Entrevista a Joaquim Ferrer

Joaquim Ferrer neix a Barcelona, el 18 d’octubre de 1937. Historiador. Milita de 1974 a 1977 al Reagrupament Socialista i Democràtic que presidia Josep Pallach. L’any 1981 es nomenat Subdirector General d’Acció Cívica, organisme adscrit a la Presidència de la Generalitat. El dirigí fins a 1983. L’any 1982 s’afilià a Convergència Democràtica de Catalunya. Diputat al Congrés del 1983 al 1985. Conseller de Cultura del 1985 al 1988. Diputat al Parlament de Catalunya i senador portaveu del Grup de Convergència i Unió del 1988 al 1999. Diputat al Parlament espanyol en la VI Legislatura (1999-2003). Autor de nombrosos llibres d’assaig i biografies, sol o en companyia d’altres autors.

Joaquim, coneixem el teu currículum, en publicarem a l’encapçalament de l’entrevista una síntesi. Però volem més, volem saber d’on ve en Quim Ferrer. On es fa, d’on sorgeix la seva vocació. Quines influències ha tingut. Quins han estat els seus mestres?

Jo vinc de l’escoltisme. Però, cal dir que primer hi ha la família. La família és el meu primer embolcall, qui em possibilita anar a l’escoltisme. Ara, vist en perspectiva, se’m fa necessari explicar la teoria de la guardiola: la gent és segons el que s’hi ha posat dins. Pot haver-hi gent que reaccioni malgrat que han rebut molt poc, però,
en general, les persones són el que han rebut. Això lliga amb una família, que m’ha estimat. Això ha estat fonamental.

Aquesta teoria seria com si l’home, en aquest cas tu, fossis un camp sembrat?

Exacte. Haig de dir que no tindria perdó de Déu si no digués que he tingut gent al meu costat que, al llarg de la meva vida, m’ha donat lliçons fantàstiques. Primer l’escoltisme. Després, a la vida civil i política, Vilaseca Marcet, Pallach, Mossèn Cuspinera, que era el Rector del Besós i em va casar... Gent que ha omplert la meva guardiola. Aleshores, en el currículum, no hi figura ni la família, que és molt important, i no hi figura l’escoltisme, que és realment el que em va encarrilar, em va canalitzar. Jo vaig ser uns anys Cap de Secció. Era un compromís. Després, l’Església. Amb els anys, he trobat gent que té un record molt negatiu de l’Església d’aquells anys i, és curiós, jo en tinc un record molt positiu. I no em refereixo als bisbes, sinó al meu entorn més immediat, als capellans que jo tractava: mossèn Batlle, encara que el vaig veure poc; mossèn Ribot (que s’estava a Riells del Montseny). Era gent extraordinària. A mi em va donar una imatge de l’Església molt interessant, podríem posar-hi altres adjectius, però, com a mínim, aquest, molt interessant. L’escoltisme és un mètode extraordinari, ha estat un mètode extraordinari. No sé com està ara, però és el contacte amb la natura, és tornar a la natura, amb una preocupació pedagògica i no fer ascensions simplement per fer un record i una fotografia. L’escoltisme era, i espero que ho sigui encara, una voluntat pedagògica. I dins de l’escoltisme, les persones... Recordo un dia que vaig assistir a una trobada a Santa Quitèria i en Raimon Galí va fer un discurs...

De quin any estem parlant?

Això era als anys cinquanta. I ens va dir que “Catalunya és com el Crist, està clavat a la Creu. L’única cosa que nosaltres podem pretendre i, per a això hem de lluitar, és mantenir la dignitat de la persona que està clavada a la creu i que no pot fer res més que mantenir la dignitat”. És una imatge potent (que diuen ara). Me’n recordo com si fos ara.

Sí..., això devia ser el 1953/54. Veus, un altre fet fonamental que no figura al currículum.

En canvi, de l’escola, jo en tinc un mal record; em diuen que avui ha millorat...

