Els bons salvatges, de Ferran Sáez Mateu
Ferran Sáez Mateu
Editorial Mina , 2008
“El fracàs inevitable de les utopies polítiques modernes” és el subtítol del llibre i, alhora, el seu millor resum. Ferran Sáez comença explicant que el “bon salvatge” havia nascut com un recurs retòric de la crítica social, usat per poder atacar, des d’una posició exterior, les febleses de la societat que, en el fons, es pretenia millorar. Aquesta figura imaginària, la força de la qual anava lligada necessàriament a l’encert de la crítica que proposava, fa, amb Jean-Jacques Rousseau un gir espectacular i molt negatiu.
L’autor ginebrí va ser el primer de presentar el bon salvatge com un model real, autèntic i alternatiu. A partir d’ell, l’home pur, el bon salvatge, ja no és aquella convenció que tothom, com que és conscient de la pròpia imperfecció, sap que no existeix i que mai no existirà. L’home pur, el bon salvatge existeix, ja sigui en el passat o en societats necessàriament allunyades del nostre pobre món corromput. I com que ocupa el terreny utòpic, el del “no-lloc”, escapa sempre, indefectiblement, al tribunal de l’experiència, de l’assaig i l’error. Sáez demostra que tant en el terreny social com personal, el mite del “bon salvatge” ha portat a experiències terribles i clarament autodestructives (la drogoaddicció, les dictadures totalitàries, entre altres), però justament perquè pretenia pertànyer a un altre món, sempre llunyà i millor que el nostre, les nostres normes eren inútils per judicar-lo. Es tracta en últim terme d’una resposta equivocada a l’eterna angoixa de la pròpia imperfecció.
Per això aquest llibre no és només brillant, sinó sobretot del tot higiènic. Arrenca el llençol d’uns quants dels fantasmes que corren pel nostre imaginari col·lectiu i que, sovint sense adonar-nos-en, s’instal·len en els nostres propis esperits. Qui no s’ha sentit atret pels cants de sirena d’un futur brillant, noble sense falla i seductorament misteriós? Després de la lectura d’aquest llibre, serà més difícil convèncer-nos-en.
Amb tot, més enllà de l’atac a les impostures del mite del “bon salvatge” i les seves conseqüències nefastes, creiem endevinar entre línies un crítica molt més profunda. Diríem que Sáez rebutja frontalment allò que, durant massa temps, s’ha venerat com una de les aportacions més importants de la modernitat: el fet d’entronitzar la utopia, tot col·locant-la al centre del projecte personal, polític i social.
Si no ens equivoquem en la nostra intuïció, llavors ens atrevim a animar el seu autor a seguir la seva reflexió en dos sentits, que voldríem plantejar amb dues preguntes. La primera seria: La utopia és o no necessària? Dit d’una altra manera, hi ha hagut algun moment de la història europea en què les seves civilitzacions no s’han organitzat orientant-se cap a una utopia? Sempre ens han venut que Grècia, Roma, l’Europa medieval, es movien per una altra o altra utopia; ¿és realment així? La segona pregunta seria: podem “netejar” el nostre moment d’utopies? Si ho fem, què ens quedarà per sostenir-nos i orientar-nos? En definitiva, com podem distingir l’ideal d’un món millor de la utopia destructiva?