Entrevista a Enric Nosàs
El CEC va ser fundat fa 126 anys com a resultat de la fusió de dues entitats. Quins objectius i interessos tenien?
L’Associació Catalanista d’Excursions Científiques sorgeix l’any 1876, en un moment en què els catalans comencen a recuperar la consciència de país, en plena Renaixença. Tanmateix, aquesta gent de l’Associació no feien altra cosa que seguir els corrents romàntics europeus del moment. Ara bé, el fet que es generalitzés el diumenge com a dia festiu per a tothom, i també que aparegués el ferrocarril, va permetre d’arribar molt ràpidament a molts indrets (cal tenir present que les comunicacions abans del ferrocarril eren primitives!). I això convidava molta gent a fer-hi passejades i excursions.
Al cap de poc temps de sorgir l’Associació ja es va crear el dilema entre esport i cultura. I hi va començar a haver socis que volien donar més importància a l’excursionisme que a la cultura. Perquè l’excursionisme s’entenia com un mitjà per conèixer, més que no pas com un fi en sí mateix. Cito una frase textual de mossèn Cinto Verdaguer, soci del CEC, que demostra això: “Som gent que ens guanyem la cultura amb les cames tant com amb el cervell, anant a veure els objectes d’estudi allà on es troben emplaçats i respirant la seva atmosfera.”. Però malgrat aquesta visió, l’excursionisme es va anar entenent com a finalitat en ella mateixa i, d’una escissió de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques en va sorgir l’Associació Catalana d’Excursions. Finalment, l’any 1893, i de comú acord, totes dues entitats van crear el CEC en fusionar-se (si bé nosaltres considerem que l’antiguitat de la nostra fundació ve de l’any 1876).
La gent que va crear el CEC era gent jove, de 23, 25 o 27 anys, tot i que la moda del moment fes que el jovent de l’època volgué semblar més gran (no pas com ara, que la gent gran vol semblar jove), i d’aquí els mostatxos i les vestimentes que veiem en les fotografies.
La dilatada història del CEC fa que el centre hagi viscut i patit diferents règims polí·tics: dues dictadures, una república, una guerra. Com s’han anat vivint tots aquests canvis des de dins de la institució?
Podem dir que hi ha un paral·lelisme entre la història del CEC i la història de Catalunya, per tal com la història de Catalunya és el sumatori de la història de les persones i de les entitats que la formem a cada moment. Així, el centre ha viscut i compartit les èpoques de gran esperança nacional, com ara la de Prat de la Riba o de la recuperació de l’autonomia. Puig i Cadafalch, per exemple, era membre del CEC, i el nostre centre va ser un dels promotors de les bases de Manresa. Tanmateix, l’Institut d’Estudis Catalans va ser creat a la nostra sala d’actes i Pompeu Fabra, que era soci nostre, va presentar en el CEC la seva proposta d’ortografia i de gramàtica per al català a principis del segle passat.
El CEC era format per una àmplia capa de la petita i mitjana burgesia catalana, la majoria dels quals eren menestrals evolucionats i enri.quits en tots els sentits, i aquest fet el va fer molt adaptable a les vicissituds històriques del segle passat. Així, si bé la majoria del socis simpatitzaven amb la República, també n’hi va haver que van marxar a Burgos els anys 1936 i 1937, i aquests van ser els que van impedir l’any 1939 que el CEC fos clausurat i prohibit (sort que, d’altra banda, no van tenir moltes altres entitats catalanes).
Des de sempre, però, els nostre socis han reflectit totes les tendències polítiques a Catalunya, llevat de les més explícitament antinacionalistes catalanes. Així, tot i que a partir de 1939 el castellà és la llengua dels butlletins i de les circulars, a la primera oportunitat (mitjans-finals dels anys cinquanta) el CEC passa a fer servir el català de manera exclusiva en totes les seves comunicacions escrites. Per tant, doncs, podem dir que la capacitat d’adaptació dels socis del CEC a cada moment ha permès a l’entitat d’anar.se adaptant als nous temps.
És correcte dir que el CEC ha jugat un paper de suplència en diferents moments de la seva història?
