Els anys crucials (II)
Aquesta és la segona part de la conferència de Raimon Galí al Curs d'Estiu del GEN el juliol de 1999
Em plau recomençar recordant, de nou, la figura noble i cavalleresca d'en Francesc Macià, que arribava a substituir entre les masses populars espanyoles la figura del rei. Aquest fet és molt important puix desdobla la personalitat del coronel Macià fora de la Catalunya estricta estenent a Espanya els benifets d'una personalitat que esdevenia pràcticament una institució. No calien declaracions ni lleis per imposar aquest fet, puix la història ens mostra bé que la personalitat de certs homes va més enllà del que pugui donar de si una institució. Dic això perquè el període que comença ara no té cap relació profunda ni moral amb l'anterior. Hi ha un canvi de clau: les paraules podran ser les mateixes, però hi ha un canvi en la tonalitat. La partitura podrà semblar la mateixa, el canvi de tonalitat, de ritme i harmonia la farà al final irrecognoscible.
Però això d'antuvi no ho veiérem; al contrari: ens adherírem a tot el que de noble ens oferia el president Companys.
En les seves primeres declaracions va afirmar que Catalunya seria el baluard més fort de la República, fent tornaveu a les paraules d'en Macià: “Catalunya serà la que farà costat i sostindrà la República espanyola, ja que Catalunya vol tenir a l'entorn del seu país amics i no enemics.” Ens consta, a través del Consell de Cultura, que en Companys establí un horari de treball dedicat a història i llengua de Catalunya; això ens acabà de convèncer.
El 31 de desembre Companys és nomenat president de Catalunya pel Parlament amb l'abstenció de la Lliga, que durant la votació abandonà la sala de sessions.
La peça clau que va llegir Lluís Companys per fer valer el seu catalanisme davant les masses va ser la discussió i aprovació de la Llei de contractes de conreu, la qual fou aprovada el 21 de març de 1934 en absència de la Lliga en el Parlament de Catalunya. Era una llei força conservadora i no acollia totes les exigències de la Unió de Rabassaires. Promulgada el 12 d'abril, fou impugnada per la dreta conservadora catalana a Madrid, amb el suport de la Lliga i dels lerrouxistes. Va assolir que el Tribunal de garanties constitucionals establert a Madrid el 8 de juny es pronunciés contra la llei davant l'argumentació que el Parlament català no era competent en matèria social ni agrària. El 25 d'abril una gran manifestació de dues-centes mil persones, orquestrada per Jaume Miravitlles, tingué lloc a les Rambles de Barcelona.
Mentrestant, a Catalunya seguien els conflictes socials. El gran error de Companys fou el de prescindir de la CNT i entrar en contacte amb l'Aliança Obrera, grup molt heterogeni d'obediència socialista i comunista i fortament implantat fora de Catalunya. No obstant això, el 9 de maig va rebre alguns dels màxims dirigents de la CNT-UI presidits per en Garcia Oliver.
Cal dir que aquest període que estudiem fou l'època d'or de l'acció de la FNEC recolzada per Andreu Xandri i la seva organització, el Bloc Escolar Nacionalista. També fou l'època d'or d'entrenament dels Minyons de Muntanya i els Guies de Palestra. Però especialment l'actuació de la FNEC, d'acord amb l'estatut universitari, va ser exemplar. El fi de curs de la facultat de Filosofia fou tancat amb una excursió inoblidable entre professors i alumnes a Empúries i I'Escala els dies 9 i 10 de juny.
El 12 de juny, el Parlament de Catalunya retornava la Llei de contractes de conreu a Madrid sense cap retoc. I hi hagué un aplec fervorós enfront del Parlament que semblava ressuscitar els bons temps d'en Macià. Tota la jovenalla nacionalista hi érem, i la veritat és que els polítics i rabassaires que participaven a la reunió eren en minoria davant la joventut enfervorida. Recordo amb emoció que la multitud em va ficar dins l'estany i em vaig abraçar a la magnífica peça escultòrica d'en Llimona, el Desconhort, que presideix la plaça. Jo no sabia si plorar o riure, però així com, d’una banda, el desconhort feia forat en la meva ànima, em semblava veure en aquella manifestació la represa del camí per les llibertats de Catalunya.
Companys es va acostar en so de pau al govern Samper. Van arribar a un acord de cavallers adaptant la Llei de contractes de conreu a un reglament aprovat pel parlament català. I entrava directament en els límits constitucionals, de manera que l'assumpte es podia donar per feliçment resolt. Fins al punt que la Lliga es reintegrà al Parlament de Catalunya. I va haver-hi un parlament de Duran i Ventosa, que fou respost per Companys de manera molt correcta, respectant mútuament el punt de vista de cadascú. La Lliga es declarava simplement catalanista, mentre que Companys es mantenia en l'actitud nacionalista d'una manera inequívoca. Però el discurs més important fou a càrrec de Pau Romeva, que féu una anàlisi de l'error en què viuen sempre els partits polítics de Catalunya quan depenen de la vida política espanyola. I que aquesta és la causa de les nostres divisions, que cal remuntar.
