Entrevista a Josep M. Ainaud de Lasarte
Nascut a Barcelona el 1925, ell puntualitzarà “a Sarrià”. Historiador i advocat que ha publicat nombroses biografies i estudis sobre aspectes de Catalunya en els darrers segles. Ha destacat com a gran divulgador de la nostra cultura. Com a polític fou diputat al Parlament de Catalunya (1980-1984) i regidor del Districte de l’Eixample de l’Ajuntament de Barcelona (1987-1990). Deixeble de Ferran Soldevila i Agustí Duran i Sanpere.
Ens rep al seu domicili particular, un edifici amb estil de “falansteri” al barri de la Sagrada Família, en un pis còmode i atapeït de llibres. Ens acompanya la seva esposa Carme Agustí, que des que fa uns anys Ainaud va perdre la vista és, a més, la lectora dels llibres.
Per què optareu per estudiar Dret?
Vaig fer els primers estudis als jesuïtes i a l’hora de començar els d’enginyer vaig preferir els de Dret, ja que és una professió de “moltes sortides i poques entrades”. De fet, volia continuar una tradició familiar que representava un meu oncle que era empresari i un avi que era advocat. Guardo molt bon record de la formació universitària, malgrat que érem en la postguerra més immediata; vaig iniciar aquesta etapa el 1945, sobrevivia una tradició de qualitat, un ambient propi d’una “alma mater”. El meu record ho és especialment pels companys, ja que hi havia un veritable entorn. Si el company estava a “l’orla”, hi podies confiar totalment.
Aviat vaig trobar companys interessants, amb qui compartia inquietuds. Vaig pertànyer al Front Universitari de Catalunya, que estàvem organitzats per “cinquenes”, el que més tard se’n deien “cèl·lules”. Hi vaig fer amistat amb Francesc Casares i molts altres. Ramon Folch i Camarasa era el cap, i quan el 1946 fou detingut amb d’altres, jo el vaig succeir. Érem pocs els que teníem una actitud de rebel·lió davant la situació política. Ens trobàvem en tots els grups que existien, jo mateix era també de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. Teníem bona relació amb els de Front Nacional de Catalunya, que eren una dotzena, amb els d’Estat Català, amb els d’Unió Democràtica de Catalunya...
En aquells anys, quins són els fets més importants que es produeixen a Catalunya i eren com senyals de vida?
Indiscutiblement, l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat el 1947 propicià que a l’entorn d’aquesta festa es mobilitzés gent de tots els sectors. El missatge que aplegava tothom era clar i directe, hagueu estat en un bàndol o altre durant la guerra, la Mare de Déu ho és de tots. Fou, segurament el primer acte de reconciliació nacional dels catalans després de la Guerra d’Espanya (1936-1939).
S’aconseguí que fos acceptada l’Entronització com una celebració legal, l’Abat Aureli actuà de forma molt oportuna, coincidí també amb un governador civil a Barcelona de nom Bartolomé Barba que ho acceptà en fer-se a Montserrat, és a dir, fora de Barcelona. L’argumentació de l’Entronització es féu bilingüe El moment era favorable, havia acabat la Segona Guerra Mundial, nazis i feixistes havien perdut, el règim franquista se sentia insegur, i necessitava una certa modificació de les maneres.
El següent fet important on cal situar-lo?
El 1951, quan esclatà la vaga de tramvies a Barcelona amb motiu d’un augment del preu del bitllet. Ràpidament la protesta canalitza el profund malestar per les dures condicions de vida que patia la població.
Aquella vaga moltes vegades l’he equiparat a les bullangues barcelonines del segle XIX. Naturalment, no podien obligar la gent a agafar a la força els tramvies. Molts circulaven amb els vidres trencats a cops de pedra i el boicot de la gent fou contundent. Fou un senyal important de la indignació de la gent.
El tercer fet remarcable on ens porta?
