Entrevista a Francesc Cabana
Advocat, nascut a Barcelona l’any 1934, va treballar a la Borsa fins a ingressar, el 1959, a Banca Catalana, on va arribar a ser vicepresident executiu. Consultor financer del Banc Mundial per als països del Tercer Món (1984-1992), és autor de destacats llibres sobre economia i història econòmiques catalanes, entre els quals hi ha La banca a Catalunya (1965), Les multinacionals a Catalunya (1984), Banca Catalana. Diari personal(1988), Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la Revolució Industrial a Catalunya (4 vols. 1991-1993), La burgesia catalana. Una aproximació històrica (1996), els dos volums inicials –d’un total de quatre– de Caixes i bancs de Catalunya (1996-1997), Episodis de la burgesia catalana (1988), i darrerament: 37 anys de Franquisme a Catalunya. Una visió econòmica (2000). Col·labora habitualment a l’Avui i entre d’altres distincions, es troba en possessió de la Creu de Sant Jordi (1988).
Quins són, al seu parer, els moments més importants dels últims 150 anys a Catalunya en relació a l’actuació de la burgesia i el que vostè anomena classe empresarial? Quines són també les implicacions polítiques d’aquests grups?
D’entrada cal dir que burgesia és un concepte més ampli que el de classe empresarial, però a mi el que m’interessa és l’empresari. M’interessen els que penquen, els que treballen. La senyora vídua que té una renda pertany a la burgesia, però aquesta m’interessa poc, socialment.
La classe empresarial catalana al segle XIX fa la revolució industrial. Em trec el barret davant d’ella, de forma col·lectiva, perquè Catalunya és l’únic país al sud d’Europa que la fa. Demostren tenir una gran capacitat de treball, idees, visió, industrialitzen el país, el transformen. Aquesta classe empresarial, que defensava els seus interessos amb les dents en front de Madrid, en el context d’un estat tan o més centralitzat com l’actual, no tenia, pròpiament, una posició política fins que en Francesc Cambó aconsegueix atreure-la cap a la seva Lliga Regionalista. A finals del segle XIX i a principis del XX, la quasi totalitat d’aquesta classe empresarial catalana s’integra en el catalanisme polític d’en Cambó per a defensar els seus interessos de classe. Un dels defectes greus que va tenir la Lliga Catalanista és que va perdre el sentit social i aquesta classe empresarial es va identificar molt amb un conservadorisme social que es va enfrontar a finals i a primers de segle amb l’anarquisme.
Només amb l’anarquisme?
En aquella època els altres sindicats tenien una força molt petita; els socialistes, concretament. Com a conseqüència d’aquest enfrontament social, es comprova com a primers del segle XX aquesta classe empresarial es va castellanitzant per una raó senzilla: perquè s’apropen al poder. El poder és Madrid, la guàrdia civil, la policia, el Governador Civil, i aquests parlen castellà. S’apropen al poder polític demanant ajut per a les seves fàbriques, els seus interessos, i això les castellanitza força. Això suposa, també, un apropament a la monarquia, i apropar-se a la monarquia de sempre ha suposat una altra castellanització. A tall d’exemple, el 1917 trobem aquella obra famosa d’en Santiago Rusiñol, Gente Bien, una obra de teatre d’aquelles que pinta claríssimament aquests personatges, l’empresari català que ha fet molts diners i a qui el rei dóna un títol nobiliari. Els títols nobiliaris que va donar el rei a tota la classe empresarial d’aquella època són títols concedits perquè aquesta família ha tingut el rei a sopar o a dormir a casa seva: els Lacambra, els Godó...
I què s’aconsegueix amb això?
Durant tot el segle XIX i primers del segle XX és l’única vegada en tota la història que aquesta classe empresarial catalana aconsegueix tenir un poder polític a Madrid. I ho aconsegueix a través d’una sèrie de sistemes: mitjans de comunicació, diaris i revistes; lobby a Madrid. Els empresaris tenen polítics pagats perquè defensin els seus interessos, polítics que són gent de categoria, diputats a les Corts; aleshores el tema de partits estava una mica difuminat, després entrarà la Lliga amb més força. No controlen l’estat ni de lluny però és evident que tota la política econòmica del segle XIX i fins pràcticament l’any 23, està molt condicionada per la força i per la prioritat dels empresaris catalans. No imposen els seus criteris però sí que no es fa mai res en contra d’ells.
Què representa l’any 23?
