Entrevista a Josep Espar i Ticó
Josep Espar i Ticó ha estat i és un dels activistes més prolífex que ha tingut el país. De vegades se l'ha comparat amb un tractor: fort, incansable i imparable en la gestació de projectes culturals. Darrera d'un home d'acció pura hi ha, però, una persona cultivada, formada i reflexiva. Aquesta entrevista vol ser un testimoniatge espiritual d'un home important i irrepetible.
Jo, després de la guerra del 36/39, estava situat en un terreny equívoc. Teòricament hauria d'haver estat al cantó dels vencedors, ja que els "rojos" havien matat el meu pare l'agost del 1936 a la Molina, havíem anat a Sant Sebastià, vaig viure la postguerra enmig de l'eufòria franquista... Però, ben aviat, vaig començar a fer el tomb. Vaig estudiar als jesuïtes del carrer Casp i vaig entrar en una catequesi que ells tenien a Hostafrancs. Allí em vaig trobar amb el director, Joan Pelegrí i Partegàs, que havia estat un lluitador per la causa de Catalunya dins el grup "Nosaltres sols". Després de la catequesi dominical reunia els catequistes i feia una segona catequesi de tipus catalanista. Ens feia història de Catalunya...
Quants anys tenia?
Ja tenia vint, vint-i-un anys. No era cap nen, era un home fet. Al Centre Montserrat-Xavier amb en Pelegrí vaig començar a obrir els ulls a la realitat de Catalunya. Tot i que parlava en català, llegia llibres i revistes a casa que totes eren en català, estava habituat a la catalanitat parlada, tot i això no en tenia consciència. Em va costar entrar-hi.
Amb mi també hi anava en Manuel Nadal, company meu de carrera i tots dos vàrem començar a fer el tomb. Ell va anar més de pressa. En els últims cursos de la universitat vàrem contactar amb aquell grup anomenat "Torras i Bages" i vàrem entrar en una fase de catalanització interior molt important. Però a mi, no m'acabava de caure la bena dels ulls. El carrer estava descatalanitzat del tot. Ràdios en castellà, espectacles en castellà, diaris en castellà, banderes espanyoles, rètols en castellà, llibres en castellà, classes a la Universitat en castellà... Catalunya estava esborrada, no existia. Jo deia a en Manuel Nadal: molt parlar de Catalunya i jo no veig Catalunya per enlloc. Un dia, baixant per la Rambla de Catalunya, en Nadal em diu: "Veus allí a la plaça de Catalunya, l'edifici de la Telefònica?". En aquell moment estaven restaurant la façana de la Telefònica i estava tota coberta de lones de dalt a baix. Jo que li dic: "No veig la Telefònica, veig lones". "Però hi ha o no hi ha la Telefònica?" "Home, la Telefònica hi és, però només veig lones."
"Doncs amb Catalunya passa igual. És una nació, com poden ser França o Anglaterra, però ens l'han amagada. Però, al darrera, hi ha una història, una llengua, una literatura, una voluntat de ser. Per més que vulguin esborrar-la, Catalunya hi és!". Aquell episodi em va fer acabar de caure les benes dels ulls. Vaig comprendre millor les classes que ens feia en Pelegrí, les converses amb els grups catalanistes de la universitat. La meva catalanitat efectiva cobrava una altra dimensió, començava a ser conscient de la meva realitat catalana. A més de participar amb les activitats del Grup Torras i Bages i a tot el que es feia a la Universitat, vaig trobar-me col·laborant amb l'"Antologia poètica universitària".
Quan entren en contacte amb Raimon Galí, Joan Sales, la gent dels "Quaderns de l'exili"?
Joan Garrabou, també estudiant de dret, ens va explicar que acabaven d'arribar de Mèxic uns personatges molt interessants que feien una revisió crítica de Catalunya, del desastre de la guerra civil, de les causes de la derrota... Va començar aleshores una nova catequització partint d'altres paràmetres. Fèiem unes sessions a la nostra pelleteria amb gent molt triada. Venien Galí, Joan Sales, Núria Folch, acompanyats d'una nena petita, la Núria Sales i Folch.
La futura historiadora...
Sí. En aquelles sessions vàrem començar a veure un altre món. De mica en mica anàvem adonant-nos de la responsabilitat que ens queia al damunt i que no la podíem defugir.
Què és el que us va frapar més?