Vaig anar a l’escola que hi ha al costat del Palau de la Música, als Germans de les Escoles Cristianes; tot i que allà hi vam acabar fent un agrupament d’escoltes, la comunitat era de gent de fora i, en general, sols me’n recordo de 3 o 4 germans. Els altres, no eren gaire positius. Eren exèrcit d’ocupació, era gent poc identificada amb el país. Recordo positivament un que era gironí, el germà Narcís, que va aconseguir arrancar un agrupament en el Col·legi al qual, naturalment em vaig enganxar. L’ensenyament era exclusivament en castellà.

En aquest ambient, com era possible transmetre el sentiment de Catalunya?

A casa, a mi no em feien discursos. El meu pare, com tantíssima gent, restava silenciós. Era una generació que venia d’una guerra que s’havia acabat malament. Havia perdut. Del dret i del revés... Així va ser com el meu germà i jo, en l’escoltisme, vam començar a viure quelcom diferent, ... i parlant nosaltres, a casa, a la taula... va ser com el pare va començar a dir coses... I per altra banda, jo em vaig quedar a viure molt a casa els meus avis al carrer de Trafalgar i tenien una bona biblioteca. Aquest era l’ambient, no n’hi havia d’altre.

D’aquest escoltisme que va ser el desllorigador de l’acció política posterior de tanta gent, que en queda?

No ho sé, però, darrerament, veig en Manel Subirà, que era un dels qui ens feia a nosaltres la formació de caps, i no el veig optimista. Ell ha continuat vinculat a l’escoltisme; diu que l’escoltisme, com tantes altres coses, s’ha aprimat molt... Això té una explicació quan es mor en Franco, tots els qui havíem rebut informació del que s’havia de fer, anem a fer-ho. I aleshores descuidem totes les coses que estàvem fent: l’Església, l’escoltisme, ....

Per a nosaltres, en aquell moment, l’objectiu era construir la Generalitat, l’autonomia, l’autogovern, el país. El que passa és que quan es fa això, tot el que abandonem s’aprima. I 25 anys després, doncs, això és prim. I no és que la gent hagi renegat de tot això, no, però se n’ha allunyat, ha deixat de ser-hi present. Ha estat un error això. Ens pensàvem que allò ja tenia gas per seguir, però resulta que no.

Quin seria el referent actual de l’escoltisme de llavors. Perquè l’escoltisme va connectar amb aquella societat, la va fer partícip que podia construir una cosa nova, ...

No en veig de referents. Per exemple, l’escoltisme era un món en català, en un moment que això era absolutament prohibit. Ara sorprèn imaginar, oi?

El mètode escolta era un contrast brutal amb la societat d’aquell moment. Una cosa que hem oblidat ara. La política oficial del Règim era un carnestoltes, el llenguatge i els personatges; l’escoltisme era un gran contrast. En el cas de l’escoltisme confessional, amb uns textos i una manera d’interpretar l’Església absolutament catalana i propera a la gent, amb una voluntat d’anar al fons de la qüestió, de responsabilitzar la gent.

L’error que hem comès milers de persones és que hem oblidat que si no hi ha presència no hi ha responsabilitat. En els moviments cuidàvem més les person-
es que les coses. En la política ens hem dedicat més a les coses que a les persones.

En l’escoltisme, per exemple, s’introduïen elements importants. El noi i la noia decidien fer la promesa. La promesa era un compromís davant dels altres, de servir Déu, la Pàtria i el proïsme, allà davant de 40 persones, amb una cerimònia, després de passar unes proves i tot això depenia de la responsabilitat de cadascú, de cada noi i noia. No era una cosa imposada, sinó d’autogovern a nivell personal, amb una càrrega important simbòlica i pedagògica. Ara s’haurien d’“inventar” coses d’aquestes, perquè és un error tan gran el que s’ha comès en aquest aspecte, involuntàriament...

Pujol va dir: és hora de fer país, fem política. Allò que fèiem des de fora del poder polític, ara ho faríem des de les institucions.

Per això ha fracassat?

