Entrevista a Jordi Bonet
De la mateixa manera que l’entorn d’un edifici el pot condicionar, com va ser el seu entorn, on dóna les seves primeres passes?
Bé, per començar, el meu pare era arquitecte. També un cosí de la meva àvia fou arquitecte, un gran arquitecte, en Josep Puig i Cadafalch. El meu pare va néixer a Argentona, a can Garí, una casa on Puig i Cadafalch va intervenir i que és una de les seves cases més boniques. Per una banda, per tant, la família materna del pare és del Maresme; la meva àvia era de Mataró, el meu pare va néixer a Argentona, tot i que per casualitat, perquè ja vivien a Barcelona, però estiuejaven a Argentona i ell va néixer el mes d’agost. La meva mare és d’una família que prové de fa molts segles de la plana de Vic: jo em dic Bonet i Armengol i hi ha una casa a la Plana de Vic que es diu l’Armengol i en aquesta casa hi ha documents que són del segle XI. Però un fadristern, fa cosa de 300 anys, se’n va venir a Barcelona, i bé... Jo sóc barceloní, vaig néixer a carrer de la Princesa 54, tocant al parc de la Ciutadella. Aquest és una mica l’ambient familiar, que prové, com la major part de catalans, de la pagesia que va a parar a la ciutat i que, en el meu cas, acaben essent uns intel·lectuals, de manera que el meu avi va ser el primer catedràtic de química orgànica de la Universitat de Barcelona, el seu germà en va ser rector, el meu besavi va ser director de l’Escola de Nàutica de Barcelona. Per tant, com podeu veure, estic dintre del món de la gent de l’ensenyament superior, però també hi havia hagut comerciants.
I l’arquitectura en particular? Vostè s’hi inicia per la família...
Oh, senzillament: el pare era arquitecte, jo sóc el gran de cinc germans i bé, a l’hora d’escollir em?va semblar que l’arquitectura em feia el pes i vaig estudiar arquitectura. Vaig fer els estudis prou bé i vaig acabar als 24 anys. Vaig estudiar a Barcelona, a l’Escola Superior d’Arquitectura. Cal dir que jo vaig tenir la sort de ser alumne de l’escola Blanquerna, que dirigia Alexandre Galí. Això, a la gent que hi vàrem passar, ens va marcar. Encara existeix una associació dels antics alumnes, que cada vegada es va reduint: jo era dels petits. En començar la guerra tenia 11 anys. Per tant vaig viure la Guerra d'adolescent.
Va tenir relació amb l’escoltisme, també.
Bé, el meu contacte primer amb l’escoltisme va ser que els meus pares, amb uns amics, em van portar, cap l’any 35, a un campament que hi havia a Llorà. I tinc la imatge dels escoltes a una tenda capella que va anar a beneir el Cardenal Vidal i Barraquer. Allí vaig conèixer Mossèn Batlle. Però va venir la Guerra i tot se’n va anar en orris. Poc després d’acabada la Guerra, Mossèn Batlle va cridar els fills d’uns quants amics; hi havia un parentiu entre Mossèn Batlle i la meva família i això va fer que anés una altra vegada amb ell just acabada la Guerra i vam fer l’escoltisme. Més tard Mossèn Batlle em cridà, quan jo era casat, de feia poc –Mossèn Batlle va morir l’any 55, jo sóc casat del 51– i em va demanar que fes unes gestions per veure si es podia aconseguir que per part de l’Església catalana, en concret la de Barcelona, es reconegués l’escoltisme i l’obra que ell feia. Això es va aconseguir, i el Bisbe de Barcelona de l’època va reconèixer l’escoltisme i es va crear la Delegació Diocesana d’Escoltisme. Amb tot això em varen nomenar delegat diocesà d’escoltisme, cosa que ha fet que jo, durant molts anys, és clar, jo feia d’arquitecte, tenia sis fills, i en lloc de dedicar-me a la meva obra d’arquitecte dedicava moltes hores a l’escoltisme i encara ara n’hi dedico, tot i que menys. Encara dura, en part. Realment a l’escoltisme li dec molt, però també li vaig dedicar molt de temps.
Vostè creix, doncs, en un ambient molt vinculat a l'Església.