Al 1952, en ocasió de celebrar-se el Congrés Eucarístic a Barcelona. Col·locàrem una gran bandera catalana damunt la muntanya de Sant Pere Màrtir que desafià al dictador present en la clausura del Congrés. Fou molt impressionant. El cap de l’operació fou Pere Figuera i en la col·locació hi participàrem sis persones.
Què feu després d’acabar els estudis?
El 1952 vaig llicenciar-me en Dret, treballava a l’editorial VOX, propietat de Fèlix Millet i Maristany, mecenes intel·ligent de la cultura catalana en aquells anys. Hi treballava sota la direcció d’Alexandre Galí. Allà vaig fer amistat amb altres elements valuosos, com l’historiador Edmon Vallès, el músic Oriol Martorell, l’activista Ramon Porqueras. El treball en una editorial és interessant perquè era variat, fèiem enciclopèdies, obres de caràcter jurídic, traduccions... L’horari no era fix. Recordo que la primera fitxa d’una enciclopèdia que vaig redactar fou la d’Azaña, i quan retornà de la censura deia que calia començar el text afirmant “Fue nefasto”.
La censura d’aquella època tenia el mateix tarannà que ara veig en l’Academia Española de la Historia, que per cert fou creada per Felip V.
En aquells anys sabíem que hi havia dos elements de la catalanitat que calia salvar: els símbols i la llengua. Perquè també era evident que la dictadura sobrevivia emparada en la nova circumstància política crea-da a Europa i al món que aviat fou coneguda com la “Guerra Freda”. Els Estats Units i el Vaticà ajudaren Franco en aquella nova situació. Franco aguantava i anava deixant anar llast per sobreviure. Li demanaven bases els Estats Units, doncs, els hi donava.
Naturalment en aquells anys s’organitzaren diverses campanyes de denúncia de la dictadura i d’opressió directa sobre la llengua i la cultura catalana, malgrat que les adhesions que reunien eren forçosament accions puntuals. Algunes fracassaren com la de la “P”, que volia portar aquesta lletra arreu com a senyal de protesta. Observo que ara sovint s’exagera l’impacte popular de moltes de les accions que es feien.
Quins altres fets positius cal destacar?
Encara que sigui un tema que ara és molt més evident, fa molts anys es va començar a gestar. El món del futbol, i en concret el Barça, no sols és esport, perquè ha ajudat molt a la identificació i a la integració. Vázquez Montalbán m’havia comentat: “És una religió sense Déu”. Quan es guanya una copa no us recorda la de Parsifal? El Barça en aquest camp ha estat, i cada vegada més, un element de gran potència, fixeu-vos que ja és un costum afirmar: Visca el Barça i Visca Catalunya. Joaquim Molas i jo sempre hem estat partidaris de reconèixer el valor d’aquest fet que en altres èpoques i en segons quins ambients no eren prou valorats en tota la significació que comporta.
També cal reconèixer com un gran fet positiu el moviment de la Nova Cançó als anys seixanta. Espinàs hi jugà un paper essencial. Fou un moviment que ens enganxava des de la catalanitat a la cançó que es feia a la resta d’Europa. El cantautor crea un públic fidel, i la música té un ressó i un abast molt més gran que la literatura. Les cançons de Raimon, entre d’altres són patrimoni de diverses generacions. D’altra banda, a partir d’un cert moment amb l’aportació als Setze Jutges de noms de fora del Principat, apareix el fet dels Països Catalans.
Són iniciatives que sorgeixen de la societat civil?
Efectivament, com sempre s’ha fet a Catalunya. Observeu qualsevol institució i comprovareu que és sorgida per l’esforç de la gent i això es nota. El gran teatre d’òpera que és el Liceu no té llotja reial. Ja coneixeu segurament aquella anècdota de Romanones, que en una visita a Barcelona li preguntà a Prat de la Riba què volia que fes i la resposta d’aquell gran polític fou “que estiguin quiets”, és a dir, que no ens facin nosa.
Necessitem que la nostra estructura de govern sigui d’Estat. No sé si ha de ser independent, però cal estructura d’Estat. Per què avui independent qui hi ha? No ho és ni la Merkel.