Malauradament, el 4 de setembre entrava a governar un govern Lerroux en el qual participaven tres ministres de la CEDA, lamentava el camí emprès pel senyor Samper i amenaçava altre cop amb la seva visió espanyolista unitària. El dia 5 els partits d'esquerra madrilenys van trencar els seus lligams amb el règim perquè els consideraven falsejats d'ençà d'aquell moment. Hi hagué una vaga general a Madrid que va ser secundada en altres ciutats i a les províncies de Biscaia i Guipúscoa i, sobretot, a Astúries, on hi havia un autèntic moviment armat. Simultàniament, les primeres setmanes de setembre, hi hagué a Barcelona conflictes de jurisdicció de tota mena. I el fiscal Sancho fou detingut pel cap de Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat Miquel Badia. Aquest fou destituït per Madrid, sembla que sense resistència per part de Companys i és que els lligams institucionals entre l'Estatut i la Constitución eren ambigus i febles.
El 15 o 16 de setembre al Palau de Belles Arts se celebrà un acte d'homenatge i desgreuge a Miquel Badia. Hi van parlar tots els consellers de la Generalitat i Lluís Companys, que fou aplaudit i a la vegada xiulat per haver cedit a la decisió de Madrid.
Immediatament després s'arribà a un conveni dins de la Generalitat per tal de crear un Comitè integrat per tots els partits polítics, des de la Unió Socialista de Catalunya fins a Unió Democràtica de Catalunya. Cada representant anava proveït d'una credencial de plens poders, lliurada pel partit al qual pertanyia. El Comitè comptava amb l'assessorament del comandant Pérez Farràs i del capità Escofet. I era presidit pel conseller de Governació, Josep Dencàs. Aquest "Comitè de defensa catalanista" secret tenia per missió dissoldre l'antic sometent i alhora els escamots d'Estat Català. I organitzà una força d'uns quatre a cinc mil homes que provenien de les Joventuts d'Estat Català, de la Unió Socialista de Catalunya, d'Unió Democràtica de Catalunya, de Nosaltres Sols i de Palestra.
Fou en aquest moment que s'esvaí el nostre somni i ens veiérem incorporats a aquesta força on no ens hi reconeixíem. Jo mateix vaig ésser mobilitzat en un hangar situat a la cantonada dels carrers de Floridablanca i Sepúlveda i rebíem les ordres directament de Miquel Badia. No hi havia cap mena d'organització logística i en Miquel Badia es limitava a ensenyar-nos quelcom elemental de la lluita armada i enviar-nos a casa per torns a dinar, a sopar o a dormir.
Un d'aquests torns de sopar i dormir a casa fou el 6 d'octubre al vespre. Un cop a casa, el pare m'anuncia que Companys havia “tirat la república catalana d'en Macià pel balcó”. L’al·locució començava dient “Les forces feixistes i monarquitzants han ocupat el poder…”. Què havia passat? Fonamentalment, la iniciativa l'havia pres Alianza Obrera amb col·laboració amb el CADCI declarant una vaga general que exigia la proclamació de la república catalana. La CNT no va participar en aquesta vaga, la primera des que existia en la qual no havia intervingut. Tan cecs estaven els governants de la Generalitat! El gest d'en Companys estava basat únicament en suposicions polítiques externes. Els havia obnubilat el gest de les esquerres madrilenyes, que havien trencat per falsejades les seves relacions amb les institucions de la república. També hi influïren les paraules de Santiago Carrillo que, al so de les consignes de l’URSS deia: “Nosaltres defensem el lliure dret d'autodeterminació dels pobles.” Crec que és necessari que tothom conegui el capítol sobre el 6 d'octubre del llibre d'Hilari Raguer sobre el general Batet puix aquí no és el lloc de refer-ne la història; de la mateixa manera que és important estudiar la història del CADCI en el llibre La Renaixença catalana. Persones i institucions de Jordi Galí.
L'endemà ens trobàrem amb la dolorosa mort dels nacionalistes al CADCI, Jaume Comte, Manuel Gonzàlez Alba, Amadeu Bardina i alguns altres més. D'acord amb l'explicació de Raguer el general Batet havia deixat sortida lliure per darrera no només al CADCI sinó també a la Generalitat i a l'Ajuntament.
L'endemà, dia 7, ens trobàrem també amb la suspensió provisional de l'Estatut i un president de la Generalitat, també provisional, que era el coronel Jiménez Arenas. I arribaven des de Mallorca dos vaixells de guerra amb una bandera del Tercio i un batalló de Regulares enviats per Franco des del seu comandament de Balears. Però també començàrem a veure que Batet havia salvat la vida i la dignitat dels ciutadans de Catalunya puix tingué prou força com per evitar la intervenció d'aquestes unitats africanes.
