Entrevista a Antoni Puigverd
Entrevistem Antoni Puigverd (La Bisbal d'Empordà, 1954), a la seu de la Fundació Relleu, una tarda de novembre. Escriptor i periodista d'opinió, està una mica sorprès que l'hàgim escollit. Però no cal ni que li fem una pregunta introductòria perquè ja comenci a parlar.
Tampoc sóc el típic comentarista de premsa, aquell que té un interès a defensar. Això és el més trist del comentarisme de premsa: ser un periodista de trinxera, que va a favor d’aquests i en contra dels altres. És molt habitual a la premsa. Tot i que una època de la meva vida sí que ho vaig fer, perquè d’alguna manera, la meva posició ideològica, hereva del meu compromís polític, encara em pesava. Però a mesura que he anat sistematitzant el meu pensament, he anat abandonant aquest estil, perquè m’adono que el que espera el lector no és que jo defensi la meva trinxera, sinó que jo sigui honest amb la meva reflexió. Cada cop més m’ha anat repugnant aquesta visió partidista i, en aquest procés, he anat construint la meva visió personal –sense mai arribar a la força i l’ordre d’un pensament estructurat.
Aquest anar a les trinxeres, diries que és un mal generalitzat?
Sí. Una de les fórmules que he encunyat, i de què em sento més satisfet, és la de “feudalisme democràtic”. Crec que no és privatiu de Catalunya, sinó que s’estén per totes les societats mediterrànies i, potser, es deu a un substrat catòlic. “Feudalisme democràtic” vol dir que hi ha un senyor i una àrea que respon a aquest senyor: el periodista, el funcionari, el seguidor, fins i tot algun empresari. La seva obligació és defensar el senyor a totes, sempre. A canvi el senyor et protegeix i et dóna possibilitats. Això funciona en tots els camps. Per sort hi ha gent que no necessita aquest poder polític i en pot prescindir, potser són la gent més anònima. Però en el món de la funció pública, en el món financer, el món dels que necessiten l’ajut financer, el sistema funciona. I funciona sobretot en els mitjans de comunicació, i molt especialment amb els tertulians. Tradicionalment, les tertúlies es reparteixen segons els partits, encara que la persona concreta en qüestió no tingui carnet –però hi van en representació. Me’n vaig començar adonar realment amb la tertúlia d’en Josep Cuní de quan estava a Ona Catalana. Un dia vaig haver de dir expressament que jo no hi anava en nom de ningú, sinó de mi mateix. I crec que arran d’això, vaig influir positivament en en Cuní, que amb el temps va decidir que a les seves tertúlies no hi vindria cap polític en actiu, sinó més aviat jubilats i per tant més lliures. En aquest sentit, en Cuní va influenciar en d’altres tertúlies. Però el tertulià “testaferro” encara persisteix.
En el meu cas personal, tothom esperava això de mi respecte a en Maragall, tant per la nostra amistat (que és de veritat) com pel fet que vaig teoritzar que Catalunya necessitava un canvi. Però ja amb el primer govern va quedar clar que no seria així. Vaig ser un dels més crítics, sempre això sí amb el meu estil: suau, enraonat i mai destructiu. De fet, ens vam trobar gent que va trucar a La Vanguardia per dir “que quedi clar que aquest no és nostre!”.
Però el mal ja està fet i, en general, no es creu que hi hagi ningú amb pensament propi. Es veu sobretot a Internet, on la gent es deixar anar gràcies a l’anonimat: a mi abans em deien que em pagaven els socialistes, ara en canvi diuen que són els catòlics. Des del món de l’opinió, hem donat molt peu a creure que tenim senyor i jo mateix no puc deixar de pensar-ho respecte a algú altre. En tot cas, pensar per si mateix no vol dir renunciar a la radicalitat. Cal tenir el propi coratge. També haig de reconèixer que després de segons quin enfrontament, et quedes pensant “i ara, què passarà?”. Amb tot, jo he notat una progressió de respecte envers a mi mateix, però ho atribueixo fonamentalment al fet d’estar a La Vanguardia, que no deixa de ser el diari de més relleu i de més força, i que m’avala.