El moviment d’unitat europea ha creat una nova configuració en el continent. El primer objectiu fou curar les ferides de la Segona Guerra Mundial i obrir un camí de pau. Ara observo que hi manen excessivament els grups financers.
Quina és la vostra concepció de la política?
És un servei al país, que cal limitar en el temps i l’espai. Recordo amb emoció la primera vegada que en el nostre Parlament vaig intervenir en l’elecció d’un President. Sentir el teu nom i donar el vot, en aquest cas com és preceptiu de forma oral, són moments importants.
També guardo una bona memòria de l’etapa com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona, concretament com a president del Districte de l’Eixample. Atendre la gent que exposa els seus problemes, escoltar i parlar-hi és el que té més sentit. Vaig comptar amb un equip de col·laboradors molt bo. Vaig haver d’aprendre i dominar què és un pressupost i el sentit de cada una de les seves partides.
Catalunya és un país que reneix?
Sempre estem renaixent, és degut al fet que periòdicament des del 1714 hem patit repressions que ens han obligat a un esforç posterior de reconstrucció. Alguna vegada he dit que desitjo que la continuïtat de la vida catalana no es vegi trasbalsada per aquests terrabastalls.
La dimensió dels Països Catalans és indiscutible en el camp de la cultura, però no ho és en el de la política. La llengua catalana és el signe d’identitat i d’identificació. Recordeu que Joan Fuster, en referir-s’hi, el qualificava simplement com “una qüestió de noms”.
En altres aspectes Catalunya és un país molt indefinit, amb una mentalitat andorrana. No han aconseguit esclafar-nos però moltes vegades mostrem posicions poc definides.
Quina mena de país volem ser? Som una regió geogràfica, una nació històrica, jurídica i cultural i hem de ser un estat. L’estabilitat europea ens afavoreix en el camí d’aconseguir el reconeixement d’aquests tres elements. Naturalment, tot és resultat de l’esforç que s’hi esmerça. Damunt les llars de les masies hi ha un lema molt suggerent que diu: “Servar-te voldria perquè amb treball t’hem fet”. Tarradellas, en una de les ocasions que el vaig visitar quan encara era a l’exili, va dir-me: Sabeu quin és el símbol de Catalunya? Els murs de pedra seca, els marges, que els pagesos aixequen i que les pluges sovint enrunen però que ells tornen a aixecar. La tenacitat”.
Sí, perquè el procés que va començar l’any 1975, amb la restauració de la democràcia, no s’ha trencat. Hi ha una continuïtat de més de 35 anys, i això és quelcom nou en la nostra història. I hem pogut constatar també que l’autonomia té les seves limitacions, i ara estem m
és preparats per a ser independents. Perquè els procesos són acumulatius i no havíem tingut mai una continuïtat com ara.
I aquesta continuïtat depèn dels joves. Què penseu que han de fer?
Creure en Catalunya. Conèixer-la. Adonar-se que és de veritat. Que és una realitat amb molts aspectes positius i també amb obstacles que esperen la seva intervenció. Crec que són més importants les actituds que els valors.
Anar contra l’èxit immediat, que és avui on s’emmiralla tothom.
Tenir un sistema de valors i ser-hi fidel.
El meu proper llibre és un assaig que he titulat Fe en Catalunya, recordant el que feu Ferran Soldevila a la Revista de Catalunya el març de 1938 en un moment especialment difícil.
Hi faig una anàlisi dels conceptes que ens envolten: el religiós, la crítica que comporta la ciència, l’egoisme del simple passar-ho bé.
Un missatge cristià que fa més de dos mil anys que es rep té elements importants per a la nostra vida. La litúrgia de la paraula ens ajuda, fins i tot als que no hi creuen.
Acabem la intensa conversa i com a comiat ens demana que abans de marxar agafem el llibre que més ens agradi dels seus prestatges. És una forma de fer el relleu. Gràcies.
Amadeu Matosas