Quan provo de "passar la rella damunt dels records" (Espriu) de la meva relació amb en Jordi Galí, em ve a la memòria una part de la Pregària Eucarística V C de la missa, que diu:
«Obriu els nostres ulls a tots els sofriments humans; Inspireu-nos la paraula justa i escaient quan trobem germans sols i desemparats; Doneu-nos generositat i decisió per ajudar fraternalment els oprimits i indefensos; Que la vostra Església sigui testimoni de veritat i de llibertat, de justícia i de pau; Que tothom hi pugui trobar l'esperança que no mor».
Jordi Galí, fill de Déu i fill de l'Església: mirada, paraula, gest i llibertat.
Mirada i paraula
El senyor Galí no és extravertit: no era dels qui més parlava, entre els savis del GEN. Però jo penso que mira, està silenciosament atent a allò que passa al seu voltant. I aquesta mirada, aquesta atenció misericordiosa —empàtica, en diuen avui— li inspira paraules. No massa paraules: les justes i escaients per a ser testimoni fratern del Déu compassiu davant dels germans desemparats.
Com a director del Sant Gregori no es prodigava massa -almenys entre els alumnes. Però encara recordo les seves paraules de saviesa en un curs de Llengua Castellana. El meu germà Agustí -més aviat de Ciències - en cantava les meravelles d'un curs d'Història. I m'ha quedat gravat que va desaconsellar a una professora de
francès que ens fes escoltar cançons d'en Georges Brassens: perquè era un burleta de la burgesia que tenia la barra de guanyar-se la vida venent discs a aquesta burgesia.
Gest
La mirada i la paraula acostumen a portar-nos al gest. Recordo dos gestos de «generositat i decisió» del senyor Galí envers meu.
Cap a la primavera de 1990 jo estava fet un embolic. Sabia que volia consagrar-me a Déu des del celibat, però no sabia on fer-ho. Queia plenament en la categoria dels «sofriments humans», dels «germans sols i desemparats»..i fins i tot dels «oprimits i indefensos»! Aleshores en Jordi Galí em va cridar a casa seva. El gest: m'oferia feina com a professor del Sant Gregori. La pau i la seguretat que et dóna un gest així en una situació com aquesta no tenen preu. Jo li vaig explicar que estava en ple discerniment de la vocació. Ell va parlar poc - de nou "la paraula justa i escaient": ja havia fet el gest, que era l'important. Però em va parlar amb admiració de les opcions que jo estava considerant; i en concret, de la saviesa d'una formació llarga, variada i moguda a la Companyia de Jesús. Li ho vull tornar a agrair... malgrat que va encertar!
Dos anys més tard, el 3 d'octubre de 1992, vaig fer els primers vots com a jesuïta. No eren aquí a la cantonada: eren a Saragossa. I de nou el gest: en Jordi Galí hi era. De nou silenciós, mirant, escoltant... Després de l’eucaristia dels vots, al menjador del col·legi dels jesuïtes, va comentar amb admiració el text de la primera lectura: aquell que jo havia demanat més insistentment que s’inclogués en la celebració: "Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea, ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. Així ningú no es pot gloriar davant de Déu". (1 Cor 1, 28-29).
Llibertat
Els antics alumnes del Sant Gregori hem sortit diferents en molts aspectes. Però crec que tots tenim un tret en comú: no tenim una imatge traumàtica de Déu o de l'Església. I qui la té, molt probablement no l'ha pescada al Sant Gregori.
«Que la vostra Església sigui testimoni de veritat i de llibertat, de justícia i de pau».
Perquè el senyor Galí va agrupar i dirigir un claustre gens encarcarat; i va triar uns professors de religió —mossèn Izard i mossèn Mata— que transmetien una calidesa de tot menys traumàtica. També ens parlaven de Déu la Maria Martorell i el mateix Jordi Galí. Sempre amb el tarannà («el talante») d'invitació a la fe pel testimoni: de
llibertat adulta a llibertats que s'estan fent, però que són respectades en el propi fer-se.
Ara que em dedico «professionalment» a la transmissió de la fe, aprecio aquesta saviesa i agraeixo infinitament al Déu de la llibertat, el Déu de l'amor, aquell testimoni de fe que vaig rebre a l'escola.
Senyor Galí: per molts anys i moltes gràcies.
I, tal com agradava fer a Sant Francesc:
«Que el Senyor et beneeixi i et guardi que et faci veure la claror de la seva mirada i s'apiadi de tu, que giri el seu rostre sobre teu i et doni la pau» (Nm 6,24-26).
