Entrevista a Joaquim Boixareu
Joaquim Boixareu és Conseller Delegat d’Irestal Group, dedicat a la fabricació, processament i distribució d’acer inoxidable. És Llicenciat en Ciències Empresarials i MBA per ESADE (Barcelona), l’École des Hautes Études Commerciales (HEC) de París i la New York University. També és expresident de FemCAT (Fundació Privada d’Empresaris) i actual president del Consell Social de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). També és Vicepresident Primer de la UPM (Unió Patronal Metal·lúrgica); Membre del Comitè Executiu i de la Junta Directiva del Foment del Treball Nacional; President de la Comissió d’Indústria i Tecnologia de Foment del Treball i Membre del Patronat de la Barcelona Graduate School of Economics.
FemCAT va sorgir, en primer lloc, de la inquietud d’un grup reduït d’empresaris i alts directius. Volíem fer alguna cosa més pel nostre país, per Catalunya –més enllà de crear riquesa i llocs de treball amb les nostres empreses. No buscàvem generar opinió o crear debat, perquè ja hi havia molts fòrums per a això, que a més funcionaven prou bé i deien coses prou interessants. El que volíem nosaltres és fer les coses, tal i com diu el nostre nom, actuar positivament sobre una sèrie de temes.
Quina era, doncs, la mancança que vau detectar i que us va portar a tirar endavant FemCAT?
Quan vam començar a parlar entre nosaltres sobre FemCAT, entre 2003 i 2004 (FemCAT es va fundar el 15 de gener de 2005), vèiem que les institucions de la societat civil, en aquell moment, no tenien el nivell d’activitat i de compromís que nosaltres crèiem que feia falta. Aquests últims anys, això ha canviat i aquestes mateixes institucions, sobretot en el món empresarial, estan més actives i dinàmiques. Però en aquell moment no era així i per això vam llançar FemCAT. Val a dir, però, que nosaltres no som ni pretenem ser ni una patronal, ni una cambra de comerç, ni un cercle d’economia. FemCAT va néixer amb la voluntat de no fer la competència a cap d’aquestes institucions, sinó de ser un complement, per a alguns temes sobre els quals crèiem que s’havia de fer més incidència.
Quins són aquests temes?
De fet, vam redactar un manifest fundacional (el trobareu a la web, www.femcat.cat) en el qual, molt resumidament, es diu que FemCAT pretén mobilitzar la societat civil catalana (aleshores molt menys mobilitzada que ara), començant pel món econòmic i social, de cara a portar a terme actuacions sobre 4 eixos: la innovació, la competitivitat, la cohesió social i la projecció de Catalunya al món. La voluntat final és fer de Catalunya un dels països més avançats del món, en un termini de deu anys. Sobre la base d’aquests 4 eixos, vàrem establir uns 25 objectius. Els vam definir amb l’ajuda d’Andreu Mas-Collell, un dels economistes més brillants d’Europa. D’aquests 25, en vam triar 8, sobre els quals vam començar a actuar fa un parell d’anys, per la via de, primer, constituir grups de treball entre els patrons de la fundació, i després, que cadascun dels grups definís les actuacions que s’havien de dur a terme per assolir cadascun dels objectius. Entre aquests objectius hi ha, per exemple, temes com les infraestructures, la internacionalització de l’empresa catalana, la recerca, la internacionalització de les universitats, la sostenibilitat o el nivell d’idiomes. En tot cas, s’ha de dir que aquests objectius no s’han d’entendre com el programa d’un partit, perquè nosaltres ni ho som ni ho volem ser, un partit polític. La nostra proposta va més enllà. De fet, si posem aquests objectius sobre la taula, és perquè creiem que han de ser el mínim comú denominador de tots nosaltres per fer de Catalunya un país capdavanter.
Quina recepció han tingut les vostres propostes en el món polític i en la resta de la societat civil?