Allò que hem deixa’t, s’ha aprimat. Perquè sense la presència de moltes persones s’ha esllanguit. I en el combat polític ens hem deixat coses, en el combat polític hem esmerçat moltes hores. Però l’època, a Europa, ha vingut molt relativista. Dins d’aquest món de l’acció política la gent, com nosaltres, va pensar que si abans pescàvem amb canya, ara pescaríem amb xarxa i arribaríem a molta més gent i, després, vam pensar que si pescàvem amb xarxa no calia enfrontar-nos amb les nostres idees, per dificultar l’operació. Tot plegat, amb els anys, el to general ens ha pogut o, més aviat, se’ns ha menjat. I el que ha quedat enrera, s’ha aprimat molt. Jo, fa mig any, em vaig apuntat a la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. El mateix Subirà, que és a la parròquia de sant Medir, una parròquia que havia estat molt important... bé, doncs està igual. I, per altra banda, en el camp polític, com que el to general de l’època és de rebaixes, doncs també hem acabat parlant només de carreteres, d’hospitals que s’han de fer, però només això, si no expliques en funció de què, al final queda un discurs molt gris...

En el seu moment éreu considerats pioners, per moltes coses, pel fet de plantejar reivindicacions, hi havia una fita a assolir. Ara la posició reivindicativa des de la política sembla marginal.

Més que reivindicar poder polític, que també, s’ha de reivindicar més qualitat del poder polític. És a dir, no ens interessen tant més quilòmetres de carretera, com saber que aquella carretera és entesa pels veïns com una cosa útil i que té un sentit.

En un dels llibres que vaig escriure l’any 1994, El fil roig, deia que cada vegada que féssim una acció en termes de govern, havíem de destinar un volum comparable de recursos per explicar-la, perquè sinó l’explicàvem i la gent no l’entenia com una cosa que l’afectava, no valia la pena, deixava de tenir sentit.

També cal considerar que el govern té la seva dinàmica. Ja pescàvem amb xarxa (abans amb canya), vull dir que arribàvem a tothom, per exemple, amb TV3 (bé, no és que arribi a tothom, però sí a molta gent); però resulta que molts programes de TV3 tenen poc a veure amb la mentalitat de la gent que va arribar en aquesta onada a fer política, dels qui vàrem posar en marxa aquesta televisió. Per arribar a més gent, vam eliminar una part del missatge i això és fatal (ara no té gràcia dir-ho perquè ja ha passat) perquè encara que arribis a més gent, si no arriben els continguts, serveix de molt poc, serveix per distreure, però; efectivament, si el català no es lliga amb un projecte de persona, amb unes mentalitats, amb una fidelitat, de què serveix tot plegat?

Darrerament penso que, en aquest món, qui no té idees parla d’economia. És una manera de quedar bé. Però els problemes de fons no són aquests. Com és que la societat és tan egoista? Com és que la societat és tan superficial? Com és que es va de festa en festa? És una vida poc interessant, oi? Sembla, però, que tot i veure-ho clar, hi ha com una dinàmica diabòlica que ens pot...

De vegades, poso algunes televisions i és la ridiculització més sistemàtica de les actituds més positives de les persones. Quina és la manera de no introduir-se en els problemes de fons? Doncs, demanar més infraestructures i segur que es necessiten, però cal demanar més recursos econòmics... De ben segur que Catalunya ha millorat el finançament, però encara l’ha de millorar més.

Ha de millorar l’ensenyament, ...segurament?

Naturalment, és la base, l’escola, però no ho arreglarà tot. Evidentment els mestres necessiten unes instal·lacions sempre millors... Però el problema, tot i ser també de quantitat, és essencialment de qualitat, de models.

L’ambient general no el marquen els mestres. Els models de moda no són aquests; els mitjans de comunicació, de fet, són els qui manen. Els mitjans de comunicació traslladen unes idees i això és el que realment acaba imposant criteri, molt més que l’escola i els mestres. I aquí, al conjunt d’Europa,... això que estem comentant nosaltres no hauria de significar la ruïna d’aquests grups de comunicació. Canviar substancialment el model, la forma de fer, no seria la seva ruïna. Seguirien tenint audiència, seguirien venent diaris i revistes... i no els caldria fer aquesta política de destrossa.