El 23 vol dir l’inici de la primera dictadura, la de Primo de Rivera, i aquí aquesta classe empresarial es comença a difuminar perquè és una dictadura. La classe empresarial dóna suport, al començament, a aquesta dictadura, començant pels homes de la Lliga. Ja estaven farts de la situació. Era una situació insostenible, representada, per aquella novel·la Quan mataven pels carrers, una mica el que està passant al País Basc ara. Es produïa un enfrontament físic entre unes patronals i uns empresaris amb uns sindicats revolucionaris, bàsicament la CNT. Això crea una situació d’aquelles impossibles; la gent s’amaga, els maten, i finalment l’empresari se’n va a demanar per favor al Capità General de Catalunya que era Primo de Rivera, que allò no podia seguir, i que si no ho solucionaven els militars ho fes ell. Al final ho faran els militars amb un cop d’estat. Aquest cop d’estat, però, serà percebut com una solució provisional. Els empresaris pensaven, l’any 23, que el general Primo de Rivera donaria un cop d’estat, posaria la pau al carrer i després tornarien a la vida parlamentària normal. Però en això es van equivocar plenament, i se’n penediran. En Primo de Rivera es mantindrà al poder fins l’any 30. Arriba la República, i aquesta República no agrada a la burgesia catalana. És una república d’esquerres moderada en la qual es produeixen una sèrie de fets molt contradictoris. Alguns s’hi adapten, però la majoria d’empresaris ja estava massa a la dreta, començant per la mateixa Lliga Catalana de Francesc Cambó.
Després arriben la guerra civil i el franquisme...
A partir del 1939 el relleu de la burgesia catalana és mínim. Fa un paper molt trist, a diferència de la burgesia basca. La burgesia basca en general s’integra amb el franquisme de forma voluntària i en treu partit. Aquí volen i dolen, és a dir, són franquistes però la veritat és que no se’n manifesten massa de fet, no accepten càrrecs, més aviat els defugen, parlen castellà però... repeteixen una situació que de fet es perllongarà fins ara. El català, aquesta classe empresarial catalana, és vista com a catalana a Madrid i des d’aquí és vista com una classe empresarial amb un sentiment nacional mínim. El franquisme serà un desastre des d’aquest punt de vista, si més no la primera part. Durant la segona part comencen a canviar una mica les coses. Hi ha més llibertat econòmica i aquesta classe empresarial comença una clara renovació. Tota aquella classe empresarial tradicional, que estava sobretot vinculada al sector tèxtil, va desapareixent, perquè el tèxtil no va bé i va sent substituïda per una altra classe empresarial que prové de famílies noves, catalanes o no catalanes, que es van integrant i que comencen un avançament positiu dintre del que és l’economia catalana.
Tot això fins a la democràcia...
Arriba la democràcia, i com sempre amb aquestes coses tenim molt mala sort i la democràcia ens arriba en un moment de desconjuntura econòmica pèssima, que durarà fins el 84. A partir del 84 aquesta classe empresarial catalana comença a funcionar molt bé. En bona part una classe social nova, s’ha renovat. Aquesta burgesia catalana, que de fet és l’actual, té un sentit empresarial clar, és poc ambiciosa, si la comparem amb el que és la burgesia basca i el que és la burgesia madrilenya, però està ben formada i té ganes de créixer però amb unes limitacions que li dóna l’empresa familiar dintre de la qual viu.
Té consciència nacional aquesta burgesia catalana?
Té una consciència nacional catalana mínima, amb algunes excepcions... Es pot triar entre ser cap de sardina o cua de lluç, i aquesta classe empresarial catalana tria massivament ser cua de lluç, cua d’un estat espanyol. Una cua no fa mai res de bo: sempre serà una cua. La possibilitat de ser cap de sardina, de posar-se al costat d’una comunitat catalana, nacional, amb identificació, no la tenen, amb algunes mínimes excepcions. I així estem.
Hom té una mica la sensació, tot i que vostè ha comentat que al voltant d’en Cambó semblava que hi havia una intenció, que d’alguna manera la burgesia va renunciar a una determinada voluntat política a canvi que li resolguessin els seus problemes socials i els protegissin; que es deixen hipotecar políticament a canvi d’aquesta protecció.
Totalment. Històricament sí. Històricament la defensa dels seus interessos és bàsica. Però repeteixo: en Cambó, el que va aconseguir és que lliguessin els seus interessos personals amb el d’un catalanisme polític. Els va convèncer que les seves empreses anirien millor si aquestes empreses s’integraven a un projecte polític català. No espanyol, català.