Una voluntat irreversible de redreçament. S'havia perdut la guerra, però, en paraules de Galí, "no hi ha res perdut fins que un ho considera perdut". Per més dificultats que hi haguessin, Catalunya podia redreçar-se i calia formar unes minories disposades a lluitar. Calia saber, això sí, les causes de la derrota, corregir errors, tornar a començar.
Aquesta feina de la gent dels "Quaderns", s'anava estenent a diversos grups. El propi grup "Torras i Bages" en participava, començaven a haver-hi unes bases predisposades.
No us van frapar les formulacions del Grup CC?
Sí. Paral·lelament es va anar configurant un tou de gent sensibilitzada i és aleshores quan es va demanar a l'abat Escarré que es posés al davant per coordinar tots els grups d'Església sensibles a Catalunya en un moviment comú. Nosaltres, en Nadal i jo, vàrem contactar-hi a través de Jaume Carner.
Però, com que els diferents grups eren de gent molt diversa, no hi havia manera de posar-se d'acord amb un pensament, una ideologia, un programa d'acció. Va ser quan es va encarregar a Raimon Galí la confecció d'un ideari, d'unes concrecions. En va sortir el que nosaltres en dèiem el panet.
Que és recollit al final del llibre "Recalada" de Raimon Galí?
Exacte. I aquest panet per primera vegada dóna tant valor a la reflexió intel·lectual com a les actituds d'una persona. Aleshores els homes poden tenir més o menys intel·ligència però es poden igualar pel seu lliurament personal, per la seva posada al servei dels altres, al servei del país, de la pàtria. I es desemboca al sentit de l'honor.
És quan vós dieu que la primera C (Crist) és més important que la segona C (Catalunya).
Ho dic perquè és el propi Raimon Galí qui ho diu: donem una gran importància a la segona C perquè, com a poble, Catalunya està fracturada i estem angoixats. Però, per poder superar aquesta esclavitud de la segona C, no hi podem anar com uns personatges d'anar tirant, sinó que hem de fer un lliurament espiritual i total de la nostra persona. Aquest lliurament no és un acte només de voluntat sinó un afinar les nostres virtuts més profundes. Això a nosaltres ens va transformar. I dic nosaltres perquè va transformar també un personatge molt important, que es diu Jordi Pujol, que va sentir el mateix canvi interior que nosaltres. Ell operava sobre la base d'un catolicisme que, a mi, em semblava una mica afrancesat, eteri, una cosa bonica, però tova. Però, que a Catalunya no li serveix perquè Catalunya no té els problemes de França, d'Alemanya o d'Itàlia. Catalunya té un problema de ser, de ser ella mateixa.
Perdoni, em pot explicar com és Catalunya? Però no amb els traços de Vicens Vives, sinó amb l'experiència de vostè. Vostè que ha treballat amb molta gent i que ha fet molts projectes on s'ha il·lusionat molt i també desapassionat molt. Com és Catalunya?
Catalunya és una contradicció. Contradicció de virtuts i de vicis. Però les seves virtuts són tan immenses que contraresten els seus vicis, que són ingrats. Unes virtuts immenses... Per això és tan dura de pelar.
Quines virtuts?
No voler-se fer trampa a un mateix. Un, quan diu una cosa, li sap un greu enorme de mentir, però, no de mentir de cara a l'altre, sinó de mentir-se a si mateix.
La paraula donada és una cosa que, quan un la trenca, fa tant mal que no deixa viure. La paraula donada és fonamental, el no fer-se trampa a si mateix és fonamental. El sentit de la dignitat és fonamental.
Després, alhora, tenim els "tants caps tants barrets" que no hi ha res a fer, un individualisme ferotge. I aquest individualisme ferotge, per un cantó és dolent i per l'altre és bo, perquè quan casquen a un sempre n'hi ha algun altre de viu. No casquen tot el grup alhora.
Altres virtuts del català, diferents de la resta de l'Estat: les ganes de millorar. El sentit de la superació. No hi ha ningú que es vulgui quedar en el lloc on és, sempre vol una mica més. I per a això cal treballar.
Això ha aguantat Catalunya i, gràcies a això, ha rebut tanta immigració i ha fet participar als qui han vingut d'aquest mateix esperit. Un té una caseta de quaranta metres quadrats i vinga, vinga, vinga, a veure si en pot tenir una de seixanta. Un té una botigueta i les coses li van bé i ja està pensant en posar-ne una altra o eixamplar-la.
