El XIXè curs d'estiu del GEN: "Goig i progrés"
El passat mes de Juliol es celebrà a l’Escola Sant Gregori de Barcelona el XIXè Curs d’Estiu del Grup d’Estudis Nacionalistes. En aquesta ocasió vàrem ser més de vuitanta les persones que vam assistir a algunes de les conferències i/o debats.
Els organitzadors vàrem pensar el curs en tres dies amb la intencionalitat que fossin temàtics (cosa que no sempre s’aconseguí) i que cada dia acabés amb un debat.
El curs es titulava “Goig i Progrés” i s’havia concebut sobre tres paràmetres. Estem en una societat amb problemes estructurals (diagnosi), dels quals volíem analitzar-ne alguns, com per exemple demografia, escola, immigració, valors, etc... El segon paràmetre marcava la voluntat d’unes orientacions, unes veus orientadores, i es proposà una tríada peculiar: Joan Pau II, G. Soros i Habermas. I el tercer paràmetre era la proposta d’establir un diàleg obert sobre els problemes, que en forma de debats, es dividiren en tres, de característica temàtica: economia, política i cultura. Veure els problemes de la nostra societat, debatre’ls, i al mateix temps escoltar veus orientadores, era la proposta del curs.
Un dels problemes que més es va sentir fou el de la globalització. Pep Mària s.j., que refusà parlar de Joan Pau II, s’endinsà amb uns manuals que semblaven d’èpoques marxistes o estructuralistes en un anàlisi ambiciós del tema.
El gran debat polític-econòmic del moment entre liberalisme i socialdemocràcia fou un cara a cara entre dos economistes: Dídac Ramírez, com a socialdemòcrata, aguantà fàcilment les envestides del seu oponent Josep Vergés, com a liberal. Aquest, per la seva banda, emparentà massa a la lleugera el seu oponent amb els dictadors marxistes. El debat s’havia escalfat a la tarda amb dues conferències, una del mateix D. Ramírez sobre “G. Soros i els mercats financers”, on el públic pogué percebre almenys dues coses, la importància de la figura de Soros en el moment present i la importància de l’Estat com a agent regulador. El liberalisme acaba amb caos, és el que pensa Soros.
En canvi, el professor Trigo d’una forma molt didàctica i amena en una sessió anterior, defensà “el liberalisme”. Trigo va explicar que només podem basar-nos en la confiança en l’home, en la seva llibertat i en la seva responsabilitat per construir una societat. Liberals versus socialdemòcrates és un debat que interessa, és el debat de fons de tota la política actual, i el XIXè Curs d’Estiu atacà frontalment el tema i ens agradaria tornar a tractar-lo.
Vivim en una societat europea que no para de progressar. Malgrat aquest progrés, hi ha un gran malestar i la gent viu al dia sense esperança.
Mn Ballarín tractà precisament de l’Esperança. Carregant-se la paraula progrés, massa ambigua, i citant Péguy, pel mossèn l’Esperança és com un nadó, fràgil i fort al mateix temps, i se l’ha de mirar amb tendresa.
Aquesta societat europea i complexa té problemes estructurals, europeus i complexos. Alguns d’aquests problemes, com el de la baixa natalitat i la demografia, van ser analitzats per Jordi Galí. Salvador Cardús va analitzar el malestar en l’educació.
És impossible resumir a J.Galí en dues frases, però per a ell cal buscar les causes de la baixa natalitat (ell no volgué parlar de crisi), en un sistema polític que no té clar el paper de l’oci, del treball i de la cultura. Per a Jordi Galí aquest és un problema greu, de civilització.
Les tesis que Salvador Cardús exposà sobre l’educació són les que han estat extensament tractades en el Relleu n.65, tant en l’entrevista feta a aquest sociòleg com en la ressenya al llibre El desconcert de l’educació del mateix autor.
El segon debat del curs fou el de cultura “Cultura de ciutadans i cultura de clients” amb Francesc Mestre, Vicenç Villatoro i Carles Hac Mor. El debat aviat, potser massa aviat, es decantà cap a la situació del català, tot i que al final s’acordà que era millor no parlar massa del català com a problema si volem que no cansi la gent.
El professor Pere Fabra, el tercer dia, ens parlà d’Habermas. Demostrà ser una persona intel·ligent assistint a la conferència anterior de Jordi Sales, i pogué fàcilment resoldre un dels grans enigmes del curs: Què hi feia Habermas per allà al mig?. Pere Fabra demostrà que tot el pensament de Sales, que ens parlava del Curs “Goig i Progrés” era habermasià (òbviament es pot també considerar que Habermas s’ha salenitzat). Havent resolt aquest enigma la concurrència pogué entretenir-se a veure com un doctorand en Habermas salva milers de pàgines de densa, i pel que diuen avorridíssima filosofia, en una brillant síntesi de cinquanta minuts.
Jordi Sales parlà més d’una hora, una hora i mitja, de “Goig i Progrés”. Crec sincerament que el que es va dir en aquesta conferència fou prou interessant per passar-ho a paper i publicar-ho en un proper número de la revista Relleu.
El curs es clogué en un viu debat de política amb el mateix Jordi Sales, J. Huguet i Jordi Martí.
El XIXè Curs d’Estiu ja és història. Ara hem de preparar el XXè i més que enlluernar-nos en grans celebracions, caldria pensar en quins són els problemes, amb qui volem dialogar i qui ens pot orientar.