Entrevista a Jacint Codina i Pujols
Jacint Codina i Pujols va ser tinent d'alcalde de Vic des de l'any 1979 fins el 1991, President del Consell Comarcal d'Osona des del 1991 fins el 1995 i Alcalde de Vic des del 1995 fins el 2007. Codina ha estat un polític atípic, sobretot pel fet d'haver continuat treballant com a pastisser durant els anys com alcalde i un cop es va haver retirat de la política. De manera que el trobareu cada dia de la setmana, menys els dilluns, al Forn de Sant Miquel de la Plaça Major. Aquesta nit de divendres, 25 de gener de 2008, ens rep a la seu d'Unió Democràtica.
Abans de prendre la decisió vaig anar a diferents conferències de diferents partits polítics. Tenia clara una cosa: anava a la política a defensar uns valors que en aquells moments no estaven del tot garantits. Valors com el dret a la vida, el no a la pena de mort, el no a l'avortament o el suport a l'escola cristiana, entre d'altres. I allà on vaig trobar més complicitat va ser a Unió Democràtica de Catalunya, tot i que els amics els tenia en altres partits (en els quals potser fins i tot hauria fet més carrera política!). Tot i que ja us dic que un partit mai no s'adapta prou als teus valors.
Va trobar algun mestre dins el partit? En quin sentit li va fer de mestre?
Sí, en Miquel Coll Alentorn. Era un home honest. Ens va donar una lliçó a tots quan en una edat ja avençada va arribar a Conseller Adjunt a la Presidència de la Generalitat. El Senyor Coll anava a tots els llocs on ningú més no volia anar. Es preocupava de la get que no li podia donar res, ni tan sols vots, però ell sempre estava pendent d'ells. Era un home amb voluntat de servei. En plena transició, per exemple, es va fer un fart d'anar per tot el país donant classes d'història de Catalunya. Aquí a Vic, ho feia al temple Romà. Amb aquesta actitud ens ensenyava a tenir i mantenir un compromís amb el país. A més, també era un nacionalista de cap a peus. Coll era de l'opinió que tots els partits, amb independència de la seva ideologia, havien de ser d'estricta obediència catalana.
Durant els seus anys com alcalde de Vic, la ciutat ha conegut un canvi important des de molts punts de vista. Alguns dels més destacats podrien ser la consolidació de la universitat de Vic, la recuperació del centre històric, el notable creixement urbanístic, la superació de la crisi del tèxtil, el desenvolupament d'un gran polígon industrial i un augment importat de la immigració. Qui ha estat apostant per dur a terme totes aquestes coses?
En el cas de la Universitat s'arrenca durant la primera etapa democràtica amb un model propi i diferenciat: es va crear una fundació presidida per l'Alcalde per donar suport a la iniciativa de Ricard Torrens i el grup d'intel·lectuals que li feien costat. Això també passa en el Consorci Hospitalari de Vic, el primer que va néixer a Catalunya, el qual es tracta d'establir un consorci entre una fundació privada (l'Hospital de la santa Creu) i el Servei Català de la Salut, és a dir, la Generalitat.
I com neixen aquestes iniciatives?
Doncs neixen perquè hi ha un alcalde i uns partits que ho volen fer però, sobre tot, perquè hi ha una manera comuna d'entendre i d‘aplicar el principi de subsidiarietat i la voluntat de servei.
Així, la ciutat de Vic està plena d'exemples d'aquest tipus de col·laboració?
Sí, el Museu Episcopal n'és un altre exemple. En aquest cas, qui presideix és el Bisbe, i l'Alcalde n'és el vicepresident.
Quina influència creu que ha tingut l'església en la ciutat?
La societat vigatana ha estat molt influenciada per l'església. Sense anar més lluny, el primer consistori democràtic s'havia format al Col·legi Sant Miquel. Un col·legi d'arrel cristiana i compromès amb la ciutat.
Per tant, hem d'entendre que també és la societat la que pren la iniciativa?
Sí. La societat vigatana és rica amb associacions. Poques ciutats trobareu amb tants patronats i tantes fundacions. Si avui es pot parlar d'un "model Vic" en diferents àmbits, és perquè hi ha hagut un gran pacte no escrit entre molts sectors de la ciutat.
