Entrevista a Gabriel Ferraté
Entrevistem Gabriel Ferraté al seu despatx de l’Institut Cerdà. Ens rep de forma cordial i ens dóna tota mena de facilitats. Després de comentar alguns assumptes d’actualitat encetem els temes de l’entrevista. Donat que el consell de redacció de la revista darrerament discuteix sovint sobre matèries relacionades amb l’ensenyament, proposem començar el diàleg amb aquest tema.
Des de fora del món de l’ensenyament es detecta un cert malestar, que arriba de diferents costats i per diferents motius. Quina en pot ser la causa?
L’ensenyament i la formació són uns dels àmbits més importants en la societat actual i han de rebre molta atenció per part del sector públic i de la ciutadania. Són conceptes fonamentals per a la cultura, per a l’estructura econòmica i social, per al desenvolupament; la formació és una eina bàsica. Ara bé, són temes sobre els quals s’ha de regular molt o poc? El que s’ha de fer és afavorir-los i estimular-los! Hi ha països amb molta regulació i altres amb molt poca. Jo sóc més aviat partidari d’una regulació mínima perquè el món canvia molt ràpidament i les lleis i els decrets es fan pensant més en allò que no es vol que es faci que no pas en allò que es podria fer amb imaginació i creativitat. A vegades comento –i ja sé que això potser no s’hauria de dir– que la millor llei és la que no existeix... Recordo com, fa bastants anys, en un Consejo de Rectores, estàvem debatent “l’enèsim” projecte de Llei d’Universitats. El ministre presidia... i jo, en un cert moment i dins d’una intervenció, dic que Estats Units és un gran país. El ministre m’interromp i em pregunta per què. Jo li responc: “doncs perquè no tenen ministre d’Universitats”. De fet, gairebé totes les millors universitats, aquelles de les quals es parla constantment arreu del món, són americanes. Berkeley, Harvard, MIT, etc. I no hi ha cap llei que digui com han de ser! A la gent, el seu sentit comú, el consens general, ja li diu quines són i com han de ser les bones universitats. Per tant, i encara que és arriscat generalitzar, sóc favorable a la mínima regulació possible per tal d’afavorir la creativitat i la responsabilitat. L’experiència em diu que, quan es regula des de la por, el que es fa és prohibir en lloc d’estimular la recerca de noves solucions als nous problemes i reptes que la nostra canviant societat genera.
Pel que fa al malestar, de sempre he observat que tant els estudiants de secundària com els d’universitat sempre es fan els descontents. Passi el que passi. Potser això forma part de la nostra cultura acadèmica, i sota aquest comportament s’hi amaga el convenciment que en certs moments cal estar en contra del “sistema”, sigui quin sigui. I això, en el fons, potser és positiu, perquè cal una certa rebel·lia per canviar les coses i millorar-les. Per exemple, és evident que si comparem el percentatge de les aportacions públiques als sistemes docents d’Espanya o de Catalunya respecte als d’Europa, estem gairebé a la cua, la qual cosa també sembla normal que pugui afavorir la protesta. Val a dir, però, que no estic d’acord amb la protesta permanent i generalitzada com a mètode per a millorar les coses.
En tot cas, aquesta universitat regulada des de la por i potser desorientada, com és valorada i quin paper juga en la nostra societat?
Sóc una mica crític amb el context que envolta el món universitari. És evident que la nostra societat no valora prou el món de la formació i la cultura i, per tant, el món universitari. La meva experiència em diu que a la immensa majoria dels polítics solament els preocupa allò que preocupa els seus electors. I, si detecten que el votant no està realment motivat per la qüestió de la cultura, de la recerca, etc., llavors no ho consideren una qüestió veritablement prioritària, tot i que aquests temes puguin explícitament figurar en llurs programes electorals.
En canvi, en el món de la família, el fet que els fills accedeixin a la universitat, que tinguin una carrera universitària, sí que té una gran importància, té un prestigi...
D’acord. Però no sé si aquesta actitud ve per una apreciació del fet cultural en ell mateix, o bé des del convenciment que a partir de l’obtenció d’un títol universitari es millorarà socialment i econòmicament. No vull ser negatiu, però em temo que un percentatge molt elevat de la societat pensa en aquesta millora econòmica. I és que tenim una forma de veure les coses que dóna més importància a tenir un títol universitari que a qualsevol altre tipus de preparació o d’estudis. En canvi, en països de gran tradició social i cultural, com ara Suècia, no ho valoren pas com aquí. Allà, uns estudis de formació professional poden donar bones oportunitats de desenvolupament personal i respecte social, i això fa que no siguin tan classistes. Crec que ens cal una revolució en aquest camp.
