Encara cal parlar d'avantguarda?
Des que va aparèixer manllevada del llenguatge militar al s. XIX, la paraula avantguarda ha significat l'art que va per davant del seu temps. Al s. XX l'avantguarda ha estat sinònim de revolució; així és com cubisme, abstracció, surrealisme… han soscavat els fonaments de l'ordre clàssic. No és fins ara que veus com Jean Clair, amb una postura revisionista de la història de l'art del segle, matisen la importància del fenomen. Veure el segle com una successió d'avantguardes deixaria fora de lloc a molts dels més grans artistes del nostre temps, com Balthus o Chagall.
I actualment? L'art encara és regit per avantguardes o són purament estratègies comercials d'un món pervertit pel sistema de Museus, Fires i Galeries?... Són molts els interrogants que aquest debat vol plantejar.
El debat organitzat per l'Associació Cultural Mestre de Taüll sota el radical títol “Encara cal parlar d'Avantguarda?” suscità un gran interès entre la vintena llarga de públic assistent a l'acte. El debat en el seu escrit de presentació, que aquí reproduïm, volia incidir en un doble aspecte. El primer, la importància del fenomen de les avantguardes en la Història de l'art del segle. El segon seria si aquestes avantguardes segueixen encara essent el motor de l'art actual.
Aquest doble tema fou abordat per dos ponents: Francesc Mestre (marxant i galerista d'art) i Romà Panadés (pintor). Francesc Mestre sobretot incidí en el fet que l'art s'ha convertit en un moviment intel·lectual deixant de banda l’universal sistema de les emocions. Per a ell la frase més absurda és: “d’art no hi entenc(?)” És clar, l'art no s'ha d'entendre; ha d'agradar, remoure quelcom interior. A banda de denunciar la progressiva perversió del sistema econòmic entorn de l'art considerà les Avantguardes totalment mortes actualment. I insistí que en el passat aquestes (per exemple en els anys 60) consistien en modes efímeres que s'anaven rovellant i de les quals ben poca cosa n'ha quedat. Criticà el Macba per la falta total de continguts, els quals, per ell, estarien a trobar una identitat de l'art nacional. Identitat que passa per la tradició i per les figures locals.
Romà Panadés, per la seva banda, defensà que les avantguardes no són una convulsió aïllada i explosiva del s. XX, sinó que l'art és un reflex de la societat del seu temps. La convulsió de l'art del XX s'ha de trobar en el pensament il·lustrat i revolucionari del XVIII i XIX. Conceptes com: revolució, puresa, primitivisme, buit, etc. són els que provoquen el canvi en l'art. Per a ell les avantguardes són en el principi fenòmens espontanis fins als surrealistes que incorporen la “paraula”. A partir d'aquest moment la literatura s'apodera de l’art i necessitem intèrprets. Els intèrprets en un procés de sofisticació es converteixen en popes de les noves catedrals del segle (els museus) ones fa culte a una religió incombustible (l'avantguarda). També abordà el tema de les noves tecnologies i defensà l'autonomia de cada mitjà: Així el cinema és un nou nat amb molt de camp per recórrer. Coincidí amb Mestre en què ja fa trenta anys que s'han acabat les avantguardes.
És impossible resumir un intens debat on sorgiren molts nous temes a debatre: economia i art (el “mercat”), art i artesania, noves tecnologies, tradició i modernitat, Cézanne (com la porta de la modernitat), avantguarda com a religió, educació de l'art a les escoles, etc.
En fi, aquesta ressenya vol ser un record del que va ser aquell acte i vol deixar constància que els temes tractats tenen un alt interès per a un públic molt divers. Voldria acabar copiant un full del llibre de Jean Clair La responsabildad del Artista que és el llibre que ha orientat més o menys de lluny el debat i que em sembla important:
"La pregunta sigue planteada ¿cómo es posible que entre todas las ideologías de nuestro siglo sea la vanguardia la única que no ha sabido afrontar la crítica? En estos últimos veinte años hemos vivido el derrumbamiento de las doctrinas que marcaron nuestra época. Pero a pesar de estar tan ligada a las utopías políticas cuyas premisas y teorías la modelaron desde su origen, como a las creencias esotéricas del fin de siglo, la doxa vanguardista parece hoy tan intocable como ayer. Con sus yerros, su violencia, su odio a la cultura, su ‘odio antihumanista conscientemente erigido en programa de acción’, por retornarlos términos de Zweig, sigue engalanándose a la vez con el prestigio de la revuelta individual y con el de la contribución del progreso al bien común. Institucionalizada y funcionarizada, auténtica querida de los programas ministeriales de desarrollo cultural, sin embargo, aún pretende encarnar el espíritu de insumisión ante el poder establecido. ¿De dónde, la permanencia de tan extraño privilegio? Porque por descontado no se trata de subversión de valores establecidos Ningún estado ha subvencionado nunca subversión de sus propios valores.
La fe en utopías políticas de derecha o de izquierda, del bolchevismo al nazismo, que la vanguardia artística no solo ha compartido, sino además provisto de algunos de sus artículos principales, se ha desplomado. Desde ese momento la estética vanguardista está en el aire. Tanto más fanática e intolerante por deber predicar a partir de ahora en el vacío.”