Entrevista a Joan Carrera
Nascut el 1930 i ordenat prevere el 1954, Joan Carrera Planas ha exercit el seu ministeri en parròquies marcadament obreres a l’Hospitalet, a la Barceloneta i a Badalona. Ha estat consiliari de moviments d’acció catòlica i vicari episcopal d’ambients obrers. Participà en la creació i direcció de l’ Editorial Nova Terra, en la del Grup Cristià de Promoció i Defensa dels Drets Humans i en la d’una cooperativa d’habitatges a Llefià. A través d’aquest treball pastoral i social va participar en la defensa de la democràcia i de Catalunya els anys 60 i 70. Ha escrit nombrosos articles i ha signat una secció fixa a “El Noticiero Universal”, “Oriflama” i “Catalunya Cristiana”. Ha col·laborat en la creació de Ràdio Estel i col·labora a Catalunya Ràdio i Barcelona TV. És autor dels llibres “La Canya esquerdada”, “Del postconcili al Postprogressisme”, “El gust de la fe” i “Aquest Nadal en fa dos mil”. És bisbe auxiliar de Barcelona, encarregat de la demarcació episcopal del Barcelonès-Nord i del Maresme.
La primera pregunta és un interès per la persona de Joan Carrera. Ens agradaria conèixer una mica la persona del bisbe Carrera, en allò que no tots hem conegut: on va néixer, on va estudiar, quins han estat els seus mestres, on i amb què i amb qui s’ha format, quin ambient va viure de jove?
Jo sóc del baix Llobregat: vaig néixer a Cornellà i vaig viure des de petit a Sant Feliu de Llobregat. El meu pare va morir quan jo no tenia encara un any. La meva infància, dels 6 als 9 anys, va estar marcada per la guerra. Tot just aquesta va acabar, el 1939, es va produir un fet que havia de tenir molta influència en la meva vida: va venir a Sant Feliu, com a vicari, un bon sacerdot que es va dedicar amb molt d’interès als nanos. Estàvem desmarxats i una mica malejats després dels anys de la guerra. Ell en va reunir molts, i ens va oferir un clima educatiu: ens fèiem amics, sortíem d’excursió, fèiem teatre. Sobretot ens parlava de Jesucrist i ens feia atractiu l’Evangeli. Per a mi allò va ser important. És l’origen de la meva vocació. M’agrada subratllar que en alguns aspectes humans, culturals, polítics... després discreparia molt d’aquell sacerdot, ara jesuïta a Bolívia. De fet, havia arribat com a capellà de l’exèrcit “nacional”... Però jo sempre li he agraït que em transmetés, no pas les seves opcions humanes, sinó l’Evangeli. Era –i és– un cristià convençut i una gran persona. Va ser per a mi el model que vaig voler seguir. Així vaig ingressar al Seminari menor de La Conreria que, d’entrada, em va desconcertar. El tracte amb els educadors era molt menys familiar que el que jo havia conegut a la meva Parròquia i els donava una certa massificació. El meu curs era de gairebé 90 alumnes. Val a dir que n’arribaríem al presbiterat una quinzena escassa. Malgrat tot, a la Conreria vam gaudir de molt de contacte amb la natura en un clima d’espiritualitat, a frec a frec de la Cartoixa... Ens vam fer amics nois de les diverses comarques... Vam tenir una bona iniciació humanista, en el llatí i en la literatura, sobretot la castellana, no cal dir-ho. La filosofia i la teologia les vaig estudiar en el Seminari major. En aquells anys, a molts companys i a mi personalment se’ns va despertar l’interès pel país: llengua, història, cultura... Disposàvem d’una excel·lent biblioteca i d’un bon ambient. Hi havia inquietud per la pastoral de fora del país. El 1952 vaig poder participar, amb alguns companys, en un curs d’iniciació a la JOC, a Bèlgica.
Vostè ha escrit diversos llibres, com La canya esquerdada, on ens proposa de no trencar allò que pot ser reconstruït, com ja deia Carles Cardó fa vuitanta anys:“salvar els fragments de cristià”; o d’altres més recents com El gust de la fe. És viva a Catalunya aquesta religiositat senzilla i popular viscuda en el silenci?
