Entrevista a Josep Maria Solé i Sabaté
Josep Solé i Sabaté (Lleida, 1950), Catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, director de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs des del 2011 i primer director del Museu d’Història de Catalunya entre 1996 i 2000, és un dels especialistes més reconeguts en el període de la Guerra Civil.
Ens rep a la galeria del pis superior del pati de la Casa de la Convalescència, seu de l’Institut d’Estudis Catalans, prop de l’entrada a la sala d’actes. Hi acaba de pronunciar la conferència “Entre l’autonomia i la reacció uniformadora: segles XX-XXI”, en el marc del simposi “Espanya contra Catalunya. Una mirada històrica 1714-2014” – la podeu trobar online en aquest enllaç.
La Guerra Civil que es produeix a Catalunya és una guerra civil insòlita perquè, en certa forma, qui acaba tenint el domini del poder són precisament els que no el volen, però els cau a les mans. Fonamentalment la CNT, la FAI i altres forces anarcosindicalistes. Amb un característica afegida: eren organitzacions que tenien un discurs molt encarat a una societat futura, un discurs si es vol, elaborat amb molta il·lusió i amb molta confiança, però gens concret – a diferència del comunisme. La conseqüència va ser que van actuar amb molta improvisació i el poder es va atomitzar. Aquesta atomització es produeix a cada un dels pobles de Catalunya, a les empreses, a les fàbriques i a gairebé tots els centres de producció. És viscuda alhora amb molta passió i amb una voluntat un punt purificadora: es busca eliminar tot el que és el passat i que no s’identifica amb la revolució. Tan les institucions com les persones que les representaven. Això porta a aquesta violència tan determinada que coneixem.
Era una violència previsible? O d’alguna manera és un fenòmen nou?
No, ningú pensava que hi hauria aquest grau de violència. Si que és veritat que el moviment obrer a Catalunya de finals del XIX i principis del XX, és un dels més violents i agressius del món, també com a resposta a les accions d’una patronal molt agressiva. A més a més, hem de tenir en compte que a l’Europa dels anys 30, la violència era bastant present a tot arreu. És el moment de la irrupció de les masses i del pensament totalitari, en la seva vessant feixista i comunista.
Creus que va ser un fenomen només local?
No, la Guerra Civil ve provocada pel cop d’estat fracassat a Espanya. No neix a Catalunya. Però si que després es converteix en una guerra civil entre catalans.
En comencar a investigar la Guerra Civil a Catalunya, t’esperaves aquest fenòmen violent tan espectacular? Per què?
La veritat és que vaig començar a estudiar-ho quan, acabat de la Universitat, treballava com a professor d’Institut. Tenia 26 anys i quan vaig comentar de fer aquesta recerca, diverses persones m’ho van desaconsellar per impossible.
Fins i tot en Pierre Vilar, de qui després vaig ser molt amic, em va dir que el pitjor per fer una carrera universitària és estudiar una guerra! En tot cas no m’esperava el que he anat trobant. Sóc d’un poble del Pla d’Urgell, Miralcamp, i no tenia consciència que havia estat una guerra entre catalans. Sí que és cert que al poble es veien certes coses, com ara els dos cafès, però jo aleshores era un noi jove. Després ho he anat descobrint. Passant per cada un dels pobles de Catalunya, vaig anar veient les marques profundes que havia deixat el conflicte i la postguerra: fosses amb morts, denúncies i quaranta anys d’un sistema dictatorial que a sobre ho promou i posa plaques per fer més mal. L’altre aspecte que se’m va anar fent evident és que estem parlant d’una violència que no s’acaba amb la mort o l’execució, sinó que arriba a tots els nivells: social, ideològic, religiós, cultural. No m’ho pensava.
Però en tot cas, per què un jove professor d’institut va entrar en aquest tema? Algú t’hi va empènyer?