Bé, és clar, a casa són de la gent de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Recordo, doncs, els personatges eclesiàstics amics dels meus pares, un dels quals era el Doctor Lluís Carreres, un sacerdot que era la mà dreta del Cardenal Vidal i Barraquer, un personatge a qui mossèn Batlle tenia una gran estima i que venia de tant en tant a casa. També vinculat al meu pare, amb el Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual n'havia estat soci en Gaudí, així com també havia estat soci de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat... en fi, la gent del meu entorn més gran que jo que recordo, hi havia des de l’Antoni Badia i Margarit, que era exalumne de Blanquerna i va acabar essent Rector de la Universitat de Barcelona... per tant em moc en aquest món de la gent que li tocà el rebre l’any 36 perquè eren catòlics i l’any 39 perquè eren catalans. És clar, els va tocar el rebre per un cantó i per un altre, que és el que li va passar a moltíssima gent i, en certa part, també a la Sagrada Família. En realitat jo des de petit sento a parlar d’en Gaudí, el meu pare el coneixia, el venerava... i naturalment en tinc el record de la primera comunió a l’escola Blanquerna que es feia a la cripta de la Sagrada Família, i recordo baixant les escales que menen a la cripta cantant les lletanies dels sants i després en tornar a pujar cap a dalt veure l’espectacle de les quatre grans torres i veure les vagonetes dels treballadors que portaven les pedres per anar aixecant.
Perquè quan ha dit que a la sagrada Família també li va tocar el rebre..., i a Gaudí...
Home, és clar, Gaudí ja era mort, però l’estudi de Gaudí va ser totalment destruït el 36, el 20 de juliol del 36 un desgraciat... Ho van cremar i no va quedar ni un sol paper. Van cremar-ho tot. Varen destruir les escoles, el barri es va quedar sense escoles...
Per tant, de Gaudí en queden bàsicament els edificis.
Bé, en queda el que ell va construir, que per sort no va destruir-se més, per sort, perquè hi havia exaltats que volien volar les torres de la Sagrada Família. La qüestió, però, és que en el cas de la Sagrada Família, com que Gaudí projectava una arquitectura nova necessitava expressar-la amb maquetes, i les maquetes les feia amb guix, a escala, i el guix no crema. Els papers van cremar tots, no en va quedar ni un, però no només de la Sagrada Família, sinó de totes les obres de Gaudí. Actualment, al món, potser existeixen una trentena de dibuixos originals de Gaudí. De la resta no en queda res. Aquí en tenim una vintena.
I perquè, l’incendi? Perquè era un home d’església...
La veritat és perquè ell tenia l’estudi al costat de la rectoria, i com que van cremar les escoles parroquials i van assassinar el que era el director de les escoles, que era un capellà, doncs van cremar l’estudi d’en Gaudí i tots els seus papers, perquè en realitat volien que no quedés ni rastre del que era la “religió opi del poble”. Això va anar així. Bé, el que sí que cal dir, és que ens va tocar el rebre per tots dos costats, perquè encara que després es va poder restaurar el que s’havia malmès, les obres de la Sagrada Família van quedar aturades durant vint anys i es van recomençar durant l’època d’en Franco, però, naturalment, bona part de l’esperit català va quedar, si més no, soterrat... van quedar les brases, eh? Perquè això ho portava en el propi esperit que Gaudi hi havia volgut donar. Moltes coses van haver de quedar en silenci, però, avui dia, això hi torna a ser. Bé, però tornant...
Si, bé, simplement, encara que ja n’hem parlat una mica, tornar sobre quines han estat les persones i les situacions que han conformat la seva vida, i quins han estat els seus mestres, en el sentit més ampli.
Bé, Mossèn Batlle, Alexandre Galí, o els professors de l’escola Blanquerna, he parlat també del Doctor Lluís Carreras. A partir de l’any 42 uns quants companys del Blanquerna ens decidim a fer un grup per mirar de lligar amb la gent que la guerra havia derrotat, de manera que jo, fent de secretari d’aquest grupet, que després va esdevenir el grup Torres i Bages, l’onze de setembre del 42 vaig escriure l’acta de la reunió en què vam celebrar-ho; fou quan teníem 15, 16, 17 anys. Aleshores és el Lluís Carreras el que ens orienta en el sentit cristià, però també de poder recuperar la identitat catalana. I dintre de la Universitat vàrem organitzar uns cartells de premis perquè els estudiants poguessin fer investigació en llengua catalana, tant si era química com arqueologia com el que fos i en aquest grup hi participava la gent que en el fons han estat els polítics que encara en són: en Jordi Pujol, en Joan Raventós, jo mateix n’era, etc. el fill d’en Carrasco i Formiguera, l’Agustí Bassols que ha estat conseller, en diria tota una pila.
