Els assassins de Franco, de Francesc-Marc Álvaro
Francesc Marc Álvaro
L'esfera dels llibres. Barcelona, 2005
Aquest és un llibre amb una certa vocació de "pamflet" en el millor i autèntic sentit del gènere, és a dir, una obra relativament curta on s'ataca quelcom, en aquest cas la gran impostura que, a parer de l'autor, va ser la transició. Com ell mateix ens adverteix, no ha pretès escriure un llibre d'història, sinó un llibre sobre la història i sobre la pervivència d'aquesta en el present, com tampoc un llibre de memòries, tot i que es basa en records personals i records deixats en préstec.El punt de partida són els records innocents de la infantesa de l'autor (confessem que ens resulten entranyables les referències a la "senyu" o als pastissets Bucanero) sobre els fets -i l'òptica amb què els percep- que se succeïren en el moment de la mort de Franco: a diferència del que ens diuen que van fer tots aquells qui han estat o són algú en el món político-mediàtic-cultural, els pares de l'autor ni estan tristos ni contents ni han obert cap ampolla de cava, com la immensa majoria silenciosa d'afranquistes (que ni eren fans de Franco ni pensaven com acabar amb ell). A partir de la vivència familiar -que inclou un oncle assassinat a Mauthausen- l'autor es passeja pels records de l'època, i ho fa constatant la doble impostura de la dita transició democràtica. D'una banda, la dels antics franquistes i tota mena de col·laboradors del règim dictatorial que amb el pretext de la reconciliació no sols no han estat importunats ni perseguits sinó que, fins i tot, han pogut continuar la seva vida política sense impediments de cap mena, en el que constitueix una gran operació d'amnèsia col·lectiva, més o menys voluntària. De l'altra, i aquest és el vessant més "políticament incorrecte" del llibre, la dels antifranquistes de l'espectre comunista, respecte dels quals s'ha donat per descomptat el seu tarannà i vocació democràtics, en el que constitueix una intolerable però interessada confusió entre antifranquista i demòcrata. En efecte, l'autor proclama que l'emperador va nu: aquells fills de casa bona decidits defensors de la dictadura del proletariat (mereixen una especial atenció els maoistes de Bandera Roja) que avui trobem excel·lentment instal·lats dins la classe dirigent del nostre país (política, mediàtica, universitària i cultural) han magnificat el seu (fals) heroisme, quan no solament no van acabar amb el dictador, sinó que mai no van ser apòstols de la democràcia liberal. El repàs que l'autor efectua respecte d'alguns personatges del món intel·lectual no té preu (pel que fa a les raons de la poca simpatia del món del pensament pel liberalisme, ens permetem recomanar del sociòleg francès Raymond Boudon, "Pourquoi les intellectuals n'aiment pas le libéralisme", Odile Jacob, París, 2004). Tot això permet a l'autor realitzar un judici sobre el franquisme, però no únicament respecte els franquistes, sinó els comunistes en el paper d'antifranquistes. És en relació a aquests últims que el llibre pot tenir un cert to de merescut ajustament de comptes, perquè si el judici moral del franquisme i dels franquistes en el fons està envoltat d'un cert consens, no succeeix el mateix amb l'antifranquisme marxista, que per dir-ho en plata, ha tingut i té butlla.