En construcción, de José Luis Guerín

El documental sempre ha tingut una consideració de segona davant del cinema de ficció, i per al gran públic i els empresaris sembla com si el gènere estigués reservat per a ser exhibit exclusivament a la televisió. Hi ha però, una llarga tradició d’autors (la major part coneguts només per un públic minoritari) que en l’àmbit del museu, la galeria d’art i els festivals alternatius han convertit el gènere en un camp d’experimentació constant. A l’edició de l’any 2001 del Festival de San Sebastián es va produir una sorpresa: el premi especial del jurat va ser per En construcción, una pel·lícula documental, cosa molt poc freqüent en festivals importants. És per això que el mèrit de José Luis Guerin es doble: no només ha creat una pel·lícula de primeríssima categoria, sinó que ha portat el gènere documental als cinemes amb un gran èxit de públic i sense fer cap concessió, amb uns plantejaments absolutament nous.

Per tots aquells que ens agrada perdre’ns per la ciutat desxifrant el traçat dels carrers, els rostres dels vianants o els rastres de les parets, mentre escoltem la gent i ens deixem portar pel que passa al nostre voltant, la pel·lícula de Guerin és un regal impagable. I si a més estem interessats pels canvis que experimenta el Barri “Chino”, que és el mateix que dir que ens interessen els processos de transformació de la nostra època, no podrem evitar, no només de gaudir i emocionar-nos amb aquesta estranya pel·lícula, sinó de sentir que en ella es condensa quelcom fonamental de la nostra pròpia experiència.

En construccion és una pel·lícula atípica. Va néixer mentre Guerin impartia un màster de documental a la Universitat Pompeu Fabra. Durant dos anys l’autor i un equip d’alumnes varen filmar la construcció d’un edifici al barri “Chino” de Barcelona. Les històries entrellaçades dels diferents personatges que varen seguir durant aquests temps són un prodigi de construcció narrativa, i ens revelen l’estret lligam que hi ha entre l’observació dels esdeveniments més humils i les grans obres cinematogràfiques. “Lo que más me excitaba era la búsqueda, tenía que producirse la revelación, fruto de la convivencia con un espacio y con unas personas... Te vas nutriendo de lo que te va dando la realidad y entonces constatas que la realidad es mucho más rica y compleja y tiene más matices que lo que un guionista puede imaginar en su despacho.”(1) El resultat de la seva experiència es magnífic: una pel·lícula fresca, veraç, complexa, i amb aquella dosi d’humor necessària per a tractar les realitats massa dures. Guerin ha sabut teixir un delicat poema col·lectiu amb un material extret directament del seu entorn immediat. Novament la força d’un director sorgeix de saber retirar-se davant dels esdeveniments i donar la paraula als altres; com ell mateix diu “La función del cineasta es desaparecer para no enturbiar la relación sagrada entre el público y la película.”(2)

L’argument és molt senzill, quasi una petita anècdota: l’enderroc d’un antic edifici i la construcció d’un de nou, deixa al descobert tot un món de personatges que tenen la seva raó de ser entre l’impenetrable teixit arquitectònic del barri. Una parella, ella prostituta, ell aspirant a legionari, que viuen en una casa assetjada per les grues; un exmariner, incansable conversador, que sobreviu remenant les escombraries; uns immigrants que troben en la construcció la possibilitat de fer-se un sou; una veïna jove que flirteja des de la finestra amb el fill de l’encarregat de l’obra... Guerin ens fa partícips d’unes vides fràgils i tant canviants com la mateixa fesomia del barri. Uns personatges que s’enfronten a l’empenta d’una societat que ha decidit que cal regenerar. Davant aquesta gent que ens convida a entrar a casa seva, que ens deixa escoltar els seus pensaments més íntims, que s’emociona davant nostre, sentim que la seva vida, la manera de viure de tot un barri, és quelcom es ens implica.

Les imatges de En construcción són veritables poemes visuals, troballes que a cops superen les expectatives que podria tenir el propi autor sobre el tema. En aquest sentit els dos anys de rodatge han estat els grans aliats de la pel·lícula fins al punt que el temps ha esdevingut el veritable protagonista. La troballa d’una necròpolis romana que va permetre filmar alhora l’encontre dels actuals veïns amb els antics habitants del lloc, o l’emoció d’un treballador magrebí que veu nevar per primer cop son imatges que no es poden improvisar, captades amb la sort de qui sap on ha de mirar i està al lloc en el moment just.

Junt amb el joc subtil d’unes imatges perfectament articulades que ens endinsen en una realitat duríssima i bella alhora, hi destaca la paraula. Els diàlegs d’aquesta pel·lícula són una autèntica delícia i ens permeten entendre el caràcter, els anhels i les pors d’unes persones sense les quals qualsevol visió de la ciutat esdevindria estèril. A tall d’exemple destacaria la conversa entre el l’immigrant marroquí, peó, filòsof i poeta revolucionari, i el seu company de treball, un espanyol immigrant d’una altra fornada. El primer, irònic i tendre, té l’optimisme i la força que dóna sentir-se hereu d’una antiga cultura. El segon, home de pocs estudis, se sent fracassat i reconeix que els caps de setmana es tanca sol a casa amb una ampolla de wisky per a no sortirne en dos dies. Amb aquestes troballes l’anomenat “problema” de la immigració apareix girat com un mitjó, lluny de tòpics i formuletes màgiques. La proposta de Guerin: aprendre a observar i escoltar, “Observación se traduce en tiempo y si lo tienes y sabes mirar, ten seguro que la realidad nunca decepciona.”(3)

A dos anys de la seva estrena En construcción ja es pot considerar un títol clàssic del cinema documental i etnogràfic. Un document històric on les imatges trascendeixen l’anècdota i esdevenen la crònica d’una època.

---

Notes

(1) El País, 19.10.2001
(2) La Vanguardia, 6.11.2001 3 Fotogramas, Octubre 2001
(3) Fotogramas, Octubre 2001

Fitxa tècnica