I a qui busquen vostès.
Busquem els mestres, que no són a la Universitat, perquè els han fet fora, perquè ens traspassin el que la Universitat no ens dóna. Gràcies al Doctor Carreres hi vàrem poder connectar, des dels poetes com Carles Riba i Josep Maria de Segarra, o els historiadors com Ferran Soldevila, Vicens Vives, o la gent de lletres com en Jordi Rubió, o també els polítics com en Duran i Ventosa, etcètera... i això dura fins que l’any 51, en motiu de la vaga dels tramvies; el que feia de secretari del grup, que era el pare Hilari Ragué, historiador i monjo de Montserrat, per un mal entès el van detenir, el van condemnar, va estar tres o quatre anys a la presó, també hi van dur en Jordi Pujol... fèiem unes revistetes en català, la gent del grup; una del món de les lletres, que era Curial, on hi havia l’Albert Manent entre d’altres, una altra del món de la tècnica que es deia Ictini, en la qual intervenien un dels meus germans, en Pere Figuera, i d’altres. N’hi havia una a l’escoltisme i una altra a la facultat de dret. Aquestes revistes van rebre una multa. Les fèiem clandestinament. Una multa de 50.000 pessetes d’aquella època, que eren molts diners. Ens van ajudar a pagar-la gent de la burgesia, perquè nosaltres no en disposàvem. També he d’explicar que a casa els meus pares, des de l’any 41, es van celebrar clandestinament commemoracions que feien referència a Catalunya. La primera va ser el desembre del 41 per celebrar el centenari de Lo Gaiter del Llobregat, i després es va celebrar el centenari de Verdaguer. A partir de la mort d’en Puig i Cadafalch, que era el president de l’Institut d’Estudis Catalans, es celebrava a casa dels meus pares la festa anual de l’Institut. Els cinquanta anys de l’Institut els recordo perfectament. Jo hi era. Presidida per en Carles Riba, amb la presència de l’Abat Escarré, i ben bé unes cent cinquanta persones més. Això va durar fins l’any 59 o 60, que la policia va tenir unes confidències o el que fos, i el meu pare va haver d’anar a la Via Laietana i, en fi, uns sèrie d’embolics... Vull dir que he viscut el món de la resistència cultural, indubtablement. Per tant això és una de les facetes... Jo feia això, era estudiant d’arquitectura, però intervenia en diferents coses. Vaig intervenir molt activament en les festes de l’any 1947 de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, però sempre en un pla secundari. Jo feia de secretari d’en Benet, que ho feia juntament amb en Jaume Carner, que n’era una mica l’ànima. I amb tot això, l’escoltisme, que també és una altra manera d’ajudar en l’educació del jovent en un sentit de responsabilitat, de llibertat i democràcia. Vaig ser delegat diocesà d’escoltisme i m’ocupava també de les relacions internacionals. Jo sabia unes quantes llengües, i això em va permetre intervenir en l’escoltisme internacional i acabar essent secretari mundial de l’escoltisme catòlic. I d’aquí vaig acabar, primer, de consultor i després com a membre del Concili d’un dels dicasteris del Vaticà. També durant uns anys vaig ser membre del comitè directiu de les Organitzacions Catòliques Internacionals, en fi...
Gairebé no tenia temps de fer d’arquitecte...
Sí que en tenia, però no parava., i vaig tenir la sort de tenir uns grans clients i de poder fer moltes obres.
Si, vostè ara és especialment conegut per la seva activitat a la Sagrada Família. Ens agradaria, però, que ens parlés una mica de la seva obra anterior.
Sí, bé, en les obres que jo he fet, he utilitzat les teories gaudinianes. Jo feia poc que havia acabat la carrera, l’any 53 (la carrera la vaig acabar el 49), doncs l’any 53 em van encarregar una església a la plana de Vic, concretament a Vinyoles d’Orís. És on Mossèn Cinto Verdaguer va fer de vicari, i per una d’aquestes caramboles em van encomanar que fes el projecte d’aquesta església. I se’m va acudir de fer servir les idees de Gaudí. I com que vaig tenir la sort que es pogués acabar i va agradar, l’any 54, al barri de la Bordeta, el rector de la parròquia de Sant Medir, em va encomanar que fes el projecte de l’església i uns habitatges. I és una església gaudiniana, per entendre’ns.
