Entrevista a Josep Varela

En Josep Varela (Besalú, 1943), pedagog, polític i escriptor, ens rep a principis d’octubre al seu domicili de Lleida. L’entrevista la celebrem al seu despatx, on un finestral apaïsat emmarca amb tota precisió la Seu Vella.

Comencem parlant dels seus orígens personals.

Jo vaig néixer a Besalú, el 29 de desembre de 1943. El meu pare, que era gallec i picapedrer, s’hi havia desplaçat per treballar en la reconstrucció del pont vell, dinamitat pels republicans durant la retirada. L’ofici a la família l’havia iniciat l’avi, a Galícia, i havia arribat a tenir una colla al seu càrrec. El meu pare va fer la guerra amb els republicans, simplement perquè va ser en aquell bàndol que el va enxampar. Després de passar pel camp de concentració, on va patir el seu primer pleura, va decidir venir cap a Catalunya, per treballar en allò que en deien “Regiones devastadas”. Catalunya, ben clarament, n’era una. A Besalú, va conèixer la meva mare, que era de família de menestrals de Sant Miquel de Capmajor, i es van casar. Més endavant, el 1950, es van traslladar a Lleida, per treballar a la Seu Vella. Alguns dels capitells que s’hi veuen ara són obra seva. Però només va viure onze anys més: el pleura va ser després una tuberculosi i el 1961 va morir. No me n’han quedat molts records, però sí que tinc molt presents el seu esperit de treball i el seu sentit de l’honestedat. I també el que deia quan s’arriscava a les partides de parxís que fèiem: “De los cobardes nunca se ha escrito nada”. Aquesta frase també m’ha donat empenta més d’un cop.

Quan el pare va morir, ell tenia 48 anys i jo 18. Era novembre i feia només un mes que jo havia aterrat a Barcelona. Tota la meva vida anterior, excepte els primers anys de Besalú, havia passat a Lleida, d’on sempre m’he considerat fill, encara que parli amb un accent més aviat gironí. Aquest fet té una explicació clara. Per raó de la feina del pare, vivíem a dins de l’edifici de la Seu i la nostra companyia habitual eren els soldats de la caserna que hi havia instal·lada a la Suda: era la guarnició de cavalleria que dominava la ciutat. Jo havia de baixar cada matí i pujar abans no es fes fosc, de manera que entre una cosa i l’altra, estàvem bastant aïllats. Per tant, vaig acabar agafant el català de la mare.

La meva primera escola va ser l’escola pública del carrer Cavallers, dirigida pel senyor Calzada. Ara és moda parlar molt malament de l’escola franquista, però jo haig de dir que no tot era tan dolent. En el meu cas, per exemple, quan va arribar el moment de decidir si continuar amb el batxillerat o deixar-ho, va haver-hi dos mestres (que no eren catalans) que van pujar fins a la Seu a convèncer els meus pares perquè continués. S’ha de tenir en compte que els meus pares segurament no sabien ni què era el batxillerat i que aquests dos mestres no hi perdien ni hi guanyaven res amb els meus estudis. Però van pujar i gràcies a ells i als meus pares, vaig fer tot el batxillerat.

Però no el vaig fer tot a l’Institut. Resulta que un dels nostres jocs preferits era llançar arròs amb una canya i un dia, cap a final de curs, un dels botiguers em va enxampar amb la mà al sac. La cosa va arribar al director de l’Institut i el càstig va ser inmediat: expulsat de l’Institut. Només per haver agafat un grapat d’arròs. Va caldre que la meva mare anés a parlar amb les monges del convent prop del castell i aquestes amb el bisbe, perquè la cosa se suavitzés: se’m va readmetre, però quedava suspès fins a setembre. Els pares encara van fer més: per tal d’assegurar-se que aprovaria, em van inscriure a l’Acadèmia Sant Jordi, que era privada i de pagament. L’escola ocupava el que era la casa pairal a la ciutat de la família de Francesc Macià i el seu director era l’Enric Farrén, que havia estat masover de Macià a Manega. Allà hi vaig passar l’estiu i allà hi vaig tenir de professor un dels meus mestres: el senyor Josep Solans i Serra. Era un gran professor. Ensenyava Matemàtiques i Literatura, però també ens feia llegir les crítiques de La Vanguardia i presentar redaccions en públic. Les seves classes buscaven obrir-nos al món: de les matemàtiques passava a la història, de la història a la literatura. Aquest mètode encara l’aplico a les meves classes. De manera que en aquella escola m’hi vaig trobar molt bé i un cop superat el setembre, vaig demanar als pares de quedar-m’hi. Ho van aconseguir, perquè, després de parlar amb el director, es va decidir que em donarien una espècie de beca, de manera que pràcticament no pagava matrícula. Repeteixo, doncs, que no tot era dolent durant el franquisme.

