En què confiem. Reflexions sobre les Memòries de Raimon Galí
Missa de Nadal del Grup d'Estudis Nacionalistes - Fundació Relleu
Barcelona, 20 de Desembre de 2004
Bon Nadal a tothom! És just que en aquesta celebració de Nadal ens referim a la publicació de les Memòries de Raimon Galí (Proa, 2004). En el capítol que dedica al Grup d'Estudis Nacionalistes, l'amic i el germà més gran de tots nosaltres, afirma "el GEN per primera vegada amb molt de temps, ha superat tota mena de tancaments espirituals" (p.107). És possible; en la mesura que ho sigui, cal esbrinar exactament el perquè per poder respondre al que es pugui esperar de nosaltres.
T'ho miris com t'ho miris el missatge de Raimon Galí i Herrera és molt dur de tan senzill com és. Si l'he entès bé, i em sembla que sí, diu una sola cosa: sense un redreçament espiritual la vida catalana està condemnada a anar donant els mateixos tombs de la comèdia humana que varen portar al Desastre Nacional de 1936-1939. No repetiré els detalls del diagnòstic per tal de no enfadar ara els uns ara els altres. El llibre es val una lectura repetida des d'aquesta òptica: quan els catalans no ens movem bé en la dimensió d'un problema, el portem als detalls accidentals que l'acompanyen però ja no el determinen. Amb la qual cosa el problema resta naturalment sense resoldre; però, nosaltres hem fet tant de soroll al seu entorn que notem que encara som vius. D'això n'anomenem, massa sovint, resistència. De totes les coses que les Memòries de Raimon Galí contenen em limitaré a una sola cosa, a recordar als lectors del llibre el testimoni de Joan Samsa i Caminal que porta a la pàgina 179 del llibre editat aquest any per Proa: "Defenseu sempre l'ideari dels Quaderns que jo sé fins a quin punt ha remogut Catalunya. El perill és que el dia menys pensat aquestes fites restaran esborrades". Amb aquesta Missa de Nadal donem testimoni que no volem que això passi. El text de Mossèn Ballarín a la tarja acaba parlant del Nadal com taula parada any rere any que fita la vida d'un home (1987). La nostra ofrena és la fidelitat a aquestes fites que no volem que siguin esborrades.
Raimon Galí afegeix que Joan Samsa li va repetir les seves paraules: "Som un poble vençut que es nega a acceptar la derrota perquè costaria massa de remuntar-la. Aleshores cal trobar "nous" poetes, "nous" idearis que puguin justificar que l'esperit dels Quaderns és depassat". És a l'entorn dels depassaments que en la nostra història espiritual ens muntem uns embolics fenomenals, enormes, espectaculars i cridaners que ens deixen a cada pas sense la força operativa d'una tradició. Posem un sol exemple, entre molts de possibles: el Manifest Groc de Dalí, Guasch i Muntanyà a l'any 1928 declara caducs l'Orfeó Català i el teatre de Guimerà i proposen el jazz i el cinema com alternatives. El jazz està molt bé i el cinema és una realitat esplèndida. És ben veritat, com ha mostrat tan bé H.G. Gadamer, que una tradició també està feta de ruptures i negacions, sovint molt contundents: una d'elles fou la del ressorgiment de les avantguardes europees dels anys 1920-30. Gairebé no hi ha res a dir sobre aquest episodi i molts de semblants: la història del gust i de les modes artístiques i no artístiques és la que és i el nostre país l'ha seguida com l'ha seguida. Gairebé res a dir, doncs; però, pel que ara mateix hem de fer l'atenció a aquest gairebé, i molts de semblants, ens serà molt fonamental; perquè resulta que el petit detall és que sempre se'ns en va una mica la mà en la força amb què neguem allò propi i en l'embadaliment i embadocament per a la novetat forània. La qüestió és ben simple, sobre el nostre exemple d'ara, és: i per què redimonis cal blasmar tan fortament Guimerà i l'Orfeó Català pel fet que els agradi més el jazz i el cinema? I això ho fem una i altra vegada, de tal manera que, segons com, tenim més l'hàbit d'acollir novetats amb ruptures que el de conservar les fites d'uns trajectes sobre les quals ens podem orientar. Aquesta atracció adolescent per les novetats ens faria un poble una mica esnob, la qual cosa tindria una relativa importància, fins i tot un xic simpàtica, si voleu, en la seva feblesa. El problema és que també som un poble vençut, que hauria de poder lluitar contra els efectes perniciosos de les seves derrotes amb una mica de gruix espiritual, el que l'esnobisme repetit de les seves élites no li permet de tenir. L'ideari de Quaderns de l'Exili (1943) ja era prou clar per tal d'orientar sobre ell tota la generositat i eficàcia del treball social que s'estigués disposat a fer des d'una unitat espiritual: "Volem un règim d'igual tat social i econòmica per a tots els ciutadans, que doni a aquests la plena dignitat humana i que garanteixi la llibertat política i l'expressió lliure del pensament". Hom va preferir, però, trencar-se repetidament i aferrissadament en grups i subgrups en les subtileses a l'entorn dels ismes ideològics i totes les querelles de les caducitats i novetats de les seves variants.