Parlem del "Model Vic". Especialment en el vessant de l'educació.
El "model Vic" consisteix, a grans trets, en repartir els alumnes nouvinguts entre les escoles públiques i les concertades de la ciutat amb l'objectiu de facilitar-los la integració. En altres paraules, el "Model Vic" no era pensat per guanyar les properes eleccions, sinó en garantir la cohesió social de les properes generacions.
Sí. Ho va acceptar perquè des del primer moment vàrem buscar el consens amb totes les parts i amb tots els partits.
En què consistia aquest "consens"?
Mireu, jo no vaig fer cap pacte escrit, a diferència del que passa ara amb el tripartit municipal, que parteix d'un acord escrit que es presenta com un gran pacte. Jo he governat dotze anys sense majoria absoluta i sense cap pacte per escrit, però sempre amb un consens ampli. I crec que això no és dolent, ben al contrari. Això és bo perquè obliga a dialogar molt i a dialogar continuadament. És per això que crec que és bo. (Riu...) És que aquest consens no sempre és fàcil! En el cas d'educació, penseu en la diferència entre l'escola pública i la concertada. Recordo una reunió de pares en un gimnàs d'una escola ple de gom a gom. Tothom estava en contra de la nostra proposta. La pressió era tal que la mateixa Delegada d'Ensenyament em va arribar a dir "Jacint, vols dir que no ens estem equivocant? Vols dir que no hauríem de fer marxa enrere?" Jo li vaig contestar que després de fer tant de camí no tiraríem enrere. I així ho vam fer, vam tirar endavant. Vam tirar endavant perquè tenia el suport de tots els grups de l'Ajuntament. Sense aquest suport potser sí que hauríem d'haver fet marxa enrere. Però si vaig tenir el suport és perquè tots veiem que hi havia una necessitat i sabíem que l'havíem d'afrontar.
I aquesta visió també la tenien des de les escoles?
En el cas dels mestres sí. En el cas dels pares no tant. Els pares eren molt més reticents a la nostra proposta. En aquell temps hi havia l'argument que els immigrants farien baixar la qualitat de les aules i que, per tant, els alumnes d'aquí hi sortirien perdent.
Encara es manté aquest consens entre les diferents parts?
Bé, a nivell de l'Ajuntament actualment hi ha un tripartit, però no sé si això equival a consens. Personalment, no acabo de veure cap a on es vol anar. El simple fet d'estar junts per governar no garanteix l'existència d'aquest consens.
I vostè cap a on volia anar?
Cap a una ciutat cohesionada i amb un creixement harmònic en tots els sentits. Intentant portar sempre polítiques de cohesió social i evitant qualsevol tipus de segregació.
Ens pot explicar com es pot fer això?
Dialogant, però també essent conscients que hi ha àmbits en els quals és difícil intervenir. Un exemple: els nouvinguts compren els pisos allà on són més barats, cosa que pot acabar generant concentracions. Influir sobre això és molt difícil.
Llavors, amb qui s'ha de dialogar? Amb els imams?
Amb els imams, per descomptat, però amb més gent. No només hi ha imams. Hi ha esglésies evangèliques, i molts altres interlocutors. Val a dir que a Vic, a diferència del que ha passat en zones metropolitanes, no hi ha hagut concentració d'immigrants en una zona concreta de la ciutat. Aquí hi ha una notable normalitat, tot i que a algú li pugui molestar visualment. Cal diferenciar: una cosa és l'impacte visual i una altra molt diferent els problemes de convivència. És clar que de vegades hi ha problemes de convivència a les escales. Però això no és un problema exclusiu de la immigració. La convivència sempre és difícil i sobre això tenim l'exemple dels pisos d'estudiants.
Però quan tot això involucra immigrants, com s'ha de tractar?