Nosaltres sempre fem propostes en sentit positiu i constructiu. Amb esperit de col·laboració i, el que és més important, sense cap mena d’afany de protagonisme. No tenim ganes de sortir a cap fotografia. L’important és que les coses es facin i es facin en benefici del país. Nosaltres posem el país per davant de tot. I la veritat és que, tant en el món polític com per part de la resta de la societat civil, aquest missatge s’ha entès i les nostres iniciatives s’han rebut molt positivament. Ara com ara, estem mantenint col·laboracions amb tots dos àmbits. Hi ajuda que, a més de no buscar el protagonisme, nosaltres volem fer les coses de forma eficient, que de fet és com estem acostumats a treballar a les nostres empreses. Per tant, si hi ha algú, alguna organització o grup que ja està duent a terme una actuació sobre algun dels objectius que considerem prioritaris, nosaltres no llancem una iniciativa paral·lela, sinó que mirem la manera de posar-nos-hi en contacte i veure com hi podem col·laborar.
Què destacaries del que ja heu fet?
Un dels temes que vam identificar com a prioritari el grup de treball d’infraestructures va ser el tema de l’aeroport. L’aeroport és “una” o potser “la” infraestructura més rellevant per al segle XXI, fonamental per a la competitivitat del país i clau per connectar-lo amb la resta del món. Aquí, la mancança que vam detectar no estava tant en la infraestructura física (de fet, ja s’estava fent la nova terminal i la tercera pista), sinó en la seva gestió. I no tant en la gestió del dia a dia, que funciona bé, sinó en la gestió estratègica. Clarament, aquesta gestió ha de ser autònoma, independent d’AENA. A partir d’aquí, vam intentar mobilitzar la societat civil, per conscienciar-la a reclamar la gestió de l’aeroport i, juntament amb d’altres institucions, com la Cambra de Comerç, el RACC, el GTI4, vam impulsar l’acte de l’IESE que finalment es va celebrar.
Una altra cosa que hem intentat fer és el que, en la nostra pràctica empresarial, anomenem benchmarking internacional: comparar-nos amb els millors per tal d’intentar aprendre com fan les coses. Aplicant-ho al conjunt del país, fa dos anys vam anar a Finlàndia, un referent amb molts paral·lelismes amb nosaltres: tenim similituds en el PIB, en el volum de població, en la renda per càpita, en el fet de ser un país industrial, i també en el fet de tenir dos idiomes oficials –el finès i el suec, bastant més difícils que el català i el castellà. Allà, volíem entendre com, sortint d’una crisi molt profunda, han arribat a ser un dels països més competitius del món, en només deu anys. Cal dir que la nostra situació actual no és tan dramàtica com la seva aleshores (tenien un atur del 20% i van patir un descens del PIB del 15%) i, d’altra banda, estem en una posició molt millor per identificar en quins punts hem de millorar i fer aquest salt qualitatiu endavant.
Un segon viatge de benchmarking va ser a Hong Kong i Xangai. El que ens interessava d’allà era el seu aeroport sobre el mar. Abans, l’aeroport de Hong Kong era un dels més complicats del món, encaixonat dins de la ciutat i sense cap mena de possibilitat de desenvolupament. Amb el nou aeroport han passat, també en deu anys, de no tenir pràcticament tràfic de càrrega a ser el primer aeroport en volum de càrrega a nivell mundial. Pel que fa a connexions internacionals, ha aconseguit ser un hub de primer ordre (el primer o segon d’Àsia, juntament amb Singapur) i ha situat Hong Kong encara més al món. D’aquest viatge, va néixer la nostra proposta d’ampliar l’aeroport de Barcelona sobre el mar. El tipus de platja poc profunda que tenim ho permet i, de fet, és el que està fent el port de Barcelona. Aquí hi ha una oportunitat clara de fer un dels aeroports més importants d’Europa, a més de sumar-hi els avantatges mediambientals i de comoditat per als veïns: les operacions d’acostament i d’enlairament es podrien fer sobre el mar, de manera que l’aeroport podria treballar 24 hores.
Recuperant la comparació entre el port i l’aeroport de Barcelona. Del primer, només se’n tenen bones notícies, que parlen d’expansió i nous projectes. Del segon, en canvi, se’n té sempre la imatge d’oportunitat perduda rere oportunitat perduda. Com apuntaves, la diferència està en el fet que el port té autonomia?