Costaria massa de remuntar-la... Ve-t'ho aquí. Aquest és el problema. És un problema de mandra i els problemes de mandra són molt difícils de tractar. Tot professor sap que les excuses dels mandrosos són sempre molt subtils i sovint molt divertides! Quan cal tractar un problema difícil el que és més imprescindible es fer-se amb una idea exacta de la dificultat. Alexis de Tocqueville escriu, a La democràcia a Amèrica, unes paraules que ens podem aplicar en la nostra hora present: "Confesso que és molt difícil indicar la manera de despertar un poble que dorm per tal de donar-li les passions i la cultura que no té; persuadir la gent que ha de preocupar-se del que els correspon és també molt difícil. És molt més fàcil d'interessar-ser pels detalls d'etiqueta d'una cort que no per a la reparació de la casa comuna". El que diu aquí Tocqueville ens dóna una primera pista del que encara podem fer sempre de nou: desinteressar-nos una mica d'allò més fàcil per tal de tenir algun temps per allò més difícil. En la terminologia de Tocqueville allò més fàcil són els detalls d'etiqueta d'una cort, en la de Joan Samsa, els "nous" poetes, els "nous" idearis. Per tal que pugui néixer i créixer el gust pel que és més essencial, cal practicar un cert desinterès pel que és accessori; per l'única i ben senzilla raó que no hi ha temps per a tot. Hi aquí un punt d'humilitat i de realisme molt fonamentals: si ens hem de dedicar a marcar continuïtats ens cal estalviar una mica del nostre temps que perdem en seguir xafarderies. Les xafarderies, però, són sovint molt distretes i com les excuses dels mandrosos ben divertides!
Aquestes fites restaran esborrades... És possible. No ho sé gaire. L'únic que podem fer, el que sí que depèn de nosaltres, és retardar-ho tant com puguem de la manera el més senzilla possible: fent circular les seves literalitats sense massa comentaris i ornaments. És el que ja hem fet i volem continuar fent amb les publicacions de Barcelonesa d'Edicions i la Revista Relleu. Puc anunciar-vos que ben aviat, abans de la primavera, sortirà un volum més de l'obra de Raimon Galí, titulat Semblances. És un volum d'unes tres-centes pàgines que, després d'una breu presentació, dibuixa els retrats dels següents personatges: Domènec Batet, Antoni Batlle, Carles Botet, Francesc Ferrer Torrents, Oriol Folch, Jaume Font, Alexandre Galí, Vicenç Guarner, Francesc Macià, Jaume Martínez Vendrell, Pere Mas, Josep Pijoan, Enric Prat de la Riba, Pere Puig Quintana, Joan Sales, Joan Sansa, Salvador Seguí, Felip Teixidor, Jaume Vicens Vives, Quico Vila Abadal i Andreu Xandri. En tots els casos aquests noms mantenen alguna exemplaritat que pot orientar el sentir de les nostres accions.