Amb diàleg intercultural, amb mestres amb serveis sanitaris, amb veïns, amb polítics, etc. Nosaltres vam crear un fòrum de debat i de catarsi i també un seguit de comissions sectorials. Jo mateix em vaig fer un tip d'anar a reunions amb els presidents d'escala i amb veïns per intentar solucionar els problemes. Problemes que avui ens poden semblar inimaginables com, per exemple, l'aigua. Molts immigrants no sabien fer-ne un ús correcte, arreglaven ells mateixos els lavabos i sovint apareixien filtracions als pisos inferiors. Aquest és un exemple del tipus de problemes que havíem de tractar. Altres problemes eren, per exemple, els sorolls, sobretot de matinada, sovint derivats que molts d'ells feien torns de nit als escorxadors. Òbviament, són problemes que es poden solucionar fent que la gent parli. En altres paraules, provocant el diàleg. Això de les reunions, ho arribava a fer fins a quatre cops per setmana! Vam treballar sempre sobre les mateixes línies: dialogar a les escales i als patis de les escoles (frase, per cert, que el President Maragall em va copiar). Tot això penseu que no només és política. Per a mi és també una forma d'entendre la vida des del punt de vista del personalisme comunitari.
Però si tot això hagués funcionat, com és que llavors apareix un personatge polític com l'Anglada i obté quatre regidors en les últimes eleccions? Quin tipus de serveis varen donar?
El cas de l'Anglada és un cas molt personal que neix en unes circumstàncies molt concretes. Fixeu-vos que l'Anglada apareix en el moment de les regularitzacions massives, les quals generen un efecte crida d'immigrants no pas del Marroc, sinó de França, de Bèlgica o d'Holanda. Tots aquests no venien pas per adaptar-se, sinó per agafar els papers i tornar a marxar. L'Anglada apareix en aquest context i apareix amb ganes de provocar. Es tracta d'un home que es passa el dia al carrer cercant i aprofitant tots aquests petits conflictes. Fer incendis és relativament fàcil, com ho és desfer allò que has construït amb moltes hores de diàleg i de paciència. Sempre es pot trobar algú que no vulgui entendre les coses...Per altra banda, crec que el creixement electoral de l'Anglada aquestes últimes eleccions també s'explica pel fracàs dels partits polítics locals per afrontar la situació.
A què es refereix quan diu que sempre es pot trobar algú que no vol entendre les coses?
Per exemple quan els qui formen part de la primera immigració ens retreuen que als nouvinguts els donem de tot, mentre que a ells no els vàrem donar res. Això és no voler entendre les coses.
I no tenen raó?
Quan ells van arribar potser sí que no se'ls va donar res però perquè no se'ls podia donar res. Només hi havia misèria. I per altra banda, respecte a això de donar, jo sempre he estat partidari d'acotar-ho als serveis. Donar serveis sí, donar vals no. I l'Ajuntament mai no va donar vals. Una altra cosa és que institucions privades assistencials ho fessin pel seu compte.
Quin tipus de serveis varen donar?
Per exemple centres perquè els nens que sortien de l'escola no estiguessin al carrer. I llibres... llibres sí. I nous! Què voleu que els doni als nens? Llibres vells? Si us plau!
El model Vic està molt reconegut. S'ha intentat exportar a altres ciutats?
Sí. Penseu que aquí ha vingut gent d'arreu per conèixer de prop el model. Gent d'arreu d'Europa, professors, alcaldes de tots els colors, etc. I tots per veure com fèiem les coses i com evitàvem el conflicte. Però jo sempre he dit que el Model Vic va néixer del diàleg propiciat des de l'Ajuntament en aplicació del principi de subsidiarietat i que, per tant, és bo per Vic. Si és exportable o no ho han de decidir les ciutats que el volen imitar. Nosaltres no hem pretès mai imposar-lo.
Jo crec en la cohesió social, en la ciutat de les persones i en el diàleg, però tinc claríssim que la cultura catalana, la nostra llengua i els nostres valors, són el nostre pal de paller. Jo no sóc multiculturalista. Quan em venien immigrants a demanar traductors sempre m'hi negava i els oferia classes de català. Crec que aquesta és l'única manera d'integrar. I si pateixen una mica, no passa res. A més, quan parlem d'integració ho fem des de tots els vessants. És molt important que a més de la nostra llengua també coneguin la nostra cultura, la geografia del país... per això vam impulsar el coneixement de l'entorn: excursions per la comarca per conèixer els pobles, els noms de les muntanyes, els rius... I també és molt important que coneguin la realitat nacional de Catalunya.
