El Xarlot i el seu voltant. El cinema mut
De cert que avui en sabem poc d’aquell cinema pelat, que va assolir obres genials, començant pel Griffith o pel Meliés.
Era un cinema que ho deia tot amb la mímica, no hi havia paraules. I, endemés, la tècnica encara no havia descobert ben bé la successió d’imatges, la gent s’hi movia una mica com titelles, a moviments sincopats.
Donava molt per al melodrama. Les senyoretes del temps, amb boqueta de pinyó, ulls de patir molt, cintura gairebé arran de genolls i esllanguiment, eren a frec del grotesc quan els agafava un oi. Tot i tot, calia veure com la Lilian Gish sabia fer drama només a cops de braços i mirades de desconhort.
Va ser l’època daurada del còmic.
Justament perquè els moviments trencats eren al punt just per fer el pallasso, les batalles amb pastissos a la cara, les entrepussades, les persecucions de la poli o les corredisses dels bombers eren una plàstica que no hem tornat a veure.
Ep. I les curses d’aquell Ford tipus T, el primer fabricat en sèrie.
Des d’aleshores, ningú no ha retrobat la mímica expressiva del Max Linder, el Harold Lloyd o el Buster Keaton.
Eren els temps del Xarlot, el millor dels mims.
La misèria i els primers passos
El Xarlot es deia Charles Chaplin. Jueu de la mena pobra, nat el 1889 al barri londinenc de Lambeth, a la riba sud del Tàmesis, on s’hi arredossava la misèria. Els pares del minyó eren artistes, em sembla que més aviat de circ que de teatre. El fet és que, amb més gana que tripa plena, el Xarlot va trobar-se mim sense ni adonarse’n. Mim de la pobresa, i més de la misèria que mai no va oblidar. Va passar a les Amèriques, va regolfar a Hollywood, tant se val, i va raure a mans del Max Sennet, el productor de més rialles que hagi vist el cinema. El nostre home va començar com tots. A batalles de pastissos de nata, empaitades de la poli. Patacades amb el gras de torn i enamoraments sovint acabats a les tristes.
No va trigar a trobar-se la vestimenta que li esqueia. Barret dur de meló, bigoti de mosca, gec estret, calces balderes, bastonet i sabates d’August de circ.
Es féu famós. I no em puc estar de contar-vos-en una. A no sé quin trempat se li va acudir d’enviar-li una carta sense adreça ni nom, només amb el barret, el bigotet, el bastó i les sabates dibuixats al sobre. La carta va arribar.
Les batalles amb els polis i les guerres de pastissos s’anaven afinant. Entremig, el Xarlot ficat a soldat a la primera guerra mundial, després de les bertranades que vulgueu, fa presoner el Kaiser, l’emperador d’Alemanya. I més plats de nata. Policia al carrer de la pau, pelegrí, a vida de gos, violinista i gairebé dramàtic a París per culpa d’una dona.
L’any 1921 havia fet el seu primer metratge llarg, “The Kid”, “El Vailet”. Ja hauria estat una obra única si no hagués estat, al cap de quatre anys, el nucli dels seus grans films. L’any 1925 hi comença pel millor.
La quimera de l'or
Aquesta deu ser una de la mitja dotzena d’obres cabdals que ha donat el cinema. Hom pot posar-la al costat de la “Joana d’Arc” de Dreyer, de “La diligència” del John Ford o del “Potemkim” d’Einseinstein.
El film té un començament que, no fa gaire, es va guanyar els aplaudiments en una reposició a Nova York. Va així. L’homenet passa per una cornisa de cingle, va caminant a pas d’ànec, més marcat pel gruix de neu, tot d’una li surt un ós que el segueix, ell ni se n’adona, l’ós es fica en una cova, ell continua com si res.