I què va passar amb això?
Això va anar molt bé, i va funcionar però no va durar gaire, perquè el poder polític de Catalunya era mínim i aviat es van adonar, aquests empresaris, que a l’hora de la veritat havien d’anar a buscar la guàrdia civil o el capità general. És aleshores quan s’ensorra aquest projecte cambonià. De poder polític, Catalunya no en té. Aleshores no teníem ni l’autonomia actual, i aquesta gent ha d’anar a buscar el suport de les forces d’ordre a Madrid...
És clar. Però necessites poder polític amb base econòmica. Perquè si pots fer-ho tot, però només en teoria, perquè no tens ni un duro, ja pots plegar. A més a més, aquest poder econòmic ha estat limitat per la pròpia empresa. Sempre es comenta que l’empresa familiar és la base de l’economia catalana, i és veritat, i té moltes virtuts aquesta empresa catalana; ara, també té defectes. Té defectes i a més a més no n’hi ha cap, d’aquestes empreses, que tingui l’ambició suficient per tirar endavant.
Per què?
Poso un exemple. Fa quatre o cinc anys va arribar a Madrid un personatge cubà que havia lluitat al Vietnam amb els americans i va crear una empresa que es deia Telepizza. La va crear de cara a portar-la a borsa. No tenia ni un duro però va crear una empresa que es deia Telepizza que va anar a borsa al cap de dos anys i que actualment està dins l’Ibex35. Ell s’ho ha polit i se n’ha anat a les Bahames a lluitar contra en Fidel Castro a la seva manera. Aquí és absolutament a la inversa. Allà comencen volent crear una empresa que abocaran a borsa i que compten, no amb els diners propis sinó amb els diners que aportarà el mercat, que vol dir, entre d’altres, estalviadors catalans. Aquí les empreses són familiars, no tenen ganes de sortir d’aquests ambients familiars, van recollint diners dels amics i de la família i, quan no en troben més s’aturen.
Quines són les conseqüències de tot això?
Aturen l’expansió i, en definitiva, fan una feina molt positiva però absolutament limitada. Resultat, Catalunya no té grans empreses, que és un dels dèficits de l’economia catalana. No té grans empreses per culpa d’aquesta burgesia catalana i per culpa del centralisme de l’estat, perquè l’estat ha decapitat tots els grans projectes que hi ha hagut en aquest sentit. Madrid ha absorbit no tant sols el poder polític sinó que ha absorbit el poder econòmic, especialment en els últims anys, durant la democràcia.
Quin paper juguen les caixes en la construcció d’aquest país?
Molt gran sobretot “la gran”, com és lògic, amb tots els seus defectes. Però el paper és fonamental. L’Ibex35, i ara parlo de memòria, però són les trenta-cinc grans societats que hi ha a nivell d’estat. D’aquestes trenta-cinc n’hi ha quatre, em sembla, que estan domiciliades a Barcelona. Això ja vol dir que les coses no van, perquè que n’hi hagi quatre no és el percentatge que es correspon. D’aquestes quatre, una, Gas Natural, que és la successora de Catalana de Gas, però forma part del Grup Repsol, empresa pública, privatitzada, a Madrid. Amb un percentatge important de “La Caixa”. Sort n’hi ha. De fet, el domicili social es manté aquí i les juntes d’accionistes es fan en català gràcies al fet que el president és català. Una altra, la Societat d’Aigües de Barcelona, té una participació important de la Lyonaise des Eaux, i de La Caixa. Ja ens tornem a trobar a La Caixa. Una altra, ACESA, Autopistes Catalanes. és bàsicament de La Caixa.
Tan important és “La Caixa”?
Si La Caixa no controla aquestes empreses ens quedem sense grans societats a Barcelona i a Catalunya. Per tant, La Caixa és important, això és clar. Per altra part és l’única que respecten a Madrid. Jo m’he trobat molt sovint, quan parlo amb els periodistes econòmics, que l’únic que els interessa de Catalunya és La Caixa. De la resta, se’n foten. Però dit així, eh? Claríssimament. No respecten res. Tot l’altre és res, la xocolata del lloro. La Caixa, això sí que es té en compte.
I juga aquí, però, La Caixa?
Home, ho podria fer millor, però Déu n’hi do el que fa...