D’una banda, hi havia dues circumstàncies concretes. La primera, que tenia un germà que estava a l’exili perquè havia participat en actuacions contra el règim – gràcies a ell, vaig conèixer més gent que també havia actuat. La segona, que un cosí germà meu, l’Oriol Solé Sugranyes, del MIL (Movimient Ibèric d’Alliberament), va ser un dels que van fugir en l’espectacular fuga de de la presó de Segòvia del 1976, juntament amb molts presos d’ETA. La Guàrdia Civil el va matar el dia següent. A més a més, el meu pare havia format part de la Quinta del Biberó. D’altra banda, em va quedar gravada una frase que el Dr. Pierre Vilar sempre em deia: el que no s’ escriu, s’ oblida. I vaig decidir que calia escriure sobre aquell franquisme que s’imposava al nostre país gràcies a una barreja de pànic i terror que jo no entenia.
Ara, després de tots aquests anys i després de tota l’obra teva i d’un equip d’investigadors en aquesta línia, creus que el país ha acceptat majoritàriament aquesta Guerra Civil com una guerra interna?
Sí, crec que sí. Algú podrà posar en dubte algunes interpretacions d’algun o d’altre historiador, o jo mateix, però les dades i la documentació que s’han aportat són indiscutibles. En general el país se n’ha sortit molt bé perquè, primer els historiadors i després la societat (amb actes a pràcticament tots i cadascun dels pobles de Catalunya) han tingut el coratge d’assumir-ho. S’ha fet un bon treball complementari d’història local i d'història general i ara estem en un moment en el qual es considera la Guerra Civil com un drama col·lectiu que mai més no hem de tornar a viure.
Algun exemple en concret?
Recordo que en algun acte davant del que anomenem prohoms del país, he dit que la guerra que potser els seus pares havien guanyat, no costa veure que en realitat l’havien perdut. Era una victòria que comportava renunciar a la llengua, la cultura i la política. Comportava el segrest i l'assassinat del president Companys en col·laboració amb els nazis. I també comportava el que alguns d’ells m’havien dit en privat: veure el luxe i la luxúria dels vencedors, quan la majoria de la població vivia amb misèria i infeccions greus. La veritat és que ho entenen perfectament, perquè realment va ser així.
En aquest exercici de reconciliació, quin paper van jugar actes concrets com ara les Festes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947?
Les Festes de l’Entronització van ser molt importants. És la primera vegada que es troben, a Montserrat, gent que ha estat a cadascun dels bàndols durant la Guerra Civil. Gent que haurien pogut matar-se els uns als altres i que ara s’ajuntaven per a un bé comú. Entre els principals promotors hi havia en Josep Benet, que és un ferit de la Quinta del Biberó i en Josep Espar Ticó, amb el pare assassinat d’una forma brutal. El primer que hi va parlar va ser Enric Olivé, alcalde de Tarragona a partir de 1949 i naturalment ben connectat amb el règim. Però el prec a la Verge li surt en català, davant de l’estupefacció dels assistents. Les Festes de l’Entronització van ser uns dels actes d’inici de reconciliació més significatius, encara que no hi van anar els autènticament franquistes. De fet, encara que manessin a Catalunya, els franquistes van començar a perdre l’hegemonia ideològica, política i cultural i el país va anar recuperant el diàleg, poc a poc.
Si al començament doncs, aquest diàleg tenia un accent més d’Església, perquè en un determinat moment dóna un tomb i adopta posicions d’esquerres properes al PSUC?
Hi ha una persona i un any i això ho explica molt bé en Jordi Pujol… Fins l’any 60 hi ha un moviment d’estudiants en el qual tenen un cert protagonisme els sectors catòlics –la JOC i la HOAC. També hi ha altres grups clandestins vinculats al PSUC, però aquests encara no són els més importants. El fet és que, durant aquests anys el record de la guerra es va perdent de manera que hi ha marge per a que segons quins grups creixin. S’ha de dir que quan Pujol va a la presó (1960) es queda ben sol. Rep poques cartes. D’altra banda, hi ha un altre aspecte que Joan Raventos i altres expliquen: el camí cap al marxisme es dóna en un moment de màxim prestigi internacional d’aquesta ideologia. Són els anys de la descolonització de l’Àfrica, de la revolució a Cuba, de la guerra d’Algèria. És un dels temes dels que es parla menys, però que a mi m’interessen més, perquè és important. Com molt bé deia Antonio Gutierrez Diaz “el Guti”, l’hegemonia del discurs marxista en la resistència és més una hegemonia antifranquista que no pas comunista. No tots els que s’hi apuntaven tenien una idees netament marxistes, el que passava era que era el moviment que plantejava una oposició més clara. Es tracta d’una influència de gran abast de la qual encara n’hem vist restes en els anys dels tripartits a casa nostra.