Naturalment. Fixem-nos que l’autonomia del port no ve de tan lluny, sinó del 1996, a penes una dècada. A més, és relativament limitada, perquè no pot fixar per si sol les tarifes portuàries. En canvi, el que sí que té és un compte de resultats propi i independent. Té també la capacitat de decidir les seves inversions i de fixar el seu cash flow i sobretot, pot tirar endavant el seu pla estratègic autònomament a la resta de ports. Tot això ha permès fer l’ampliació més important d’un port mediterrani de tota la història. Quan estigui enllestida, serà el primer port del Mediterrani, sens dubte. En canvi, la gestió estratègica de l’aeroport de Barcelona està centralitzada per AENA a Madrid. Per posar només un exemple del que es podria fer i no es fa: l’aeroport de Munic, que és el segon hub d’Alemanya i que és a 350 km del primer, Frankfurt (i no a 650 km com el Prat de Barajas), té vols directes amb la majoria d’aeroports del món i, sobretot, disposa de 35 persones que, des del seu departament de màrqueting, es dediquem a vendre l’aeroport al món. Això ho poden fer perquè, primer, poden decidir fer-ho i, segon, perquè poden oferir directament rutes, companyies aèries, vols, volum de passatgers, etc. L’aeroport de Barcelona, ni que volgués, no ho podria fer.
Quin seria, doncs, el model ideal?
Nosaltres proposem el model Fira de Barcelona: la infraestructura és de titularitat pública, però la gestió queda en mans d’una societat privada, que actua amb criteri de país i, al mateix temps, d’eficiència empresarial.
Hi ha algú al món polític que hagi comprat aquesta idea?
Hi ha molts polítics que n’estan convençuts. Al capdavall, el model Fira el viuen dia a dia.
Parlant sobre infraestructures, hi ha un llibre de Ramon Tremosa, que defensa la idea que “Catalunya serà logística o no serà”. Què en penses?
Tinc el llibre, però no l’he llegit encara. En tot cas, el professor Tremosa mereix tot el meu respecte i consideració, o sigui que segur que és tal com ho diu. En termes més generals, està clar que la logística és molt important i cada cop ho serà més. Catalunya està en una posició logística molt bona, sobretot pel que fa al trànsit de mercaderies des d’Àsia que, després de passar pel Canal de Suez, tenen una arribada fàcil a Barcelona, clarament més ràpida que als ports del nord d’Europa (crec que això és el que explica Tremosa). Amb un bon sistema logístic (sobretot amb un bon tren), seria fàcil fer arribar les càrregues als principals punts de consum de tot Europa. Tenim per tant, una nova oportunitat –igual que en el tema de l’aeroport.
Una altra iniciativa que vam tenir va ser col·laborar amb el professor Mas-Collell a impulsar la Barcelona Graduate School of Economics (la web és www. barcelonagse.eu). És una escola d’economia, no de bussiness(no vol fer la competència ni a ESADE ni a IESE), que aprofita la base d’economistes potents que hi ha a Catalunya (a la UPF, a la UAB, al CREI i a altres llocs) i ofereix màsters de primer nivell, en anglès i amb la idea d’acostar-se a la London School of Economics, de referent internacional. Vam treballar conjuntament amb el professor Mas-Collell en l’elaboració del business plan i, al mateix temps, en la captació d’un poold’inversors privats que aportés recursos i, també, capacitat de gestió. Ho vam fer perquè ens va semblar una bona manera d’atreure talent i de projectar Barcelona i Catalunya al món. Això, que fa tres anys era un projecte en un full de paper, sorgit del cap del professor Mas-Collell, ara ja fa dos anys que funciona, amb un nivell de reconeixement molt alt. És una altra mostra que, si treballem plegats la societat civil, el món acadèmic i universitari i l’administració, podem tirar endavant projectes de molta envergadura i de molta transcendència per al país.