Els mateixos tombs de la comèdia humana; tampoc no es gens bona cosa exagerar ni una mica burxant nafres per fer-les més espectaculars. Els moments decadents i les febleses humanes s'assemblen sempre molt i molt, tampoc no és un terreny en el qual sigui fàcil innovar o inventar alguna cosa nova. És molt difícil inventar una ximpleria nova, és aquesta una veritat experimental que neguiteja per un igual els ximples que fan l'original i els originals que fan el ximple. No insistiré gens, doncs, en la descripció de detalls negatius de la nostra realitat. Tot plegat, però, dibuixa el que Oriol Pi de Cabanyes, en un brillant article a La Vanguardia, anomenava Dependència rebel: "aquesta eterna adolescència irresponsable en què sembla instal·lada una Catalunya insegura". Com a prova, adduïa com la "conyeta" s'ha convertit en el punt de vista característic de l'època en la major part dels nostres mitjans audiovisuals. (25 de febrer de 2004). La situació és un anar donant tombs, d'una manera constant, a una agitació crònica cridanera i un xic histèrica esmaltada de covardies en els moments decisius. I empantanegant cada detall de la nostra vida quotidiana en els quid pro quode la política espanyola.
Faré una cosa ben diferent que rendir comptes amb un passat que ja no podem modificar i del qual ens cal potenciar totes les seves virtualitats. Quan dic totes vull dir totes, no únicament les més fàcils en cada moment. Insistiré en aquest no únicament les més fàcils. Les més fàcils a potenciar són les que tenen el sorollós esperit de la conyeta i adjacents al seu favor; les més difícils a potenciar les que la tenen en contra. Cal el coratge de restablir almenys l'equilibri. No és gens fàcil. Totes també vol dir, doncs, les que habitualment exclouen els qui criden contínuament que no volen ser exclosos i que no ho són gens.
Volem la plenitud nacional de Catalunya diu el Manifest fundacional del GEN de febrer de 1982. La pregunta que avui voldria explorar conjuntament amb vosaltres és aquesta: I per tal d'aconseguir aquesta finalitat exactament en què confiem? Em penso que la situació es deixa analitzar bé si enumerem els quatre objectes de les nostres confiances habituals, que són:
- La riquesa diferencial amb els altres pobles d'Espanya.
- L'afirmació cultural
- La intensitat emotiva
- La fascinació per idees importades
a) En què confiem? En la riquesa diferencial amb els altres pobles d'Espanya? L'argument més feble a favor d'una possible independència de Catalunya és que la dependència ens costa quartos... perdonin vostès un moment i, si per un atzar de les coses, arribéssim a guanyar-ne, pregunto: ja estaríem prou bé en la dependència? A mi, segons com, això em recorda l'anècdota de la diguem-ne dama i Oscar Wilde; el suportar la dependència és com la virtut de la dama anglesa de l'anècdota una qüestió de preu? L'únic argument a favor d'una bona relació amb, o a, Espanya és que en la bondat de la relació fóssim tan lliures com si fóssim independents. Repetidament no ens deixen fer-ho i nosaltres reaccionem amb la dependència rebel, segons la feliç expressió d'Oriol Pi de Cabanyes, que ja hem vist. Una dependència rebel, però, és una dependència. Si això és així, que ho és, el factor decisiu és la misèria espiritual que comporta la submissió sense que l'estat de la caixa hi tingui gaire a veure. L'estat de la caixa serà sempre tot l'important que és; però no ens equivoquem una vegada més: si hom no sap fer segons quines coses per dignitat, tampoc no se les aprèn a fer per interès. Hi ha qui raona que, com que el nacionalisme ja no és una moda ambiental, cal substituir-lo pel tema de la balança fiscal que sí que és, ara per ara i fins que ho deixi de ser, una novetat engrescadora. Retinguem aquest principi orientador: qui es distreu del que li és essencial, però, s'està equivocant, perquè es distreu del que no s'hauria de distreure, no perquè la cosa que el distreu no tingui el valor que té en ella mateixa. Aquest principi és el que ens dóna, en la dialèctica que ara hauríem de desplegar, el punt just sobre el que cal argumentar. No és que siguem contraris a res. No hem de raonar ni un moment rebaixant el valor de la cosa que distreu. Tot és molt interessant i tot té la urgència, bellesa i bondat que li correspon, però, si serveix per distreure'ns, serveix per a distreure'ns.