Sí, coneixem l’església. Té unes voltes singulars...
Exactament. Jo la vaig fer d’aquesta manera perquè les parets dels habitatges, que era això el que fonamentalment calia fer, perquè al barri n’hi havia mancança, doncs, haurien quedat massa enganxades amb les parets de l’església si hagués tingut les parets verticals, que era el més senzill de fer: unes parets i una coberta. Aleshores vaig pensar que si aplicava les teories gaudinianes podia fer una cosa inclinada sobre ella mateixa, de tal manera que gent que hi visqués al davant no es trobés la paret als nassos. Vaig tenir la sort que em fessin confiança i vaig fer aquesta església, projectada i acabada l’any 69. A partir d’aquí vaig fer una altra església prop de Sant Sadurní d’Anoia. Allà hi vaig projectar un paraboloide, però a base de fer –això va ser, diguemne, la meva tesi doctoral– a base de fer una closca de formigó armat en forma de paraboloide, que és una cosa bastant espectacular. Un gran paraboloide hiperbòlic. Després vaig intervenir en d’altres edificis que em van encomanar i vaig fer servir aquestes idees. Com a coses importants vaig fer l’auditori Pau Casals, a Sant Salvador del Vendrell i allà vaig fer servir també unes estructures reticulars en l’espai, també a base de rectes, i he tingut la sort d’haver pogut fer, que no és un encàrrec freqüent, alguns teatres o auditoris, fet que va fer que m’interessés per l’acústica. Relativament justa acabada la carrera em varen nomenar secretari segon de l’Orfeó Català, i després, com que era arquitecte, vaig intervenir en la primera restauració del Palau de la Música Catalana, i allà vaig veure que s’havia fet ús d’uns vitralls i els vaig estudiar i vaig veure que tenien unes propietats acústiques importants. Això va fer que, anys més tard, el meu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi versés sobre “l’arquitectura al servei de la música”, de manera que l’acústica, a través de fer servir vitralls, pot millorar-se.
Perquè aquestes estructures són ideals per grans ambients interiors o serveixen per qualsevol cosa.
Poden servir per qualsevol cosa. Poden ser més econòmiques, però, sobretot, el problema que porten és que l’arquitecte, l’artista, hi ha de dedicar molt més temps. És més fàcil servir-se de prismes, que és l’arquitectura tradicional. Fer aquestes coses demana molta més dedicació, però té uns resultats molt singulars, espectaculars, que indubtablement no poden servir, normalment, per a fer un habitatge, o un edifici d’oficines, però si per a un edifici singular.
I d’aquestes obres anteriors quina recorda amb més... s’estima més.
Bé, l’església de Sant Medir... l’últim important que he fet és el teatre-auditori Felip Pedrell de Tortosa, on també hi ha una estructura reticulada a l’espai, hi ha vitralls, i té molt bones condicions acústiques, l’auditori Pau Casals... i he fet coses més petites: l’església de la Fortesa, la parròquia de Sant Esteve de Vinyoles, també he fet edificis d’habitatges a base de paraboloides, també he utilitzat els hiperboloides en edificis per a fàbriques: concretament, a les factories de les empreses de perfumeria Puig o Dana hi ha enormes hiperboloides. Així és que he fet servir aquestes tècniques de Gaudí, o aquestes formes de què Gaudí s’havia servit, tant per a arquitectura industrial com per a arquitectura d’una casa particular, diguem-ne que important, però també ho he fet servir per a coses més senzilles, és a dir, de les superfícies reglades n’he fet cases de particulars...
Perquè aquestes estructures es calculen...
Evidentment, que es calculen.
I Gaudí...?
També, evidentment, mitjançant maquetes invertides. Jo vaig fer el càlcul d’aquestes coses fent servir la mateixa metodologia que Gaudí. I per això em criden aquí, a la Sagrada Família. Cal calcular les càrregues, i a base de fer servir un ordinador, ho veus gràficament o ho veus a l’espai. En Gaudí què feia? Calculava el pes de cada element, posava perdigons dintre d’un saquet, i amb uns cordills i uns filferros ho penjava de cap per avall i així funcionava. En fi, tornant al que dèiem, també he fet obres importants per a cooperatives d’habitatge. A partir de les que vaig fer per Sant Medir, vaig entrar en contacte amb la gent de l’OAC, o sigui els obrers cristians, i vaig fer a la ratlla de 2.000 habitatges a la zona del Barcelonès, del Besòs i del Baix Llobregat. Eren una gent extraordinària, els obrers cristians i això em va donar totes unes possibilitats de contactes amb el món treballador fent l’aportació personal del treball, per tant jo mateix ensenyant com s’havia de fer, a través també d’uns paletes; però els que es feien l’habitatge eren ells mateixos. I amb això vaig tenir una d’aquestes coses que, mira, la providència t’ajuda: vaig fer uns habitatges al costat dels que es feien al Turó de la Peira i em vaig negar a l'ús, per raons tècniques, del ciment aluminós, i les úniques cases que no han tingut aluminosi són les que jo vaig fer.