Les caixes tenen una certa responsabilitat de reconduir l’estalvi d’un país del lloc on l’han tret?
Sí, el que passa és que en aquest moment un dels problemes que hi ha és que la caixa gran comença a tenir pràcticament tants dipòsits a Catalunya com fora de Catalunya, i això crearà problemes. Això no estava previst. Em fa molta por que algun dia no s’hi vulguin ficar, perquè és un poder realment efectiu. Pensem, de totes maneres, que a Catalunya hi ha deu caixes, i que aquestes altres caixes tenen una importància comarcal enorme. Això no sé si ho valoreu prou els barcelonins. Aneu a Vic, tothom té compte corrent a la Caixa de Manlleu, tothom. Aneu al Maresme, i tothom el té a la Laietana. Aneu a Manresa..., al Penedès, a Terrassa, a Sabadell. Les caixes d’estalvis són fonamentals de cara al futur de l’economia catalana. Si desapareixen les caixes aquí ens quedem sense bous ni esquelles.
Què representa el pas de la pesseta a l’euro, tant per les empreses com per l’economia?
Sempre he estat molt favorable a l’euro. Jo tinc molts anys, i recordo quan la pesseta era una merda, entén-me. Tenir l’euro és com tenir marcs alemanys. Encara no fa deu anys, el marc alemany era la referència. I des d’aquest punt de vista ens dóna una estabilitat que no havíem tingut mai; i les coses van bé gràcies a aquesta estabilitat. Ja veurem ara amb la nova conjuntura econòmica, però des del 93 o 94 que vam passar l’última crisi fins ara, les coses han anat molt bé. Fins ara, veurem com va després de l’Afganistan i el bioterrorisme i tot això...
Què en pensa d’aquest conflicte?
És una lluita dels bojos que tenen unes idees religioses d’embogits, i una civilització occidental que potser no els ha entès del tot bé, però que té la raó, bàsicament. Jo no sóc dels que m’entusiasmen veient bombardejos sobre l’Afganistan, però la veritat és que el que no es pot fer és simplement anar a manifestacions pacifistes.
Hi ha negoci, però, i permeti’m que ho expressi d’aquesta manera, després de l’ “alliberament” de l’Afganistan? Molta gent parla de les grans reserves energètiques del centre d’Àsia, que podrien tenir una molt bona sortida a través del territori afganès.
Hi ha una situació geopolítica que és desastrosa i és que el centre vital és el Mig Orient, pel que fa al problema del petroli: Kuwait, els Emirats, Aràbia Saudita, Iran, Iraq... tenen les tres quartes parts de les reserves de petroli. Una de les possibilitats que pot provocar això és un major acord entre els Estats Units i Rússia, i això vol dir l’explotació dels jaciments dels Urals, de Sibèria i de l’Uzbequistan, etc. Tot això seria positiu perquè trauria pressió sobre el que representa en aquest moment el Golf Pèrsic, que és un polvorí. Maten un milió de persones a Rwanda i no passa res. En maten deu mil al Golf i esclata un conflicte a nivell mundial. Ja ho veurem.
Està liderant el país, actualment, la burgesia?
Abans hi havia més líders que ara. Ara n’hi ha pocs, de líders econòmics. Hi ha institucions: una patronal, tipus Foment del Treball, una Cambra de Comerç, Indústria i Navegació, un Cercle d’Economia. Totes elles exemples d’institucions que tenen la seva importància Ara bé, qui era el president del Cercle d’Economia fins fa quatre dies? En Josep Piqué. En Josep Piqué era un home que tenia molta autoritat en el Cercle d’Economia. Pel que fa al Foment del Treball Nacional, en Joan Rossell és un home molt jove. Té aquest avantatge, però és clar, ningú no el coneixia fins que no el van fer president del Foment. A la Cambra de Comerç l’Antoni Negre. Un home a qui el que agrada és fer maniobres i que tampoc no té una personalitat econòmica especial i destacable. Falten líders perquè en bona part les grans empreses catalanes tenen molt poc interès en posar-se davant d’aquestes institucions.
Haurien de jugar un paper més important, aquestes institucions?
Bé, si tinguessin més ambició si, però prefereixen ser cua de lluç. És el que deia abans, tenen una vocació per ser cua de lluç. És clar. Posar-se al davant vol dir sentir-se formant part d’una comunitat catalana. Dins d’aquesta comunitat catalana hi ha unes classes socials, hi ha un govern, hi ha uns empresaris, hi ha uns sindicats, etcètera. Tenen més sentit nacional en Coscubiela i l’Àlvarez, de l’UGT i de Comissions Obreres que no pas en Joan Rossell i l’Antoni Negre. Si depenem d’ells malament. Parlo de sentit polític, econòmicament és una altra cosa.