La gent que ha estat a la universitat fa palès que de vegades el professorat no té un bon nivell, i això repercuteix en la formació que rep. Per què passa això? Per què els millors de cada especialitat no estan a la universitat? Per una qüestió econòmica o per una qüestió de prestigi? O és que ser professor universitari implica un caràcter acomodatici, i molts no estan disposats a segons quines renúncies?
Bé, jo crec que, en general, el professorat té un bon nivell –teòric, almenys–. El que passa és que la universitat funcionarial (jo era funcionari) deforma, perquè fa una valoració de l’excel·lència que és teòrica. El món extern, el de la realitat, des del punt de vista dels il·luminats interns, no té valor, està format per gent sense “nivell”, el món privat és “pecat”, voler fer diners no està ben vist i, per tant, no s’admet, en general, que vingui gent de fora –de fora del cercle– a dir-nos què s’ha de fer o com s’ha de fer. Potser això no passa tant a les universitats tècniques, però és bastant l’excepció. Participar en el món universitari des de fora, sense estar-hi totalment integrat, no està ben vist. Cal ser dels de dins. Fer oposicions, convertir-se en funcionari. A més a més, cal admetre que el món de la saviesa i el de la capacitat de gestió no necessàriament coincideixen en una mateixa persona. Una universitat és una institució molt complexa i orientar-la i alhora gestionar-la adequadament pot ser molt difícil.
Això de separar el món de la cultura del món real és típic d’aquí i de molts altres països del nostre entorn immediat. El que cal és treballar per tal d’integrar-los i connectar-los. Cal trencar aquestes barreres.
Una altra característica de la nostra societat és que el mestre no està prou valorat. Hi ha res més important que ser mestre? Que formar la joventut? Crec que els fonaments de la cultura, el sentit social, el respecte a la família, etc. s’aprenen d’infant. Saber tractar els altres, la tolerància; qui ho pot ensenyar millor que els mestres i els pares? No podem oblidar que pares i mestres estan obligats a col·laborar i a complementar-se.
Des d’aquest punt de vista el panorama és poc engrescador. Si al govern li és difícil reaccionar perquè actua reactivament, llavors el canvi de model pedagògic ha de venir des de fora, des de la societat. I, si els pares ho deixen en mans del govern, com es podrà renovar el model?
És difícil. És un procés complex. El món és un sistema retroalimentat. I la dinàmica que això comporta és complicada. Però intentem ser optimistes, crec que, malgrat tot el que he dit, globalment, millorem. Fa uns dos anys vaig fer una conferència sobre formació a Guadalajara (Mèxic) –en el marc de la fira del llibre català– i al final vaig projectar en pantalla una frase: “La joventut cada cop és més mal educada; maltracta els mestres, parla sense res- pecte, menysprea els grans, no els agrada l’esforç”. Tothom anava fent que sí amb el cap... Al final de la frase vaig destapar el nom del seu autor: Sòcrates. Tothom va quedar descol·locat, sense saber què dir, rient. El món canvia i els canvis ens fan por, però molts tòpics i costums persisteixen.
Què passa, doncs? Els professors universitaris donen la culpa als de batxillerat; els de batxillerat als de primària; els de primària als pares... La culpa és de tots! I la nostra obligació, com a formadors universitaris és –ens arribin com ens arribin els alumnes– treure’n el millor partit possible, complementant el que calgui i adaptant-nos, imaginativament i amb flexibilitat, a la nova situació. Si tenen mancances, els les hem de suplir. Hem de fer el millor producte a partir d’allò que ens arriba. Aquest és el repte i, alhora, la nostra obligació. Hem de fer bé allò que fem, cadascun des del seu lloc sense donar la culpa, com a excusa del nostre possible fracàs, als altres.
Primerament, ja està desapareixent el concepte que en un període inicial de la vida un ja està format i ho ha après pràcticament tot. En un món que canvia tan ràpidament, tothom ha de canviar i, per tant, tots hem d’aprendre contínuament, i reaprendre i, fins i tot, desaprendre. Per tant és inevitable que anem cap a la societat de la formació permanent, de la formació al llarg de la vida. Com que estructuralment i legalment la formació s’ha fet –i s’ha finançat– en l’esmentat període inicial de la nostra vida, el món polític i el món acadèmic no acaben d’entendre i d’assimilar aquesta nova situació i les seves conseqüències.