I què va pensar quan el van nomenar director de les obres de la Sagrada Família?
En realitat em van demanar que vingués... l'any 81 em van cridar, just quan feia 15 dies que havia acceptat de ser el Director General del Patrimoni Artístic i Cultural de la Generalitat de Catalunya, i em vaig treure un pes de sobre, perquè no em feia gens de gràcia de posar-me amb aquest embolic de la Sagrada Família. Passa, però, que acabat el mandat em van tornar a cridar i ja no vaig poder dir que no. Així doncs, a partir de l'any 84 passo a ser arquitecte director de la Sagrada Família. O sigui que l’any que ve farà 20 anys. Uns anys abans però, concretament l’any 65, gairebé per complaure al meu pare, que era de la Junta de la Sagrada Família, ja vaig acceptar ser membre d’aquesta junta, no arquitecte director. I he dir, també, que si les estructures gaudinianes i la seva tècnica m’havia interessat és perquè, d’estudiant, el meu pare em va demanar que vingués aquí a dibuixar el que feien i fou aleshores que vaig començar a entendre aquesta arquitectura nova. Aquesta expressió la feia servir en Gaudí, no pas jo. Aquesta arquitectura era feta d'hiperboloides, de paraboloides, d'helicoides, de conoides... De fet, tot el que ell volia ho hem hagut d'anar descobrint: degut al fet que tot es crema i que l'arquitecte ajudant d'en Gaudí mor en plena Guerra Civil, no es coneixia tot, però sí que es coneixia en part. Aleshores la investigació ens ha permès de descobrir d'on sortia aquesta nova arquitectura. A partir de les peces de guix que sobreviuen al foc, es van descobrint les lleis geomètriques de les estructures i de les formes gaudinianes, com són ara determinades columnes, que evolucionen, a partir de dos quadrats i de dos pentàgons, a circumferències; aquesta és la columna d'en Gaudí, aquest és un dels casos complicats que hem anat descobrint. És clar, donada la derivació geomètrica de les formes i el fet que la geometria és una ciència exacta, això permet poder fer el que Gaudí pensava un cop has estat capaç de descobrir la llei geomètrica que ell aplicava al cas, cosa que en determinats casos, ha requerit anys d'investigació. Gaudí era capaç de crear aquestes lleis geomètriques extraordinàries, i d'aquí el geni. Era un home extraordinari, realment un geni. Un home que és capaç d'inventar-se tot això, i d'uns sistemes nous de càlcul, i de fer servir tota una pila de coses que li suggereix la seva observació de la natura i traspassar-ho a l’arquitectura, això només ho pot fer un geni, i això és el que s’ha anat demostrant. I d’un Gaudí desconegut, o només conegut per un cercle reduït, venerat, sens dubte, perquè quan es mor, el seu enterrament és quelcom impressionant, hi ha fotografies, però un home que l’any 25 diu: vindrà gent de tot el món a veure el que estem fent, i això està passant. Després d’haver escoltat les seves explicacions, un italià, que era el nunci del vaticà a Madrid, diu: “aquest home és el Dant de l’arquitectura”; que això ho arribi a dir un italià, tenint els grans arquitectes que tenen... és gros. O, una altra cosa extraordinària: quan ve acompanyat pel mestre Millet, el que després va ser premi Nobel de la pau, el Doctor Schweitzer, Gaudí li explica, l’any 23, el que està fent, i li explica en català i el mestre Millet, fundador de l’Orfeó Català, que acompanyava el Doctor li va dir: vostè sap francès, parli-li en francès que l’entendrà, i Schweitzer diu: no, ho he entès tot. I a més a més m’ha semblat que escoltava Ramon Llull. L’Schweitzer tenia una cultura tal que sabia qui era Ramon Llull. Això només és per explicar el personatge que era Gaudí, que devia tenir una manera d’expressar-se extraordinària que convencia a qui fos.