La immigració preocupava i preocupa molt, però, en certa mesura, la batalla es va guanyant.
Mira... la vàrem guanyar realment abans del 36. No hi ha ni un sol immigrat d'abans del 36 que no sigui català de cap a peus. Del 39 fins al 65/70 ha vingut una quantitat de gent que es va trobar que aquí no veia Catalunya enlloc. El mateix que em passava a mi amb la lona de la Telefònica. Per això, queden encara illes no integrades. Als nous immigrants els serà també difícil, però acabaran essent catalans.
Raimon Galí és per a mi la persona que marca la recuperació històrica de Catalunya després de la guerra. I la marca per una raó: és veritat, com diu aquest llibre "Els assassins de Franco", que hi havia gent antifranquista. Que hi havia gent a Comissions Obreres. És veritat que hi havia moviments teòrics de tipus comunista i de tots els tipus haguts i per haver. El marxisme estava realment instal·lat a dintre de casa nostra. Però, si no hi arriba a haver algú com el grup CC defensant Catalunya, s'hagués parlat de llibertat, amnistia... i una sèrie de coses, però d'estatut d'autonomia no se n'hagués parlat.
Perquè Raimon Galí va crear un moviment, en el qual es va tenir la sort que una sèrie de personatges és van agafar a la roda. Entre ells, Jordi Pujol. Entre ells, la gent de l'Acadèmia de la Llengua Catalana. Entre ells, un servidor. Entre ells, una part d'escoltisme i d'Acció Catòlica... I allò va anar fent, va anar fent i quan va sortir la cosa política es va poder crear una Convergència que Déu ni do.
Parlava del llibre de Marc Àlvaro. Ara que es revisa la transició, quina és la teva visió de la transició?
Jo sóc vident. Sóc vident, perquè en plena transició, vaig parlar amb Jordi Pujol i li vaig dir que "D'aquesta Constitució ens en penedirem. Hauríem de votar que no". Pujol em va dir: "Tu ara voldries afirmar-te més i tenir la cosa arrodonida. Però tenim un problema: I si no s'aprovés la Constitució, què? És millor tenir aquesta Constitució que no tenir-ne cap o tenir-ne una altra. Mira, voteu que sí sense cap tipus d'angúnia." I jo, que era membre d'un partit polític, al davant del qual hi havia Jordi Pujol, el que vaig fer és anar jo i tota la meva família, des de l'àtic fins a l'entresòl, a votar la Constitució. Però, en canvi, vaig veure que tindríem molts problemes.
Amb la Constitució del 78, els socialistes ja estaven d'acord en tot. Nosaltres, no. En un moment donat de la redacció de la Constitució, Pujol, Trias i Roca es van plantar amb el terme nacionalitats. Tothom es va espantar. Llavors, Miquel Roca i Junyent va tenir la lucidesa d'explicar-li bé què volia dir nacionalitat. Era una manera de ser i prou. I el van acceptar.
I amb el finançament, què?
El lendakari basc Ardanza a mi em va dir que van fer un estudi a la Universitat de Deusto. Resultat: que, si es pactava bé el percentatge de l'Estat, era molt més còmode cobrar i pagar un tant a l'Estat. Nosaltres al PNB ens vàrem reunir i vàrem dir: "això des del punt de vista econòmic, potser sí que tenen raó, però, des d'un punt de vista polític, el concert econòmic és més aconsellable". Segueix Ardanza: "Jo vaig parlar-ne amb Roca i Junyent i em va contestar: que cobrin ells, que nosaltres ja ens els gastarem".
Els Ribera, de Metalls i Plateries Ribera, que tenien la fàbrica de coberts més important d'Espanya, com que sabien que jo tenia contacte amb Pujol i companyia, em va venir a veure per dir-me que, si no resoliem bé el finançament, no calia posar-s'hi. Era fonamental el finançament.
El lendakari basc els avisa, els empresaris els avisen de la importància del finançament i Roca els diu això: que cobrin ells i nosaltres ens els gastarem. Una mica fort.
Això volia dir que no cal ser polític en actiu per veure les coses. El ciutadà mitjà ja les veu. Jo em considero un ciutadà mitjà. Un ciutadà que viu la realitat de Catalunya d'una manera plena.