Sortit de l’Institut, vaig estudiar Magisteri a Lleida, més que res perquè era l’única carrera que s’hi podia fer. D’aquella època en recordo sobretot la Maria Rúbies. Ella era una professora que donava molta llibertat als alumnes, però al mateix temps molta responsabilitat. A mi, em va proposar de substituir-la en unes classes d’estiu que tenia compromeses amb una escola de monges, de manera que amb els meus 17 anys, de sobte em vaig trobar fent classes a tot un grup de noies de 14. És una experiència que mai no oblidaré i que crec que pocs estudiants de Magisteri poden tenir avui en dia.

D’altra banda, d’aquests anys a Lleida també en recordo el Sr. Magre, director de l’Alliance Française a Lleida. El vaig conèixer perquè a les tardes hi anava a estudiar francès, que al final vaig aprendre prou bé fins al punt que a França m’arribessin a prendre per canadenc.

Acabat Magisteri, vaig anar a estudiar Matemàtiques a Barcelona.

Per què Matemàtiques?

Bé, jo tinc una explicació més o menys psicològica per a això. Durant el meu any a l’Acadèmia Sant Jordi, jo no deixava de ser el “pobre” de la classe. Els altres explicaven històries de viatges, de grans vacances, que em semblava que em deixaven una mica enrere. Al final, vaig veure, però, que jo destacava a les classes i sobretot en Matemàtiques. Amb el temps, crec que aquí es pot trobar el perquè vaig escollir Matemàtiques, quan de fet hi ha altres coses que m’agraden tant o més, com ara la Història.

A Barcelona, va tenir contacte amb moviments socials o polítics?

D’aquells anys a Barcelona, haig de dir que sobretot hi estudiava i treballava. M’ho havia de resoldre tot jo, de manera que vaig trobar feina a una escola de Sant Cugat. No vaig estar gaire en contacte amb els moviments socials o polítics, més enllà d’alguna reunió ocasional. En canvi, sí que em vaig començar a relacionar amb Montserrat. Recordo sobretot les meves visites al Pare Estradé i al Pare Estanislau, un dels últims eremites que ha tingut el Monestir. També allà hi vaig conèixer les Informations Internationales Catholiques i, a través d’ells, el moviment de Taizé i del pare Roger Schutz. Taizé i, sobretot, el silenci de Taizé durant la pregària és una de les experiències més fondes que he viscut.

Acabada la carrera de Matemàtiques, vaig anar a treballar a Girona. M’hi va cridar el pare Estela, rector del seminari, i allà vaig conèixer la meva dona, que treballava a l’escola dels Carmelites. Al cap d’un temps ens vam traslladar a Arenys de Mar, perquè em van nomenar director del Col·legi de Llevant d’aquella vila.

La seva primera experiència com a director...

Els meus dos anys a Arenys de Mar són importants, perquè va ser la primera vagada que vaig tenir l’oportunitat de desenvolupar un projecte educatiu propi, a una escala molt convenient per començar, perquè no es tractava d’una escola gaire gran. En aquell moment, les dues influències més importants per mi eren un pedagog rus anomenat Makarenko i el llibre Les enfants de Summerhill. Eren dues fonts que semblaven antitètiques, però que jo buscava que es complementessin. Makarenko insistia molt en la duresa de la professió de professor. Defensava clarament que un professor ha de ser molt competent en la seva matèria, perquè aquesta és l’única manera de guanyar-se el respecte dels alumnes. Per ell, cada classe era un repte. L’experiència de Summerhill, per la seva part, proposava un grau de llibertat altíssim per als alumnes, fins al punt que aquests anaven a classe només si volien (érem al voltant de 1968). Vaig poder desplegar algunes d’aquestes idees, fent circular els dos llibres entre el professorat i provocant assemblees amb els alumnes. Encara que l’experiència va ser bona, també en vaig descobrir els límits. Alguns professors, per exemple, no es van prendre gens bé el fet de ser criticats públicament pels alumnes.