La història té els trets de tendresa una mica agre que retraten el Xarlot. S’enamora d’una noia de “saloon”, que comença per prendre-li el pèl amb el seu bastaix. A poc a poc ella s’hi enterneix. L’homenet, de tronc amb el galiassa de sempre, se’n va a fer fortuna. Passen fam, el bastaix se’l vigila com si fos una gallina, la cabana queda a punt de caure per un esvoranc. Al final troben or. Tots dos són milionaris, el Xarlot fa servir el barret de copa per cendrer. A prec dels periodistes, el milionari es vesteix de Xarlot per fer-se retratar, posant-s’hi bé cau d’esquena escales avall, topa amb la noia que el pren per un polissó i l’amaga entre les cordes del vaixell. El capità el pren per polissó. L’engany s’aclareix i “happy end”.
El film té moments que només pot donar el cinema. Al saloon aconsegueix profunditat amb el fum dels cigars. És talment el Velázquez de “Las hilanderas” que es guanya l’espai amb les volves de llum.
I encara n’hi ha una altra. Perduts en el desert de neu amb el bastaix, l’homenet cou una sabata. El company es menja el cuiro, a l’homenet només li queden la sola i els cordons. Es menja els cordons com si fossin espaguetis, i escura els claus com si fossin els darrers ossets del pollastre.
Les grans quimeres
Després va venir “El Circ”, que no desmereix de la “quimera”, perquè també ho és. El final és tot el Xarlot. S’ha enamorat d’una noia del circ, ella se n’ha anat amb un altre, el circ ha marxat enllà, deixant només a terra el senyal del cèrcol. Al bell mig, sol i vern, plega un paperot de terra, en fa una pilota, la xuta d’esperó i camina enllà. Com tots els grans actors, sap fer-se entendre fins d’esquena.
“Les llums de la ciutat” són un melodrama. Passat per un milionari sense ser-ho, protegeix una cegueta, la noia hi torna a veure, li dóna la mà i descobreix que el seu príncep encantat és aquell pellingot d’home.
A “Temps Moderns” t’ho diu tot de bell començament. Sense transició, el ramat d’ovelles, que entra a la cleda, es torna un ramat d’obrers, que entren per treballar a la fàbrica.
I, el Xarlot s’acaba amb “El gran Dictador”, paròdia que aprofita la semblança de bigotets amb el Hitler. En una escena prou sabuda, juga amb el globus del món fins a fer-s’hi a cops de cul.
Les darreres
El Xarlot mai no s’havia trobat bé amb el sonor. A “Les llums de la ciutat”, a “Temps moderns” i al “Gran Dictador”, només hi ha alguna música i gairebé cap paraula.
I vet ací. El Xarlot va esdevenir míster Chaplin.
Es va deixar de barret, bigotet, bastonet i sabatasses per fer “Monsieur Verdoux”, una mena d’aquell “monsieur Landrú” que tenia tirada a escalivar les seves dones. Continua amb un film nostàlgic, “Llums d’escena”, la història d’un pallasso revellit que enyora els vells temps, ací Chaplin es fa acompanyar per un pobre Buster Keaton que ningú no recordava. Encara faria “Un rei a Nova York”.
Finalment se li va acudir de dirigir una pel·lícula, “La comtessa d’Hong Kong”, nogensmenys que amb la Sofia Loren i el Marlon Brando. La crítica li va arrufar el nas.
I llestos.
El Xarlot, seguint el corrent, no sé pas quantes vegades es va casar. Una d’elles amb la Paulette Godard, la de “Temps moderns”, fins que va trobar la dona per sempre amb la Oona O’Neil, la filla del dramaturg.
Quan després de la segona guerra mundial el senador McCarthy va començar la caça de bruixes amb ferum de comunistes, míster Chaplin se’n va anar a la quietud asèptica de les vores suïsses del Llac Leman. No sé pas quanta canalla va tenir amb la Oona.
Ja no era el Xarlot, en vaig veure una fotografia duent un abric ben igual al que lluïa de milionari a “La Quimera de l’or”.
I foren els seus darrers dies.
Jo diria que feliçot i tot.