Els grillons de l'opinió, de Philippe Bénéton
Philippe Bénéton
París, PUF, 2000
Curiosa col·lecció, aquesta que es publica sota la rúbrica de “Béhémoth”, el monstre bíblic del llibre de Job!
“És la imatge inquietant dels desordres del temps, com suposava Hobbes?” pregunten els directors de la col·lecció.
“Aquell que, des d’aquest indret com des de la muntanya del Diable, hagi considerat el món i hagi observat les accions dels homes, haurà pogut contemplar l’espectacle de tota mena d’injustícies i de tota mena de follies que el món ha produït, i com han estat produïdes per la hipocresia i la suficiència, de les quals l’una és doble iniquitat i l’altra doble follia” (Th. Hobbes, escrit el 1666 ap.)
“Els grillons de l’opinió” es situa en la perspectiva de “La igualtat per defecte” que esperem veure publicat a Barcelonesa d’Edicions ben aviat: si l’home és una llibertat indeterminada que es construeix a si mateix, sense que hi hagi res fora d’ell que el pugui constrènyer, correm cap a una tirania orwelliana, que és la tirania de l’“opinió”. Tirania orwelliana perquè l’autor, després d’haver desmuntat un a un els mecanismes a través dels quals l’“opinió” imposa la seva tirania en nom de la “llibertat d’opinió” fins al punt que ningú no s’atreveix ja, si no vol ser totalment arraconat, a expressar una “opinió” que no estigui d’acord amb l’“opinió” (qui és capaç d’“opinar”, per exemple, que la democràcia no és un bon sistema de govern?), desmuntats doncs aquests mecanismes que han podrit tantes paraules i tants conceptes nobles, arriba a la conclusió orwelliana que “totes les opinions són iguals però unes són més iguals que les altres”.
El món que escorcolla Bénéton és d’autèntic pesombre, però és en realitat el món que, almenys en els països que l’“opinió” considera avançats, estem vivint: un immens i aparentment dolç camp de concentració.
Però la mentida no arriba ni pot arribar a tot arreu. Estalvio al lector el magistral desemmascarament que Bénéton fa de la mentida de l’ “opinió”. Però sí que indicaré les dues línies de front per on ens fa veure que passa la lluita contra la mentida : una és interior i oposa la consciència natural a les construccions artificials de la igualtat per defecte, segons les quals “jo puc dir que l’acte més significatiu de la meva existència consisteix a mastegar xiclet i que el sentit de la meva vida és fer ocellets de paper. Algú hi té res a dir?”.
I efectivament, la gent calla. A l’època de la “llibertat d’opinió” són ben pocs els que parlen, i, encara, s’ho creuen el que diuen? O només en viuen? Aquesta és la primera línia de front. La que, dins de cada un de nosaltres, ens fa dir: No, no tot és igual, el bé i el mal existeixen i la llibertat, si no hi ha un bé i un mal reals, que no siguin un invent meu, és un mot buit.
La segona línia de front és exterior i es creua amb la primera: és a dir, la consciència natural resisteix més en certs grups socials que en d’altres.
Els resistents són d’una banda aquells sobre els quals l’esperit dominant rellisca, i que l’esperit dominant considera per això “retrògrads” i condemna al silenci. És el que Péguy en deia “la gent”, “el poble”, imbuïts, en paraules de Chesterton, de les “mudes certeses de l’existència”. D’una altra banda, tota la gent que pensa.
Bénéton observa amb una gran agudesa com el treball intel·lectual seriós es distancia cada cop més del “poder cultural” dels creadors d’opinió. El pensament protegeix de les contradiccions, les aberracions i la tirania de la igualtat per defecte.
Quant al “poble”, a Bénéton li sembla veure que cada vegada n’hi ha menys. Cada vegada més la igualtat per defecte converteix la “gent senzilla” en “opinants dòcils”.
Però, curiosament, acaba dient-nos que per bé que els Estats Units és on lloc on s’ha cuinat “el gran projecte humanitari que consisteix en esborrar del món els sentiments naturals i substituir-los per tècniques, abstraccions i sensacions” és probablement allí on el projecte troba i trobarà més resistències per part de molta gent que “no està per històries”.