El CEC es va articular des dels seus inicis en seccions, cadascuna de les quals estava dotada d’una gran versatilitat i autonomia. Així, a principis de segle a la secció d’arquitectura Domènech i Montaner hi feia classes, en uns moments en què només una petita part del jovent tenia accés a la universitat. D’aquesta manera, el CEC va ajudar a difondre el coneixement i a crear interès pel coneixement, com deia, en uns moments en que només les elits accedien a la universitat. Tanmateix, en la dictadura franquista el CEC feia classes de llengua catalana, funció que amb la recuperació de l’autonomia i la normalització del català a l’ensenyament el centre va deixar d’exercir. De fet, i en la mesura en què Catalunya no ha tingut un Estat al darrera en els darrers segles, tot el que ha anat passant entre generacions ho han transmès entitats com ara la nostra, per tal com no hi havia institucions estatals que ho fessin. En aquest sentit, explico una anècdota que vaig sentir una vegada a la pedagoga Marta Mata: si es fa dibuixar un ramat de bens a nens catalans i castellans, els primers no hi dibuixen un pastor mentre que els segons sí que l’hi dibuixen. I aquesta manca de referència de qui dirigeix el grup és molt pròpia dels catalans, resultat entre altres coses de no haver tingut un Estat al darrera (amb les seves autoritats, etc.), com deia abans.
En normalitzar-se la vida política a Catalunya, tal com deia, el CEC ha passat a ser més un centre d’excursionisme que no pas abans, on molta altra gent hi venia per altres motius (com és el cas abans esmentat de les classes de català, per exemple). Així, el CEC ha notat, com tantes altres entitats, una certa desmobilització amb el pas dels anys, en haver-se desarticulat a la societat civil catalana el que jo anomenava “el cos de resistència”. De fet, havia de ser així, de la mateixa manera que amb la legalització dels partits polítics es va trencar la unitat d’acció que havien mantingut al voltant de l’Assemblea de Catalunya en els darrers anys del franquisme.
Els diners són un problema i una limitació, o bé acaben sempre sortint?
La situació ideal és que les quotes dels socis cobreixin el cost de funcionament de l’entitat. D’aquesta manera, l’entitat té la capacitat de supervivència molt més assegurada, i de fet aquesta ha estat històricament el fonament de la gran capacitat de resistència de la societat civil a Catalunya en les èpoques més dures d’opressió cultural i nacional. Hi ha qui sosté avui que les Administracions també han de vetllar pel sosteniment econòmic de les entitats i associacions, però a mi no m’acaba d’agradar que la dependència de les subvencions sigui molt alta. De fet, una entitat té més capacitat de resistència i de sobreviure si és capaç d’organitzar-se i de finançar-se al marge de les subvencions públiques. Perquè la vinculació que s’estableix entre el receptor i el donant, de vegades crea una situació de debilitat, per part del receptor. I la consciència de societat civil, de grup, de dir plantem-nos, i allà on haguem de dir que no, sigui qui sigui qui mani, diguem no, potser l’hem perdut. I això s’ha de recuperar.
I, és clar, s’han aprimat una mica les…
Força, s’han aprimat. Hi ha una queixa que la societat civil… Un exemple, el Fòrum 2004. No hi ha hagut cap plantada de la societat civil per demanar explicacions sobre què és exactament aquest fòrum. Està engegat, hi ha inversions importantíssimes, el Govern central hi ha posat la grapa pactant condicions que nosaltres desconeixem, etcètera. El que està clar és que aquest fòrum no es pot explicar, només, pel desenvolupament urbanístic que en resultarà. Jo no dic que això no sigui bo. Ara, si la societat civil cultural no es preocupa d’alguna cosa més, malament. Vull dir que si l’administració no s’explica, som nosaltres els qui li ho hem de reclamar. I crec que en aquest cas hi ha una certa abdicació de la societat civil en relació amb els interessos generals. I en aquests moments, la presència en els mitjans de les dife.rents entitats que conformen aquesta societat (el CEC, l’Orfeó Català, l’Ateneu Barcelonès, els grans clubs esportius, etcètera) és inexistent. I això és culpa nostra. Cal reconèixer que si ens moguéssim una mica, el que representem hauria de ser tingut en compte.
Potser les administracions…
Si a les administracions no els interessa la nostra participació, malament per elles. Si és que realment els interessa i som nosaltres els que hem fallat, malament per nosaltres. Per tant, meitat i meitat. I aquí, qui hi surt perdent és Catalunya.
Potser després de 40 anys de dictadura hi ha hagut un cert relaxament, en el sentit que ara ja està, hem aguantat, i potser no som prou conscients que ara ens enfrontem a moments tant difícils com els que hem passat, més subreptíciament, potser.
