Enric Prat de la Riba i Francesc Macià en el camí de la Renaixença

Hi ha historiadors com Fèlix Cucurull que arrenquen la seva Panoràmica del nacionalisme català en la Guerra dels Segadors (1640-1652) i ho raona dient: «llançat de consulta en consulta i de reflexió en reflexió, em vaig trobar que en la recerca dels orígens del catalanisme havia reculat fins a la Guerra dels Segadors, i que em trobava que era precisament amb aquesta guerra que, per primera vegada, prenia una forma ben definida el nacionalisme reivindicatiu dels catalans».

Després vingué el trasbals del 1714 i la pervivència de la catalanitat a través de l’afany per recuperar-nos econòmicament i desembocar en el gran objectiu de la Revolució Industrial, mentre en cada episodi de la vida col·lectiva traspuava l’aspiració a recuperar les llibertats que ens havien estat arrabassades. A la fi del segle XVIII un d’aquests episodis que durant molts anys fou conegut com els “Rebomboris del pa” en ser estudiat a fons per Enric Moreu-Rey va concloure en un estudi que porta el suggerent títol Revolució a Barcelona el 1789 que malgrat la repressió política que havia caigut damunt Catalunya hi havia vives actituds i reivindicacions en tots els camps i que en el fons coincidien en la reclamació d’un règim polític específic per als catalans.

Al segle XIX aquesta convicció latent cristal·litzà en un moviment que la història ha qualificat com «la Renaixença», que en un principi prioritzava el coneixement i la difusió de la història pròpia i el retorn de la màxima dignitat a les lletres catalanes. En les últimes dècades d’aquell segle la maduració d’aquell moviment portà a la reivindicació política, el 1892 les anomenades «Bases de Manresa» elaborades en les sessions convocades per la Unió Catalanista n’eren un exponent.

Amb aquestes ratlles introductòries vull indicar al lector que el que a la fi del segle xix se’n començà a dir el catalanisme polític té arrels molt més llunyanes produïdes per les dificultats de l’autogovern català davant l’agressivitat creixent que des de mitjan segle xviii es manifestà des de Castella envers Catalunya.

Fet aquest recordatori em proposo fer una anàlisi de la personalitat de dues figures polítiques de gran relleu en la història de Catalunya del segle XX com són Enric Prat de la Riba (Castellterçol 18701917) i Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú 1859 – Barcelona 1933), que en el seu pensament i en els seus actes demostren com la reivindicació de l’autogovern dels catalans es manifesta en els marcs canviants de cada època amb estratègies distintes però amb una gran coincidència en els elements que conformen les aspiracions col·lectives. Heus ací dues figures polítiques catalanes que plantejaren les seves idees i projectes amb mètodes aparentment diferents però que tingueren sempre com a prioritari la recuperació de les llibertats perdudes el 1714.

La proposta i l’acció de Prat de la Riba

Fou el gran teoritzador del nacionalisme català a les acaballes del segle xix i fou el gran polític que aconseguí bastir l’estructura de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923).

Sortosament en l’actualitat ens és fàcil conèixer el pensament de Prat de la Riba des que fou publicada l’Obra Completa en tres volums a cura d’Albert Balcells i Josep Maria Ainaud de Lasarte (Proa 1998-2000). La seva obra més coneguda segueix essent La nacionalitat catalana que publicada el 1906 ha estat i és reeditada contínuament, i en la qual analitzà «el fet de la nacionalitat» i plantejà un programa de reconstrucció nacional.

Aquesta voluntat es manifesta des dels primers paràgrafs de la Introducció quan escriu: «l’hivern dels pobles. Cada any la natura ens dóna una imatge viva del que és el renaixement d’un poble. Cada any l’hivern estronca la circulació de la vida, deixa nues de verdor les branques, cobreix la terra de neus gebrades. Però la mort és aparent. Les neus de les muntanyes es fonen i engruixeixen els rius que porten a la plana la força acumulada de geleres i congestes; la terra sent penetrar, per totes les seves molècules, la humitat amorosa de l’aigua que fecunda; sota la crosta de les glaçades o el gruix protector de neu i gebre, les llavors tremolen i es clivellen, i s’obren per donar pas a la vida que revé; les velles soques dels arbres senten l’extremitud, l’esgarrifança, que anuncia la nova pujada de la saba. Després el sol allarga els dies i entebiona l’aire; reculen les neus als bacs de les altes serres, l’oreig gronxa els sembrats i les branques grosses a punt de brotonar; creix l’esclat de moviment, de vibració, d’activitat per tota la natura; i les seves innombrables remors canten altra vegada l’himne etern a la vida renovada».

