Entrevista a Carles Sentís
Ens reunim amb Carles Sentís i Anfruns (Barcelona 1911) periodista i polític, el 20 de febrer del 2002.
El 1936 s’exilià a París. Seguí el desembarcament dels aliats, el procés de Nuremberg i la crisi del Congo. Director de l’agència EFE (1963), fundador i director de Tele-exprés (1966), president de l’Associació de la Premsa de Barcelona (1974-77, i des del 1984).
Com a cap de llista per Unión de Centro Democrático a Barcelona, diputat a Corts el 1977 i 1979. El 1977 gestionà el retorn de J. Tarradellas i l’acompanyà des de París a les primeres entrevistes amb A. Suárez i el rei. Conseller polític de la Generalitat provisional (1977-80), president d’honor de Centristes de Catalunya-UCD i ambaixador extraordinari de l’Estat espanyol (1980).
L’amistat amb en Joan Sales és la del company de classe, vàrem ser tota la vida amics i... justament dels que vaig anar a veure a Mèxic, quan ell hi era exiliat, l’any 47, poc temps després d’acabada la Guerra. A Mèxic vam estar junts a casa seva i vaig seguir una amistat amb ell i la seva muller, però sobretot amb ell. Un gran escriptor i un gran periodista. Jo no he vist ningú, que pogués dictar directament a l’oïda a un linotipista un article. Ell era linotipista, i jo crec que va guanyar alguns diners, mentre estudiava, fent de linotipista. Aquesta feina ara, ja no existeix, però era essencial, perquè era el que picava la màquina i convertia en plom un text escrit. I ell, quan feia de linotipista, de vegades corregia l’original que li donaven. “Què diu aquest animal?” I aleshores ho donava millor. I l’autor no es queixava, perquè el seu text havia millorat.
Ja com a periodista, el 1932, segons tenim entès, publica una sèrie se reportatges al setmanari Mirador, Viatge en Transmiserià, reeditats el 1994 per La Campana.
Sí, era acabat el 33 i el 34. I això va prendre al Mirador diverses setmanes, perquè primer la idea era fer-ne dos o tres reportatges que eren molt llargs, perquè prenien la segona plana del Mirador sencera, menys la columna de la dreta, que era l’Aperitiu, d’en Segarra, de manera que anaven molt ben acompanyats, els reportatges. Estava concebut per fer dos o tres reportatges, però després en van fer vuit, ho vaig anar allargant. Just Cabot, que aleshores dirigia el Mirador, ho volia editar llavors, però, va venir el 6 d’Octubre i el que era aleshores Solidaritat Obrera, el que va ser després Solidaridad Nacional, va fer com unes notes dient que aquests, que ataquen els murcians, i els immigrants... i aleshores vam desistir, i no s’ha editat fins l’any 94.
La idea d’emprendre aquesta experiència, la temàtica dels reportatges, d’on va sortir?
De converses amb el director, Just Cabot... li vaig suggerir, d’anar-hi, però en canvi el títol, que va tenir força èxit, perquè això de viatge en Transmiserià, que és una transposició del Transiberià, el títol és d’ell. El va trobar ell, molt encertat. Però la idea d’anar-hi va ser meva. Els reportatges normalment els proposava l’autor i el director els acceptava o... els condicionava.
Parlem del procés de Nuremberg...
El procés de Nuremberg. Això, doncs, era una conseqüència de ser corresponsal de guerra. Si no, no hi hagués anat. Perquè a més, no hi havia lloc, hi havia pocs llocs. Era el Palau de Justícia de Nuremberg, que és el Palau de Justícia d’una ciutat de províncies, i es va fer allà perquè era sencer. Les bombes no el tocaren. Però la ciutat estava molt tocada. Però el Palau de Justícia no. Nuremberg havia estat justament un dels llocs nazis per excel·lència, de concentracions... Bé, i era molt restringit. I a mi m’hi van portar els francesos, vaig haver de requerir l’aprovació dels francesos. I vaig haver d’anar a veure l’alt comandament aliat per obtenir el vist i plau dels anglesos i dels americans, de manera que era una cosa restringidíssima. Per això no hi anava ningú, no hi podia anar ningú, és un conseqüència de ser corresponsal de guerra, de fet portava el mateix braçal.