És que hem de comptar amb què el concepte d’España no s’ha modificat. El concepte d’España des de Castella no s’ha modificat. És a dir, la radical diferència des de Felip V, fins i tot des d’abans del 1714, en la concepció de l’hegemonia castellana en relació amb el conjunt de les espanyes no ha canviat. I el que va ser el 1714, una pifiada dels catalans, aprofitada des de Cas.tella per anul·lar-nos institucionalment s’ha anat reproduint sempre que hi ha hagut alguna oportunitat. Primo de Rivera va poder, i en Franco no cal ni dir-ho. Però ara ho està fent el PP. A la mínima, a la que deixem espais buits, al moment que les iniciatives d’aquí no funcionen en la direcció correcta, ells si que punxen, i en saben molt, i nosaltres hem d’estar contínuament a la defensiva. Crec que hauríem de passar a tenir un paper més actiu un determinades coses.
Si li sembla, podríem parlar del CEC actual: organització, seccions, número de socis, el perfil d’aquests… Una visió general, vaja.
Bé, de manera molt resumida. El centre manté els dos components cultural i esportiu i per tant nosaltres tenim unes seccions culturals i unes seccions esportives. Pel que fa a les activitats, en tenim per a veterans, per a joves, etcètera, fet que fa que tinguem una població, en quant a socis, molt equilibrada. En aquest sentit, potser anem mancats de la franja del mig, entre els 30 i els 50 anys. I, vist això, precisament ara ens estem plantejant quins serveis i quines activitats podem oferir a aquesta franja de població. Per altra banda, el CEC és una entitat molt dinàmica, amb un promig de 70 activitats mensuals.
Perquè, els serveis quins són exactament, refugis…
Doncs tot el servei que dóna el nostre patrimoni històric, que és l’arxiu fotogràfic, la biblioteca, la cartoteca, l’arxiu de La Masia, o sigui, l'accessibilitat a tota aquesta base de documentació de l’entitat que és molt important. I la seva conservació. Ara estem digitalitzant tot l’arxiu fotogràfic, i amb Enciclopèdia Catalana estem tancant un acord per aconseguir que a través d’internet es pugui accedir a aquest arxiu fotogràfic, que conté material únic. Hi ha altres serveis, però, com ara són les assegurances, el viatges, les subscripcions a revistes, la publicació de la nostra revista Muntanya, el manteniment d’una pàgina web… Tenim també sis refugis i dos xalets de muntanya, amb tot el que això comporta de despeses de manteniment i d’esforç organitzador. Podríem dir, per tant, que som una empresa de serveis, molt variats entre ells, i amb unes exigències de gestió ben diferenciades. Hi ha un aspecte, però, que és molt important per a nosaltres, el de la formació. Tenir joves vol dir formar-los, a part d’assumir les responsabilitats legals, que impliquen tenir uns monitors preparats, validats i titulats. En aquest sentit nosaltres tenim una de les poques escoles de muntanya que hi ha a Catalunya, i estem fent feina però encara hem d’avançar molt. També és molt important el tema de la seguretat. Formació i seguretat van lligats. No només es tracta de tenir nanos. Procurem tenir nens, que són el futur de la nostra entitat, però a més els hem de donar la formació adequada, amb la corresponent presència de monitors preparats que això comporta. El CEC no és un centre de lleure. Les seves activitats van més enllà.
I per als adults?
La formació dels adults en les tècniques de muntanya és també una altra de les nostres tasques. Es tracta, a més, d’anar creant el que seria una escola de muntanya de veritat, que a Catalunya ens fa falta. I això també apunta cap a les professions reglades, i és que hi ha nois i noies que es volen dedicar professionalment a la muntanya.
Quina és la funció bàsica del president?
La funció bàsica del president és ser responsable. La legislació espanyola fa recaure la responsabilitat d’aquest tipus d’associacions, culturals, esportives, sobre el president. Després, té una clara funció de representació. A nivell de funcionament, es crea un equip al voltant del president que es reparteix la feina.
I com està organitzat el Centre.
Estem organitzats, des de l’origen de l’entitat, en seccions. Cada secció té la seva pròpia junta directiva i organitza les seves pròpies activitats i genera les seves pròpies iniciatives. Per tant, el que tenim és un president i una junta directiva. La junta té uns membres nats i uns membres electes. Els nats, segons l’estatut, són els presidents de les diferents seccions.
Com són les relaciona amb les altres entitats?
Bé, bones, són fluïdes. Per altra banda, hi ha la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, que té una doble funció: una de baix cap a dalt, que és la que ha de ser, i una altra de dalt cap a baix, que és la simplificació que l’administració ha trobat per entendre’s amb els clubs sense tenir massa feina, i aquesta és una crítica que li fem, perquè aquest funcionament crea tensions.