L'estructura econòmica de Catalunya és la que és i ha costat els esforços que ha costat, no s'hi val ni a badar ni a confondre's. Dedicarem el proper curs d'estiu a parlar d'alguna cosa així com de la relació entre Qualitat de Vida i Dignitat Nacional. No s'hi val a badar perquè la relativa riquesa catalana no és eterna; Octavi Fullat té el coratge de formular aquesta veritat tan fonamental: "No hi ha cap societat humana a la història que hagi pogut triomfar fent el gandul". No s'hi val a confondre's; sovint penso que la interpretació més corrent, sobretot la de les nostres converses de xafarderia, que fem de la nostra riquesa -o estructura econòmica- no és gens exacta, entre d'altres coses perquè acostuma a ser com bipolar i oscil·lar entre les figures idealitzada del pencaire gairebé robinsonià i formigueta o la del superviu tan llest que enreda tothom. D'aquesta manera hom oblida, molt fàcilment, tota la xarxa de "concessions", que sovint són fruit de submissions polítiques, quan idolatrem el nostre treball, o a rebaixar la tenacitat honesta, quan idolatrem l'agilitat de l'espavilat més o menys viu o simplement trampós. Desenganyem-nos, no som ni tan treballadors ni tan vius com massa sovint ens pensem. Tot plegat fa el goig que fa si ho mirem reposadament. L'economia és una realitat important; però si la submissió és política, la solució no és econòmica. "Som un poble vençut que es nega a acceptar la derrota perquè costaria massa de remuntar -la." Vet'ho aquí.
b) En què confiem? En l'afirmació constant d'una cultura catalana? Aquest país nostre necessita urgentment una visió molt tranquil·la de la cultura. Si el que acabo de dir es pot resumir dient que ens és molt urgent una visió econòmica de l'economia ara caldria dir-nos que necessitem una visió únicament cultural de la cultura. Com que molt sovint en la nostra història, molta gent que hi tenia vocació i capacitat no podia fer política, ens hem dedicat a fer negocis i mecenatges culturals i artístics. No en malparlem gens, però no ens equivoquem ni una mica més, el resultat només podia ser el que és: sabem fer negocis i mecenatges i no sabem fer política. Si ho pensem reposadament veurem que no podia ser d'un altra manera i que està prou bé. El DLLC de l'IEC dóna de "tranquil" una sòbria definició: tranquil és el no agitat. Sempre hem fet cultura catalana com aquell qui perd el tren, amb tota seguretat perquè el perdíem; però ara hem de fer tota una altra cosa, una cosa tranquil·la, és a dir, no agitada. Ens sobren agitadors de tota mena, també els culturals. Una cultura catalana no ens resoldrà cap més altra problema que l'enorme maldecap que ens plantejaria tenir com a patrimoni comú una incultura. La línia a seguir en aquest camp és doble; ens cal: una major universalitat en l'extensió dels seus destinataris (contra el tic noucentista) i una major sobrietat en el seu estil (contra el tic floralesc i tots els seus successors fins a arribar també a l'afectació de la "conyeta" i les provocacions estàndard). Provaré de formular adequadament el nervi del que ens ha d'orientar. Si el que és patrimoni de tots es converteix en l'afecció d'alguns és que passa alguna cosa. I a l'inrevés, si l'atonia de molts no pot ser commoguda per l'acció intensa de pocs també passa alguna cosa. Potser la mateixa, un país mal vertebrat. Ens cal, a la vegada, universalitzar un patrimoni i permetre sempre una expansió de les dinàmiques dels més audaços, inventius i entusiastes. És un joc difícil d'equilibris que la vida catalana resolt, penso, millor del que ens pensem, encara que no sabem trobar la narració adequada del fons comú que viu