Estic treballant en el comerç de la meva família molts anys, molt eficaçment. Estic treballant en la meva finca d'agricultura que és un "hobby" que m'apassiona, que m'interessa enormement. Estic ficat en les coses de tipus cultural.
(En aquests moments la conversa s'interromp i en Pep em parla de quan va conèixer Jordi Sales i la crea ció del GEN. Però, molt preocupat per la política actual, en Pep fa una confessió... (abans del pacte de l'Estatut).
El país es va redreçar políticament a través de Convergència, segur. El compendi de la doctrina del CC, empalma amb Convergència, que és la segona C. No és confessional, però és personalista. Per tant, i d'alguna manera, és el mateix. Ara, després d'una conversa amb el Ballarín, veig que cada cop és més necessari fer grups de nois de dotze a setze anys. No més grans, perquè el noi ja s'ha fet egoista i no és tan receptiu.
Hi estic d'acord, però ara hi ha pensadors que donen una gran importància a la globalitat i un gran valor històric a la multiculturalitat. Entesa com a suma i no com a substitució. Però alhora comencen a donar valor a la identitat. perquè s'han adonat que la multiculturalitat només pot existir si hi ha cultures prèviament. I les cultures només existeixen si hi ha identitat a darrera, que manté cada cultura. La cultura universal no pot existir en abstracte.
A l'Església actual encara hi ha molts capellanets tocats per l'universalisme. Però, a l'Església, només hi ha una manera de servir-la, que és com diu la Mare Teresa de Calcuta: "estem millorant un granet de sorra, però aquest granet l'estem tocant, servint." S'abasta la humanitat des del concret. El concret és fonamental. Jo, en les meves coses, he anat sempre en el concret.
- La cançó... el concret: si no hagués edicions de discos no hi hauria hagut moviment de cançó.
- Que si els nens bla, bla, bla,... doncs, a fer una revista que aglutini: Surt el Cavall Fort.
- Un partit polític. Quan Pujol va tocar una mica allò... tots ens hi vàrem llançar a fons. Vaig trucar tota la gent coneguda de tot Catalunya perquè era el moment històric per crear un partir amb Pujol al capdavant.
- També era el moment històric per al GEN, per recuperar una joventut i es va fer una feina.
- I ara ens tornem a trobar amb el mateix tema de trobar nois de catorze a setze anys i aglutinar-nos, però amb gent de quaranta anys.
Ja està el Pep Espar venent, venent idees altre cop!
No hi ha cap grup de nanos de quinze a setze anys que quan en tinguin vint-i-un estiguin militant. "Milites". Soldats. Soldats sense fusell, sense cartutxera, però amb botes. I amb ganes de sortir al carrer a treballar cada matí. Que no hi hagi en cap moment de la teva vida ni un sol segon que no estiguis al peu del canó.
Això que he dit abans, que Catalunya era dura de rosegar com una pedra. Hi ha hagut sempre un tipus de gent que l'han assumit d'una manera plena. D'una manera plena en la consideració d'un català que és la persona més dura, més resistent que pot haver-hi. I això és Saint Exupéry. Nosaltres quan llegíem Saint Exupéry, la "terra del homes", quina cosa més meravellosa! I tot estava al voltant d'una voluntat que no es tirava endarrere davant de les dificultats. L'esquema mental de les nostres persones era: les dificultats no ens faran agenollar.
Això era de Péguy i Saint Exupéry i això en ho havia traspassat Raimon Galí. També ens havia descobert, a través d'altres cantons, Chesterton, la lucidesa mental que tenia aquell home. Nosaltres, tot això, simplement ens ho havíem cregut.
I ens parlaven de les benaurances i ens emocionàvem. Una religió que pugui tenir unes benaurances, dubto que no sigui la veritable. Jo prefereixo un religiós no cristià a un ateu. No he entès l'ateisme.
Després, ja per acabar l'entrevista, Pep Espar fa una sèrie d'agraïments molt personals començant pel seu pare; agraït als jesuïtes, perquè feien militants, gent combativa; agraït a Raimon Galí, agraït a Jordi Sales, agraït a la gent que segueix editant "Relleu", perquè diu que cal una continuïtat que ell de vegades no ha aconseguit. Li dic que Sales és molt tossut i ell també es reconeix com un gran tossut.
L'entrevista es dóna com acabada; no hem volgut repassar la biografia o les nombroses activitats de Pep Espar perquè això està recollit en els volums dels seus llibres de memòries.