En resum, sempre he volgut ser jo, una missió que mai no s’acaba d’acomplir, perquè és impossible ser totalment un mateix. No és que sigui independent de la política, en el sentit d’odiar-la. Al contrari, crec en la política. Però el fet de donar la pròpia opinió, en públic, ha de servir per fer pensar, tant als altres com a un mateix, des de la llibertat. Repetir tòpics, consignes, argumentaris, no és el meu camí. El que busco és estructurar un pensament que em satisfaci a mi mateix i que em doni sentit a mi mateix. Això porta també a un intent de provocar el pensament dels altres (sense cap pretensió de magisteri) i, finalment, de buscar altres cares de la reflexió, que el periodisme més immediat normalment no té en compte.
Això està clar en els casos que s’exigeix el que anomeno justícia emocional, tant davant d’assassinats horrorosos, quan es reclama la pena de mort, com en casos de gran impacte social, com el “cas Palau”, quan s’exclamen també per a un càstig ràpid i exemplar. En aquest cas concret, jo vaig demanar que es respectés el jutge i que se’l deixés treballar tranquil·lament. A contracorrent, perquè el que ara es vol trobar és un boc expiatori, sigui un tècnic de l’Ajuntament o qualsevol dels imputats. Es busca una regeneració en fals, quan de fet el problema és molt més de fons. Bé, aquest és un exemple del meu paper, que no és que sigui important, però ja que el faig, l’intento fer bé, sense deixar-me endur per l’onada.
Un altre cas va ser el del segon tripartit. Un altre cop, per la meva proximitat a l’esquerra, tothom esperava una determinada posició. Doncs la veritat és que vaig ser el primer que hi vaig escriure en contra, amb una article que es titulava “Que error, que inmenso error”. El vaig enviar hores després de que se sabés l’acord i va entrar pels pèls, de manera que també va haver-hi un punt de sort –encara que la il·lustració que el va acompanyar al final no hi tenia cap relació. I aleshores em va passar una cosa molt curiosa: un personatge de molt relleu dins del periodisme català em va felicitar per la meva valentia… perquè “ningú no havia dit res encara”.
Qui és aquest “ningú”?
Hi ha dos corrents, que quan es troben, formen una força absolutament insuportable –en el sentit que no s’hi pot anar en contra. Un corrent, molt dominant, és el progressisme català. L’altre és el catalanisme, sobretot d’accent nacional (jo encara sóc dels vells que distingeix entre catalanisme i nacionalisme català). Quan s’han enfrontat entre ells, han arribat a formes de maniqueisme fins i tot entranyables, de tan simples: Barcelona versus comarques o CCCB contra Institució de les Lletres Catalanes, Max Cahner contra Félix de Azúa. Però quan coincideixen (com passa amb el tema de la religió) creen un magma tan potent, que es necessita una gran voluntat de llibertat –que és precisament el que he heretat de la meva generació. Hi ha una tendència clara a l’ideologisme. Per reprendre el tema de la religió: per una banda hi ha el món de les esquerres, amb la seva obligació de ser laic, perquè el que és modern és el laïcisme –un pensament de segle XX o més aviat del XIX; ara hi ha molts científics que tenen una visió de la religió completament compatible amb el progrés científic. De l’altra banda, la catalanista, pot haver-hi una sensibilitat més o menys propera al fet religiós, però amb un obstacle insalvable: el papat, al qual se’l critica sistemàticament, per poc català i per poc avançat. Així es dóna aquest fenomen tan sorprenent i propi de Catalunya: quan encara tenim tanta feina a sobreviure, et descuides i ja estem donant lliçons al món de com ha de funcionar. És tan desmesurat, perquè aquí encara tenim les coses tan pengim-penjam!
Hi ha doncs una certa prevenció a deixar-se interpel·lar per la realitat?
