Entrevista a Francesc Vicens
Aquesta setmana passada he estat a París a una exposició fantàstica d’una etapa de Miró al Centre Pompidou, amb 300 peces de pintura i dibuix. És una exposició que comprèn des de 1917 fins a 1934. És un període curt però fonamental, perquè és quan forma el llenguatge que després considerarem propi de Miró. Al museu de Picasso hi havia una altra exposició, sobre els dibuixos de Ingres i el dibuixos de Picasso inspirats en Ingres. També vaig anar al Grand Palais, a una altra exposició amb un títol polèmic, “Portrait de l’artiste en clown” –el retrat de l’artista com a pallasso. És del Jean Clair, però l’exposició ve del Canadà. És apassionant. El paper del pallasso que rep les bufetades i rebent les bufetades fa riure la gent és d’un ridícul inaguantable, però que, segons la tesi de l’exposició, els artistes han assumit com a propi. Els artistes són un pallasso per a divertir la gent amb quartos que els compra els quadres, el pallasso de la burgesia és l’artista.
Ara ho són més els polítics.
Sí... Afortunadament jo he deixat la política dels partits perquè no m’interessa gens tot el que fan ara.
Té poques ganes de parlar de política...
No, no, al contrari. Ara bé, em sembla més interessant què passa al món que no pas què passa en aquest país. En el món hi ha grans canvis i el més interessant, és clar, són els canvis.
Tornem al món de l’art. La Fundació Miró mai no es va concebre com un museu, sinó com un Centre d’Estudis d’Art Contemporani, CEAC, un eix de vitalitat. Ara que hi ha el MACBA, la Fundació Miró segueix tenint el paper d’abans o hi ha hagut canvis?
Jo no tinc la responsabilitat de la direcció de la Fundació, des que vaig dimitir del càrrec per ser diputat. Però a mi no em sembla que, en un país com Catalunya, si hi ha dos institucions que estan interessades en mostrar l’art contemporani per estudiar-lo i per posar-lo en contacte amb el públic, sigui massa. Si persones que dirigeixen les institucions són diferents automàticament faran unes polítiques en el sentit bo de la paraula... Crec que encara n’hi hauria d’haver un altre centre.
Com defineix el concepte d’art contemporani?
El concepte d’art contemporani va néixer per donar una oposició a allò que es va anomenar art modern. Al segle XIX no es parlava d’art contemporani, sinó d’art modern. Després de 150 anys d’anomenar “art modern” a un art que ja havia canviat, es va haver d’inventar el nom d’“art contemporani”. Passa ara el mateix amb el diem d’“art post-modern”. És la necessitat de subratllar el fet del canvi. Encara que això que les coses canviïn planteja un greu problema filosòfic. Vosaltres creieu que les coses canvien?
Aquesta necessitat de canvi ha portat a què no hi hagi escoles artístiques. Sembla que calgui ser diferent de tota la resta.
És la mania de l’originalitat, de ser diferent. Si no s’és diferent, no val –una cosa detestable. L’important en l’art no és ser diferent dels altres, sinó ser més bo que els altres.
D’altra banda sembla que el món acadèmic porti un manual on s’hi ha de sortir – i tot el que no hi és, no existeix. Hi ha unes figures sagrades, com Duchamp. Però acceptar que un quadre tot blanc és art continua sent difícil.