Però, és clar, entre la crema dels seus arxius i del seu estudi... tenia pocs alumnes, o no en tenia cap, o...?
Sí, sí que en tenia. El que passa és que hi ha els trossos de les maquetes a escala 1:10, que són d’un detall extraordinari. Queden les maquetes, i estudiant les maquetes hem pogut deduir...
Bé, però s’ha hagut de redescobrir. No se sabia amb exactitud el que Gaudí pretenia?
Se sabia més o menys, però el fet que el seu successor immediat mor en plena guerra, i per tant es perd la seva memòria... perquè l’únic que va quedar de la gent que el seguia era l’arquitecte Quintana que va succeir l’arquitecte Sugranyes. En Sugranyes mor l’any 38, i en Quintana sabia coses, però no ho sabia tot. Aquí hi ha el mal, que una persona que dirigeix i té diverses persones a sota... ho sap qui està immediatament al seu costat, però els altres saben la seva part, però no el que fa l’altre, i això fa que se sàpiguen coses, però arribar a la concreció de d’on surt això, ha estat el resultat d’una investigació de 15 anys, i encara anem descobrint coses.
Exacte, d’uns dibuixos generals i d’unes maquetes escala 1:10, i d’anar estudiant. La meva feina ha estat buscar algunes persones que col·laboressin amb mi, perquè això és una feina molt gran, i jo crido, perquè es facin càrrec de la part estructural, els arquitectes i professors d’estructures de la Universitat Politècnica de Catalunya Joan Margarit i Carles Boixader. Jo els vaig cridar fa 15 o 16 anys i ells van acceptar participar en els càlculs de l’estructura. Varen comprovar que en Gaudí no s’havia equivocat, varen adaptar a les normatives i materials d’avui les idees de Gaudí i conjuntament amb ells vaig mirar d’implicar-hi la gent que sabia informàtica i dibuix informàtic. Aquí hi hem fet un equip, en el qual hi tenim estructuralistes, informàtics, i això fa que, investigant, estem aixecant i continuant la Sagrada Família.
Perquè això és una Obra Pia, una obra expiatòria. I les entrades...
Sí, es financia exclusivament amb donatius. I a les entrades ja ho posa, que el seu import és un donatiu per continuar les obres. Això està organitzat amb una Fundació, que és eclesial, que presideix el Bisbe de Barcelona, que té uns patrons, jo en sóc un; en som 17. Qui presideix i té pròpiament tot el poder és l'Arquebisbe de Barcelona, el Cardenal Carles actualment. A mi em va anomenar el Bisbe Modrego l'any 65. I aquest patronat nomena l'arquitecte o els arquitectes directors. Jo sóc l'arquitecte director i coordinador, per tant m'ocupo de lligar totes les qüestions, tant les relacionades estrictament amb l'arquitectura com amb els escultors, els vitrallers, pintors, etc. Aquí hi ha un equip de 18 arquitectes i aparelladors, amb convenis amb diverses Universitats, tant d’aquí com de l’estranger. Afortunadament disposem de quantitats importants de diner, tant com que aquest any estem dedicant a la construcció del temple un milió d’euros mensual. És un cas insòlit d’una església que s’està fent perquè hi ha una gent que vol que es faci, on no hi ha cap ajuda de l’administració, i que a més a més és visitable, essent un dels edificis més visitats del món.
Com neix, aquest projecte??