A més a més, cada ésser humà té la seva personalitat i viu en un context social, cultural, industrial i artístic, diferent, i té alhora aptituds i necessitats també diferents. Si respectem les persones, veurem que els sistemes de formació uniformes, massa reglamentats i immòbils no s’adeqüen a les seves necessitats. Per posar alguns exemples: una universitat en una zona agrícola i d’escassa població, és molt diferent d’una altra situada en una zona superpoblada i industrial; o una universitat com la Universitat de Barcelona, amb molts anys de vida i una gran tradició, no té res a veure amb una universitat jove de recent creació; no es poden administrar i regular amb un mateix criteri uniformista, perquè les seves necessitats i requeriments són molt diversos. És molt important permetre i afavorir la capacitat d’adaptació. Per últim, què s’ha d’ensenyar? S’ha d’ensenyar teoritzacions i s’ha d’entrenar també a resoldre problemes, perquè la vida és tota ella un problema. En el món saxó, per exemple, ensenyen a resoldre casos pràctics, casos reals. Més que anar el professor a l’aula a explicar teoria, es plantegen casos pràctics per a fer aflorar la creativitat dels alumnes i, des de la pràctica, anar descobrint el cos teòric que l’acompanya. Tot està interrelacionat. No podem menysprear la realitat, ja que vivim en un món real. Almenys ho crec així. En aquest sentit la UOC ha estat una experiència engrescadora que ha trencat motlles pel fet d’haver pogut començar des de zero, sense gairebé condicionants ni rèmores de cap mena. Vàrem tenir l’oportunitat d’innovar, utilitzant les noves tecnologies i nous mètodes pedagògics per tal d’adaptar-nos a un món canviant, amb tots els avantatges, i també els riscs, que això comporta.
Si admetem, o estem d’acord, en el fet que no s’estudia sols en un moment sinó al llarg de tota la vida, els empresaris en general potser no entenen que la formació contínua va a favor d’ells.
El món empresarial, per experiència, i potser, no tant per convenciment, està arribant a la conclusió que tenir gent formada és important i fonamental per tal de tirar endavant i poder competir; sobretot si es tracta d’empreses vinculades al món de la tecnologia o de la informació. Els empresaris estan descobrint que la innovació és vital. I per això hi ha cada vegada més lligam entre el món de l’empresa i les opcions de postgrau, de formació a mida, etc. que ofereix la universitat. Crec, per tant, que en aquest sentit, en general, estem progressant clarament.
Un dels factors que més han influït en aquest sentit són les tecnologies, i sembla evident que són també un dels elements que han permès prosperar en aquest camp, malgrat les recances i pors que sovint originen.
Crec que el que anomenem les “noves” tecnologies tenen un doble impacte sobre la societat i, en particular, sobre el món de la formació. En primer lloc hem d’aprendre a entendre i a adaptar-nos al nou entorn emergent. En segon lloc hem de saber utilitzar amb imaginació les noves eines per tal d’optimitzar i aprofitar el gran ventall de possibilitats que ofereixen en el camp de l’ensenyament i de l’educació. He de manifestar, però, que la societat és en general molt conservadora i tem el canvi. És un fet que deriva de la nostra realitat biològica i de la lentitud de l’evolució d’aquesta. Molt sovint, encara que ens pugui costar acceptar-ho, som conservadors amb llenguatge progressista. Això passa també a la universitat. Som capaços de fer el gran discurs per tal que no ens “toquin la cadira”, ni ens obliguin a fer coses noves o a canviar de procediments. Hem de ser conscients també que el món canvia ara molt més ràpidament que mai abans. Es diu que en temps passats els coneixements es duplicaven cada deu mil anys, més tard cada cent anys, després cada deu, i ara cada tres o quatre. La tecnologia, doncs, ha canviat moltes coses i és una eina espectacular, alhora potent i perillosa. Hi ha els qui es pregunten on ens portarà tot això. On ens durà Internet? De fet, no podem prohibir coses que són inevitables. Jo no sé si l’enginyeria genètica, per posar un exemple, és o no és ètica, però sí que puc assegurar que el seu desenvolupament és imparable. El que passa és que tot això sobta i ens costa adaptar-nos al canvi. Fins i tot hi ha qui diu que molts d’aquests descobriments s’oposen a les lleis divines.
Jo els respondria: si Déu ens ha creat, i ens ha fet capaços de desenvolupar tot això, d’arribar fins aquí, vol dir que això està bé, que estava previst en els plans de desenvolupament de la humanitat. No són més que eines al nostre servei i hem de saber-les utilitzar correctament i amb ètica. Si no és així, per què no prohibim el ganivet? Cada setmana –només cal llegir la premsa– moren al món moltes persones esquarterades? Qui és el dolent, el ganivet o la mà? La tecnologia per ella mateixa no és culpable de res; està al servei de les persones i és el nostre deure saber-la utilitzar amb responsabilitat.
Si els canvis són tan profunds, potser tindrem dificultats a assumir-los i la societat pot trontollar, o potser no destinem el temps i els esforços necessaris a la comprensió i a l’assumpció d’aquests nous coneixements i a la correcta utilització de les noves eines que en deriven? No és també un problema de voluntat?
El problema deriva essencialment de la velocitat del canvi...