I amb l’administració?
En el cas del CEC i de qualsevol club gran, jo diria que amb l’administració hi tenim un diàleg, hi ha sintonia. El que passa és que, en el cas de l’excursionisme, com que és la Secretaria General de l’Esport la que canalitza els recursos del Departament de Cultura en la matèria, i aquesta Secretaria té com a directriu, sobretot, la potenciació dels esports de competició i, dintre d’aquests, els que donen prestigi al país, doncs l’excursionisme no té la força que hauria de tenir. Accedir, per tant, a l’atenció, no només econòmica, de la Conselleria de Cultura, a través de la Secretaria, ens és difícil. Perquè és en el món cultural i no estrictament esportiu on hauríem de tenir més presència. I costa. O sigui: costa que Cultura tingui present que hi ha un patrimoni històric, cultural, molt important dins del món excursionista, i en el cas del CEC molt especialment, que cal tenir en compte. I, de vegades, ens trobem amb greuges comparatius de molt gruix quan veiem que Cultura té prioritats que no entenem o que no són les que haurien de ser. Prioritats que d’alguna manera obeeixen a una manera d’entendre com ha d’avançar el país, i que són, en tot cas, discutibles.
Perquè, què aporta el CEC, a part dels serveis als socis, a la societat en general?
Aquí, el que comentava abans. Hi ha dues maneres d’entendre una entitat com aquesta. Que treballi bé el dia a dia en la seva feina, i això és una aportació de l’entitat als socis. I la petita irradiació que pugui tenir com a entitat reconeguda. Però hi ha una altra funció: com a membre de la societat civil s’ha de posicionar davant de l’Administració. I crec que no tenim consciència, o si la tenim no sabem com fer-nos-ho, per pesar més en les grans decisions que es prenen en al país. Crec que aquest paper no l’estem fent bé. No només el CEC, sinó el conjunt d’entitats, gairebé totes centenàries, que configuren aquesta franja de consciència, de poble, de cultura i de país i que, se’ns faria cas si féssim les coses ben fetes.
Que vol dir això, que han perdut vitalitat, o potser orientació?
Hem perdut consciència que tenim una força. I que aquesta força l’hem d’utilitzar. Per tant hem perdut sentit de la responsabilitat fins a cert punt, perquè si fóssim responsables del que hem heretat, la nostra actuació davant de determinades coses (ja he comentat el cas del Fòrum) fóra molt més contundent, i no n’és. I això ho dic i me n’acuso. És duríssim: estem renunciant a una responsabilitat històrica, que és la d’estar presents en les grans decisions que afecten Catalunya. I ho hem de fer. Jo diria que hi ha una certa presa de consciència d’això, però una cosa és que en prenguem consciència i l’altre que fem coses. Potser ens hem de començar a mobilitzar de veritat.
Vostè és empresari. Parli’m de l’empresariat català. Continua essent tant actiu i emprenedor com tradicionalment se l’ha vist? Té consciència de pertànyer a una societat determinada?
La consciència… a veure. La ruptura de la cadena familiar a les empreses, que és evident, ha deixat una mica penjada la concepció de grup empresarial unit per uns noms que dirigien. I amb una manera d'entendre el país, també, de fer. Però tampoc no ens enganyem: la vessant empresarial catalana i la seva puixança a partir del XIX van sortir de les ganes de fer diners, de tenir beneficis. Però fer diners tenint un nom et limita. No ho pots fer tot. Ara, des del moment en què delegues, qui ve a suplir-te per dirigir, buscant uns objectius, s'oblida d'altres coses que, si tu no les hi recordes, no tindrà en compte. També està clar que tirar endavant una empresa de vegades no lliga amb la consecució de determinats ideals. I aquesta dicotomia s’està plantejant a nivell pràctic. Per tant jo diria que el món empresarial català, amb la ruptura de les cadenes familiars ha perdut el pes que tenia dins de la cultura, dins de… Això s’ha anat perdent. Hi ha famílies molt respectables, encara, però són minoria. Per altra banda, crec que el món empresarial català està en un atzucac produït per la presència d'una potència emergent, financera i política, que és Madrid. Això és evident de deu anys ençà. N’han sabut i en saben, mal que ens pesi. I la pela és la pela, i el món empresarial català té dubtes metafísics molt forts, en aquests moments. I a més davant d’unes eleccions… Però vull ser optimista, i en sóc, en el sentit que no ens vendrem per un plat de llenties.