L’interès del procés de Nuremberg, a part de l’interès històric, pot ser la relació que pugui tenir amb el procés contra Milosevich?
No s’assembla de res perquè el procés de Nuremberg era inèdit, es va haver d’improvisar, no com aquest que segueix una pauta anterior, i va ser un procés americà. Els russos, Stalin, no ho volien de cap manera. Volien pelar els nazis un damunt de l’altre. Els anglesos seguien els americans, però amb una certa recança. Els francesos, no valia la seva opinió. Però els americans s’hi van entestar, perquè van dir: que no passi com en la guerra primera, que hi va haver el tractat de Versalles, que no van donar explicacions, els alemanys es van creure que no havien perdut, no havien entrat a Alemanya les tropes enemigues, i això va donar peu a que Hitler muntés tot el nacionalsocialisme i la revenja i tot això. Van voler que es demostrés que, a part de la guerra hi havia hagut uns crims de guerra i uns crims contra la humanitat, i que això era una cosa que per primera vegada no s’havia fet mai, però que ara s’havia de castigar. Però és clar, no es podia castigar sense haver-hi un procés. I un procés a l’americana vol dir proves. De manera que pot ser injust, perquè hi ha vegades que hi ha proves i un que es relativament culpable de certes coses se la carrega i d’altres culpables, com que no hi ha proves, passen.
I això és el que va succeir al procés de Nuremberg. No van haver de forçar gaire cosa perquè com que era un procés a l’americana, era de pel·lícula ja abans de fer-se. I aleshores en van matar la meitat, en van penjar la meitat, jo diria que dignament, perquè ara el Milosevich fa un xou... Ells no ho van fer, van ser més dignes, van reconèixer, o almenys no ho van negar. Hi havia tres generals. Dos els van condemnar a mort i només van demanar que se’ls afusellés, enlloc de penjar-los. Però els van penjar. Vist amb l’òptica actual, que no hi ha la pena de mort, és una altra cosa, però llavors semblava molt natural, i a més hi havia hagut tants morts durant la Segona Guerra Mundial, i sobretot d’entre els jueus, que semblava que alguns morts més no tenien massa importància. I, jo hi vaig estar un mes i mig, només, i va durar onze mesos. Però quan es va interrompre per Nadal, que tothom se’n va anar, jo també i com que a Nova York, s’inaugurava la ONU, i això era la victòria, l’optimisme, el futur, me’n vaig anar a Nova York el mes de març.
Va estar a Nova York amb la creació de l’ONU. Donada l’experiència de la Societat de Nacions, quina esperança hi havia que l’ONU funcionés?
Hi havia una gran esperança perquè no s’havia produït encara l’actitud del Stalin de voler-se imposar a Europa o allà on pogués. Encara hi havia els efectes de la immediata post-guerra. Tot el poder estava amb els aliats i, per tant, aquests encara podien determinar tot allò que volguessin. En aquell moment, l’ONU va sumar moltes nacions. Els aliats estaven en el Consell de Seguretat. Així, en el Consell de Seguretat, hi havia els Estats Units d’Amèrica, el Regne Unit, França, Xina (però la Xina d’en Txian Kai Txec) i l’URSS. Hi havia l’esperança que amb l’ONU no hi hauria més guerres i que, quan hi hagués alguna diferència, abans hom parlaria. No obstant, va venir la Guerra Freda, hi va haver la separació del món de l’Est del de l’Oest. Aquest fet va implicar que el Consell de Seguretat quedés paralitzat amb l’exercici del dret de veto per part dels seus membres. L’ONU va quedar lligada de peus i mans. Inicialment, l’esperança hi era i, a més, sense espectacularitat perquè en els primers mesos es van reunir en un institut d’ensenyament que hi ha a Long Island. Entre els pocs periodistes acreditats i els delegats dels governs que també eren pocs, hi havia una proximitat. Compartíem, per exemple, la mateixa cafeteria. Tot plegat era molt curiós i molt autèntic. L’esperança, però, va durar poc temps.
Tenim entès que el 1942 vostè publica “La Europa que he visto morir”. Què es va perdre durant la primera meitat del segle XX?