Si, però fins a quin punt som senyors de la nostra voluntat? Jo entenc que la gent pugui tenir por del canvi. Hem de ser conscients que en el fons tot depèn de nosaltres i que, per tant, hem d’aprendre encara a controlar els efectes no desitjats de la utilització inadequada de les noves eines. Hi ha mestres que consideren negatiu que els alumnes entrin a Internet a buscar informació. Això en si no és negatiu. El que cal és que els mestres ensenyin a utilitzar i a filtrar la informació; a distingir, a classificar, a tenir criteri. Internet és un gran quiosc on podem trobar la revista o el llibre que necessitem o que volem!
Fa anys vaig veure a Alemanya una versió en teatre de Le Clochard de Nôtre Dame. En un passatge, el jerarca de torn està preocupadíssim pel fet que per culpa de la invenció de la impremta, la cultura s’estengui i surti de l’àmbit dels monestirs i que qualsevol persona, fins i tot un “vulgar ciutadà”, pugui tenir accés a tot allò que fins aquell moment estava ben controlat. “On anirem a parar”, afegeix, “si tothom pot tenir accés als coneixements i a la informació”.
Jo crec que Internet ajuda a fer una societat més democràtica. Tothom hi té accés, tothom hi pot dir la seva. El repte consisteix a estar preparats per saber escollir i filtrar la informació.
Bé, això ens porta al concepte del que s’anomena la “fractura digital”, o sigui la dificultat de molts sectors de la societat i de moltes zones del planeta d’accedir a les eines de comunicació informàtica.
Crec que en aquest tema hi ha una bona part encara que, potser inconscient, de demagògia. Per què està de moda parlar de la fractura digital i no parlem també de la fractura sanitària, o de la fractura d’accés a la cultura o de tantes i tantes fractures que avui en dia podem trobar? Hi ha “fractures” molt extenses i que vénen de molt lluny i gairebé ningú no en parla: la fractura econòmica, la fractura de l’alimentació, la de l’habitatge digne, etc. Però d’aquestes fractures, com he indicat, no se’n parla. I és que la fractura digital és de les més “barates”. És molt més econòmic i fàcil fer arribar la cultura digital al bell mig del Sàhara o a la selva del Brasil, que no pas fer-hi arribar menjar, ferrocarrils, carreteres o hospitals. Amb ordinadors –o centres amb ordinadors–, un satèl·lit de comunicacions i, si cal, pedalejant una dinamo per generar energia, pot quedar pràcticament solucionat el problema, si realment nosaltres ho volem.
Si hi ha voluntat política, permetre l’accés a la informació allà on es vulgui, i sigui on sigui, és molt més barat i senzill que fer-hi arribar moltes altres coses i serveis. Posats a comparar objectivament, el volum, la velocitat i la universalitat d’expansió de la digitalització no té cap altre precedent. Avui, en la nostra societat occidental, ja no hi ha pràcticament fractura digital. Tot i les diferències de renda, hi ha relativament poca discriminació quant a les possibilitats d’accés a la xarxa. I això s’estén molt ràpidament arreu del món. A la Xina, a l’Índia, a l’Àfrica, a molts llocs l’accés a la xarxa es generalitza a gran velocitat. Per tant, la fractura digital és més aviat un problema de cultura o una fixació mental d’alguns, que no pas una realitat. Hi ha problemes més importants, des de fa més temps, i més difícils i cars de solucionar, i gairebé no en parlem.
Si tothom té accés a la xarxa, es poden fer moltes “cuines” i, pregunto, serà molt difícil servir un “menú”?
Realment aquesta globalitat de participació pot complicar les coses, però pot també a la vegada ser un gran avantatge. Hi ha moltes cuines però també molts cuiners. Tothom hi pot dir la seva! És molt més difícil ara amagar la informació, i tots podem donar la nostra opinió i la nostra versió dels fets. A tall d’exemple, en el nostre entorn, és possible que el mòbil ajudés un partit a perdre les eleccions del 2004. Però el mòbil no va ser-ne el responsable directe. Sols va ser una eina. Els responsables devien ser les persones que pretenien imposar una versió dels fets. Internet és una eina que democratitza la capacitat d’intervenir. Abans la informació estava en mans d’uns quants. Ara es descontrola, sí; però només es descontrola per a unes poques persones: per a aquelles que abans la podien controlar en exclusiva.
El resum és que, avui en dia, la gent té accés a més formes de conèixer, generar i controlar la informació. Cal, per tant, formació en aquest sentit, ja que la quantitat d’informació al nostre abast pot ser tan gran que es converteixi en un problema i fins i tot arribi a desinformar. Una vegada més arribem a la necessitat d’una formació que ens permeti tenir criteri propi per accedir a la informació i utilitzar-la amb discerniment. I això ha de començar ja des de la infància. És un dels reptes fonamentals de l’escola d’avui.
Amadeu Matosas
Josep Solà