Jo he conegut a Duchamp i fins l’he guanyat a escacs. Aleshores jo tenia 22-23 anys (ara ja fa 50 anys que no jugo) i Duchamp ja era molt vell. En aquells anys ja no va fer res interessant artísticament. Només una maleta on recollia reproduccions d’obres seves... Naturalment hi havia una intenció artística, però no va aportar res d’especial. Vaig conèixer Duchamp a través de Joan Prats, cap al 58 -59. La partida va tenir lloc a l’hotel Colón, on també s’allotjava Joan Miró –sempre per recomanació de Joan Prats. D’altra banda, pel que fa al quadre blanc estic d’acord amb tu, malgrat que, ja ho sabeu, jo aquí a Catalunya he estat un dels promotors de l’art més d’avantguarda i, com a director de la Fundació Miró, he hagut d’exigir la major reflexió sobre els fenòmens de l’art contemporani. En aquella època (la Fundació Miró va obrir les portes a l’any 75) no hi havia cap institució ni a Catalunya ni a Espanya per poder parlar seriosament i estudiar els fenòmens dels canvis en l’art. Jo em vaig trobar amb aquest instrument a les mans, fantàstic, i, és clar, no tinc mèrit, perquè ningú no tenia res més. La fundació del Centre Reina Sofia va tardar encara 5 o 6 anys. Penseu que el ministre de cultura de l’època, Pío Cabanillas, em va demanar que els creés un museu d’art contemporani a Madrid –mentre encara era el Director de la Fundació Miró!– perquè no hi havia ningú més. Figureu-vos quina Espanya més retardada i més estranya. Però, bé, a París, el Centre Pompidou va ser creat 2 anys després de la Fundació Miró. Aquestes són coses que conten. Penso que el MACBA té un rol que compleix bé: portar coses que, si no hi hagués el MACBA no sabríem que es fan en el món. Totes aquestes coses diguem-ne, per entendre’ns ràpidament, estranyes, és necessari que algú les faci conèixer.
Però la gent es va fer seva la Fundació Miró des del primer moment. En canvi, al MACBA, això li ha costat, li costa molt.
Dues observacions. La gent es va estimar la Fundació perquè, des del principi, jo vaig donar-li la imatge que representava el futur, representava una Catalunya somiada que, per culpa del franquisme, no havia pogut existir. La repressió des de tots els punts de vista –ideològic, polític, social, religiós, era tremenda en aquest país. Vaig aconseguir transmetre (gràcies a l’ús de la televisió com a mitjà de masses) que, amb la Fundació Miró, per fi teníem un mitjà per escapar-nos de la carcúndia del franquisme. La gent, sobretot la gent jove entre els 20 i els 25 anys, ho van rebre entusiasmats. L’altre element positiu va ser el propi edifici, la casa que té la Fundació, de Josep Lluís Sert. La gent, només entrar-hi, s’hi sentia feliç, transmetia una mena de possibilitat de futur que no hi havia pensat. L’ampliació de la Fundació, és curiós, però li ha tret una mica l’encant, l’ha escanyat una mica. Però si havia de créixer i Sert ja era mort, doncs s’havia de buscar algú altre.
La gent ha estat d’esquenes al MACBA. Potser perquè els artistes han pensat que el MACBA existia per fer exposicions d’ells. Tampoc és això. Són les galeries les que serveixen per exposar els artistes en els quals creuen i crear-los un mercat. No és la funció de les institucions públiques. Un museu d’art contemporani no existeix per exhibir tots els artistes joves que volen ser exhibits. Però la creació del Museu d’Art Contemporani va donar als artistes la sensació que, ara sí, podrien ser uns Picassos. A més, no va haver-hi una política clara des del principi. Els primers directors van durar menys d’un any. Ara les coses estant canviant. Des de fa un any, més o menys, hi trobo bastant de gent. Potser hi ha una taxa bastant alta d’estrangers, i això vol dir que no es té èxit sobre la societat actual, que és sobre la que s’ha d’influir, però Déu n’hi do, crec que la imatge del MACBA està canviant. Això és resultat de que Borja-Villel [l’actual director] ha decidit provocar la polèmica, mostrar les coses més diferents i noves que apareixen. El paper de la Fundació Miró no és exactament aquest, per això poden coexistir perfectament.
Com veia Miró la Fundació?
La idea de la Fundació és de Joan Prats, que va dibuixar en Miró la idea d’un Centre d’Estudis d’Art Contemporani. Amb aquest nom es va obrir la Fundació. Van ser els membres del Patronat que van fer molta pressió perquè això quedés com a subtítol, pel prestigi mundial del nom de Miró i ha quedat així. Ha acabat guanyant el nom que no era el de la inauguració. Miró va rebre la idea de Joan Prats amb un interès enorme. Miró era un home modest, sempre insistia en que l’important no era el que ell feia, sinó la influència que pugui tenir el que feia en els creadors que venien darrere. Per això, el Centre d’Estudis es va pensar com un lloc on els artistes poguessin tenir informació del que passava i debatre-ho. La idea es va anar perfilant en uns sopars setmanals que fèiem a casa d’Antoni Tàpies amb Joan Brossa, Maria Lluïsa Borràs i Joan Prats. Al final es van incorporar 20 patrons i jo vaig convertir-me en el director (inesperadament, ja que en un principi es pensava en Maria Lluïsa Borràs). Vaig ser-ne durant 7 anys.