Però no van ser aquests problemes els que van acabar amb el meu càrrec de director, sinó uns altres de tipus polític. Com ja sabeu, el 1970 es van celebrar els Judicis de Burgos. Doncs bé, davant de la fortíssima reacció en contra a l’estranger, el règim va decidir muntar unes manifestacions de suport a gran escala, de manera que un dia ens vam trobar la Rambla d’Arenys guarnida amb tot de cartells a propòsit. El detall que ens va irritar, però, va ser que eren escrits en català. Això, per part de la dictadura, ens va semblar un escarni, de manera, que, sortint de dinar, un grup de professors i jo mateix vam fer un cop de cap i vam començar a arrencar aquells cartells. Fins que vam arribar al capdavall de la Rambla, on ens esperava la Guàrdia Civil.

Naturalment em van detenir. M’esperava el pitjor, però vaig tenir sort. Una de les professores de l’escola estava casada amb el jutge d’Arenys, el senyor Oscáriz. Va resoldre que es tractava d’un afer de gent massa contenta després d’un dinar abundant. Així ens vam estalviar el TOP.

Malgrat tot, la meva situació s’havia tornat molt fràgil i per això vaig veure que havia de buscar feina en un altre lloc. Vaig passar per Terrassa, després per l’Escola de Mestres de Barcelona, i finalment, vaig anar a treballar a Lleida. La Maria Rúbies em va proposar d’anar a treballar amb ella a l’Escola L’Espiga de Lleida, on també hi era en Solans. De manera que era una reunió amb els meus antics mestres i naturalment vaig dir que sí. Però no va durar gaire. Jo m’havia anat formant els meus criteris i la Maria Rúbies, que era una persona excepcional, no suportava gaire bé les divergències, però. Com que no ens acabàvem d’entendre, vaig decidir presentar-me a les oposicions de catedràtic d’Institut. El que buscava amb el càrrec era la llibertat que donava. Aquell any (1973), van ser especialment dures, perquè s’hi van presentar molts professors universitaris que justament havien estat expedientats. Jo vaig treure un número just per sota d’ells, de manera que vaig quedar-ne molt satisfet. A l’hora de triar plaça, vaig escollir tornar a Lleida. Ara, però, no m’incorporaria a L’Espiga, sinó a l’Institut.

Un parell d’any després, al curs 1974-1975, em van escollir director de l’Institut. Ho vaig ser fins al 1981 i aquest va ser un dels períodes més espectaculars de la meva vida. Allà vaig posar en pràctica, a una escala més àmplia, el que havia assajat a Arenys de Mar. Tot semblava començar de nou, també respecte al català. Vaig fer els primers claustres en català, les primeres classes en català i les primeres reunions de pares en català. Sempre hi havia algú que deia que no ho entenia: la nostra tàctica, aleshores, era repetir-ho en castellà. Però el català sempre el primer. Des d’un punt de vista pedagògic, també vam impulsar les conferències, el teatre i les activitats artístiques, alhora que intentàvem donar veu als alumnes, de manera que podien expressar les seves crítiques.

Molt sovint es diu que donar massa llibertat als alumnes pot ser perillós. Com se sostenia el seu model?

La clau de tot plegat és l’autoritat i la confiança. L’autoritat, un professor se la guanya perquè és molt competent en la seva matèria. Això els alumnes ho capten molt ràpidament i, a més, genera un sentiment de respecte cap al professor. Un cop assegurat aquest respecte, el professor pot fer confiança a l’alumne.

Però també hi va haver alguns errors. En concret, ens vam trobar que l’Institut va anar guanyant prestigi i, en un determinat moment, teníem moltes més sol·licituds que places disponibles. Vaig decidir aleshores que calia triar l’alumnat. Només ho van fer un curs, perquè em van criticar, i amb tota la raó del món, que un institut públic estigués negant l’entrada a alumnes que, fins aleshores, no havien pogut demostrar gaire potser per les seves circumstàncies personals. De fet, jo crec que el que realment cal triar no és l’alumnat, sinó el professorat. Clar que donant tot el poder al director es pot caure en un cert caciquisme; però, d’altra banda, ara ens trobem que en un mateix equip et pots trobar gent molt bona i molt motivada, barrejada amb gent amb molt poca experiència i poc preparada.