Exacte. Aquesta és una de les coses més impressionants de Catalunya: el fet que es prescindeix de la realitat. T’ho trobes cada dia. A mi em va passar fa poc, quan participava a la tertúlia del [Manel] Fuentes a Catalunya Ràdio. Parlàvem dels sindicats. Jo vaig reconèixer el seu paper històric; per exemple, vaig dir que sense el repartiment de la riquesa que van provocar, no hauríem conegut la fase de capitalisme de consum que hem viscut. Però vaig acabar defensant que el que calia ara era productivitat màxima i que els sindicats deixessin de fomentar coses com l’absentisme laboral. La resposta d’un dels oients que va trucar va ser que “la societat hauria de garantir” ara no recordo quina cosa. És aquest “hauria de garantir”, que entre nosaltres se sent contínuament, on hi ha el problema: creure que hem de tenir assegurat el mannà, la solució.
Pot ser que aquesta prevenció a la realitat vingui del fet que la realitat sigui ingrata? En un dels teus articles, defenses que la gran arma de Catalunya no és la força, sinó l’astúcia. No és molt dur haver-ho d’acceptar?
Sí, això té una gran dificultat de relat. Aquí haig de reconèixer que les dificultats, respecte al meu paper, són menys que les que tingui el polític. L’afirmació sobre l’astúcia ve de Montaigne i passa per Pla. Pla (parlant de l’individu, no del país) diu que les dues úniques possibilitats que té l’individu de practicar el lliure arbitri és o bé la força o bé l’astúcia. Catalunya, de força, no en té, per tant, ha de practicar l’astúcia. Si planteja les batalles en clau de força, segur que perd. Ho hem vist amb tota l’aventura de l’Estatut, per la qual estic molt trist, però també en tinc la consciència molt tranquil·la –si és que això m’ha de servir de res. Jo fa cinc anys que he estat dient que passaria el que ha passat. No és que ho profetitzés, sinó és que era obvi. Qui s’arma per defensar-se sense tenir garantida al cent per cent la defensa, de fet crida l’enemic que vingui a derrotar-lo. Nosaltres només havíem d’anar a l’aventura de l’Estatut si estàvem en condicions de matar el drac. Però què hem fet? No pas despertar el drac, perquè el drac no dormia (tot el procés comença amb Aznar, la seva idea de la segona Transició i el “reespañolizar España”, amb el conseqüent rebot aquí d’Esquerra Republicana). Amb el drac, s’hi anava trampejant, perquè és l’únic que podíem fer en aquelles condicions. Però el que vam decdir de fer va ser burxar el drac, perquè en el fons del procés, el que estàvem dient a Espanya és que s’havia de plantejar què havia de ser ella mateixa. No estic dient que no tinguem raó de plantejar els nostres plets, però sí que hem de ser conscients de la profunditat dels nostres actes. I això ens costa, perquè donem per fet que el catalanisme té raó i que, per tant, s’ha d’imposar per si sol, indiferentment del que pensin els altres que, per definició, són dolents. Però les coses no són així i, per exemple, els castellans actuals no tenen perquè actuar com ho va fer el Conde-Duque de Olivares. I com que nosaltres els anem burxant per dir-los com són i com han de ser, doncs al final el drac dóna un cop de cua i fa flamarada: és la sentència del Tribunal Constitucional.
I com estan les coses ara? Ho intentava explicar en un dels meus articles, el “No escribiré el artículo más triste”, que vaig escriure després de la manifestació [10-7-2010]. A la manifestació tothom semblava content i rialler. Però no era tothom. Si t’hi fixaves, hi havia molta gent callada que, quan es cridaven eslògans, no deia res –per més bé que s’haguessin distribuït els d’Esquerra. A la zona on jo era, prop de la Pedrera, quan es deia “boti, boti, boti, espanyol el qui no boti”, molts no botaven. Bé, doncs ara, haig de reconèixer que m’he quedat sense arguments: a l’Espanya que diu la sentència, no hi ha camí per a una tercera via. Però també haig de dir que tots aquests que estan tan eufòrics obliden una cosa: que el gran problema que tenim ara no és anar més endavant, sinó evitar que ens facin anar molt més enrere. Amb la caiguda en picat del Zapatero, fan majoria el PP i la Rosa Díez, i què ens pensem que exigiran? El primer que exigiran és una nova llei electoral, amb un nivell mínim del 5% (o del 10% com demana algú de El Mundo) per entrar al Congrés, de manera que ni els nacionalistes bascos ni els catalans puguin ser una minoria influent a Madrid. Però som conscients d’aquest panorama? Imaginem tota la partida d’escacs: majoria del PP i Rosa Díez, canvi de la llei electoral i anorreament de la influència a Madrid; pas decidit del catalanisme polític cap a l’independentisme; l’independentisme obté un posem-hi 30%: què fara el PSC (no els caps del PSC tipus Tura, sinó la gent que vota PSC)? Doncs el mateix que han fet al País Basc. És el que busca de fa temps la Rosa Díez i els seus filòsofs: aplicar la situació basca a Catalunya, és a dir, la divisió interna.