L’any 1882, l’Associació de Devots de Sant Josep decideix fer un temple dedicat a la Sagrada Família, i encarreguen el projecte a l’arquitecte diocesà, que es deia del Villar. És el que havia fet l’absis i la façana del Monestir de Montserrat. Fa un projecte neogòtic i posen la primera pedra per Sant Josep de 1882, però al cap de dos anys escassos l’arquitecte no s’entén amb aquella bona gent, que eren els josefins, i es queden sense arquitecte, perquè dimiteix. I aleshores es recomana a un arquitecte relativament jove, tenia trenta dos anys, que era Antoni Gaudí, i el recomana Joan Martorell, que era un arquitecte. En paraules de Gaudí: "un sant i un savi". Martorell havia fet des dels Jesuïtes de Sarrià a la cúpula de la Mercè, o el seminari de Comilles. Era un gran arquitecte. Així doncs, recomana a en Gaudí, que entra amb l'encàrrec de continuar el projecte del senyor Villar. I quan aconsegueixen tancar i cobrir la cripta es va rebre un donatiu tan important, que d'un campanar dels josefins s'engresquen amb en Gaudí a fer una església nova de divuit campanars, o cimboris, o torres, com vulgueu, dels qual n'hi ha vuit de fets i en falten deu. Tots deu més alts que no pas els fets. I com que això és una cosa tan embogida, Gaudí proposa als josefins: "això és una obra de segles, i per tant, perquè la nostra generació vegi alguna cosa acabada, fem una de les tres façanes que té el projecte, la façana del naixement, perquè això ho veurà fet fins dalt la nostra generació”, i així passa, ell mateix veu acabada la primera torre sense bastides, i les altres gairebé llestes. I aquesta església segueix el que passa a tots els pobles, els seus alts i baixos, moments de gran entusiasme, com el d’aquest donatiu, com moments terribles, com el 1936, que es destrueix, i moments d’una eufòria, perquè en un moment determinat, els anys 58 o 60 ve un mexicà d’origen català i arriba i diu “Qué puedo hacer para la Sagrada Família?” i això es tradueix en que diu “jo pagaré un campanar si vosaltres teniu prou empenta per recaptar els diners per fer-ne un altre”, i aleshores, com que fer dos campanars dels quatre no és raonable, la Junta de l’època decideix endeutar-se per fer-los tots quatre alhora. Malauradament són els anys de la crisi del petroli, hi ha uns problemes terribles, però els quatre campanars s’han aixecat. Els problemes són per tornar l’endeutament personal que han fet els membres de la Junta, perquè es poguessin fer els quatre campanars. Així hi ha moments de grans eufòries, moments de gran penúria, jo els he viscut, i bé, ara estem en un moment àlgid.
Sí, la Sagrada Família ha generat, a més a més, opinions contràries sobre la conveniència de seguir-ne les obres o no...
A finals dels 50 hi ha una colla d'intel·lectuals i d'arquitectes que diuen que això s'ha d'aturar, perquè cal deixar-ho tal com va quedar a la mort de Gaudí. Hi ha uns altres que diuen que no, que Gaudí no voldria que s'aturés, perquè, per començar, ell fa testament i deixa els seus béns a la Sagrada Família perquè es continuï. Això provocà una polèmica molt gran, però les obres continuen i, actualment, estem cap al 56% de l'obra feta. Encara en falta molt. Què pot tardar, encara? Ja li ho preguntaven a en Gaudí, i responia: "el meu client no té pressa". I anem fent. D’una cosa n’estic segur: que jo no ho acabaré.
Després d’aquests vint anys, d’aquest treball, com veu aquest camí recorregut?
Home, jo el veig positiu, que anem més de pressa, però tot té un límit, perquè a mesura que aixequem, costa més aixecar, perquè només el temps que necessites per desplaçar els materials, ja és més. No és el mateix aixecar-los a 60 metres que a 120. D'entrada tardes el doble. I, encara que tenim unes tècniques molt importants que ens permeten construir de pressa, també els reptes són més complicats. No és el mateix construir a ran de terra, que a 30 metres, que a 60, 120 o 170 metres. Tot canvia. Amb consciència, no podria dir el temps que es tardarà en finalitzar l'obra. En Gaudí sempre deia: "a la Sagrada Família tot és providencial". D'entrada, el mateix fet que ell comparegués aquí, perquè sinó seria un de tants. I de la mateixa manera que aquí ell hi dedica tota la seva energia, tota la seva experiència, és la seva obra, i resulta que és capaç d'engrescar la gent. Si no, com s'entén que l'any passat van entrar més de dos milions de persones a veure l'obra en construcció? No passa enlloc més del món. El que estem fent aquí no passa enlloc més perquè nosaltres estem utilitzant les tecnologies que serveixen per projectar avions i automòbils, però traduïdes a arquitectura. I, torno a repetir, no es fa enlloc més del món. Ara fa poc, l'arquitecte del Guggenheim de Bilbao va voler fer superfícies reglades i va pensar: qui són els que em poden informar? I se'n va anar a Harvard, al MIT, i li van dir: d'això, els que en saben més del món són els de la Sagrada Família de Barcelona, i va venir cap aquí. I aquí ens vénen televisions, i periodistes. Aquest any Gaudí ha estat una bogeria.