Anant més a la base, al rerefons de tot això, cal dir que Catalunya és un país difícil; no ho sembla però ho és. Té molt a veure amb la nostra situació geogràfica, amb la nostra història. Encara ahir ho deia a uns companys: una de les coses que em crida l’atenció d’Estats Units o de qualsevol país anglosaxó és que el comú de la gent té una idea de Déu i una idea de País. Aquí, a Catalunya, no és així. Catalunya és un país complicadot, difícil, oi?

Jo vaig trobar, fa anys, una conferència, d’Alexandre Galí, de 1911, que deia: “Mentre qualsevol català no tingui conviccions estem en una terra insegura, qualsevol cosa que s’hi vulgui construir al damunt no troba el terreny sòlid”. I estem en això. S’ha fet un esforç; jo no vull ser pessimista, però s’ha prioritzat el que importa a la dinàmica política: la realització d’obra, de les obres. El país ha canviat com una mitja en aquest aspecte, però ara és fàcil adonar-se que superficialment el país ha millorat extraordinàriament, però la gent que s’hi mou, no. Tenim una vida molt prima, som més egoistes. S’ha descuidat aquest aspecte. Aquesta és una de les crítiques que ens podríem fer, de fons. Vint-i-cinc anys han canviat el país, però, bàsicament, des d’un punt de vista material, però l’han aprimat molt interiorment.

Els polítics estarien d’acord amb aquest plantejament. És a dir, cal millorar tant d’una forma material com espiritual? Espiritual no entès des d’una òptica religiosa.

Molta gent ho reconeixeria. La realitat diu que hi ha una figura que s’ha posat de moda fa uns anys que és el gestor, el polític gestor. La persona que té responsabilitats polítiques i és gestor. Hi va haver un moment, ara fa 10 o 15 anys, que això va adquirir un gran prestigi. Un gestor volia dir un tecnòcrata; aquest era un personatge que anava pels llocs i no parlava mai de l’interior, d’allò que diu el Petit Príncep que és el més important: El que no es veu. I si no parlava d’això, encara que inaugurés tres coses cada dia... que és la sal de la vida, malament. I tinc la impressió que això encara deu estar bastant de moda, que es valora molt els gestors.

Aquest (el polític gestor) és qui va substituir l’individu aquell qui anava a fer país.Tant si fos Conseller com Mosso d’Esquadra. A construir per exemple, una policia per a un País que feia dos segles i mig que no en tenia, que no n’hi deixaven tenir. I això era una cosa interessant, venia d’un procés, amb alts i baixos, però un
procés. Cada època ha tingut un sentit. Això es pot explicar molt clarament. La dècada dels quaranta és una època en la qual molts no es donen per vençuts,
encara que està molt reprimida. Els anys cinquanta són més difícils, encara que és la represa de l’escoltisme; molta gent fa coses, en el món del treball, en el món de les empreses. Els 60 és el construir Catalunya del Pujol, i els setanta, és cap a l’Estatut, és poder polític i quan s’aconsegueix, és clar, ens hi llancem de cap. I fins abans d’ahir... I és a partir d’aquesta situació que s’ha produït l’error que ja hem comentat: abandonar les eines que ajuden a vertebrar persones i, per altra banda, en l’acció política, les teories i les modes superficials ens han guanyat bastant la partida.

Què quedaria per completar de l’acció política?

Tal com deia abans, sóc partidari de tornar a parlar no solament de carreteres sinó de per què serveixen les carreteres. I sistemàticament tornar a explicar per què serveix cada una de les coses que es proposen. I parlar del sentit més primer de la persona, de la democràcia; que l’autogovern és comença demostrant de manera personal, altrament no n’hi ha de col·lectiu. Quan parlo de “tornar a sembrar” vull dir que sóc partidari de crear moviments, d’apuntalar els que existeixen, de recrear els que ja han desaparegut, i també seria lògic que en aquesta època en sortissin de nous...