i creix, en què sobresurten trajectes personals originals. No trobem la narració adequada perquè busquem en cada afirmació cultural més del que pot donar. La vida cultural, la de veritat, ja ens ho està resolent, més que les narracions sobre ella, perquè acumulem molts instruments blindats i donem massa espai als actors, gestors, promotors i polítics i molt poc al públic en general i a una crítica lliure en cada camp. Ben aviat, em penso, per llei de vida, sobretot, assistirem a les purificacions necessàries dels actuals blindatges culturals per tal de poder respirar millor. Ho farem quan senzillament anotem més tranquil·lament quines necessitats culturals reals són satisfetes i exactament per qui. Sigui com sigui, tot i comptant en les molt necessàries renovacions que arreu s'anuncien, l'afirmació cultural donarà en la vida catalana el que pugui donar i res més. La cultura és molt important, però si la nostra submissió és política la solució no és cultural. "Som un poble vençut que es nega a acceptar la derrota perquè costaria massa de remuntar-la." Ve t'ho aquí.
c) En què confiem? En la intensitat emotiva amb la qual sostenim les nostres reivindicacions? Aquest és l'aspecte que em serà més difícil de tractar i us demano una molta particular atenció, perquè crec que ara mateix ens hi juguem moltes coses. M'explicaré de la manera següent: el nostre himne diu que tremoli l'enemic en veient la nostra ensenya, no diu que tremoli l'ensenya! Ni parla -faltaria més- dels honors que es mereixen agitant-la els abanderats! Honors que sovint reclamen que els els donin la resta dels compatriotes pel seu agitat esforç sense haver fet tremolar l'enemic ni una mica. El trànsit emotiu que s'aprofita, sovint és qüestió de temps. Fa molta angúnia la intensitat amb què en moltes campanyes tremolen els nostres abanderats. Com que sóc molt malpensat, davant de segons quines coses sovint penso: "un altre que ens reclamarà paga per la suada que s'està marcant". Fixem-nos bé que el primer que fan les campanyes d'alta intensitat emotiva és dividir-nos a nosaltres mateixos en graus d'intensitat diversos i amb tensions entre nosaltres. Quan els emotius m'expliquen les seves campanyes, sempre, sempre d'una manera inexorable, amb una necessitat fatal, acaben malparlant dels compatriotes de més baixa intensitat i queixant-se del país en general, el qual sortosament no va tan passat de voltes com ells mateixos. Abans de fer segons què cal saber si volem pagar el preu i sinó no fer-ho. La diferència entre l'heroisme i el ridícul és un petit detall. Qui decreta boicots, li cal parlar abans amb els "cavistes" i similars, i saber o què és el que estan disposats a perdre i per quin motiu, o com pensa neutralitzar-los apel·lant la resta de la població. Si en aquests tipus de coses no se saben pensar estratègies de llarga durada i amb consensos molt amplis entre la ciutadania, més val callar i no fer l'enèsim numeret de treure l'espasa des de l'arrogància per tal d' embeinar-se-la tot seguit en la vergonya. Qui tingui pensades genials en aquesta línia hauria de considerar, molt seriosament, en la humilitat, que si el nostre problema només es tractés d'això ja fa temps que ens hauríem arreglat. Em permeto remetre a l'editorial del número 80 de la Revista Relleu: Humilitat i Fermesa. Anem-ho repetint per tal de veure si ens ho aprenem: qui s'aparta del que li és essencial, s'està equivocant apartant-se'n, no perquè la cosa que el distreu no tingui el valor que té en ella mateixa. Ara per ara no és un dèficit d'emocions intenses, que puguin dividir-nos repetidament el que cal per tal de restaurar la casa comuna.