Una manera de viure. L’Europa d’entreguerres va ser molt brillant en moltes coses. Per altra banda, però, molt poc previsora. No vam saber veure el perill d’una altra guerra que es podria haver evitat. La Societat de Nacions va fracassar. No va veure el perill d’en Hitler fins que ja no hi havia res a fer. No obstant, podrien haver-lo pogut evitar al començament. Quan en Hitler va ocupar el Sarre i els Sudets, els aliats eren encara prou forts per tallar-li el pas. Hi va haver una manca de visió que actualment crec que no hi falta. Ara, per exemple, a Europa no hi pot haver una guerra perquè tots els països estan units. Primer, amb el Mercat Comú i ara amb la Unió Europea. A més, en estar dins de l’OTAN, no es poden fer la guerra en formar part d’un conjunt militar. Això és el que no es va fer després de la Primera Guerra Mundial. Després de la Primera Guerra Mundial, Europa perd l’hegemonia única a nivell mundial. Després de la Segona Guerra Mundial, Europa perd l’hegemonia mundial compartida a favor dels Estats Units d’Amèrica i de la URSS. Les dues Guerres Mundials són dos cops mortals per Europa. No obstant, ara s’està refent d’una manera molt positiva. A Europa sempre ha existit la creació artística i política i sempre ha hi hagut la concentració màxima de talents. La democràcia va sortir d’Europa, encara que els Estats Units d’Amèrica la van aplicar molt bé. La democràcia va ser creada pels grecs però, sobretot, ha estat mantinguda pels anglosaxons.
Tornem a Espanya i al període de la Transició. Com va viure aquest període de la Transició? Es veia a venir aquest període? Quines eren les expectatives?
L’any 1952 vaig arribar a París com a corresponsal, després d’haver-ho estat a Bèlgica. De l’any 1952 al 1962, visc a París amb la meva família. Els meus fills anaven a escola a París. Des de l’any 1952 al 1962 veig Espanya des de París i des d’altres llocs d’Europa perquè també era corresponsal del diari “Clarín” de Buenos Aires (que, en aquell moment, era el diari de més tiratge en idioma espanyol). Per tant, la meva visió d’Espanya era una visió de fora. Estava en contacte amb Don Joan i amb els grups monàrquics. Penso que va haver-hi un moment en el qual es va abandonar la lluita contra en Franco. Fins i tot en Tarradellas, quan el règim d’en Franco estava en estat decadent, no estava d’acord en què hi hagués un aixecament armat. Allò que calia era preparar quelcom a fi que el règim d’en Franco no s’eternitzés: això va ser la Transició. De fet, hi va haver molt poca gent que lluités contra en Franco. A més, aquesta gent hi va lluitar d’una manera bastant inútil. La prova està en què en Franco va morir amb totes les seves prerrogatives plenament vigents. Són molt respectables les coses que van fer aquells qui van lluitar contra en Franco, sobretot els comunistes. No obstant, van fer coses inútils. En canvi, hi havia aquells qui creien que encara es podia esperar dos o tres anys més, sobretot tenint en compte que ja s’havia esperat tant de temps a què s’acabés en Franco. Per exemple, en Tarradellas va dir que entraria a Espanya i dialogaria amb qui hi hagués després d’en Franco, fos de la tendència que fos (monàrquic, republicà, etc...). Jo estava en aquesta línia. Coneixia en Tarradellas. També coneixia els monàrquics. La monarquia s’havia de preparar i havia d’intentar no ser una monarquia com l’havia volguda en Franco sinó que fos una monarquia parlamentària i constitucional, que és el que finalment ha estat. En això, jo hi vaig contribuir en la mesura de les meves modestes possibilitats.
Vostè va fer de mediador en la reunió que va tenir en Tarradellas amb l’Adolfo Suárez i amb el Rei. Quin era l’objectiu de la reunió?
Jo vaig fer de pont. En Suárez em va encarregar a mi, com a diputat del seu partit, d’anar a buscar a en Tarradellas. Vaig demanar a l’Ortínez que m’ajudés en l’operació. En Tarradellas no tenia cap carta d’en Suárez mitjançant la qual fos invitat a tornar ni va rebre cap telefonada per part d’en Suárez. En Tarradellas va confiar en la meva persona. Respecte a l’entrevista amb el Rei, no va ser una entrevista tan important com l’entrevista amb en Suárez ja que ja s’havia arribat a un acord previ i l’única cosa que va fer el Rei va ser ratificar aquest acord previ.