Poc a poc a través del dolor i la vergonya començàrem a veure la realitat de les coses. El propi Lerroux havia de donar per bona l'actuació de Batet i el 10 de gener de 1935 va substituir com a president accidental de la Generalitat el coronel Francisco Jiménez Arenas per Manuel Portela Valladares i més tard per Joan Pich i Pon, que al mateix temps havia estat imposat com a alcalde de Barcelona. Les conselleries foren respectades per bé que els seus caps eren nomenats directament des de Madrid; únicament l'Ordre Públic queda en suspens definitiu i fou posat sota les ordres directes de Madrid.
Hi havia com una por per part del govern de Lerroux de fer estralls a l'autonomia catalana; molt més quan el 29 de setembre aquest va haver de dimitir degut a les irregularitats d'un joc com l'estraperlo, en el qual es trobaven involucrats gran part dels ministres. El nou gabinet fou presidit per Chapaprieta, independent de centre, en el qual hi havia un català, Pere Rahola, de la Lliga. El 14 de desembre es va proclamar un nou govern d'un altre independent de centre que ja coneixíem: Manuel Portela y Valladares. El mateix dia fou nomenat governador general i president de la Generalitat Joan Maluquer i Viladot amb tot el consell pertanyent a la Lliga. Fou substituït el 18 de desembre per Fèlix Escalas, també de la Lliga. Coses semblants passaven a la universitat. El Patronat no fou dissolt fins al 4 de novembre i fou nomenat comissari el Sr. Prieto Bances substituït després per José Vicente Àlvarez Rodríguez Villaamil, del qual no sabem res important puix va romandre gairebé sempre a Madrid, mentre el Sr. Josep M. Boix i Raspall com a rector interí de fet regia els destins de la universitat. Només cal dir que això són dades per a la història. La de debò la feren els estudiants de la FNEC mantenint a tota costa totes les conquestes del Patronat i la batalla s'engatjà en forma críptica i irregular a través de la Falange Espanyola i els estudiants de la FNEC. De vegades sortíem a batalla diària, més O menys cruenta. Val a dir que no sortiren armes de foc i finalment la FNEC assolí fer retirar els falangistes que no eren estudiants fora de les portes de la Universitat. Allí sovintejaven les batalles encara, amb la Falange sempre protegida per les forces d'Ordre Públic que ens havien arrabassat, però la integritat de les conquestes pròpiament universitàries no fou to cada en aquests anys del bienni negre. Val a dir que, refets de la vergonya dels primers dies, els estudiants de la FNEC vàrem constituir l’única força capaç de defensar el nom de Catalunya i les conquestes més importants que s'havien obtingut.
Durant la tardor del 35 José Antonio Primo de Rivera es va acostar als estudiants catalans per tres vegades. Jo vaig assistir a la reunió més important i vaig treure les següents conclusions: Primera: que José Antonio respectava la identitat de Catalunya. Segona, que no volia transigir en l'acceptació per part nostra de "la unidad de destino" que ens obligava a tots com a espanyols. Tercera: que confiava en la nostra joventut i enteresa. Quarta: que temia que nosaltres féssim l'evolució de tants polítics catalans que portava a la llarga a gestos com el de Companys. El 31 de desembre de 1935 Portela Valladares va formar un nou govern que s'encarregà de dissoldre les corts i convocar noves eleccions.
El 16 de febrer triomfà el Bloc d'Esquerres sense que per això s'hagués interromput l'actuació dels estudiants durant el bienni negre que va continuar més decidida que mai. S'ha parlat de l’oasi català des del 16 de febrer fins a l’alçament militar. Evidentment, tenim evidències que tant per part de Cambó com per part de Companys s'havien establert uns llaços com per formalitzar una mena de nova Solidaritat Catalana el proper mes de setembre del 36.
En aquest oasi hi ha un punt negre: l'assassinat dels germans Miquel i Josep Badia.
Realment la vida pública i social reprengué amb més força i he de dir en honor d'algunes grans institucions catalanes que, durant el bienni negre, mantingueren el to de la nostra cultura per damunt del desastre. Vull fer esment de Pau Casals i la seva orquestra ja que ens proporcionaren hores immillorables de descans entre les nostres lluites amb els Falangistes. A la fi d'aquest període ens acomiadàrem amb uns serveis cívics excepcionals a les curses de la Penya Rin. Batista Roca havia assolit a crear amb la joventut una institució cívica de gran volada.
Com a resum d'aquest període les joventuts catalanes en general i especialment els estudiants teníem el protagonisme de la lluita per Catalunya i per la cultura catalana, iniciat des de l'any 1933 per la FNEC i el BEN. I la nostra força era fundada en la joia i l'estimació sense fissures que existia entre nosaltres: Catalunya era per damunt de tota opció política.
Molts de nosaltres no poguérem acabar la carrera degut a la sublevació militar. Però ens incorporàrem en bloc a la gran institució que va saber fer néixer el coronel Guarner d'entre el desordre dels primers dies: I'Exèrcit de Catalunya, institució militar que per primera vegada vèiem des del 1714.
No us estranyi que ens fem nostre Péguy a Notre jeunesse: "Nous fûmes des héros. Il faut le dire très simplement, car je crois bien qu'on ne le dira pas pour nous."