Un altre programa que vull destacar és el que anomenem “Empresa i Parlamentaris”. És un conveni que vam firmar FemCAT i el Parlament de Catalunya, impulsat especialment pel seu President. Volíem posar en contacte els parlamentaris amb el món dels empresaris. Això, que com a programa ja existia a moltes parts d’Europa (a Finlàndia, a Irlanda, a Alemanya) i que també havia començat amb els parlamentaris de Madrid, a Catalunya no es feia. Ara acabem de fer el tercer programa –en fem uns dos a l’any. El primer va ser sobre medi ambient i energia i es van visitar 5 o 6 empreses de diferents àmbits. El segon va ser sobre infraestructures i vam visitar Abertis, amb les seves diferents divisions. El tercer ha estat sobre tecnologies de la informació i de les comunicacions: multinacionals com Microsoft o Vodafone i empreses nostres com NTR o ADASA. Pensem que aquest és un intercanvi important, perquè al final, quan els diputats fan lleis, estan afectant les empreses. Per això cal que coneguin el nostre teixit empresarial, que és riquíssim. A més a més, d’aquesta manera s’ajuda a trencar tabús mentals que no són més que barreres artificials.
Quins nous projectes esteu desenvolupant?
De fet, això ho hauríem de preguntar al Josep Mateu (Director General del RACC), que és el nou president de FemCAT des d’ahir. Ara ja responent, alguns temes que s’estan impulsant són un estudi de la marca Catalunya arreu del món, temes relacionats amb l’aeroport (no tant d’infraestructures com de possibles companyies aèries) o la manera de posar en contacte la xarxa potent de catalans que hi ha arreu del món (sobretot del món acadèmic i empresarial).
No preguntarem sobre les companyies aèries, perquè si alguna cosa surt serà als diaris i, en tot cas, abans que es publiqui aquesta entrevista… Parla’ns en canvi d’aquesta xarxa internacional que esmentaves.
Efectivament, tot el que pugui dir de les companyies aèries és el que ja ha sortit als diaris! Pel que fa als catalans arreu del món, ens sembla que no estan ben connectats entre si i, més greu encara, veiem que no hi ha una bona comunicació amb el país, en les dues direccions. La nostra idea és fer ús de les tecnologies d’avui dia (sobretot Internet) per resoldre-ho. Perquè aprofitar aquesta gent que tenim escampada és aprofitar una oportunitat clara per enriquir-se i per obrir-se al món.
Actualment, hi ha dos temes que “toquen”, quan s’està parlant amb un empresari. Un és la crisi i l’altre la globalització. Comencem per la crisi. Al novembre es va fer la reunió de Washington, i la conclusió va ser que a 1 d’abril es tornarien a reunir amb una sèrie de mesures consensuades sobre la regulació dels mercats financers. Creus que hi ha la voluntat d’arribar a aquest acord general?
És difícil de saber i, fins i tot, de veure’n els fruits, cas que s’arribés a aquest acord. Naturalment, més coordinació general seria bona, però en tot cas, si s’ha de fer, que és faci ràpid. El món financer s’ha d’arreglar i crec que va en aquesta direcció, però cal actuar aviat.
A aquesta reunió, Espanya semblava presentar-s’hi com un model de solució. Realment és així?
És cert que el sector financer català i espanyol, gràcies a la regulació del Banc d’Espanya, no va invertir tant en aquest derivats i productes financers tan estranys que ara n’hem de dir “tòxics”. En l’àmbit espanyol, el problema real és en el sector immobiliari, no tant per la regulació, sinó per una clàssica bombolla, la qual, com totes les bombolles, no es detecta fins que no explota. En tot cas, penso que el sector financer és suficientment sòlid i que, d’altra banda, és qüestió de temps perquè s’acabi absorbint tot aquest parc de vivenda construïda i sense ocupar.
On també es veuen efectes de la crisi és en el sector industrial, particularment en el de l’automòbil. Com creus que està la situació?