Així hem d'entendre que la catalanització de la ciutat ha funcionat.
Certament. Una mostra d'això són aquestes noies magrebines que han rebut els Premis Columna gràcies a la qualitat dels llibres que han escrit en llengua catalana.
Parlem del creixement econòmic que ha viscut Vic. Què va fer vostè durant la seva gestió per tal de garantir aquest creixement?
Jo he cregut sempre en la idea de la "comarca-ciutat". La ciutat ha de pensar en el seu entorn, en la comarca. Sempre he cregut que havíem de créixer ordenadament, coherentment. Els punts bàsics d'aquest creixement són: primer, la creació de sòl industrial i una bona planificació dels polígons industrials. És d'aquí que neix tot el parc industrial que rodeja la ciutat pel nord. Segon, la idea de "Vic, ciutat de serveis" per tal d'augmentar l'efecte crida per a les empreses. Tercer la idea de "Vic, ciutat de comerç" més que no pas ciutat de centres comercials. Si us hi fixeu, a Vic no hi ha grans superfícies comercials, i això no és fruit de la casualitat, sinó d'una idea molt clara d'enfortiment del comerç local. Ara que aquest ja és fort, ja podem començar a pensar en centres comercials, senzillament perquè ara ens fan falta. Ara s'està fent un Decathlon i es faran altres superfícies amb l'objectiu d'atreure gent de la comarca, però també de fora de la comarca. Vic té atracció supracomarcal.
Amb tot això Vic guanya pes específic en el país?
Amb tota humilitat li he de dir que Vic sempre ha tingut un pes específic propi. En qualsevol cas, jo sóc dels qui creu amb un Vic capital de la Vegueria de l'Alt Ter.
Així creu que Vic té més a veure amb comarques del nord, com Ripollès, Cerdanya i Garrotxa que no amb comarques com Bages i Vallès Occidental? Culturalment o econòmicament parlant?
Això de ben segur. En tots els aspectes. Penseu que ja Pau Vila, en dissenyar les vegueries, va mirar on la gent anava al mercat. I, a Vic, venien del nord. Ara continua passant una cosa semblant, però també compten factors com on va la gent a treballar o a quina universitat van els joves.
Parlem de la figura de l'alcalde en la vida institucional catalana. A l'hora de dialogar amb la Diputació o amb la Generalitat, què pesa més, el partit al qual es pertany o la població a la qual es representa?
Vic té prestigi, i com alcalde de Vic et respecten. Pel que fa a la Diputació de Barcelona haig de dir en primer lloc, que jo no hi anava a fer política, sinó a buscar-hi diners. I que a més, al llarg dels setze anys que vaig ser-hi, sempre em van tractar molt bé. Hi vaig fer molts amics, encara que fossin d'altres partits i dominessin la institució. Pel que fa a la Generalitat, els primers anys, havent-hi el Govern que hi havia, no teníem massa problemes. Tampoc amb el tripartit: gairebé tots venien de la Diputació i ja ens coneixíem. En el meu cas, doncs, van pesar més les relacions personals, tot i que és veritat que la política local no està massa respectada en aquest país.
Parlant en un pla més general, hi ha un debat obert sobre el distanciament entre els electors i els partits polítics. Quina és la seva opinió?
A aquest país hem tingut un problema i és que els polítics s'han hagut de fer molt ràpidament. En un país de democràcia normal, els polítics comencen fent política com a regidors, llavors com alcaldes, llavors arriben a poders comarcals i acaben sent presidents o ministres. Aquí això no ha passat. Sobretot perquè els primers polítics van haver d'arribar molt de pressa al poder. Llavors tenim polítics amb manca de formació i de contacte amb la gent...
No creu que a més, el fet que les llistes siguin tancades ha contribuït en aquest distanciament?
