Entrevista a Enric Puig
Enric Puig i Jofra ingressà en la Companyia de Jesús el 1970 i fou ordenat prevere el 1977. És Mestre d’Ensenyament Primari, llicenciat en Filosofia i Lletres (secció Pedagogia) i diplomat en Animació Sociocultural. Ha estat Director de l’«Escola de l’Esplai» de Barcelona (1972-1980) i ha tingut diverses responsabilitats a l’Escola Tècnica Professional del Clot com a professor, Director de Batxillerat i Director general entre el 1964 i el 2005. Secretari (1976-1979) i President (1979-1980) de la Coordinació Catalana de Colònies, Casals i Clubs d’Esplai. Director general de joventut de la Generalitat de Catalunya (1980-1989). Del 1996 al 2000 fou Secretari general i canceller de l’Arquebisbat de Barcelona. Actualment és el Secretari General de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya i rector de la Comunitat Cristiana de Sant Pere Claver del Clot (des de l’any 2000). És autor de diverses publicacions, relacionades amb el món de l’esplai, la catequesi i l’Església.
La FECC (Fundació Escola Cristiana de Catalunya) representa la majoria d’escoles amb un ideari d’inspiració cristiana. Quina feina realitza?
La Fundació Escola Cristiana de Catalunya aplega 418 escoles cristianes que acullen a les seves aules a uns 250.000 alumnes. Aquesta xifra representa el 25% de la població escolar no universitària del país. La nostre raó de ser queda recollida en la formulació de la nostra missió: «Promoure una educació de qualitat, d’acord amb els principis i valors cristians, oferint els serveis necessaris i el suport i ferm compromís amb les famílies, per a la coordinació de les escoles cristianes de Catalunya, la seva contínua actualització pastoral, pedagògica i organitzativa, a través del seu caràcter propi, de la formació dels seus professors i directius i del suport a la direcció i a la gestió dels titulars dels centres en tots els processos que es desenvolupen en les escoles».
Vau ser nomenat secretari general de la FECC fa dos anys i mig. Què destacaríeu en aquest temps?
Aquests dos anys i mig han estat un temps de gran activitat en el sector educatiu en general i en el de les escoles cristianes en particular. Distingiré, doncs, un endins i un enfora de la FECC. Enfora ha estat un temps amb molts esdeveniments a destacar: l’aprovació i implantació de la LOE, la negociació i signatura del Pacte Nacional per a l’Educació i l’inici de la seva aplicació, la incorporació de l’educació per a la Ciutadania al currículum, la presentació de les bases per a una Llei de Educació Catalana,... temes, tots, que han demanat i demanen una forta implicació. Endins, aquest temps ha estat per a mi, en el primer any, una possibilitat d’apropament al dia a dia de les escoles cristianes, a l’estructura de funcionament de la Fundació i als professionals que integren els seus diversos serveis. Apropament, també, a les entitats a les quals dóna suport: l’Associació Professional Serveis Educatius de Catalunya, que agrupa a les titularitats de les escoles cristianes concertades; l’Associació de Professors de les Escoles Cristianes de Catalunya, entitat que aplega a mestres i professors d’aquestes escoles i la Confederació Cristiana d’Associacions de Pares i Mares de Catalunya, que integra a les diverses federacions d’associacions de pares i mares de les escoles cristianes. Aquest apropament propicià un procés de reestructuració organitzativa per optimitzar recursos, evitar duplicitats, agilitzar els processos,... que implementàrem a inicis d’aquest curs. Estem fem, també, els diversos passos que ens han de portar a l’obtenció de la certificació de qualitat i en la dimensió formativa que desenvolupa la FECC s’ha recuperat l’Escola de Educadors i ha començat la seva activitat l’Escola de Pastoral.