La crisi, en efecte, està arribant a tots els sectors i també a l’industrial, i amb una certa força. Però abans que res, hem de tenir en compte que, a Catalunya, el sector industrial és molt més sòlid i important del que sembla. Un estudi publicat fa poc, que avaluava el pes de la indústria en el seu sentit modern (és a dir, incloent-hi noves indústries com el software, la moda o la indústria cultural i tots el serveis que se’n deriven), ha establert que la indústria aporta més del 50% del PIB, més del 50% de l’ocupació i més del 50% del valor afegit a Catalunya. Quan es considerava només la indústria en sentit tradicional, es quedava amb un 21%-23%. La indústria és l’activitat més important del nostre país, molt per sobre del turisme, i cal una política de suport a la indústria claríssim. Dit això, és cert que ara hi ha molts expedients de regulació –també és veritat que els més importants són temporals. Però fins i tot si arriben a ser definitius, s’ha de tenir clar que l’important és permetre que les indústries ajustin els seus costos i les seves plantilles a la realitat de la demanda del mercat. El que cal sobretot és salvar l’activitat i les empreses. És l’única manera que, quan torni el creixement, que tornarà, estiguem a punt per aprofitar-lo i per tornar a generar ocupació i riquesa. Sense flexibilitat, en canvi, l’empresa acabarà tancant i ens quedarem amb un teixit industrial destruït i sense capacitat de regeneració.
Hi ha empreses, però, que tot i notar la crisi, esteu obtenint bons resultats. Què creus que heu fet bé?
No n’estic tan segur que ho hàgim fet bé… ja ho veurem quan hàgim passat la crisi. En tot cas, en general, les empreses que ara estan més ben situades són les que han fet els deures. Són les empreses que han internacionalitzat, que han seguit una vigilància constant sobre els costos i sobre la productivitat, que han mantingut el nivell de competitivitat, innovant i fent recerca, fent disseny i diversificant la gamma de productes.
Pel que fa a la globalització, creus que les empreses catalanes estan aprofitant totes les oportunitats que ofereix?
Segurament, tot es pot millorar. Es pot fer més internacionalització i innovació. El moment actual també és complicat, però s’ha de fer, perquè, al final, crisi també vol dir oportunitats.
Prenent la globalització en un sentit invers, creus que Catalunya és atractiva per a una empresa multinacional?
Sí, sens dubte i per moltes raons. En primer lloc, existeix aquesta infraestructura industrial que esmentava. Però també hi ha una infraestructura molt potent en l’àmbit acadèmic i universitari. Som forts en els sectors de la tecnologia, de la comunicació, de l’enginyeria o de la medicina. A més, tenim una llarga tradició industrial que, sembla que no, però també és molt important. Com diu el professor del MIT, Bengt Holmström (que també és al Consell Científic de la Barcelona Graduate School of Economics), “sempre és millor que els diners vagin on són les idees que no pas les idees vagin on són els diners”. Aquí hi ha idees, hi ha talent, hi ha capacitat i, per tant, hi ha moltes oportunitats per atreure inversions, sobretot d’alt valor afegit. Per acabar de sumar, també s’ha de dir que tenim un entorn amb una qualitat de vida extraordinària.
Parlem una mica del futur. A la teva conferència al Curs d’Estiu passat, vas dir que la vostra generació estava més ben preparada que la dels vostres pares, perquè ells us havien donat més oportunitats. Creus que això passarà també amb els vostres fills?
N’estic convençut, sempre que siguem capaços de fer les coses ben fetes. I les estem fent raonablement bé –sempre es pot millorar, és clar. Els nostres fills estaran més ben preparats i més ben internacionalitzats. Crec que, per exemple, l’Erasmus està aconseguint precisament això i cal que donem més empenta als programes d’intercanvi. El més important, però, és que nosaltres tinguem la voluntat de deixar als nostres fills un país millor del que ens hem trobat.
Per acabar, imagina’t ara un noi, acabat de llicenciar-se per ESADE i amb ganes d’emprendre el seu nou negoci. Què li recomanaries?
Primer que, abans d’emprendre, intenti aprendre, el màxim que pugui. Que agafi el màxim d’experiència. Després, si vol emprendre, no hi ha res millor que intentar-ho. Com diuen els americans, “no guts, no glory”, sense posar-hi el fetge, no s’aconsegueix la glòria. S’ha de prendre el risc. L’altra cosa que li diria és que els fons de capital risc americans, quan busquen algú en el qual invertir-hi per a un nou projecte, una de les coses que més valoren és que hagi tingut un o dos fracassos –tampoc gaires més. En els fracassos és on s’aprèn més i, si a més de tenir el valor d’intentar-ho, s’ha tingut el valor de tornar-ho a intentar, s’està donant una bona garantia d’èxit per al projecte.
Jordi de Nadal