Entrevista a Ferran Guillén
Ferran Guillen i Preckler. Escolapi. Nascut a Barcelona l’any 1941. Ha estat destinat als quatre continents. Col·laborà durant la seva curta estada a Barcelona, la dècada dels 80 amb el Grup d’Estudis Nacionalistes, i participà com a professor en diversos Cursos d’Estiu. D’aquella època són els dos llibres editats per Barcelonesa d’Edicions, "Per una metafísica de la gratitud" dins el llibre "Els Fonaments", i "Obediència i llibertat", així com d’altres articles publicats a la revista Relleu.
En Ferran Guillen i Preckler és un escolapi nascut a Barcelona l’any 1941 i alumne de l’Escola Pia de Diputació, escolta amb el P. Octavi Fullat i sacerdot des del 1965. Després dels estudis a Moià, Iratche (Navarra) i Roma, vaig passar uns anys com a professor dels joves escolapis a Logronyo i Salamanca. Però des del 1975 vaig començar una bonica aventura internacional com a escolapi: Mèxic, Senegal, Camerun i ara Filipines. Només he viscut 4 anys a Barcelona, quan els meus pares eren molt grans, fins que van morir l’any 1984. Durant aquest període i a través d’en Pau López, del COU Jaume Bofill, vaig entrar en contacte amb el GEN, els joves i els “savis”, amb l’increïble bon humor cristià de Mn. Ballarín. N’estic molt agraït. En Jordi Sales em va animar sempre molt i els germans Galí em van estimular. En aquests anys barcelonins vaig ser professor de Religió i Filosofia –BUP i COU– a diferents col·legis escolapis. En una de les sessions vaig conèixer en Sugranyes de Franc, que em va connectar amb l’Institut J. Maritain de Roma. Encara tinc relació amb ells.
Al llarg de tots aquests anys fora de Catalunya quines han estat les teves tasques?
El meu treball per aquests mons –Amèrica, Àfrica i Àsia– ha estat sempre el mateix: viure en cases de formació escolàpies, acompanyant les joves vocacions de les nostres noves fundacions missioneres, i fer classes de Filosofia i sobretot de Teologia en els centres dels respectius llocs. N’estic molt content. He tingut d’anar canviant de llengües: castellà a Mèxic, francès al Senegal i al Camerun, i ara anglès a les Filipines. A tot arreu hi havia a més les llengües locals –wolof a Dakar, ewondo a Yaoundé, tagalog a Manila–, que he après de manera molt superficial.
De tota manera, a tot arreu he procurat entrar en la cultura del lloc a través dels contactes, l’observació i la literatura.
Els que vàrem tenir la sort de conèixer-te i seguir les teves classes dins dels Cursos d’Estiu, llegir alguns dels teus llibres, vàrem saber de la teva estada a Mèxic, al Senegal i al Camerun. Malauradament sabem poc de la teva aventura asiàtica. Explica una mica aquesta darrera experiència, si us plau.
Vaig arribar a Manila a l’octubre del 2005 i la gran batalla és encara l’anglès, que aquí és la llengua oficial, dels negocis i dels estudis. La gent parla moltes altres llengües malaies, anteriors a la presència espanyola, i l’“oficial” és el tagal, la llengua de Manila i voltants. El cebuano és també molt important. Moltes paraules castellanes han quedat incorporades a les diverses llengües i especialment el “chabacano” de Zamboanga és molt semblant a l’espanyol. A casa el grup d’estudiants és nombrós. Normalment més de vint, i no solament filipins, també vietnamites, indonesis i ara fins i tot xinesos. Es tracta d’una vertadera implantació de l’Escola Pia a l’Est Asiàtic. La primera fundació, va ser el Japó, sense vocacions fins ara. També a l’Índia hi ha noves fundacions escolàpies que he pogut visitar recentment.
Manila té molts centres de formació religiosa i no falten vocacions del país i d’arreu de la regió. És quelcom molt diferent de l’Europa actual, malgrat la influència americana.
Què hi fas concretament a Manila?