Certament, les llistes tancades implica que et donin la feina des de dalt. Jo crec en les llistes obertes. Però això representaria la pèrdua de poder dels partits. En qualsevol cas, el problema real és que els partits no formen prou bé els seus polítics i els qui pensen massa per lliure no se'ls deixa fer.
Què diria a algú que vol entrar en política?
A mi m'han vinguts molts joves fent-me aquesta pregunta. Jo sempre els dic: primer de tot, no siguis professional! I sobretot, tingues una actitud coherent i defensa la teva credibilitat. La credibilitat en un polític ho és tot. Jo podia dir a algú que s'esperés tres anys per alguna cosa i ell s'esperava. Perquè al cap de tres anys sabia que ho tindria. I com a últim consell, li diria que no crec en les joventuts dels partits.
I per què no creu en les joventuts dels partits?
Perquè s'acostumen al poder des del primer moment. Perquè se'ls ensenya més a moure's a l'entorn dels aparells dels partits, que no pas a pensar per ells mateixos.
Quina valoració fa del to vital del país?
És evident que, per moltes circumstàncies, no passem per un dels millors moments. Jo crec que hi ha problemes de fons i problemes potser més conjunturals. Crec que hi ha problemes imputables a l'anomenada classe política, però també altres problemes massa estesos al conjunt de la nostra societat. La pèrdua de determinats valors i virtuts molt pròpies dels catalans, com per exemple el ser gent treballadora, és una qüestió que no ens fa cap bé com a país. A mi em dol molt veure com cada vegada hi ha més joves que només aspiren a ser funcionaris per acomodar-se i renuncien a batallar per un projecte propi. Em preocupa veure tantes cues davant les administracions de loteria. Estem perdent la cultura de l'esforç que és la que fa grans els pobles. Part del fracàs de l'escola ve per això. Ve perquè els pares sovint es desvinculen de l'escola, més que no pas per culpa dels mestres. I al capdavall, en tots els àmbits de la vida només s'estima allò que costa esforç. Per tant, si no eduquem en la cultura de l'esforç, farem molt mal servei a les persones i al país. I al costat d'això, tenim uns polítics de vegades més preocupats pel poder que pel servei. Tenim una classe política que, amb notables excepcions, sembla més preocupada pel bé propi que pel bé comú. I aquestes actituds acaben traspuant i generant desencís. I si a tot plegat hi afegim el procés de debat de l'Estatut, d'aquest Estatut que els uns no es creuen, els altres el veuen petit i els altres massa generós, el resultat és un desencís generalitzat. I tot plegat té molt a veure amb les actituds. Les actituds dels pares, dels mestres, dels polítics, dels joves... Respecte al tema concret de l'Estatut, personalment crec que uns i altres hem arribat a un punt de massa extremismes nacionals. I això complica i dificulta la negociació. Personalment, jo crec en allò que ja deia Coll Alentorn: una confederació lliurement pactada entre els pobles de la Península Ibèrica. Malgrat tot, jo he de dir que com a cristià, sóc optimista. De fet sempre ho he estat, sobretot perquè quan un és alcalde no es pot permetre ser pessimista.
Així doncs, després de tants anys de dedicació, després d'èxits i fracassos, quin regust li ha quedat? Tornaria a passar per això?
Home, sí, i tant! Jo tenia una idea molt clara de la política. Res d'un millor estatus social. Sinó simplement voluntat de servei social. Per això no n'he sortit desencisat. Jo entenc la política com un testimoni...
...com un testimoni?
Jo sóc cristià. I com a cristià tinc uns valors que crec que s'han de transmetre a les noves generacions. Déu és creador, però ens ofereix de participar en la Creació, i el món evoluciona. I jo puc i tinc la obligació moral de participar d'una forma activa en aquesta evolució. Amb voluntat de servei i a partir d'idees i actituds cristianes. Això és ser democratacristià, que és el que jo sóc.
Ja han tocat les onze. Pleguem, tanquem el local i ens acomiadem a peu de carrer. L'alcalde Codina enfila cap a casa. No li deuen quedar gaires hores de son: la primera fornada bé haurà d'estar llesta pels compradors matiners del dissabte.