Les escoles cristianes, en un moment que religiosament sembla poc propici, s’omplen i moltes famílies no poden portar-hi els seus fill tal i com seria el seu desig. Alguns pares s’hi apropen moguts pel desig que els seus fills rebin una educació en la que la referència a Déu Pare, a la persona de Jesús, al que deia i al que feia sigui quelcom habitual en el quotidià de l’escola; altres hi busquen instrucció i educació i confien en aquestes escoles, de les quals reconeixen la bondat del seu projecte educatiu. La presència de famílies del país o procedents d’altres cultures, o bé que professen altres religions o que no en professen cap, no ha de ser un obstacle perquè siguin acollides en una escola cristiana que està oberta a totes aquelles famílies que, coneixedores de l’opció religiosa del centre, desitgen que els seus fills s’eduquin en ell.
És habitual sentir el comentari entre professors i mestres que a l’escola se la fa responsable d’educar nois i joves en qualsevol àmbit que es vegi com a problemàtic. Entre la tasca exclusivament instructora, per una banda, i la constant addició de noves responsabilitats (educació vial, medioambiental, sexual, emocional, convivencial, etc.), on estaria el punt d’equilibri en la tasca d’una escola?
Considero que es demana als mestres i professors i a la institució escolar que assumeixin papers i ensenyaments elementals que són propis de l’àmbit familiar i que sobrecarreguen la responsabilitat de l’escola. Existeix una certa idea implícita però generalitzada de considerar a l’escola com un espai d’acollida en el qual l’alumne i indirectament la família se li ha de resoldre tot. La recerca de l’equilibri ens ha de portar a delimitar el que correspon a la família, oferint-li els recursos formatius necessaris en aquells aspectes que ho reclamin – ensenyar a cordar les sabates o a rentar-se les dents no demana una formació molt específica -, i el que correspon a l’escola.
De crisi a l’escola se’n parla en el món occidental, com a mínim des de la dècada dels 50 del segle passat. Sembla evident, però, l’existència d’un malestar generalitzat. Què en penseu?
Potser fugiré una mica d’estudi però... Penso, fa un temps, sense veure clarament l’alternativa que el tipus d’escola i no només d’escola, sinó també d’altres marcs educatius d’educació en el lleure (centres d’esplai, agrupaments escoltes,...), de marcs educatius pastorals (catequesis, moviments, associacions, grups,...) utilitzen unes metodologies, treballen uns continguts, promouen unes activitats que, global-ment, han estat una bona resposta pels infants i adolescents de l’època industrial i els han donat una bona formació. Han vertebrat, també, el teixit social. No sé, però, si han evolucionat suficientment per respondre a les realitats que la superació d’aquesta etapa i la irrupció dels mitjans de comunicació i les noves tecnologies i el context social, econòmic i cultural generat, han anat imposant.
Bona part de la vostra feina ha estat dedicada al món de l’esplai. Com resumiríeu aquest aspecte de la vostra vida?
És cert. La meva aproximació a l’educació va començar en les activitats de lleure. He estat monitor de colònies, responsable d’un centre d’esplai. Era un moment històric molt especial al nostre país. Aquestes activitats es contraposaven a la uniformitat que la dictadura volia imposar. Per a mi va ser una bona escola d’aprenentatge de tot un seguit de valors personals – morals, religiosos, socials, pedagògics,... – que han tingut molta influència en la meva vida i que en certs aspectes han estat determinants i, també, hi vaig aprendre a preocupar-me pel que és comú i ens afecta a tots.
Pot sobreviure la figura dels centres d’esplai duts per voluntaris joves i no tan joves, enfront de casals i colònies especialitzats i, en certa manera, professionalitzats?