L’obra política de Prat de la Riba cristal·litzà en la fundació de la Lliga Regionalista, en la presidència de la Diputació de Barcelona i de la Mancomunitat de Catalunya.

Precisament, fou el 6 d’abril del 1914 quan en la sessió constitutiva de la Mancomunitat de Catalunya en ser-ne elegit president féu el seu primer discurs que mostra amb claredat les aspiracions que presidia. En transcric dos paràgrafs com eren publicats a La Veu de Catalunya l’endemà:

«Som a una girada fonamental, decisiva, de la vida catalana: la Mancomunitat clou un període i n’obre un altre. Clou el període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta, amb la supressió del Consell de Cent i de la Generalitat, i m’iniciem un altre, que és el demà, que és el pervindre, que és el desconegut; però un demà, un pervindre, un desconegut que la consciència del nostre dret i de la nostra força, i la direcció de les corrents universals que no són encara el demà, però van creant-lo, ens asseguren que serà triomfal per Catalunya i d’estreta germanor amb les altres pobles hispànics».

«Volem donar a la nostra llengua la plenitud d’imperi sobre tota la vida nostra (...). Volem que el nostre pensament, com ho és fins ara el de totes les regions ibèriques, no sigui exclòs de la col·laboració universal (...). Volem que la nostra vida econòmica no sigui subordinada a grans forces estrangeres, sinó que constitueixi un sistema i un organisme complet, coordinat amb els dels altres països, però no sotmès o colonial, sinó nacional i propi; que afirmi la nostra força col·lectiva i el màximum de benestar al nostre poble (...) Volem que no hi hagi ni un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, apart dels serveis de policia, les seves escoles, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera (...). Més per això calen grans institucions culturals i educacionals (...). Calen grans obres públiques de tota mena (...). Aquest és el nostre ideal».

Sobre la seva capacitat en la direcció primer de la Diputació de Barcelona i després de la Mancomunitat de Catalunya segueix essent recomanable la lectura de Prat de la Riba: home de govern de Josep Maria Ainaud i Enric Jardí (Ariel, 1973).

La Mancomunitat de Catalunya publicà un balanç de la seva acció amb el títol L’obra realitzada (1923) en què diu: «la Mancomunitat ha emprès una labor vasta, positiva, noblement ambiciosa. I és que al cos raquític de l’organisme administratiu li ha estat empeltada la saba rica i fecunda del patriotisme racional, en plena florida a la vella terra gloriosa de Catalunya. (...) L’obra és modesta, si es té en compte les necessitats i aspiracions de Catalunya; és gran, si es pensa en els mitjans pobres que la llei ens deixa i en el caràcter efímer de les facultats de la mancomunitat i en la seva naturalesa d’institució incompleta i passatgera, destinada a ésser la transició entre el vell règim, durament centralitzador i uniforme, i aquell a què aspirem en el qual puguem regir amb plena autoritat la vida catalana».

Malauradament, aquella acció de reconstrucció nacional seria interrompuda el 1923 per la dictadura de Primo de Rivera, que un any després la liquidà, però el pensament i l’obra de Prat de la Riba havia ajudat a fer una primera experiència d’autogovern, la primera des del 1714 i els fruits ajudaren a la maduració de la Renaixença. Els catalans en qualsevol camp de l’activitat havien comprovat com era de positiva l’acció d’una institució pròpia de govern.

La decisió i la crida de Francesc Macià

Raimon Galí, en les seves Memòries que formen la col·lecció “Signe de Contradicció”, dedica el primer volum a la “Catalunya d’en Prat” i el segon a La Catalunya d’en Macià i l’avantguerra (Barcelonesa d’Edicions 1985 i 2001); i en el llibre Semblances (2005) que és un conjunt d’apunts biogràfics sobre una vintena de personatges, en el que dedica a Prat de la Riba es fa esment sovint de Francesc Macià perquè considera que l’obra de Prat de la Riba actuà a Catalunya com una mena de coixí damunt del qual fou possible el missatge de Macià.

«He parlat d’un coixí que en Prat va donar amb les seves iniciatives, fossin en vida o no. Si recordem tota la història de Catalunya fins a l’adveniment de Macià ens quedem esborronats de veure que aquest coixí subsisteix encara l’any 1931 i que, segurament, la proclamació de la República catalana no hauria estat possible sense aquest antecedent. Un exemple entre d’altres: entre els treballs de Prat de la Riba hi ha dos congressos universitaris catalans, el de 1903 i el de 1918. Doncs bé, el coronel Macià el dia quinze d’abril, és a dir, un dia després de proclamada la República catalana, ajudat pel procedent del congrés de l’any 1918 que tenia la maduresa necessària, va obrir el camí legal de la Universitat Autònoma de Barcelona. Macià, doncs, era també ben conscient d’aquest tou que ens havia deixat en Prat».