Però quan dius coses com aquestes, et surten amb que “ah, això és el que diu el Montilla”. A mi, la veritat és que m’és indiferent que sigui el que diu el Montilla –no pas perquè ho digui ell ha d’estar necessàriament equivocat. Ell potser ho diu per por, jo no. Jo ho faig perquè tinc l’obligació d’anar imaginant les jugades que es produiran. I cap a on anem és a obligar a definir-se massa gent. Jo poso l’exemple del Xavi del Barça, el Xavi Hernàndez. Fa uns quatre anys, quan va haver-hi més moviment per les sel·leccions, li van preguntar quina triaria, si pogués. La resposta: “No em faci triar”. Hi ha molta gent a Catalunya que no vol triar. I el dia que els facis triar, no pots estar segur què triaran. Possiblement no triaran el que tu triïs. I un cop hagin triat el que tu no vols, què passarà? Doncs que la batalla no serà a Madrid, serà a Barcelona. Aquí és on entrem en reflexions crítiques. Fer aquesta mena de raonaments, anar a contracorrent, automàticament et genera unes grans animadversions –sembla que estiguis cridant el mal temps, quan el que voldrien és que diguessis que fa bon temps. Però és que no en fa, de bon temps. El que passa és que fa mal temps, però com que et sembla que surts amb paraigua, et creus que ho tens dominat.
En aquest mateix article que citaves, hi ha una altra idea que voldria que comentessis: l’eurocatalanisme. Què vols dir amb això?
Aquesta és una idea de la qual bàsicament n’ha parlat [l’Enric] Juliana. Ell també deia que a la manifestació contra la sentència, s’hi havia d’anar amb banderes blaves, les d’Europa. Jo em vaig agafar a aquesta idea primer com a una idea d’esperança. També ho havien apuntat en Pujol i més clarament en Maragall, però sense desenvolupar-ho. Es tracta en definitiva de la idea de l’Euro regió. Com més hi penso, més ho veig –encara que també hagi de dir que no sóc ni jurista ni polític. Permet una idea de futur, d’esborrar fronteres, que és que els interessa. Nosaltres hem de tenir presència directa a Europa. En tots els àmbits: en l’economia, en la cultura, en tot ens cal estar a Europa. Europa, a més a més, és l’única esperança en el món d’una governança global, la qual els problemes globals actuals fan veure que és tan necessària. A aquesta governança no s’hi arribarà per un miracle del cel, sinó per mitjà de la taca d’oli. Caldrà una expansió del model de l’Europa unida a l’Amèrica del Sud o a la mateixa Àfrica. És a dir, Europa és un bon camí per al món, de fet és l’únic camí viable que veig. Per això nosaltres hi hem de cuejar. És indiferent quina estructura ens hi porti, en qualsevol cas, per cuejar-hi, el que hem de fer és esborrar la frontera entre Espanya i França. I l’Euro regió és un horitzó que ens ho pot permetre, perquè no trenca cap plat jurídic: ja està previst a la Unió. No has de pledejar, no has de canviar cap constitució ni cap estatut. Tampoc trenques cap plat institucional, perquè no t’enfrontes a ningú. A més, pots plantejar-ho completament en positiu, pots portar-hi tots els corrents socials, més enllà de la seva adscripció política.
Tampoc és tan fàcil!