Aquesta pregunta està contestada en part en les dues anteriors. Tot i així voldria afegir que el voluntariat i tot el que comporta i la figura del voluntari no han de desaparèixer. Potser el temps actual pugui demanar, en determinats casos, que la figura d’un professional doni suport i faciliti la tasca dels voluntaris o que determinades especialitzacions demanin professionalització. Cal mantenir, però, el voluntariat que potencia el treball en equip, el servei altruista, el compromís social, el compartir generosament la vida, la compassió (compartir el dolor de l’altre),... amb la importància que de tot això se’n deriva pels diversos àmbits en els quals el voluntari desenvoluparà la seva vida i per la societat en general. No hem d’oblidar que la força del teixit social, de la societat civil del nostre país ha recolzat i recolza en part, una part important, en l’acció del voluntariat en la seva diversitat de modalitats.
La vostra pertinença a la Companyia de Jesús, així com la vostra etapa com a secretari general de l’Arquebisbat de Barcelona, us fa una veu a escoltar sobre l’Església de casa nostra. Com veieu l’Església de Catalunya?
L’Església de Catalunya, amb les seves dificultats i les seves joies, no escapa al moment històric que estem vivint a gran part d’Europa. Es constata un allunyament intel·lectual i físic del fet religiós que genera un ambient de secularitat amb criteris en ocasions contraposats a la fe i a la moral catòlica. Aquest allunyament es manifesta en iniciatives que pretenen privatitzar la religió, la moral, la vida eclesial, reduint-la a l’àmbit d’allò que és personal i privat o, com a molt, al cercle íntim d’aquells que ho comparteixen. Es presenta un estil de vida en el que qualsevol plantejament religiós queda exclòs. No hem d’ignorar, alhora, que prestigioses veus afirmen que el nostre segle serà el segle de les religions, de la religiositat. En altres llocs del món es viu un procés de creixement i profundització de la religió que permet constatar que Déu no ha mort, com a molt sembla ocult u ocultat.
Un bon programa de treball pels cristians catalans és el document de febrer de 2007 dels bisbes de Catalunya Catalunya, Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor, en la línia del publicat fa uns anys: Les arrels cristianes de Catalunya, en el que se’ns convida a evangelitzar i a deixar-nos evangelitzar prèviament.
Cal conjuminar una actitud i una actuació alhora lliure i compromesa. Lliure amb la llibertat dels fills de Déu que neix d’un testimoni humil, senzill, respectuós, entenedor, sincer i clar. Compromesa amb tot allò que està al servei de la persona. Compromesa en la construcció d’un món de justícia, pau i desenvolupament. Fer que la nostra vida esdevingui més evangèlica i per tant més testimoni de la manera de dir i de fer de Jesús.
Fe i jovent és un binomi massa difícil de lligar?
No és fàcil però afortunadament tenim força testimonis de joves en els que s’ha aconseguit. Convé acompanyar els joves per provocar i facilitar l’experiència religiosa, el trobament amb Jesús. Descobrir la seva proximitat, la seva presència ben viva bategant en la nostra vida, en la intimitat de la pregària, en la celebració comunitària, en els sagraments, en el rostre del necessitat, del que sofreix, dels marginats, de tots aquells en els quals pateix, mor i ressuscita. Tot això amb un to que no amagui les exigències de creure; un to que les faci atractives perquè són exigències amb sentit. Un to que ajudi a descobrir la ressonància de els benaurances avui. Desvetllar la vocació cristiana del seguiment de Jesús. Conèixer-lo, estimar-lo i seguir-lo.
Acabem amb un tema d’actualitat. Quin és el capteniment de l’Escola Cristiana de Catalunya davant la propera entrada al Parlament d’una Llei d’Educació Catalana?
Celebrem que el govern de la Generalitat pretengui desplegar, mitjançant la LEC, una política educativa pròpia que pugui desenvolupar, des de l’escola pública i l’escola privada concertada, el sistema educatiu d’interès públic previst en el nou Estatut d’Autonomia. Millorar l’èxit escolar des de la igualtat d’oportunitats, buscant l’excel·lència, el reconeixement social de la funció docent, respectant els drets dels pares i l’autonomia dels centres, millorar la formació dels docents, sense oblidar l’homologació de les seves condicions laborals, creiem que mereix intentar un ampli consens.