El ciutadà ha de tenir present no només els drets, sinó també els deures. En aquest sentit qui ho farà tot això, quins seran els “sembradors”?

Sovint les minories. A tot el món, en qualsevol època, això que estem parlant, aquí, com en qualsevol altre país, s’inicia amb les minories. Hi ha d’haver minories que vegin clar que, a Catalunya, és necessari que hi hagi moviments de responsabilització, moviments de promoció, de treball de les persones, amb transcendència...

Minories amb un lideratge molt clar, que ara no hi és?

Malauradament, és clar que ara no hi és. Pujol, durant aquests anys, en aquest darrer quart de segle, ha mantingut bastant el to, tot i que ell tampoc no ha pogut evitar que l’onada li passi pel damunt. Ara, per exemple, amb el tripartit, podríem dir que TV3 sovint no m’agrada, però amb Convergència, també havia dit moltes vegades davant de TV3, plego! i de qualsevol televisió...

El gran problema és que això ho veus perquè véns d’un altre món. A la gent de 18 anys, li fa gràcia tot el que diu la televisió; per a ella és veritat, quan és simplement fer el que sigui per l’audiència.

I no parlem de programes, com Salsa Rosa, són pures escombraries.

Molt bé. Apa, ara inverteix la tendència d’això...

Hi he reflexionat. Ningú no sap com entrar en aquest atac frontal. Perquè entrem en una contradicció. Els pressupostos generals de l’Estat i de la Generalitat dediquen uns grans recursos a l’ensenyament. Això ho fan amb una mà i, amb l’altra, dediquen molts recursos als mitjans de comunicació que tenen un discurs que gairebé ho neutralitza. Això no té massa sentit. Què passa? Tots pensem que recordar el que és la responsabilitat de qui té una Televisió, una Ràdio, és posar les mans sobre el dret d’expressió. Però jo penso que arribarà el dia que hi haurà un debat en la nostra societat i, en general, a Europa, que no té la mateixa responsabilitat qui fa cadires que aquell qui té una Televisió. No té la mateixa responsabilitat social. I, en conseqüència, la Televisió ha de saber que no pot ridiculitzar, atacar, destruir, el que la societat considera que són actituds correctes, positives, no pot fer el que vulgui. Com que no trobem la manera d’ordenar això, s’ha creat, a Catalunya, el CAC. (Consell Audiovisual de Catalunya)

Deia algú que ho trobava molt bé això del CAC. Que hi estava d’acord i això potser és un mal senyal. El CAC funciona per quota política... i al final, si no és independent, per què serveix?

Algun dia, algun partit hauria de presentar-se a les eleccions amb un discurs políticament incorrecte i, a veure, què passa. Podria ser que no fos dolent del tot electoralment parlant...

Per què ho dic això ? Aquests dies, amb la mort del Papa, les televisions, totes, s’han preocupat per això. Jo he sentit un gran descans durant uns quans dies. He escoltat al·locucions, comentaris, reflexions, testimonis, nets, constructius... Normals, per a dir-ho clar. I ara, tan bon punt s’ha acabat, doncs torna altra vegada la terregada.

A Convergència, amb això no hem estat prou valents. Encara que Pujol sempre ha mantingut un discurs, amb els resultats que siguin, però un discurs, un quart de segle també es nota i durant molts anys no només feia discursos ell, sinó també molta gent. I, això és el que després ha deixat de passar. Jo crec que qualsevol país, i Catalunya no és una excepció, si no té discurs, a part de capacitat, de recursos, etc. no té futur.

I més en el nostre cas, ja que nosaltres ens alimentem, existim i vivim perquè representem algunes coses. I si no les representem, la dilució és ràpida. Nosaltres necessitem urgentment refer-nos per dins i plantejar dosis d’espiritualitat, amb un llenguatge que no sigui gastat, és a dir, la paraula solidaritat ja no serveix, perquè ja l’hem feta servir per a tot.