d) En què confiem? En la fascinació per les idees importades? Les idees són importants; sóc professor de filosofia i no en malparlaré ni un breu instant; però, si la nostra submissió és política, la solució no és ideològica. Les idees no ens alliberaran. Les bones idees, això és la veritat de les coses, orientaran el nostre esforç per a l'alliberament, que ja seria una molt bona cosa. Cap ideologia, cap concepció del món, cap moda literària, cap moviment artístic no farà millor que cap altre la feina de vertebrar el país que nosaltres hem de fer des de la concòrdia. Contra el que alguns els podria semblar, Catalunya no està cridada, especialment ella tota soleta, a trobar remeis espectaculars a tots els problemes de la humanitat. Segurament perquè els remeis que hi ha, no són necessàriament espectaculars. Hi ha qui ens diu, amb alguna sorna, que els catalans ens preocupem de tot menys del que és nostre. Si féssim la nòmina dels ismes que ens han enlluernat, des del segle XIX i, sobretot, des del moment que vàrem trobar la nostra Renaixença poc cosmopolita, quedaríem esborronats. Hem estat de tot i força del que ha agitat el món. En parlarem un altra dia. Convindria, però, recordar més sovint el que Jaume Vicens Vives anomena "ressort obscur" i que opera en la relació entre els catalans i les idees1. Ens cal, i ara és més possible que mai, una participació sense complexos en les dinàmiques d'expansió i de correcció de la civilització occidental i europea a la qual pertanyem. Podem fer, ben tranquil·lament, un seguiment constant dels debats en les formulacions i sobretot formar les generacions més joves en les fonts de les quals beuen les renovacions possibles.
L'economia, la cultura, les emocions i les idees són com el jazz i el cinema, realitats esplèndides que serveixen per a allò que serveixen. En una ponència del gener de 2002 titulada Catalanisme, per fer què? vaig argumentar, tant com vaig poder, les línies mestres de l'estratègia a seguir. No ho faré més. En donaré el punt final del resum que n'indica el seu nervi: "...Cal prioritzar la proposta de Joan Sales (1982): promoure vocacions dels ciutadans catalans a la funció pública, a la defensa, a la seguretat, a la diplomàcia, a la judicatura, a l'administració, al magisteri, a la construcció europea. Per tant, cal revisar tot el sistema associatiu promogut i les seves dis funcions evidents i revisar els nostres criteris d'excel·lència social. Aquesta seria l'única base de tota estratègia a llarg termini". El nucli d"aquesta eterna adolescència irresponsable en què sembla instal·lada una Catalunya insegura", en la formulació d'Oriol Pi de Cabanyes, o del "desgavell mental dels catalans", en la terminologia d'Alexandre Galí, em penso que és voler resoldre amb eines d'un ordre de realitats qüestions que deriven d'un altre ordre. Això no pot ser. És una mica com l'acudit del qui buscava les claus que havia perdut a la llum del fanal, no perquè les hagués perdut allí, sinó perquè allí s'hi veia millor. Diem que volem les eines de l'estat perdut, però ens dediquem a agitar-nos a la llum del fanal econòmic - cultural - emotiu - ideològic perquè a la seva llum ens hi trobem millor, és més divertit. És ben veritat que és més divertit, sempre ha estat més divertit anar a robar cireres que fer els deures! "La reparació de la casa comuna" (Tocqueville) demana, però, treballar a les fosques, malgrat que la xerrameca sobre els detalls d'etiqueta d'una cort o sobre "els nous poetes " i " nous idearis" ens distreuen molt més, perquè des d'ells hi veiem més clar i dóna més escalfor. Potser "el GEN, per primera vegada amb molt de temps, ha superat tota mena de tancaments espirituals" (p.107) i em penso que és perquè no busquem les claus sota el fanal i no ens ha fet por el fred que comporta. I, doncs, en què hauríem de confiar?... En un inesperat començament de saviesa... Evidentment el nucli del diagnòstic de Raimon Galí