Hi ha la imatge que li han donat els crítics d’art dolents. Segons ells, la pintura de Miró és pintura per a nens, perquè hi ha aquests colors alegres i bonics... La pintura de Miró no té res a veure amb el món de la imaginació infantil. El seu art es desenvolupa al voltant d’una lluita constant per arribar a tenir un llenguatge per explicar el que vol explicar i contra una societat que no admet l’existència d’un art d’avantguarda. És una pintura de ràbia, de revolució, d’excitació, de sexe –aquestes no són pas les característiques de l’esperit infantil. El que passa és que hi havia una contradicció entre la part profunda de Miró i el seu aspecte extern. Un artista revolucionari no es revela pel seu aspecte exterior, sinó per la influència que exerceix per la seva obra, la seva creació. Tots aquests artistes bruts i estripats acabaran d’escrivents en un banc. Miró, que mai no va acceptar cap disciplina, sempre vestia correctíssimament, mai no el vaig veure sense corbata Acceptava totes les formes convencionals com una barrera que li permetia disfrutar d’una llibertat interior completa. Hi ha una contradicció entre les dues coses. Passava el mateix amb la seva dona. Ell sempre va estar enamorat de la Pilar, que representava la burgesia mallorquina més característica. Hi ha una contradicció evident entre l’aspecte exterior d’home elegant, sempre del bracet d’aquella dona, i la força explosiva, gairebé diabòlica, que tenen les obres de Miró. Aquesta contradicció no ha estat compresa pels crítics d’art superficials que ha creat la imatge de Miró, el pintor amant dels infants. Però només cal anar a la seva obra. Mireu per exemple El Carnaval de l’arlequí, on es veu l’artista, pallasso de la societat, que ha de passar el carnaval tancat en una habitació acompanyat només d’una ballarina mecànica. Arrel d’aquest quadre, un cop li vaig fer una pregunta terrible –si mai s’havia ajudat amb al·lucinògens. Em va respondre: “Sí, la fam. El Carnaval de l’arlequí surt de les meves al·lucinacions de la fam”. Em va deixar fotudíssim. A l’any 1925, Miró passava gana. Actualment, les coses modernes es fan per guanyar diners immediatament. No tenen aquest sentit de la creativitat ingènua. D’altra banda Miró va tenir una formació acadèmica seriosa, a Llotja. Allà el seu mestre va ser l’Urgell, a qui tenia tan respecte que sempre s’hi va referir com al Sr. Urgell.
A més de la Fundació Miró, vostè ha estat present en d’altres projectes.