Si no ho entenc malament, el que dius és que en la construcció de la identitat nacional del país, el discurs s’hauria de basar en aquesta nova espiritualitat...

Sí, una espiritualitat civil i no solament religiosa. Si liquides això, perquè penses que l’espiritualitat que jo tinc és tan forta que no cal que em preocupi, quan etgires, no s’ha mort, però pràcticament. No, no. Cal evitar el que en Jordi Sales en diu la “tonteria catalana”.

Ara que ja tenim una certa estructura com a país, el que ens convindria seria donar sentit a la qüestió, que es pot fer des de dins de la política o des de fora.
Jo crec que, per afrontar l’estructura política, s’han de fer, primer, moviments. I mentre nosaltres badàvem per aquests mons de Déu, n’hi ha d’altres que no ho fan.

Ara el que convé és fer, fora del terreny polític. Més endavant ja tornarem a influir. Hem de repetir una mica la jugada. Jo crec que per influir en el terreny polític, primerament hem de tenir franges de població que estiguin sensibilitzades per unes determinades coses. I això com es fa? Es fa a través de moviments, oi? A mi em sembla que ara s’ha arribat en un punt en què la gent està una mica més disposada a ser políticament incorrecta. És quelcom que es comença a respirar...

I després hi ha una altra cosa que fa molts dies que penso. Hollywood, que durant molt de temps espatllà les formes de vida, ara, les torna a plantejar.

Hollywood potser sí que està en una altra ona, però Europa...

EEUU està escruixit i ja fa dies que hi ha moviments. Tom Wolfe, a la seva última novel·la, explica la vida buida de les universitats. La gent, allà, també ha patit aquesta buidor. En fi, que la barra lliure per a tot no els ha fet millors ni més feliços.

Sí, però aquí es fa una lectura d’Amèrica absolutament a la contra, si vols interessada, però el que ve d’allà té mala premsa. Pot ser que hi hagi una altra onada, però aquí...

Sí, és cert. Però atenció, és una altra onada moral. L’últim gran desencontre ha estat la guerra de l’Iraq.

Però, a aquella gent, li està canviant la vida i d’aquí a quatre anys encara li canviara més. El fet que això s’hagi produït a l’Iraq fa que estiguin canviant les relacions en tota aquella gran regió A Síria, a Egipte, al Líban... fixeu-vos-hi.

Mubarak volia proposar, per a succeir-lo, el seu fill. Ara proposa un sistema en què, encara que d’una manera restrictiva, es podrà votar i a diversos candidats. Això, a Egipte. Síria, que havia ocupat militarment el Líban, ara s’ha retirat. Aràbia Saudita, que és la caixa de tantes coses, ara pressionada pels americans, de tant en tant fa algun petit experiment pseudo-democràtic. A Palestina, Arafat era el tap, tothom ho sabia, però els palestins tenen gent molt preparada. Ara volen llicenciar no sé quants centenars d’assessors. Un escàndol. La realitat és que els americans apreten. A pesar de totes les critiques, a l’Orient Mitjà, hi ha una situació que comença a canviar. Mentrestant, a Europa estem d’acord, sols en una cosa: no fer res. I per què? Diem que és perquè no es respecten els drets humans, quan la realitat és que no volem arriscar en fer alguna cosa, ni un sol punt del nostre PIB. És una manca de missió, de tremp. Europa potser és el lloc del món on es viu de forma més plaent, però...

Ara estem en un moment en què caldria començar a analitzar les coses a fons. En els fets importants és bàsic. Cal ser crític i analític. I ser-ho convençudament. Francament, dir que no es respecten els drets humans és una coartada per a no fer res.

Ho ha dit recentment el nou Papa: Europa no s’estima. No estimem el que som. Perquè els homes i els pobles s’alimenten d’espiritualitat, ben entesa. Cal sacrifici, anàlisi, esforç, donació, etc... Qualsevol cosa que es presenta com a nova ja quasi sols per ser nova és bona. Caldrà primer analitzar, què és, com, per què. I no, perquè és nou, ja és bo.