Hi ha diferències entre la burgesia de professionals (metges, advocats..) i la burgesia industrial, en la concepció del país? Hi ha contribuït d’una manera diferent?
Quan parlem de classe empresarial parlem de gent que té un capital al darrera, però és clar, en Vilarassau, que és l’home que té més poder econòmic de Catalunya, no té capital darrera, ell personalment. Les caixes no són dels seus presidents ni dels seus directors generals. Es dóna, per tant, aquesta figura especial que és simptomàtica i que per altra part existeix a tot arreu, del “general manager”, una persona que no té un capital a darrera però que en canvi arrossega uns recursos o que té possibilitats de decisió sobre uns recursos importants: caixes, grans empreses, etcètera. Hi ha un país que conec força bé perquè hi tinc filla, néts, i un gendre, que és Finlàndia. Finlàndia és un país més petit que Catalunya. Però Finlàndia té una gran empresa que és Nokia. Nokia és una empresa nacional per Finlàndia, al voltant de Nokia, no tan sols hi ha una ocupació, sinó que hi ha una tecnologia. Aquí aquesta tecnologia no la tenim, no existeix. La gran empresa el que vol dir moltes vegades és laboratoris d’investigació, centres d’investigació. Aquí no en tenim des d’aquest punt de vista. Finlàndia està creant un nivell de tècnics únic al món. Evidentment aquesta empresa aglutina i a més justifica un país. La gent sap que Nokia és una empresa de Finlàndia, que és un país que té cinc milions d’habitants, i hi fa un fred que pela. Catalunya n’hauria de tenir dos d’aquest tipus d’empreses, per anar bé. I aquestes dues no s’han pogut fer perquè han estat decapitades i perquè la burgesia d’aquí no ha tingut prou empenta per tirar-les endavant.
Quines podien ser?
Home, podien ser les que són, el que passa que controlades des d’aquí. Gas Natural, que ja ho era de catalana. Una Societat d’Aigües de Barcelona, que ja n’era. Unes Autopistes que ho han estat sempre, més o menys, de catalanes. Un Carburs Metàl·lics, que era catalana i s’ho va quedar el Banesto i s’ho van polir. Aquestes eren les que venien dels anys 20 i dels anys 30... una Cross, que es va ensorrar i que ara és Ercross, i de la qual va ser president en Piqué. Això ho van decapitar. Totes les grans empreses espanyoles, o procedeixen de l’empresa pública, i per tant a Catalunya res, o estan vinculades a bancs. Totes menys una, que és El Corte Inglés. Que és la única excepció que hi ha aquí, i al món, gairebé. Qui són els grans triomfadors, a Espanya? Els que han aconseguit privatitzar les empreses i posar-s’hi al davant. En un moment determinat varen ser els socialistes i ara són els del PP i després el BBVA, que són els grans triomfadors perquè estaven al costat dels socialistes quan manaven i ara estan al costat del PP, i han sabut agrupar. Aquí per què no han triomfat? Perquè de bancs no n’hi ha hagut. La Caixa, que és el que s’assembla més a un banc, però que no ho és i per tant tampoc no té tanta llibertat com poden tenir els bancs bascos, que no són nacionalistes, però que paguen, eh? Perquè quan em diuen que ETA atempta contra tothom menys contra el BBV, com ho expliqueu això? Que paga. El que passa és que ningú no s’atreveix a dir-ho, però paguen, és clar. De tant en tant els cremen un caixer, però res. Algú que es deu equivocar i no ho sap. No els han fet mai res.
Això vol dir que aquí no és que no s’hagi sabut fer, sinó que no han permès que es fes.
No han permès que es fes i també hi ha hagut feblesa en el camp del bancs, algun ha desaparegut per feblesa de la burgesia catalana. Una burgesia que a l’època del franquisme estava molt tocada, van adoptar una actitud de no m’empipeu, no m’emboliqueu, deixeu-me fer, aniré a veure en Franco sempre que convingui, el Governador Civil sempre que convingui. Sense cap mena d’ambició, ni tan sols embolicant-se amb el govern. Avui dia les grans fortunes d’Espanya són les que es van fer durant el franquisme.