Hi ha un altre llibre que també vull esmentar: Del Post-concili al post-progressisme. Aquests dos llibres: La Canya esquerdada i del Post-conci li al post-progressismeresponen a dues preocupacions constants en la meva vida de capellà. Una és aquesta de la fe del poble senzill, aliena a formulacions filosòfiques i teològiques, però que, tanmateix, té sentit evangèlic. Més, de vegades, que les elaborades més intel·lectualment. Els meus anys a l’Hospitalet, a la Barceloneta, a Badalona, a la Sagrera... m’han posat en contacte continu amb aquestes persones. La Canya esquerdada parteix d’aquestes experiències i valora la fe popular. Això no vol dir que tot hagi de ser canonitzat: també la religiositat popular ha de ser evangelitzada. Però des de la comprensió i des de l’amor. He posat molta cura a distingir entre el que és fe i el que és cultura, o formulació en el llenguatge del moment... Fixa’t com, en un moment determinat, calia saber parlar de fer la voluntat de Déu... després, de comprometre’s... o de donar testimoni... ara, més aviat, de l’anunci explícit de Jesucrist... I això és interessant, descobreix aspectes... Hi ha una evolució en el pensament i en el gust cristià guiat, pels teòlegs, pels líders espirituals. Però molts resten al marge d’aquesta evolució, els preocupa Déu i el més enllà, continuen parlant de Nostre Senyor i de la Mare de Déu, s’emocionen en una primera comunió... Valoren la fidelitat a la família i l’ajuda a l’altre... Ens cal entendre-ho i mirar de recollir allò que Carles Cardó en deia –i tu ho has esmentat– fragments de cristià.
Una segona preocupació és la del nostre acolliment del Vaticà II. El Concili va ser, realment, una alenada d’aire fresc, un vent de llibertat i d’autenticitat, que va remoure la vida religiosa i àdhuc la civil. Però després es va produir un aiguabarreig de reformes en la bona línia i d’interpretacions confuses. Vam patir un nombre exagerat de secularitzacions de preveres, de religiosos i de religioses... El progressisme va esdevenir sovint reductiu i, com lamentava el vell Maritain, massa ingenu davant el món. Jo crec que així com vam saber ser tant lúcidament crítics en el moment del Concili, també ho hem de ser amb el que ha vingut després. Aquest és el tema del meu segon llibre.
L’altre llibre que esmentes, El gust de la fe, juntament amb el de Aquest Nadal en fa 2000, es reposen d’alimentar la fe cristiana en termes senzills, i de fer-la assequible i gustosa.
Seguint amb el tema anterior, ara som a l’any 2002. El document Arrels Cristianes de Catalunya és de l’any 1985. En què s’allunya o s’assembla la societat catalana actual al que es descriu en aquest document?
Tot canvia i evoluciona , però jo crec que és un document vigent, perquè té una significació històrica. Havíem sortit de la dictadura, havíem assolit la democràcia i l’autonomia de Catalunya. Calia ajudar els cristians del país –uns més en sintonia amb els nous temps, altres no tant– a entrar en aquesta època positivament i en coherència amb la seva fe. Es fa un plantejament de l’autèntica tradició de l’Església a Catalunya, naturalment encarnada en la realitat nacional: la tradició de Torras i Bages, de Vidal i Barraquer, de Carles Cardó, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya... Això havia resultat interromput per culpes pròpies i per culpes alienes, per la persecució religiosa, el 1936, i per la persecució de la identitat catalana, a partir del 1939. Calia superar les reaccions i contrareaccions d’una època de turbulències, reprendre el fil de la normalitat i recuperar l’autèntica doctrina eclesial sobre la democràcia, la justícia social, els drets dels pobles. És el que es proposa de fer el document Arrels Cristianes de Catalunya. També hi ha en el text, un reconeixement de les coses negatives que els bisbes no volen amagar i una identificació amb la tradició de fidelitat a Catalunya amb la qual es volen identificar. Arrels cristianes de Catalunya s’enfronta amb la nova societat que va naixent i accepta la seva pluralitat. Res no ha canviat substancialment després. Tenim, això sí, nous reptes que ens cal afrontar amb el mateix esperit.