Resumint: vivim des d’aquesta posició secundària d’Europa. Vestida, això sí, per una aparent defensa a ultrança dels drets humans.

I després, la moda del políticament correcte. I la superficialitat de l’ambient. Aquest és el diagnòstic. I, a hores d’ara, ja sabem que aquest model no porta més felicitat a la gent. Cal donar continguts. Tinc mala consciència d’haver abandonat els moviments per la política. I ara ens hem quedat sense els continguts. I sense els moviments.

Ara, l’onada nova, que dèiem abans que ve d’Amèrica, vindrà i serà el revers de la moneda. Es tornarà a parlar de sentiments, de relacions amb contingut. Potser sigui una reacció puritana, però allà això passa perquè ells han patit ja molt del que ara nosaltres en vivim encara la progressió. Fa molts anys que allà la família ha explotat. I les escoles, també, i els Instituts són als diaris. I per tant, ja són a l’altra banda de l’onada.

En la mesura que puguem, hem de mirar que totes les coses que diguem tinguin sentit.

Ara mateix el que penso és, per dir-ho d’alguna manera, que hem de tornar a donar valor al que en té.

Què caldrà fer per què la gent torni a pensar així, perquè les conviccions no surten del no res?

Cal inventar. Cal inventar coses diferents, noves i amb sentit. I els moviments són eines que duren i és per això que ajuden a estructurar. Ara, però, és molt complicat tenir presència si no és amb un enorme poder econòmic o espiritual. Els qui sintonitzin amb les mancances d’ara, les profundes, hauran trobat el desllorigador de la política actual.

Aquí, la gent s’ha allunyat de la política. A Catalunya i a Europa, sí. Qui presenti un mètode d’anàlisi de la realitat, de reflexió sobre què és la persona i com
es fa una política neta i constructiva, pot estructurar molta gent o molts petits grups que estan amb la mateixa inquietud i que veuen la necessitat de posar en comú un mètode. Fa dies que penso que hem de fer coses a favor de l’Església de Catalunya. I també per a aquest panorama polític tan mediocre. Hem de fer quelcom. I no per criticar, sinó per millorar. I com? Doncs a base de voluntarisme. Com als nostres inicis.

Acaba amb la teva visió optimista. Parla’ns de la importància de la política i del polític encara.

Com a preàmbul, sempre que sento parlar dels polítics penso que això no va bé. En democràcia, qui és el polític?. El polític no és una professió. No és com fer de fuster, de taxista o de metge. Qui té una responsabilitat política la té per una temporada. Que es pot allargar. La política és quelcom eventual. Cal potenciar la
dimensió d’eventualitat: tothom ha de poder accedir a responsabilitats polítiques. Ara, sistemàticament es parla dels polítics com un grup tancat. Això s’ha de trencar i recuperar la dimensió oberta de la política. L’ideal és que tothom hi intervingui, que hi dediqui fins i tot uns anys. La política és per a tothom.

Què cal fer per què la política sigui millor del que és?

Home, doncs pensar-hi més. I pensar que en el fons fer política és estimar la gent, el país. És estimar coses. Qui no sigui mogut per això que s’ho pensi, i es dediqui a una altra cosa.

Ara el País aparentment està en una situació millor que als anys 70. Però sabem que no té gaire empenta. Perquè un col·lectiu (Catalunya, Espanya, Europa) que es dediqui només a guanyar diners, amb això no en té prou. Sols així, Europa no hagués arribat a on ha arribat.

Ara la gent no vol parlar de política. Prefereix no parlar-ne. I per què? Perquè injustament identifica política amb activitat corrupta. I dic injustament, perquè ara mateix a Catalunya hi ha milers d’homes i dones que són regidors perquè estimen el seu poble, la seva ciutat i que no tenen res de corruptes i, a altres nivells, igual. Però com que la imatge que s’ha projectat és de corrupció, doncs la gent s’allunya dels polítics i de la política.