Quin era el contingut d’aquest acord previ?
En Tarradellas havia d’entrar a Catalunya com a President de la Generalitat. Inicialment, en Suárez va acceptar que en Tarradellas tornés però la condició de President de la Generalitat l’hauria d’aconseguir a través d’unes eleccions que, per altra banda, en Suárez creia que en Tarradellas guanyaria. En Tarradellas no ho va acceptar ja que considerava que no podia renunciar a entrar a Catalunya com a President de la Generalitat, sobretot després d’haver-ho estat durant l’exili. Al final es va acordar que entrés com a President de la Generalitat de Catalunya.
Es van acordar també els continguts i les competències de la Generalitat?
Es va acordar que s’agafaria la Generalitat republicana com a model ja que si es reconeixia en Tarradellas com a President de la Generalitat volia dir que la Generalitat republicana continuava vigent. No obstant, després amb l’Estatut d’Autonomia, el contingut de la institució de la Generalitat va guanyar en uns punts i va perdre altres aspectes, en comparació amb al Generalitat republicana. Per exemple, l’ordre públic estava en mans de la Generalitat republicana. El President Companys manava la Guàrdia Civil. En canvi, el President Pujol no ha manat mai la Guàrdia Civil.
Per acabar, voldríem saber com veu el present i el futur? Com encaixa Catalunya dins d’Espanya? Com encaixa Catalunya dins d’Europa?
Crec que els catalans són els més europeus d’Europa. És cert que la nostra presència a Europa és a través d’Espanya. És una estructura participativa que no es pot evitar. L’estructura d’Espanya és així. No obstant, per part d’Espanya, sí que s’hauria pogut reconèixer una autonomia més important a favor de Catalunya amb un accés possible a Brusel·les. Crec que es produirà aquest accés encara que el Sr. Aznar no ho vulgui. El Sr. Aznar o el seu successor haurà de reconèixer aquest accés. Ja és gros que el president de Galícia, el Sr. Fraga, que va ser ministre amb en Franco, ara sigui un dels qui demana que les autonomies tinguin una presència pròpia a Brussel·les quan es tracti de qüestions que afectin a les autonomies. Per exemple, si es parla dels idiomes a Europa, Catalunya hi ha de ser present de manera absoluta. No ser-hi és el resultat d’una política monstruosa. Hi ha uns set o vuit milions d’europeus que parlen el català no només com un idioma que coneixen sinó com un idioma quotidià. A l’hora de comptar els catalanoparlants, no només s’ha de sumar la gent de Catalunya que el parlen (que són menys de sis milions). S’ha de sumar uns cent mil habitants de la Catalunya francesa que parlen normalment el català (jo sóc dels qui crec que la Catalunya del Nord és la Catalunya francesa ja que està a França com la Catalunya d’aquí es la Catalunya espanyola; un dia molt llunyà deixarà de ser Espanya i França, quan tot sigui Europa, però, de moment, és Espanya o França). Gran part de les Illes Balears també el parla. A València, tota la banda de mar, també el parla. Encara que diguin que parlen valencià, parlen català. El català i el valencià són una mateixa cosa i la paraula no fa la cosa en aquest cas. També s’ha de calcular uns vint-i-cinc mil habitants de S’Alguer. Allà, del català en diuen alguerès. No és pot forçar que en diguin català perquè sinó no l’aprendran i l’idioma català no se’l faran seu. Per tant, si a nivell europeu es parla de llengües, Catalunya hi ha d’estar representada. De fet, hi han d’estar representades Catalunya i el País Basc. Galícia és una mica més discutible perquè el gallec és com el portuguès i el portuguès ja té la seva representació. Però el català no és com el castellà ni com el francès. De manera que les autonomies com Catalunya hi han d’estar representades com ho estan els Länder o com ho estan les nacions flamenca o valona. Les regions europees acabaran per perforar a Europa. Ara s’agrupen en un organisme consultiu no vinculant. Ara bé, si Europa es fa serà perquè els europeus volen que es faci i no perquè els governs vulguin que es faci. Jo he presenciat la Societat de Nacions a Ginebra. Però en la Societat de Nacions hi van estar representats els