Han aparegut darrerament novetats editorials sobre la figura de Carles Cardó, com les obres de Jordi Giró El catalanisme del Dr. Carles Cardó, i l’obra Dos homes de pau en temps de guerra. Epistolari Carles Cardó-Ramon Sugranyes (1936-1942). Quin és el llegat de Carles Cardó? Quan des del partit de govern a Espanya se’ns teoritza amb el patriotisme constitucional, què podem pouar de la lectura i estudi del Dr. Cardó?
El llegat de Cardó és múltiple i ric. Com a home d’Església, ens ha ensenyat a aprofundir molt en la fe, i ens ha deixat una anàlisi definitiva de la pretensió d’usar la religió com instrument de dominació. Ja abans de la guerra, Carles Cardó denunciava molts catòlics espanyols que, en lloc de col·laborar lleialment en el marc e la democràcia, cercaven la catàstrofe que ells qualificaven de prèvia, perquè havia de precedir i justificar un estat confessional. Al costat d’això la fidelitat de Cardó al país va ser absoluta. A mi m’ha agradat molt que en Jordi Giró, que avui deu ser el millor estudiós de l’obra cardoniana, i que la sap situar tant bé, l’ofereixi a les noves generacions. Una de les visions o pensaments bàsics de Cardó és reivindicar el ser, per damunt del semblar; la realitat per damunt d’estructures artificioses. Parlar de patriotisme constitucional és unir dues magnituds absolutament desiguals: el patriotisme és de sempre, les constitucions són una altra cosa: resulten importants, però són passatgeres i mudables.
El 22 de setembre de 1991 va ser designat bisbe auxiliar de la diòcesi de Barcelona, juntament amb en Carles Soler Perdigó. Quines han estat les seves prioritats com a bisbe i què va representar per a vostè accedir a l’episcopat? Vostè ha estat essencialment un home de parròquia, un Rector. Un bisbe no té una parròquia en concret, ha de vetllar i gestionar moltes alhora, i això pot allunyar-lo del contacte directe, de la tasca diària amb el fidel, amb la persona. Ha estat fàcil per vostè adaptar-se a aquesta distància?
Jo he seguit una trajectòria pastoral tota la meva vida, a prop de la gent. L’element estructural és important, però relatiu. L’estructura és per a la fe i no a l’inrevés. Quan van proposar-me de ser bisbe auxiliar de Barcelona, vaig creure que se m’oferia la possibilitat de contribuir una mica a apropar això que alguns en diuen Església oficial i poble, a crear comunió amb els de dins i proximitat amb els de fora. Però no és fàcil. He mirat de mantenir la línia pastoral que sempre havia seguit de treballar amb els sacerdots i els cristians de base, a les parròquies i també en els moviments, els antics d’acció catòlica i els nous. Per a mi ser bisbe no ha estat un trencament sinó una continuïtat, des d’una responsabilitat més ampla, pastoral i sacramental. On més he treballat ha estat en la demarcació episcopal que m’ha estat assignada, que arrenca de Sant Adrià, inclou el Maresme barceloní, i arriba fins a Mataró. Hi treballo amb goig i amb esperança i m’hi sento fraternalment acollit. Naturalment també tinc consciència de les limitacions i els errors amb què ho he fet.
Com valora actualment la situació de la nostra diòcesi?
La diòcesi de Barcelona és gran i complexa. Els seus problemes no neixen tan sols de l’interior de l’Església. Amb la diversificació actual de la nostra societat, és lògic que se’ns plantegin interrogants. Però hi ha molt de positiu. Hi ha un clergat al qual potser no se li fa prou justícia, no se li reconeix prou el valor. El clergat de Barcelona, amb tota la seva amplitud, també amb els religiosos, és un clergat que treballa amb convicció malgrat les dificultats, que és intel·ligent i sap adaptar-se a la situació. Segurament és el més gran actiu que té la diòcesi de Barcelona. És lògic que es produeixin diversos enfocs. Sempre hi ha un sector que és més sensible al canvi, i un sector més ancorat en la tradició. Tots podem aportar valors... Hem d’assumir les diferències i projectar-nos enfora, amb sentit de missió. El servei de la fe ens demanarà, en pocs anys, un estil de vida eclesial diferent. Cal deixar-se interpel·lar per les noves situacions i ser fidels a aquella màxima dels primers apòstols: “L’Esperit Sant i nosaltres hem decidit de no imposar-vos més càrregues que les estrictament indispensables”.