Hauríem hagut de ser franquistes aquí?
Sempre dic que la millor solució és ser nét d’un avi poca vergonya, perquè aquest es dedica a guanyar diners. Els March, per exemple. L’avi va ser un lladre de camí ral. Però una cosa va ser l’avi, l’altra cosa sóc jo. Ara, els diners me’ls quedo, eh? Els diners són meus. Una cosa és el meu pare, que el meu pare era franquista, però jo no, eh? Jo, demòcrata i tot el que vulgueu. A última hora, és clar que hagués estat millor que hi juguéssim. Evidentment és difícil dir-ho des d’un punt de vista moral, però des d’un punt de vista econòmic, claríssim. Però tampoc van jugar.
Aquí quina transició s’ha fet? Només anant als tòpics: el dèficit fiscal, un AVE Sevilla Madrid quan una sortida europea seria l’òptima, primer s’ha de fer la connexió Madrid Barcelona, no fos cas que Barcelona tingués alguns anys d’avantatge, un transvasament de l’Ebre fet per decret... Es continua amb la mateixa línia del règim anterior?
Espanya és un país molt centralista. Això ho destaca el Cercle d’Economia, d’altres ja fa molts anys que ho diem. L’altre dia vaig dedicar un article a en Laureà Figuerola, un català que ha passat a la història com el dissenyador o “inventor” de la pesseta, que ara ens deixa. Deia: en Figuerola és un dels economistes més importants del segle XIX a Espanya, per què? Perquè se’n va anar a Madrid. Si no arriba a anar-hi, hauria estat un advocat, un economista d’un cert nivell, s’hauria guanyat la vida... ara, res més, eh?
Cal anar sempre a Madrid?
La gent que té ambició, i que no té altra cosa que ambició, se’n va a Madrid, perquè les possibilitats són allà. Aquí, quines possibilitats hi ha de ser ministre? Molt llunyanes. En Piqué, bé. És clar, si realment vols fer carrera, i pujar fins dalt de tot, doncs endavant. Ara, què els passa a molts catalans? Això no ho sabem fer; des del President de la Generalitat, que mai no voldria ser President del Govern espanyol, perquè no li diu res, fins a molts catedràtics, que quan tenen la càtedra de Barcelona no volen anar a la de Madrid, cosa que els de Madrid no entenen. Però, el catedràtic d’aquí, a l’hora de buscar finançament, sap que si fos catedràtic de Madrid tindria un finançamentgenerós a la seva disposició, i en canvi aquí ha de pidolar vint mil duros, perquè ni la Generalitat ni ningú no té quatre calers. En canvi a Madrid, lliguen els gossos amb llonganisses. El centralisme és molt acusat, molt.
Aquest poder polític, aquesta autonomia que tenim aquí, ja no només no és capaç de tirar el país endavant, sinó ni tan sols és suficient per satisfer l’ambició...
No, és clar, no. El país s’ha dedicat a fer crítiques de la política econòmica del PP i de la Generalitat. Però la Generalitat està molt endeutada perquè no té altre remei que endeutar-se. Si t’exigeixen que facis unes coses t’has d’endeutar, i quan t’endeutes no pots fer altres coses que voldries fer.
Perquè la balança fiscal actual...
És un desastre. Ara s’ha millorat una mica amb el nou sistema de finançament, però continua essent molt per sota. Aquí hi ha un problema que és polític: el dret a disposar dels teus propis diners. S’han de donar diners a Andalusia, posem pel cas, molt bé, però que sigui jo qui els els dóna. Aquest és un dret, que hem de tenir i que no tenim. Se’n van a Madrid i a Madrid ho distribueixen. Això és un estat centralista. A Alemanya en disposen els Länder, i no tenen pas una actitud ni separatista ni independentista. Disposen ells dels seus diners, i els donen per solidaritat a d’altres, fins a unes limitacions.
Què en pensa del tema de l’aeroport?
És una vergonya. Hi ha aspectes que encara es mantenen absolutament com a l’època d’en Franco. Pel que fa als aeroports la Generalitat encara no hi té res a fer, i es continuen concentrant les inversions a Barajas. Tots els vols intercontinentals són a Barajas. Això és centralisme pur. Per anar a Europa pots sortir de Barcelona, per anar a un altre continent has d’anar a Madrid. No és cap problema de mercat, és un problema de decisió política.
Raimon Terrades
Manel Canals