A més a més de la seva faceta de professor, vostè també té una vida en la política. Com va començar?

El fet és que, gràcies al càrrec de director de l’Institut, vaig anar convertint-me en una figura d’una certa rellevància pública. Un temps després, em van venir a buscar per ser el president de la delegació d’Òmnium Cultural a Lleida i vaig acceptar. Per mi, es tractava de posar en pràctica allò que es deia de Prat de la Riba: “Dóna’m un segell (en aquest cas el d’Òmnium) i jo ja faré la feina”. Em vaig dedicar sobretot a fer conferències i cursos, alguna vegada vaig arribar a reunir les figures rellevants dels diferents partits: Miquel Roca, Obiols, etc.

D’altra banda, s’ha de dir que fer una activitat política a Lleida, aleshores, no era tan fàcil. Lleida durant la guerra va viure una experiència duríssima: la de ser part del front. A una banda del riu, n’hi havia uns, i a l’altra els altres. Això va fer que la burgesia local marxés per refugiar-se ben aviat. Aquestes classes van ser totalment substituïdes per les invasores. Recordeu la meva infància, allà a la Seu Vella (d’altra banda, ben feliç): la vaig viure entre soldats i religiosos bàsicament forans. Això ha donat un caràcter a la ciutat que encara dura, en alguns aspectes.

Però l’entrada en política, com es va produir?

El primer contacte real va ser amb el grup d’en Pallach, amb el qual vaig entrar en contacte a través d’en Lledonosa. Mort en Pallach, jo em vaig retirar, sobretot per culpa d’un míting de Joan Raventós (PSC Congrés), durant el qual va llançar un atac furibund contra en Pallach. Aquesta lluita entre demòcrates em va semblar fastigosa, i vaig decidir dedicar-me a l’Institut i a l’Òmnium. Més endavant, el 1980, Convergència em va oferir, inicialment, de ser el cap de llista de Lleida, i vaig acceptar. Però després van preferir un equip amb més nom i, aleshores, van intentar convèncer-me de quedar-me al número 6. No ho vaig acceptar, per dignitat. Jo sempre dic que els pobres tenim la riquesa de la dignitat.

Al final, però, un cop constituït el govern, van proposar-me de ser delegat de Cultura a Lleida. Vaig acceptar, perquè vaig intuir que em trobava en la mateixa situació que he explicat abans: un segell per poder fer moltes coses.

Quines, per exemple?

La veritat és que tot estava una mica per fer. Per exemple, vam muntar unes Jornades de Revistes, perquè aleshores les revistes abundaven. Una altra cosa va ser portar les companyies del Teatre Romea, que depenia del Departament, a fer els assajos generals a Lleida.

Després va passar a ser delegat d’Ensenyament.

Això va ser des del novembre de 1981 fins al 1992. Era tot un altre món, perquè el Departament d’Ensenyament és una de les grans empreses d’aquest país, amb milers d’empleats. Es tractava sobretot de resoldre conflictes, en un moment de molts canvis en l’ensenyament i molt profunds. Per exemple, un dels fenòmens més forts era (i ho continua sent) la demagògia dels pares, que ataquen sovint els professors. El més greu és que un dels primers que va obrir la veda va ser el mateix ministre Maravall. També hi ha tot el tema dels sindicats. I a més a més, ens havíem de dedicar a obrir moltes escoles i a fomentar la catalanització.

En conjunt, i per més que les dificultats hi fossin, haig de dir que l’obra de la Generalitat, almenys a Lleida, va ser sobretot fer la feina més fàcil: ens vam centrar a fer parets, però ens vam oblidar de formar bons mestres. Fins i tot darrerament ho he sentit dir al President Pujol: no vam ser prou valents. Prou valents per a què? Per enfrontar-nos a allò que en dèiem l’“olla”.

L’“olla”?