Francesc Macià havia fet els estudis a l’Acadèmia d’Enginyers militars a Guadalajara on obtingué altes qualificacions. Als vint-i-tres anys fou ascendit a capità i després de diverses destinacions ja a Lleida fou comandant i posteriorment tinent coronel. El 1905, en produir-se les agressions a la impremta i la redacció del diari La Veu de Catalunya i del setmanari humorístic Cu-cut! arran de la publicació d’un acudit que fou considerat una ofensa per part de sectors de l’exèrcit espanyol, es negà a simpatitzar amb aquells desordres i s’incorporà a la candidatura unitària anomenada Solidaritat Catalana, i en resultà elegit diputat per les Borges Blanques i per Barcelona. Tenia aleshores quaranta-set anys en incorporar-se a la vida política.

El 1914 visità el front de la guerra a França i va escriure una sèrie de col·laboracions per a La Publicidad de Barcelona que recentment han estat publicades Des de França, carta del senyor Macià (Símbol Editors, 2003). Fundà el partit Estat Català amb un programa clarament independentista. Durant la dictadura de Primo de Rivera es refugià a Perpinyà i posteriorment s’exilià a París. El 1925 visità la Unió Soviètica amb el propòsit d’obtenir-ne ajut. Hi fou acompanyat per Andreu Nin i s’entrevistà amb Bukharin i Zinoviev sense cap resultat.

El 1926 organitzà una força armada que havia de penetrar des del Rosselló al Principat amb el propòsit d’alliberar-lo. Fou descoberta l’operació i arrestats els seus integrants. Macià fou empresonat amb molts altres membres de l’intent. Fou jutjat a París en un procés que tingué un gran ressò internacional. El judici fou recollit en un llibre La Catalogne rebelle (1927) que ha estat publicat en llengua catalana La Catalunya rebel-El procés a Francesc Macià i als protagonistes dels fets de Prats de Molló(Símbol Editors, 2003).

Macià s’exilià a Brussel·les i el 1928 féu un viatge a diversos països de l’Amèrica Llatina on connectà amb emigrats catalans que donaren suport als seus plantejaments independentistes. En acabar-se la dictadura retornà a Catalunya i participà amb el seu partit d’Estat Català en la coalició que es formà amb el nom d’Esquerra Republicana de Catalunya per participar en les eleccions municipals el 14 d’abril de 1931, que guanyà àmpliament. Proclamà la República Catalana en el marc de la república Federal Espanyola, però uns dies més tard una delegació del Govern de Madrid formada per Fernando de los Rios, Marcel·lí Domingo i Nicolau d’Olwer es traslladà a Barcelona i aconseguí que fos acceptat el restabliment de la tradicional Generalitat que substituïa la proclamació d’una República Catalana, amb la promesa de l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia. Unes hores més tard Macià ho comunicà personalment des de la balconada de la Generalitat a la gent aplegada a la plaça de Sant Jaume i va reconèixer «avui és el dia més trist de la meva vida».

L’agost de 1931 fou plebiscitat el projecte d’Estatut d’Autonomia, dit de Núria perquè fou en aquell santuari que es reuní la Comissió encarregada d’aquest treball, i fou aprovat per amplíssima majoria; malgrat aquest suport, en el Parlament de la República fou escapçat i finalment aprovat el setembre del 1932. El 6 de desembre el President Macià féu públic un missatge «al poble de Catalunya» en ocasió de la inauguració oficial del Parlament de Catalunya de gran contingut, s’hi fa esment a la nostra història que es reprèn, s’adreça a tothom i recull les aspiracions: «En aquesta hora històrica que posa en mans de nosaltres mateixos una part important del nostre alt destí, hem de saludar amb una alegria vibrant d’esperances el primer Parlament de la nova etapa autonòmica, en el curs de la qual podrem refer una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa».

El dia de Nadal de 1933 morí Francesc Macià, conegut popularment com l’Avi, que havia aconseguit el respecte i l’estimació de l’opinió pública catalana per la solidesa de les seves conviccions, el tracte afable i la dignitat amb què orientà la seva presidència.

En conclusió

La història, en analitzar l’acció política d’aquests dos personatges que foren Enric Prat de la Riba i Francesc Macià, coincideix a reconèixer que amb les seves idees, propostes i realitzacions contribuïren a la reconstrucció nacional de Catalunya i que malgrat els obstacles que trobaren en el marc polític que imposava l’Estat espanyol i també en les complexitats i fragilitats de la mateixa societat catalana foren testimoni d’un patriotisme que s’adreçava a tothom i convidava a anar endavant amb treball i responsabilitat.