Aquest sistema democràtic fa que els qui manen a cada moment siguin representatius, i com en són molt, reflecteixen també les mancances de la societat que els ha escollit. Per exemple, sembla infantil pensar que un País com el nostre en què la moral respecte a la Hisenda pública és la que és, els polítics són d’una gran perfecció respecte a aquest tema.

El problema és com millorem. Primer, projectant una visió positiva de la política. I, després, projectant uns models que demostrin que qui fa aquesta feina es perque estima la gent i creu que ha de fer una aportació a la societat.

Per això dic que els mitjans de comunicació han fet molt de mal. Perquè hi ha una munió d’homes i dones que fan de regidors i alcaldes i que ho fan perquè estimen el seu poble. I, per tant, s’ha de reforçar la imatge d’aportació generosa i voluntària de tants homes i dones que són a la política a canvi de res. I, per tant, aquesta imatge tan negativa de la política és injusta. Continua essent necessari que hi hagi gent que dediqui part de les seves energies a allò que és comú.

La gent demana molt al polític perquè creu que és quelcom important i que fa una feina que té una gran representativitat?

Necessitem grans projectes. Europa necessita grans projectes; per exemple, Europa podria adoptar Africa. Grans projectes. Posar el llistó molt alt. Sinó, malament. Quan va començar la Unió Europea es va posar el llistó molt alt. Tenien un gran projecte. Com fer que no torni a passar que cada 20 anys, des de feia segles, hi hagi una guerra terrible i ens matem els uns als altres. I tot això fonamentat en la llibertat. S’ha de pensar molt, escriure molt i treballar molt. És difícil. Molt. Estic fent un llibre amb tres companys. Hi parlo de quan la política s’embruta. Hi ha raons clares: quan s’allunya de la gent, quan la gestió està per damunt de les idees. I la cosa és com organitzar la represa. I això que podria semblar fàcil, perquè la gent n’està bastant tipa.

El fil conductor és: Cal una acció per a reforçar l’individu. Per a reforçar aquestes actituds positives , aquesta disponibilitat, aquest sentit de país. Amb aquella idea tan elemental que Catalunya som tots. Ets tu, jo i l’altre. El país no es farà sols amb el DOG ni sols amb lleis. Cal la calidesa, la cordialitat. L’Estat del Benestar no és que et donin un numero amb una màquina i que tot funcioni molt bé. Es també un cop a l’esquena, una paraula d’ànim... és moltes més coses.

La manera d’influir en la política és que molta gent, o grups de persones, moviments, agrupacions, fòrums, el que sigui, prioritzin unes idees. És reforçar un substrat. O millor, recrear-lo, que hi hagi un gruix potent que al final aflori. La cosa seria que la gent fos capaç de dir: No m’interessa tant que el carrer sigui molt net, com que la gent que camina pel carrer faci més bona cara. Potser la primera vegada seria difícil. Potser no. Però al final es veuria que l’important no és tant
l’acció, com la qualitat d’aquesta. I podria ser, si hi ha més pressió, que al final la persona elegida ja arribi a la política amb aquesta idea.

Fins ara els polítics hem parlat sobretot d’infraestructures i realitzacions i sembla que la gent ja no és capaç de necessitar altres coses, ni que siguin més importants. Tot va cap a les realitzacions i no cap a allò que és més personal. I si això no s’atura, es degrada, la gent pensa que la política és una cosa sòrdida i estranya.

Qui tingui responsabilitat política ha de posar en marxa idees de generositat, de fraternitat, de cordialitat, aturar aquesta competitivitat absoluta, aquest afany de poder absolut. Tinc la impressió que ara no hi ha la mentalitat i el gust de parlar amb la gent. Sols la mentalitat d’executar. I la gent s’allunya de la política. Evidentment, el responsable polític ha de resoldre els problemes concrets, però després hauria d’anar més enllà, pensant que el que governa és una comunitat formada per persones.

Amadeu Matosas
Josep Solà