Faig classes a la Loyola School of Theology que és una secció de l’Ateneo de Manila, prestigiosa universitat dels jesuïtes. També ensenyo a la Maryhill School of Theology, que és una escola de missioners belgues, al Centre de diferents Congregacions, portat pels franciscans, i a una original iniciativa dels claretians, l’Institut per la Vida Consagrada a l’Asia (ICLA), amb moltíssims religiosos i religioses de tot Àsia. Les meves classes són: Trinitat, Història de l’Església i Espiritualitat. Tot això vol estudi, correccions del sempre deficient angles i adaptació a altres estils d’ensenyar i de fer. Encara que el període és curt, estic molt content d’aquest última etapa asiàtica, que és una promesa cristiana d’Evangeli, enmig de dificultats i alegries.
On vius?
Concretament a New Manila, que es un barri de classe mitjana, fruit de l’expansió de la ciutat després de la Guerra Mundial. Personalment em crec encara “novici” a l’Àsia, aquest immens continent, i sobretot l’Extrem Orient. Visc a la Calasanz Formation House que és lloc on es formen els escolapis de l’Àsia. Un cop han professat els vots religiosos. Quan vaig arribar a Manila vaig tenir la impressió de proximitat amb Mèxic, on havia residit els anys 70. Les illes van ser espanyoles des de 1565 fins a 1898. És mes les relacions amb la cort es feien per Mèxic. El famós “galeón” sortia de Cadis, arribava a Veracruz, passava les mercaderies fins a Acapulco a peu i des d’allí arribaven a Manila. Això es va acabar a principis del XIX. Cal recordar que els Estats Units van colonitzar les illes des de 1898, amb resistència local, i que sols des de 1946 és una República independent.
Els filipins són avui una curiosa barreja amb arrels malaies, influències espanyoles molt notables sobretot en la religió, aspectes americans, com l’anglès de llengua oficial, i una gran immigració xinesa ancestral i moderna. Les Filipines són doncs una plataforma de gran universalitat i el pont natural entre Orient i Occident.
Des del punt de vista cultural cal dir que llengües vives són les nadiues –el tagal en primer lloc, però també el cebuano i moltes altres. Gran gentilesa de caràcter. Un rostre sempre somrient. Un nivell cultural més aviat baix i confús, encara que hi ha moltes escoles i universitats, a l’estil americà. Un catolicisme arrelat, ple de reminiscències espanyoles: processons, imatges, novenes, escapularis, Misses segons les devocions, santuaris...Tot però inculturat, amb un toc original inconfusible. No falten esglésies protestants clàssiques i altres d’origen filipí, com Aglipayan Church (Iglesia Filipina Independiente) i la Iglesia de Cristo.
I la política?
La política és molt embolicada. Més que partits hi ha famílies i persones. Llibertat de premsa, però assassinats polítics. Govern poc eficaç i molt manipulat. Gran influència americana –escola militar– i tensions molt notables amb els grups islàmics del Sud –Abu Sayaf– i amb la guerrilla comunista –New People Army.
Alimentació a base d’arròs, verdures, peix i carn. Fruites tropicals. Clima molt plujós que dóna un paisatge d’una verdor magnífica. Pels Escolapis, les Filipines són terra de benedicció. En uns 15 anys tenim ja dotze sacerdots nadius i seminaris plens. De fet, les famílies són nombroses i les vocacions no falten, encara que comencen a disminuir. Com a professor de teologia i història de l’Església estic content, fent esforços amb l’anglès i intentant entrar en l’ànima i la llengua. Els alumnes són internacionals. Jo ensenyo a la Loyola School of Theology (Jesuites) i a la Maryhill School of Theology (Immaculat Cor de Maria, Congregació belga).
Acabo amb dades senzilles: uns 300.000 quilòmetres quadrats i més de 80 milions d’habitants. Quantitat d’emigrants pertot arreu, nacions àrabs incloses.
Sabem que has passat algunes temporades al Japó...
