferirà profunditat europea. D’aquesta manera es cobria una mancança molt pròpia de TV3: mentre que l’Europa Occidental la teníem ben coberta, la resta estava deixada.
D’altra banda, vostè també ha afirmat que Catalunya té la desgràcia que, internacionalment, ve presentada pel corresponsal que hi ha a Madrid. De quina manera es podria variar?
Estem un altre cop en un tema de perfils: el corresponsal tendeix a llegir els diaris del lloc on està i si aquests segueixen un perfil jacobí, com en l’espanyol, també ells ho acabaran reflectint. Hem de tenir en compte que Catalunya respecte a Espanya és l’anomalia, fins i tot en un grau més profund que el País Basc. El que es ven a Madrid és una Espanya uniformitzada, i de l’anomalia catalana no se’n parla gaire, o no se’n parla bé, se’n parla entre la burla i la crítica. Estic parlant amb coneixement de causa, el món periodístic de Madrid el conec perquè vaig ser el primer delegat de TV3 allà, durant dos anys. En general, a Madrid es busca pretendre no veure l’anomalia. I quan no hi ha més remei, es fa una cabriola interpretativa (el típic català interessat) i, en acabat de l’episodi, s’oblida ràpidament. Temes com ara l’Estatut es presenten com una agressió (a l’Espanya unitària) i immediatament es penja a l’agressor totes les llufes que el facin ben dolent: el català insolidari, amb aires de superioritat i la resta de tòpics, que són molts i molt potents. El corresponsal estranger a Madrid viu en aquest entorn i no llegeix els diaris de Barcelona, perquè la dinàmica periodística del lloc no l’hi porta –Televisió Espanyola és l’única que els ensenya i perquè té un Consell d’Administració amb representants que l’hi obliguen. Madrid és una ciutat miop respecte al país que l’envolta i els corresponsals reflecteixen aquesta miopia.
Per compensar-ho, s’ha de fer el que ja es fa: convidar els corresponsals a venir aquí. Quan vénen, de vegades es produeixen canvis molt interessants. Però és una batalla difícil, perquè el dia a dia sempre guanya. En tot cas, mai no s’ha d’abandonar. Encara que no hi ha una victòria esplendorosa a l’horitzó, sí que hi ha petites victòries. De vegades, el que més ajuda són elements informatius que, en un primer moment, no semblen tan importants. El millor dels últims temps, per exemple, va ser la prohibició de les curses de braus: aquí, en termes anglosaxons i de l’Europa central, Catalunya era la bona. Jo estava fora, a Alemanya, em sembla, però vaig voler fer un zàping a Internet i us haig de dir que va ser una delícia: a la BBC, la CNN, la Deutsche Welle era obertura d’informatiu i sempre a favor. Tot sigui dit amb tota la ironia. Un altre tema que va ser important (però menys, i que va ser rebut amb bondat), va ser la primera consulta a Arenys de Munt. També la de Barcelona, després. Totes dues van tenir la virtut, en un món en què els moviments d’independència porten alguna aurèola de violència, de presentar una festa ciutadana. Això és el que va colpir, sobretot als que venien directament des de Madrid: en lloc de mala gent, es van trobar gent pacífica, organitzada i democràtica. Amb l’Estatut en canvi va ser diferent, perquè des de Madrid es va aconseguir vendre la idea que els catalans anaven a espatllar un Estat cada cop més modern i més presentable. En tot cas, ens cal continuar organitzant actes i guanyant batalletes com aquestes, pacífics, altament democràtics i que reuneixen, per les circumstàncies, característiques de bondat.
Jordi de Nadal