Per dir-ho curt, el grup de Rosa Sensat. El Departament tenia una certa mala consciència de “ser la dreta”, i per això es va deixar dominar per la figura de Marta Mata. El que era nefast del seu plantejament es resumia en aquesta afirmació: “No s’és un mestre d’ensenyament públic, sinó un mestre estatal”. Així només s’aconseguí fer el joc al centralisme. El model d’escola que van implantar (exemplificat sobretot en el Costa i Llobera de Barcelona) estava profundament ideologitzat. Rebutjava frontalment la religió, menystenia la idea d’autoritat –a favor de l’anomenada escola activa. A més a més, es considerava a si mateix com l’elit de l’ensenyament i menyspreava per sistema qualsevol alternativa. Ara bé, com que es practicava el catalanisme i es declarava hereva d’Alexandre Galí, va poder exercir un monopoli molt fort.

Enfront d’aquest model, quina seria la seva visió de l’escola?

És la que combina l’Escola Nacional i l’Escola Normal. És a dir, cal incidir, i amb molta força, en la formació inicial dels mestres (l’Escola Normal). Aquests han de ser molt competents en la seva matèria i han de tenir una mínima pràctica professional abans d’ocupar una plaça. L’Escola Nacional vol dir convertir l’escola en una autèntica institució. Els directors han de pertànyer a un cos de funcionaris especial, al qual només s’hi hauria de poder accedir a través d’una oposició. Un cop nomenats, haurien de tenir poders per escollir el seu propi equip professional. Però, alhora, l’avaluació del sistema hauria de ser molt més seriosa. Penseu que, en tots aquests anys de professor, no he vist mai cap inspector que entrés en una classe meva. Això ha de canviar. I finalment, els resultats de cadascuna de les escoles han de ser públics. Les notes de Selectivitat s’haurien de publicar, per generar competència. Ara, tots entre tots, amaguem el cap sota l’ala i el conjunt d’aquestes notes només es comunica, secretament, als directors.

Quedarien per comentar dos aspectes: els recursos i el pla pedagògic.

El tema dels recursos econòmics no és tan important com sembla. Només es tracta de trobar un sistema amb el qual es passin comptes clarament. En canvi, el pla pedagògic és vital. Ja ho deia la Maria Rúbies: tota escola ha de tenir un ideari –uns valors, si volem dir-ho amb les paraules d’avui en dia. Però ara com ara, això del pla és només un paper, que es presenta al corresponent departament, sense massa transcendència. Caldria una bona inspecció pública perquè tingués valor.

I, per acabar, un dels problemes de més actualitat és la integració dels alumnes immigrants, sobretot magrebins. Quina és la seva opinió?

Creu que, com va passar en el seu propi cas, es podrà convèncer els pares d’aquests alumnes perquè continuïn els estudis? Em falta perspectiva per contestar. Només puc parlar d’algunes experiències concretes i encara obertes. Per exemple, jo vaig tenir d’alumne una noia que era la primera de la seva família que no portava el vel. Ara faig classes al seu germà, que té capacitat per fer una carrera. Què passarà? No ho sé, un d’aquests dies haig de parlar amb la seva mare, amb la qual, almenys, ens saludem a la sortida de les classes. Però aquí hi ha un gran interrogant.

D’entre els molts temes que ens han quedat pendents, destaquem en primer lloc la seva experiència en la política municipal (“la millor escola de política”, ens recorda durant el dinar que ens ofereix a casa seva) i en la política europea (al Consell d’Europa encara se’l recorda com un dels membres més actius). També hem d’assenyalar la seva activitat com a escriptor. I, finalment, no volem oblidar el fet que, després de tastar les glòries del poder polític, el Sr. Varela va tornar a agafar els seus llibres de Matemàtiques (que a la seva biblioteca trobem en anglès, francès i alemany, acompanyats d’una bona selecció de llibres d’Història) per tornar a allò que més li agrada: l’ofici d’ensenyar. El practica al seu Institut de sempre, on el deixem cinc minuts abans de començar les classes, “perquè ja ho té, això, l’escola: s’hi ha de ser puntual”. I és que, ben mirat, si li traieu les ulleres, li veureu una retirada a Cató el Vell.

Joaquim Ferrer
Jordi de Nadal