Les dues visites al Japó m’han deixat molt impressionat. No puc amagar una gran admiració. Vaig passar un mes a Tokyo entre el 2005 i el 2006. Cap d’any, amb quantitat de festes sintoistes i budistes. Amb fred a l’europea i amb la consciència creixent d’estar en contacte amb una gran cultura. Al Japó tot és gairebé perfecte: la tècnica, l’art, els costums, la societat, la vida. Hi ha però un orgull japonès i una tenacitat arreladíssims. Molts suïcidis. Poques conversions a la fe cristiana. Tenen una certa admiració per Europa, sobretot per Alemanya. Suporten els Estats Units, però les ferides de la guerra són encara vives. Tothom parla i escriu la mateixa llengua, que és refinadíssima i molt antiga. Els Escolapis Bascs arribaren els anys 50 i no han tingut cap vocació nadiua. Ara, els filipins comencen a ajudar la High School de Yokaichi i l’apostolat de les dues parròquies. No puc dir ni una paraula de la política, però la societat sembla molt ben organitzada: un gran país de classe mitjana, molt desenvolupat.
També has estat a l’Índia...
L’Índia és tota una altra cosa. He fet una visita a Bangalore, i em vaig interessar per l’hinduisme, i una altra visita més llarga a Kerala, Bangalore de nou i Goa, el conegut enclavament portuguès, buscant dades del cristianisme a la Índia. Pobres i rics. Desenvolupament i misèria. Religiositat abundant i cridanera. En el Sud –Kochin, Ernakulam– un cristianisme arrelat amb dues branques, la siro-malabar i la llatina. Goa mereix ser visitada. Hi ha el sepulcre de Sant Francesc Xavier a la basílica dels jesuïtes –Bom Jesús– i quantitat de monuments de la presència portuguesa, que es van acabar solament el 1961. Anglès? Només en les classes cultes. Moltíssimes llengües. Caràcter viu i apassionat. Estan molt més a prop d’Europa –indoeuropeus– que els asiàtics d’origen mongol. És el segon país del món en població, depassant els mil milions d’habitants. Menjar picant. Els estrangers em sembla que són respectats. Però hi ha també un orgull d’antiquíssima cultura i tradicions. No he visitat els lloc més cèlebre, con el Taj Mahal, o Calcuta.. Els escolapis de nou han crescut ràpidament en poc temps. Arribats el 1994, tenen ja uns deu sacerdots, cases de formació, escoles i un bonic esdevenidor.
A partir del meu coneixement de la realitat de Filipines crec que es pot afirmar que existeix una “teologia filipina”, que s’està construint a poc a poc a partir del Vaticà II. Podríem dir que el seu horitzó és la tendència cap a la “comunió”, fonamentada en les relacions interpersonals i familiars, que obre camins fecunds per a aplicacions trinitàries, cristològiques i eclesiològiques. Hi hauria també una visió integral de la salvació, de tipus “inclusiu”, de cara a aquesta comunió, que pren una dimensió còsmica. El desafiament es trobaria a superar les possibles pràctiques supersticioses i les confusions provocades per les sectes, així com una certa debilitat conceptual i una falta de formació cristiana bàsica. Potser es podria parlar d’una teologia de l’alliberament, pròxima a la llatinoamericana, però inculturada en el medi asiàtic, de pacífica recerca d’harmonia i coherència, que li dóna una indubtable originalitat.
En la complexa herència cultural filipina –asiàtica, espanyola, i nord-americana– i en l’incontestable arrelament catòlic del país, no hi haurà potser una vocació teològica i especialment missionera de cara a aquest continent asiàtic que sembla obrir-se més i més a l’Evangeli del Crist?
Aquesta entrevista ha estat realitzada a través de preguntes i respostes mitjançant el correu electrònic. Agraïm la col·laboració del nostre benvolgut Ferran Guillén, per la paciència i dedicació que representa fer les coses d’aquesta manera. Esperem poder tenir-lo entre nosaltres al benvolgut Ferran ben aviat i així poder continuar la nostra conversa d’una forma més espontània i poder acabar de parlar amb profunditat de tots els temes esbossats.