és molt incòmode, es comprèn molt bé que faci nosa a tanta gent. El programa Joan Sales de 1982 fa mandra. Estem caient en molts ordres de la vida en el que Raimon Galí, a la pàgina 189 de les seves Memòries, diu a propòsit de l'Església.. "exigir bisbes catalans sense el mínim esforç per fer un treball seriós envers les vocacions sacerdotals catalanes". Aquesta actitud és com una lògica de la ganduleria i d'ella no en podem esperar res de bo. Què podem fer ara mateix? No ho veig gens clar; sovint em penso que ens agradem massa tal com som per tal de deixar de profanar esperances des de les nostres xerrameques i engrescaments. No ho sé gens. No sabria gaire què dir-vos. No veig cap recepta, ni cap drecera, cap moda de les que ara es porten no ens ajudarà especialment... Respondré, però, amb les paraules finals del llibre de l'amic Nicolas Grimaldi, Breu Tractat del Desencís, que diuen així: "Un començament de saviesa consistiria, llavors, a no esperar com una festa l'adveniment d'allò que havíem imaginat, sinó a alegrar-nos com d'una sorpresa per allò que no esperàvem i que no hauríem pogut mai imaginar. Malgrat que l'espera sigui la consciència mateixa, fins al punt que no puguem, doncs, dispensar-nos d'esperar, gairebé tot seria sorpresa a qui, esperant sempre, tanmateix no esperés res. Llavors acolliríem i celebraríem com una munificència la glòria de cada instant" Voler la plenitud nacional de Catalunya comença, sempre de nou, per saber trobar-la allà on és, en allò que Grimaldi descriu com el regal de la glòria de cada instant. Un d'aquells moments bons que té la feixuga argumentació antirevolucionària de Torras i Bages de La Tradició Catalana diu "No vulguem ésser mestres de la pàtria, siguem deixebles d'ella". La millor manera, sinó l'única, de ser deixebles de la pàtria és viure en el goig del nostre lliure esforç: el de fer els deures a les fosques no el d'anar a robar cireres a la llum del fanal. Hom pot pensar que ens cal submergir-nos un cop més en el forn on es debat el futur d'Occident, en dinamismes globalitzadors o filantropies d'ONG, fascinar-nos per algunes noves idees i oblidar, per pairalesques, les patologies que ens són pròpies. Hom pot pensar que ens cal endisar-nos tant en nosaltres mateixos que, per tal de fugir del totemisme del toro, ens calgui caure en el totemisme de l'ase. Ni una cosa, ni l'altra, ni les dues a la vegada, perquè, com estem experimentant ara mateix d'una manera molt intensa en la vida política catalana més actual, l'encert mai és la combinació de dos errors oposats.
La Fundació Relleu i el GEN som una obra de reflexió. Entenem que l'home val més que el seu rastre, el contingut més que el continent, el pensament més que la forma. Ambicionem un estil directe, senzill i digne, subordinat a l'obra. Voluntat de reflexió sobre el que l'home és, de quins són els desigs i els res sorts que ens mouen en la recerca de la felicitat, el benestar i l'amor; quines són les possibilitats humanes, tant de mesquinesa, embrutiment i violència destructiva, com les d'heroisme, abnegació callada i generositat. He combinat amb tota naturalitat, per tal d'indicar-nos un camí en la foscor, allà on vàrem perdre les claus, un fragment dels punts de Quaderns de l'Exili (1943) i un altre del Manifest del Gen (1982). Ara per ara, doncs, les fites no estan esborrades! Bon Nadal a tots!
1. Notícia de Catalunya (1960) p.227 " Els catalans no som un poble creadors d'idees, les ...feta la tria convençuts de la bondat d'una idea maldem per imposar-la arreu, sobretot als altres països d'Espanya. La potència de la nostra imaginació no està d'acord, però, amb la nostra capacitat d'imposició. Cal tenir en compte aquesta impotència coercitiva de Catalunya abans d'engrescar-se en accions redemptores. La nostra tàctica ha d'ésser sempre la de convèncer per l'exemple i la claredat, la de fer-nos a nosaltres mateixos abans d'arribar al lliurament del missatge".