Doncs tota una manera d’entendre Catalunya. El que passa, és que la manera d’entendre Catalunya del món empresarial és diferent de la que té el món cultural, de la que té el món més ampli. I potser es pot donar la contradicció que des de l’empresa la vegem d’una manera i a casa, amb els amics, d’una altra. No deixa de ser una contradicció. Bé, doncs, en la solució d'aquesta contradicció hi ha le futur del món empresarial català.
Fa un moment ha sortit Madrid.
Bé, crec que en aquests moments ens podem trobar davant una fugida... perquè, de fet, els joves que volen tirar endavant en el món econòmic i financer, sobretot en el món dels serveis, i que són ambiciosos de veritat, se’n van a Madrid. I això és el que ha sabut crear l’esperit de domini castellà. Ha sabut crear un àmbit privilegiat a Madrid i aquí un àmbit menysvalorat, amb les possibilitats cada cop més retallades. Això està passant. El futur? No ho sé. Però aquí si que diria que és on la política juga un paper importantíssim. I mai com ara els partits polítics catalans tenen una responsabilitat tant gran davant d’aquest traspàs d’iniciativa fora de Catalunya. Perquè si saben entusiasmar i saben fer que l’autoestima dels empresaris catalans no baixi, ens mantindrem, aguantarem bé. El món empresarial és molt poruc, i necessita confiança. Això crec que s’ha de tenir present. I els que hem tingut una certa experiència política sabem molt bé que el missatge que estan donant avui els partits polítics catalans és un missatge que no crea confiança en el futur, a nivell de quedar-nos aquí i fer la feina que ens toca fer. Evidentment amb tota la projecció exterior que calgui, però des d’aquí.
I el dinamisme.
El dinamisme hi és. Ara bé, ha de trobar les condicions per arrelar aquí. Però si les condicions que hi ha aquí no són les que hi ha en un altre lloc, la gent ambiciosa, amb ganes de tirar endavant, se n’anirà a aquest altre lloc, tal com ja he dit. Vejam. Sempre hi haurà qui es que.darà malgrat tot. I sempre hi haurà qui farà el contrari. Es tracta de la mitjana, però. D’estudis d’això no n’hi ha i jo no puc aportar res d’objectiu. Però la impressió que tinc és aquesta. És que s’han comès errors molt greus, eh? I això no és el fonamental. Tothom en comet, d’errors. El fonamental és que després aquests errors no es reconeguin i no s’intenti parlar-ne i corregir-los. Hi ha errors que entre els catalans els podem arreglar. Entre els partits catalans es poden resoldre, o entre les entitats. Però hi ha errors que si es cometen davant d’un poder real i abassegador com és Madrid no es perdo.nen. I això és el que hem de tenir present. No ens hem d’equivocar amb Castella, perquè els errors es paguen. Jo crec que en aquests moments ens passen factura d’una sèrie d’equivocacions que des d’aquí estant s’han comès, fonamentalment polítiques.
Vostè va estar al Reagrupament amb en Pallach.
Sí. En Pallach ho tenia claríssim, i quant jo vaig estar amb ell al Reagrupament es va crear, contra l’ambient imperant en aquell moment, el Consell de Forces Polítiques, que era format ni més ni menys que per partits de disciplina catalana. Bé, primer hi va haver l’Assemblea de Catalunya, un moviment popular extraordinari i que va tenir el seu paper, però en Pallach va ser, a continuació, el promotor del Consell de Forces Polítiques de Catalunya. En aquell moment a Madrid es va crear la Platajunta, la plataforma de partits espanyols. I, en relació amb aquesta, hi havia dubtes sobre si calia potenciar la plataforma de partits polítics catalans. Bé, doncs, és que ara ens trobem igual. Tindria sentit promocionar una plataforma política de partits catalans? Jo crec que aquí hem d’aclarir qüestions d’aquestes, perquè la socialdemocràcia ha estat assumida plenament per tots els partits. No és, per tant, una qüestió d’ideologies. El problema és d’on estem situats dins de la franja horitzontal de més o menys fidelitat al que som com a poble. Aquesta és una qüestió evidentment política, i crec que cal assumir certs riscos que no es volen assumir. Però crec que hi ha uns dubtes raonables per part de molta gent sobre si la manca de cohesió entre els catalanistes, entre els nacionalistes catalans, ens està perjudicant seriosament. Si això està passant en el món polític, imagina’t en l 'empresarial.
Moltes gràcies pel seu temps.
Raimon Terrades
Ramon Tremosa