governs però mai els pobles. A fi que Europa sigui un fet, hi han d’estar presents els pobles. Europa no es pot deixar únicament a mans dels governs ja que seria un muntatge artificial com d’altres muntatges que han existit històricament com la Triple Aliança o els aliats durant la Segona Guerra Mundial que, un cop acabada la guerra que els va unir, es van separar i cadascú va fer la seva política. Jo sóc un optimista, encara que una mica a llarg termini. Respecte a Espanya, que es diu que “va bé”, jo crec que podria anar pitjor. És a dir, crec que va bastant bé econòmicament. Encara que aquí, a Barcelona i a Catalunya tinguem la sensació que va enrera, en realitat, va fent llur camí. El que passa és que Espanya avança molt. València, Madrid o Galícia, per exemple, s’han desenvolupat moltíssim. No ens ha d’entristir, ni molt menys, que ara Espanya vagi bé. Això és el que volia el catalanisme. En Cambó i el catalanisme creat sobre les Bases de Manresa volen una “Espanya Gran”, expressió utilitzada per primera vegada pels catalanistes, en referència a que no sigui una Espanya tronada i centralista. El poeta Maragall, després del desastre de Cuba, diu que els catalans no volem morir abraçats amb un mort. Un dels objectius del catalanisme era aixecar Espanya. Espanya s’ha aixecat i una de les causes de l’aixecament ha estat Catalunya ja que som el 30% de l’economia espanyola. No obstant, persisteix l’Espanya radial i centralista, que és una còpia de França. Però això no és d’avui. Ja ho sabem que és així. Per tant, hem de procurar que sigui una Espanya transversal, com és Itàlia o altres països com els Estats Units d’Amèrica (per exemple, Nova York no és l’únic centre financer o comercial: hi ha Los Àngeles o Xicago).
Nosaltres tenim un centralisme horrorós, però està ficat en el cap de la gent de Castella. L’error és, com va dir en Tarradellas, no haver fet allò que es va fer durant la República. Només s’havia d’haver reconegut les tres nacions o nacionalitats, és a dir, les nacions de veritat, amb un idioma propi, que són i volen ser diferents però no emprenyadores: País Basc o Euskadi, Galícia i Catalunya. Catalunya és un cas ben clar. És més antiga que Castella. La creació i l’idioma de Catalunya és anterior a Castella. Carlemany només va arribar fins al sud de Barcelona, encara que el seu propòsit era alliberar tota la Península dels moros. Carlemany va tenir en contra els bascos, als quals es van unir els musulmans a la batalla de Roncesvalles. La història d’Espanya la presenta com una victòria contra els francesos quan aquells qui van lluitar eren bascos que “treballaven” per Castella. Els bascos sempre han treballat per Castella. A totes les exploracions que es van fer a les Filipines o a Amèrica hi van intervenir bascos en nom de Castella. Els bascos eren els agents i la tropa de Castella. Per què Extremadura té una nacionalitat o una autonomia? Perquè no pot ser una nació. Ara bé, si apliques el mateix terme “autonomia” o “nacionalitat” a tots, inclosa Catalunya, aleshores rebaixes la condició de nació de Catalunya a la de simple autonomia o nacionalitat. Cantàbria és Castella, és la “Castilla que se asoma al mar”. Els santanderins parlen un castellà pur i es senten castellans. Els grans escriptors asturians són escriptors castellans. Els andalusos també escriuen en castellà. Els andalusos mai no han tingut nacionalitat. Van ser els castellans qui van conquerir Sevilla de la mateixa manera que els catalans van anar a València. Andalusia era la “Nuevísima Castilla”, després de “Castilla La Vieja” i “Castilla La Nueva”. Va ser a causa dels andalusos que es va multiplicar el número de nacionalitats durant la Transició. L’Adolfo Suárez no tenia cap intenció de donar “café para todos”. La prova està en què va reconèixer la Generalitat de Catalunya abans de l’aprovació de la Constitució de 1978. Però els andalusos van crea un partit polític que es deia “Partido Andalucista” amb una bandera on hi havia el color verd, que és el color dels àrabs. El Sr. Rojas Marcos va anar a Líbia a buscar diners i en Gadafi li en va donar.
Raimon Terrades
Oriol De Nadal