En record de Jaume Casajoana

El passat 31 de maig del 2001 va morir Jaume Casajoana i Roca, històric nacionalista i fundador de Convergència Democràtica de Catalunya, detingut amb Jordi Pujol pels fets del Palau el maig de 1960. Nascut a Sant Fruitós de Bages, el 10 de juny de 1930, i advocat de professió, es va incorporar de ben jove a l’activisme nacionalista en el grup CC destacant en el seu compromís en la lluita antifranquista i organitzant diverses campanyes con la que es va realitzar contra el director de La Vanguardia Luis Galinsoga. Malgrat la seva estreta relació amb Pujol, la seva participació a Convergència no va estar exempta de tensions. La més evident va esclatar el novembre de 1980, quan va abandonar l’executiva nacional del partit per les seves diferències amb Miquel Roca. Tot i deixar la direcció, Pujol el va recuperar proposant-li un càrrec institucional. El 1982 el va nomenar director general dins el departament de Presidència per a l’organització de la Ràdio i la Televisió de Catalunya, càrrec que va ocupar fins el 1984 i des d’aleshores es va dedicar a l’activitat professional privada com a advocat.

Amb el pas dels anys, Casajoana va anar adoptant posicions crítiques al si de CDC, que de tant en tant no tenia inconvenient a fer públiques, com a cap visible de l’anomenat sector històric del partit. En un article aparegut a la revista Debat Nacionalista l’any 1997, criticava el “pragmatisme creixent” al si del partit i lamentava “l’ideologisme minvant”, per la qual cosa diagnosticava que a CDC li calia una “injecció d’idealisme”. Casajoana va escriure més tard un article sobre els 25 anys de CDC que encara és inèdit. Formava part d’un llibre on es recollien altres opinions de fundadors del partit que mai ha vist la llum, perquè la direcció convergent va considerar millor no publicar-lo.

Dient que Casajoana era, al final de la seva vida, un honorable dissident, volem contribuir a honorar la seva memòria amb aquest record des de la Revista i la Fundació Relleu, i amb els articles del seu amic el Dr. David Estrada i Herrero, que ha estat professor d’Estètica en la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, i de Josep Espar i Ticó, que compartí amb ells els primers anys d’activisme.