Davant d’aquesta hegemonia, com s’explica la victòria d’en Pujol del 1980?
És ben sabut que els socialistes, juntament amb el PSUC, les donaven per guanyades. Però s’ha de tenir en compte que es tractava d’un moviment bàsicament universitari. Fora de la universitat, estava implantat només als nuclis industrials propers a Barcelona. La gent que el portava tendia més al diàleg acadèmic que no pas a la política pura i dura, que és el que feia Pujol. Per guanyar unes eleccions cal menjar molts cigrons, Pujol anava a totes les barriades, a tots els pobles que podia i no parava de menjar tots els cigrons que li posaven i el pa amb tomàquet si calia. Es va guanyar els vots un a un. L’esquerra no tenia aquesta proximitat amb la Catalunya profunda ni s’havia obert a altres sectors del país. A més a més, hi havia el fet que Pujol era un personatge mític: quan anava a les eleccions tothom sabia qui era en Pujol. Els candidats d’esquerres, no. Pujol és qui s’estima el país, qui s’ha enfrontat al franquisme, ha anat a la presó, ha fet Banca Catalana i ajuda a tothom.
Parlem ara del moment actual. Veus el país amb fortaleses?
El que veig és que en tres-cents anys, és la primera vegada que Catalunya ha fet dues coses: primer, tenir una autoestima molt gran i creixent, segon, fer un plantejament netament democràtic. Crec que això és el que provoca aquesta mena d’atacs que ratllen amb la barbàrie per part del sistema polític espanyol. Tracten de negar-nos el vot i no fer cas de 1.600.000 persones. Ara el poble de Catalunya està segur de la seva força i sap que viu en democràcia. Això ens ha fet més forts que mai i jo sóc molt optimista.
Malgrat tot, si hi hagués consulta i no guanyés l’opció de la independència, quina creus que serà la reacció del país?
Està bé considerar tots els supòsits, però cal tenir present que el referèndum en si, ja és una victòria. Si no el guanyem ara, el guanyarà la generació següent. Espanya no vol veure que no es pot forçar la relació entre dos pobles. Simplement, no té sentit viure amb qui no creus que et respecta. I no crec que això pugui durar. Tots els paràmetres, l'econòmic, el cultural, el social, l'empresarial... donen pautes de signes contraris.
Veus que a l’altra banda hi hagi algú disposat a fer un gest?
Tan de bo tinguéssim mig Mandela, obert al diàleg. Però els dirigents espanyols actuals, crítiques de corrupció a banda, no van sobrats d’intel·ligència política.
Fora de la política, com s’està vivint aquest moment en l’àmbit acadèmic?
En general bé. Però hi ha col·legues intimidats i el que diuen a nivell particular no ho manifesten públicament. Tenen por de represàlies i estan realment preocupats. En l’àmbit internacional es comença a assumir la separació. D’altra banda, en un pla més personal i com a historiador, és un moment fascinant. No només perquè et dóna la oportunitat de ser protagonista de la pròpia història, sinó perquè hi ha una característica que el fa únic al món, que jo sàpiga.
Quina?
Que sorgeix d’una mobilització que surt des de la base. És un moviment social al qual els partits polítics s’han afegit. Els que el 2010 van manifestar-se contra la sentència de l’Estatut, el 2012 s’havien multiplicat i cridaven “Independència!”.
Acabem amb una pregunta sobre la professió. Com veus el futur dels estudis sobre el teu període?
Tot el que fa referència a la Guerra Civil, la postguerra i el franquisme a Catalunya, s’estudia i s’estudia bé, perquè les noves promocions superen el que hem fet nosaltres. A més, ja no tenen un component personal i vital tan marcat i al seva visió és més objectiva. També tinc curiositat per veure com s’enfronten a aquests primers quaranta anys de democràcia.
Jordi de Nadal