La comunicació ha estat sempre una de les seves principals dedicacions; com valora la tasca de col·lectius i entitats com Ràdio Estel, la pàgina web de e.cristians, els documents de treball dels Equips de Pastoral de Política i continuïtat, de” Comunicació? Què creu que manca en aquesta dimensió?
Sí, la comunicació és important. Hi ha la comunicació que els cristians hem de fer en els mitjans de tothom, els de la societat, amb presència en els mitjans de comunicació; i també necessitem alguns mitjans propis. Aquí, fa temps que mossèn Jarque va promoure la creació de Catalunya Cristiana. Després va venir la creació de Ràdio Estel. Tenim també altres mitjans més especialitzats, per la temàtica o pel lector al qual s’adrecen. Tinc una certa decepció de veure que la nostra comunitat diocesana no ofereix prou recursos a aquests mitjans propis de l’Església. Per tenir una presència –no, naturalment, autosuficient, sinó complementària dels mitjans generals– calen molts recursos. Hi ha un viu contrast entre el potencial teòric de Barcelona i la nostra realitat comunicacional, tan migrada. La majoria no col·laboren. Alguns per manca de mentalització o de generositat. D’altres, pel defecte de posar les diferències o les matisacions ideològiques per damunt de la creació d’un projecte comú, fort. Tothom ho voldria fer segons la seva sensibilitat. Jo voldria que l’Església catalana tingués una visió més ampla de conjunt i s’adonés que, en el conjunt d’Espanya, i davant la força de grups catòlics emergents, legítims però particulars, les diòcesis correm el risc, en comunicació, d’esdevenir insignificants. Amb el que això significa per a la projecció del missatge cristià, sine glossa.
L’any 1998 vostè va ser notícia en proposar una reconciliació, un perdó de l’Església pel seu posicionament partidista en la guerra civil espanyola, per la col·laboració amb el franquisme. En aquell moment això va despertar molts recels, tot i que després l’Església ha protagonitzat moments de reconciliació i perdó en diverses ocasions i llocs i el mateix Sant Pare ha realitzat diversos gestos. Potser aquesta reconciliació ja està arribant? O la societat encara no està madura per aquest gest? O potser ja no cal tornar-ho a plantejar?
Jo crec que això ha quedat una mica superat precisament per aquest testimoniatge del Papa que a alguns no agrada, però que és tan eloqüent. Ell no ha tingut cap inconvenient a demanar perdó de culpes i errors eclesials, sense cap complex. Aquesta actitud té dos tipus d’ enemics. D’una banda, hi ha els qui creuen que això és donar la raó a l’adversari. Que, per exemple, demanar perdó pels errors de la jerarquia catòlica en la guerra civil i en la postguerra, és justificar els assassinats dels màrtirs de la persecució religiosa. I no és així, evidentment. Després hi ha els qui, des de fora, aprofiten l’ocasió per a generalitzar o diuen que això no serveix de res, que més valdria que demanéssim perdó per tot allò d’ara que no els agrada... És lògic que això passi: demanar perdó és incòmode i encara hi ha les cendres calentes. De tota manera, hi ha un document oficial de la Conferència Episcopal espanyola, en el qual s’assumeix la petició de perdó, pels errors de la guerra i la postguerra, no adreçada directament a les persones, sinó en forma de pregària a Déu.
Si en el camp dels principis i conceptual la DSE i els papes han fet una aportació molt vàlida i justa al reconeixement d’identitats, com mostra l’estudi de mossèn Joan Costa –Nació i nacionalismes. Una reflexió en el marc del Magisteri pontifici contemporani,– l’Església i la seva jerarquia, no han aplicat aquests principis amb la mateixa radicalitat. Què opina d’aquest distanciament entre el pla dels principis i el pla de l’aplicació?
Una cosa és la doctrina, la visió teològica que té l’Església de les diferents realitats humanes, que és expressió del seu pensament profund... Una altra cosa són les decisions del dia a dia, en convivència amb els Estats i sota les seves pressions, en el difícil equilibri entre l’ideal i el possible, el bé desitjable i el mal menor...