Sí, jo vaig ser el comissari de les dues exposicions importants sobre la Xina que s’han fet a Barcelona. Durant aquest últim any he estat preparant l’exposició Objecte i Memòria, que s’acaba d’inaugurar al Museu Marès. Al principi havia de ser només una exposició sobre reliquiaris, però vaig aconseguir canviar el tema per donar-li una visió antropològica. El punt de partida és que la condició humana és tràgica, perquè contínuament estem oblidant tot el que hem viscut. És com si perdéssim el nostre propi passat. Així perdem la nostra identitat. La identitat d’un ésser humà està composta de la seva consciència de present, del seu projecte de futur i, essencialment, de la seva història. Si perdem consciència del que hem viscut, perdem una part, potser la més important, de la nostra identitat. L’existència humana és una lluita constant contra l’oblit. Aquesta és la idea central de l’exposició, al Museu Marès. L’exposició ocupa 70 metres quadrats, per ficar-hi 54 peces i vol mostrar com usem els objectes per lluitar contra l’oblit. M’he divertit triant una sèrie d’objectes que, primer, excitin la imaginació dels mitòmans: un vestit de gala de Grace Kelly, una guitarra signada del Bruce Springsteen, una de les dues bombes que Santiago Salvador va tirar al Liceu, el 1893, que no va esclatar perquè va caure a la faldilla d’una senyora morta per la primera bomba, les ulleres d’Azorín, una pajarita de paper feta per Unamuno, la pipa de Pau Casals, etcètera. A continuació, hi ha una sala fosca on s’hi projecta un petit audiovisual que explica la tesi de l’exposició i els objectes que es veuran a continuació. Primer, la secció de “La memòria dels avantpassats”, escenificada per una sèrie d’escultures Bembe, Kota i Fang, (cultures d’Àfrica Central) representant protectors dels ossos dels avantpassats. Després ve “La memòria del màrtirs”, tan important en el cristianisme, sobretot en el cristianisme primitiu. Ha estat molt difícil trobar lipsanoteques del segle XI i l’encolpium que es va descobrir amagat en una de les parets del monestir de Sant Pere de Rodes. A continuació la “Primera gran onada de relíquies sobre Occident”, com a resultat de les croades. Va donar lloc a una competència entre reis, senyors feudals i monestirs per tenir relíquies importants. El que va tenir la relíquia més important va ser Sant Lluís rei de França que va comprar a l’emperador bizantí la corona d’espines. 700 anys després la Revolució Francesa va expropiar tot el contingut de la Sainte Chapelle (construïda per guardar les seves reliquíes). Els reliquiaris es van fondre i les relíquies es van cremar, a la plaça de l’Ajuntament. Però un dels reliquiaris es va salvar –algú va dipositar-lo al Museu de Cluny cap al 1840– encara que no se sap perquè. Era el Reliquiari dels Sants Llucià, Maxià i Julià, del segle XIII, també a l’exposició. A la següent secció, “segona onada de relíquies sobre Occident” hi ha més reliquiaris. Per acabar, hi un espai dedicat al “Poder màgic dels caps”. Hi ha un crani de San Torcuato conservat a l’església de Celanova, a Galícia; i al costat, un dels caps tallats per les tribus de caçadors de caps de Nova Guinea. El crani tallat està adornat amb plomes i amb mol·luscs dels Mars dels Tròpics, molt impressionants. És igual que el de San Torcuato. Per acabar, els cranis de dues de les onze mil verges que, segons la llegenda, van ser martiritzades amb Santa Úrsula -una al·lusió directa a la mort.
Actualment també s’està celebrant el Fòrum. Quina n’és la seva opinió?
Em sembla el Fòrum de la Samba. Durant aquest últim viatge a París, no he trobat cap menció del Fòrum en cap diari francès. El Fòrum va nèixer de la idea de demanar la capitalitat europea per al 2004, per seguir amb l’èxit del 92. Però estava reservada més o menys, fins al 2030. Llavors es va decidir convertir Barcelona en la capital de la discussió cultural. Es tractava de buscar un pretext per a recuperar un territori degradat i es va inventar un fòrum universal de les cultures. No té cap mena de tradició i de moment només s’ha aconseguit interessar a una ciutat africana i una altra de Mèxic. Un cop celebrat, hi haurà qui farà molts diners construint pisos. Mentrestant es va discutint de manera rídicula. Els problemes de la humanitat... Són coses massa serioses com per a que en parlin uns quants intel·lectuals plantats en un gran sala com braus en una plaça de toros. Al capdavall no han fet res més que un parc temàtic.
Li resulta decebedor aquest cap de carrer del progressisme?
Els intel·lectuals amb consciència crítica han desaparegut. Vivim en una època que fa molta pena tot el que es diu, jo no trobo res que sigui útil per comprendre el que està passant. Potser és que tot canvia i tot queda igual al mateix temps. De fet, m’interessen més els filòsofs presocràtics que no pas Plató o Aristòtil. Des del punt de vista de la originalitat de pensament, els que són interessants són Heràclit –la base del seu pensament és “tot canvia”–, i Parmènides –“res no canvia”. Ells són el fonament del pensament d’Occident, encara estem en això. D’una banda, tot està canviant. Els fenòmens nous que estan apareixent ens sorprenen perquè no els entenem. Però d’altra banda, el que és essencial no canvia. Així tenim que Parmènides i Heràclit analitzaven la realitat molt millor que no pas aquests intel·lectuals del Fòrum.