Però és que potser he dit que fos fàcil? Aquesta és una cosa molt típica i que em passa molt sovint quan participo en algunes discussions. Quan plantejo coses que no són convencionals, la gent m’ensenya els problemes. Però és que ja me’ls sé, no cal que me’ls expliquin. En canvi, dels altres plantejaments, ja sigui els de l’Estatut o els de la independència, no se’n plantejen les dificultats. El que cal és que no portem el país a una aventura que podem perdre. I en aquest sentit, jo només proposo una aventura que, no dic que sigui fàcil, ni tan sols ideal, sinó simplement que és l’únic camí positiu que veig.
Reconec que aquí hi haurà una dificultat, que potser no s’explica prou bé. Tothom sap que cal més Europa, però qui s’hi oposa? Tendim a dir “els Estats”, però els Estats no són res. Els qui s’hi oposen són els que viuen dels Estats i els qui els controlen. No estic parlant tant dels polítics en si mateixos, sinó de tota aquesta xarxa de vasos comunicants que hi ha entre l’alta administració i grans empreses. Per exemple, un tipus que treballa al Ministeri d’Agricultura, com a secretari general del departament que sigui, que cobra un bon sou; que, seguidament, el nomenen cap de la divisió d’exteriors d’una de les grans companyies espanyoles, líder en la venda de pernils i productes càrnics; cobra una milionada; al cap d’un temps, torna al Ministeri. I perquè torna al Ministeri? I després, torna a un altre consorci alimentari. Què fa amb tots aquests canvis? Doncs, quan està dintre, obre portes i quan està fora, li obren les portes. Hi ha tot un sistema, que no consisteix només en informació privilegiada, sinó sobretot en poder pur i dur. I això en tots els grans ministeris, no només a Agricultura, sinó naturalment també a Obres Públiques i a la resta. Ho vam veure també en les privatitzacions dels grans bancs i en operacions d’aquest l’estil. Tot això, si hi hagués més Europa, no deixaria d’existir –perquè és un poder inherent, fins i tot la Generalitat ha generat el seu micropoder, al voltant de les concessions, per exemple. Però amb una Europa més unida, estaríem davant del mateix tipus de poder a nivell europeu, de manera que aquests poders d’abast estatal s’afeblirien. I no hi estan disposats. S’hi aferren amb ungles i dents. Existeix una traducció mediàtica del fet. Existeix també una traducció en clau de fundacions i discursos, el cas dels “liberals” de la FAES és ben clar. Diuen que això d’Europa és discutible, que no s’ha d’anar més enllà d’on ja s’ha arribat, que la gent no ho demana. No és que estigui passant res de nou, sempre ha estat així i només cal llegir bé Marx per entendre que les ideologies responen a necessitats i a ambicions de poder. Però en tot cas, per a la nostra idea europea, hem de tenir molta consciència de l’adversari.
Hem de començar a plantejar les coses d’una altra manera. Prenguem el cas de València. Amb l’afer del tren, ho hem vist ben clar: no han estat els polítics que l’han defensat, sinó els empresaris. Entre els polítics, ningú ho ha plantejat. Ningú ha dit que la fórmula de Joan Fuster, de Climent, ja ha donat de si tot el que podia donar. I que després de subvencionar-la durant anys, és hora de provar una nova fórmula, perquè aquesta porta al fracàs. Ningú ho ha dit, sinó els empresaris, que s’han entès entre ells.
El meu plantejament té, com ja he dit, una gran dificultat. És un plantejament molt realista, molt poc idealista i parteix d’una consciència plena de la realitat i de les enormes fragilitats que tenim. No parteix pas “del que ens tocaria”, “del que ens és negat”. La meva idea (dic “meva” però en realitat ja he dit que va haver-hi les intuïcions d’en Pujol i en Maragall) és concentrar totes les forces del país en aquest objectiu europeu. I deixar de gastar energies a plorar o a demanar canvis que Espanya no ens donarà, almenys amb la correlació de forces actual. Perquè hem de saber que, respecte a la Transició, ara hi ha dues diferències colossals: primera, els espanyols ja no tenen complex de culpa (en aquell moment n’hi havia bastants que en tenien) i segona, Madrid és tan o més capital econòmica que Barcelona. Això no havia passat mai en la història. Ara Madrid és capital política i econòmica i sort de la crisi, perquè ens anaven a menjar. És el que explica en Germà Bel al seu llibre España, capital París.
Jordi de Nadal