Tots desitjaríem que les accions s’adaptessin al màxim a la doctrina, però és difícil. Evidentment el que jo desitjo és que realment l’aplicació pràctica respongui a la doctrina. I moltes vegades és així. Cal vetllar per la independència de l'Església respecte dels poders polítics, que eviti pressions dels estats i temptacions de l’Església.
Com valora la tasca de la Secretaria General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya?
És molt positiu que existeixi aquest organisme. Potser ja s’havia d’haver creat abans i tot, no? La vida eclesial i religiosa és una realitat objectiva. Val la pena que això sigui considerat i que hi hagi una actuació dels òrgans públics del país com a tals, amb les confessions religioses, que fomenti les relacions i prevegi els problemes. La tasca d’aquest organisme és prou important ja que afecta una dimensió pública del conjunt de la societat, creients o no.
Què en pensa del conflicte actual entre Israel i Palestina, com veu en aquest conflicte l’aplicació del diàleg com solució i mediació als conflictes?
Jo ho veig com un desastre realment sense pal·liatius. Jo havia compartit amb molta gent de la meva generació la simpatia per Israel. Haig de confessar que ara em situo sentimentalment amb una certa hostilitat davant el govern israelià, dic sentimentalment. Després, conceptualment, les coses s’atemperen una mica... Crec que hi ha un abús de força per part d’Israel, que si bé és condemnable el terrorisme que procedeix dels palestins, més condemnable és una activitat bèl·lica que potser no seria inexacte qualificar de terrorisme d’Estat, ja que en té molts elements. A més desfer l’Autoritat Palestina és posar aquesta Autoritat en situació d’impotència per a eradicar el terrorisme. L’Autoritat Palestina ja ha fet declaracions, se li ha exigit i se li ha d’exigir tallar el terrorisme dels atemptats suïcides. Però, perquè pugui acomplir aquest objectiu amb eficàcia, no se la pot reduir al no res. Israel tindrà les seves excuses, tindrà por i una situació d’inferioritat numèrica davant del poble àrab, potser hi ha molts matisos que cal introduir... Però m’agradaria que finalment Sharon s’avingués a seure en una taula de negociacions i a dialogar en els termes en els quals la comunitat internacional li ha exigit.
Com valora la celebració dels anys Gaudí i Verdaguer?
Ho valoro molt bé. Estic molt content que el país hagi estat sensible a aquests aniversaris i que s’hagi aconseguit de vèncer algunes teories tingudes per sàvies, i hagi guanyat, finalment, la intuïció popular. Sempre m’ha emocionat la idea del Temple del Gaudí cristià, que Joan Maragall transmetia amb tanta eficàcia. L’univers cristià s’encarna en la Sagrada Família que és una Bíblia de pedra, al bell mig de la nostra ciutat.
Verdaguer és el nostre poeta, el poeta del poble, l’expressió de la fe, al mig de la Renaixença catalana. Cal rellegir-lo i enriquir-se amb la seva llengua, ara que la tenim tan depauperada, i connectar amb la seva fina penetració de l’Evangeli. Va ser franciscanament pobre i va ser amic dels pobres. Va superar la incomprensió i l’enveja.
Per acabar, voldria donar-nos algun record sobre la persona de Josep Rafael Carreras de Nadal, difunt recentment?
Josep Rafael Carreras de Nadal no era només un gran coneixedor i especialista de la Doctrina Social de l’Església, sinó també, i molt detalladament, d’aquella part que és referida a les nacionalitats. Jo tinc molts documents gràcies a ell, coses que desconeixia. Quan es va parlar de la Regió Eclesiàstica de Catalunya, com a meta possible, hi havia un obstacle canònic: que l’Església de Barcelona no tenia sufragant; això és un obstacle canònic, i ell va aportar còpies de llocs d’Itàlia on això s’havia dispensat. El Sr. Carreras coneixia concordats fets per l’Església amb autoritats regionals o autonòmiques, tenia un coneixement exhaustiu de la matèria i ens ajudava a tots. A més, va treballar per Catalunya, va sofrir persecució per Catalunya. Per a ell, la fe era el primer valor que anhelava per a la nostra pàtria. Repetia sovint: falta sentit del sobrenatural, esperit sobrenatural.
Moltes gràcies pel seu temps.
Manel Canals