Dels canvis que veu, quins destacaria?
Veure que les coses canvien és una cosa, però dir quines són les coses importants que estan canviant n’és una altra. Demana una reflexió a la qual no m’he dedicat més que com un espectador, com vosaltres. En realitat tot està en una etapa de gran contradicció i de gran agressivitat. Hi ha enfrontament entre pobles pel seu origen ètnic, per la seva religió: a Iugoslàvia s’ha hagut de separar els ortodoxos dels musulmans. L’home és extremadament agressiu, és la bèstia més agressiva i més assassina que existeix. El llibre de Huntington, L’enfrontament entre civilitzacions, diu una cosa evident: les civilitzacions estan en una època de xoc com mai. O és que potser les Torres Bessones van volar soles? En canvi, la ideologia del Fòrum és la ideologia políticament correcta. En realitat és molt difícil de profetitzar sobre el futur. La desaparició de l’URSS, país que he conegut bé, va ser una cosa fantàstica: un mes abans, els ordinadors més potents del Departament d’Estat, gestionats pels millors tècnics en relacions internacionals, no van ser capaços de preveure el fet. Què podria passar el mes que ve? No es pot excloure ni la desaparició d’Estats d’Units. En el meu últim viatge a aquest país vaig comprar un llibre, The Nine Nations of North America, on els Estats Units i el Canadà apareixien dividits en nou nacions diferents, deduïdes de les seves bases socials i econòmiques. D’altra banda, una vegada vaig a estar Washington un 4 de juliol, la festa nacional dels EEUU. Uns amics em van convidar a anar al picnic del Mall de Washington. L’esdeveniment en qüestió va reunir mig milió de persones, dinant amb música clàssica de fons. El 70% de la població de Washington és negra. Doncs bé, no hi vaig veure ni un sol negre. La diada nacional del 4 de juliol no és la dels negres. Com pot ser que no hi hagi cap periodista que ho expliqui, cap intel·lectual que ho analitzi?
Deixem la pregunta a l’aire perquè ja hem esgotat tota una cinta de 90 minuts i bona part de la cara A d’una altra de 60. Quedem per a la revisió del text i ens acomiadem.
Exposicions, llibres i quadres esmentats:
- “Joan Miró. 1917-1934. La naissance du monde”. Centre Pompidou, Place Georges Pompidou, 75004 Paris. Informació: tel. 0033 (0) 1 44 78 12 33; web: http://www.cnac-gp.fr. Entrades a 7 €. Fins al 29 de juny de 2004.
- “Picasso – Ingres”. Musée National Picasso Paris, Hôtel Salé, 5 rue de Thorigny, 75003 Paris. Informació: tel. 0033 (0) 1 42 71 25 21; web: http://www.musee-picasso.fr. Entrades a 6, 70 €. Fins al 21 de juny de 2004.
- “La Grande Parade. Portrait de l’artiste en clown”. Galeries Nationales du Grand Palais, 3, avenue du Général Eisenhower, 75008 Paris. Informació: tel. 0033 (0) 1 44 13 17 30; web: http://www.rmn.fr/galeriesnationalesdugrandpalais. Entrades a 10 €. Fins al 31 de maig de 2004.
- “Objecte i memòria”. Museu Frederic Marès, Plaça de St. Iu, 5-6, 08002 Barcelona. Informació: tel. 93 310 58 00; web: http://www.museumares.bcn.cat. Entrades a 3 €. Fins al 28 de setembre de 2004.
- SAMUEL P. HUNTINGTON: The Clash of Civilizations and the Remaking of a World Order, Simon & Schuster, Nova York, 1998.
- JOEL GARREAU I JOHN GARREAU: The Nine Nations of North America, Avon Books, Nova York, 1981.
- L’obra de Joan Miró El Carnaval de l’Arlequí (1924-25, oli sobre tela, 66,04 x 90,48 cm) es conserva a l’Albright-Knox Art Gallery de Buffalo, NY, Estats Units. Informació: tel. 001 716 882 8700; web: http://www.albrightknox.org.
Jordi Barnadas
Jordi de Nadal