Dirigir una obra com aquesta deu haver fet que conegui o imagini que coneix molt Antoni Gaudí. Vostè què li diria, què li preguntaria, si hi pogués parlar?
Home, em demano si no m’estiraria les orelles. Ja firmaria que em digués: mira, te n’estàs sortint prou bé. Però, d’altra banda, li preguntaria: com ho hauríem de fer, això, i possiblement la resposta fora que caldrien unes proves, perquè ell ho provava tot. Normalment, acostumava a utilitzar la solució més senzilla i la de més sentit comú. Tot el que veiem i que ens sembla que és enormement complicat, ho és sens dubte, però sempre en base a la solució més senzilla. L’home, que era auster, tenia molt en compte les propietats dels materials per poder-los fer servir amb el màxim de la seva capacitat. Això són les seves idees. I ell vol fer una arquitectura que sigui viva. La vida se’ns demostra amb el moviment, i amb el color. Per això posa color a la seva obra. I el moviment ja el tenim: un helicoide és moviment, un hiperboloide... això és moviment, l’escala de cargol... Ell era un gran observador de la natura, sabia cristal·lografia, algunes de les seves formes són macles... I és que Gaudí fa servir unes sèries molt simples, però que donen uns resultats... Per exemple, si l’interior de la Sagrada Família fa noranta metres, ell divideix això per dotze, i aleshores totes les mides són: un dotzau, dos dotzaus, tres dotzaus, etcètera. I això ho aplica des del diàmetre de les columnes, a les formes dels finestrals, en les alçades, les seccions... fa tot un modulat a partir d’unes sèries senzillíssimes i unes lleis geomètriques senzilles que permeten fer tota aquesta filigrana. Això és el que hem treballat, i hem descobert les lleis que en Gaudí feia servir però que no s’havien pogut transmetre per la seva mort i l’incendi del que quedava. Hi ha una gran tasca de recerca.
Per finalitzar, quina és, per vostè, una faceta desconeguda de Gaudí i que ens volgués comentar.
Home, jo diria que és tota aquesta faceta... jo he publicat un llibre, que va merèixer el Premi d’Investigació d’Arquitectura de l’IEC, que es titula “L’últim Gaudí”, i hi explico tota aquesta recerca, com s’ha descobert tot el que comentava, i coses que encara estem descobrint. I és així com podem anar construint la Sagrada Família, i gràcies a una pila de gent que dóna diners. L’altre dia, sense anar més lluny, es va rebre una herència de 260.000 euros. I es fa amb diners que arriben de tot el món. El que està clar és que això és un temple catòlic obert a tot el món, que ha de transmetre l’exemple de la Sagrada Família com a exemple per a la família humana i d’acord amb el missatge de Jesucrist, que és que tots som fills del mateix Pare, és la fraternitat universal.
Si, està clar. Segurament, amb l’èxit arquitectònic, diguem-ne, s’ha perdut una mica el sentit de l’obra.
Sí, però és que això és fonamental. De manera que a la façana de la Glòria, hi ha vuit grans columnes que l’aguanten i que representen les Benaurances, que són el missatge nou de Jesucrist; però al costat d’això hi ha les set portes que estan dedicades a les set peticions del Pare Nostre, centrades pel “nostre pa de cada dia”, i a la vegada amb els Set Sagraments; però, a la vegada, també, amb les set obres de misericòrdia corporals i espirituals. Això és una cosa que la pot entendre qualsevol, no cal que siguis cristià ni catòlic; les Benaurances són una revolució, i això és el que Gaudí vol expressar, com en una catequesi. Per tant, cal explicar aquest simbolisme, aquest missatge; no ens trobem solament davant d’unes pedres, sinó davant d’unes pedres que porten un missatge. I a la vegada és una aportació que els catalans estan fent, a través d’aquest personatge genial, a la història de l’art universal; aquest és un dels monuments més importants del món, i s’està fent.
És l’última gran Catedral, gairebé.
En Gaudí, quan li van dir això, va dir: “no, és la primera de la segona sèrie”. És diferent: no té contraforts, no té grans parets, tot és lleuger. Ell deia: “les naus d’aquesta església seran com un bosc, amb unes columnes que es ramifiquen i la llum entrant com per entre les fulles”. No és una coberta opaca, però tampoc no és de vidre: la llum va entrant a través de totes aquestes formes noves que ell creà.
Moltes gràcies pel seu temps.