El vértigo, de Evgenia Ginzburg, i Prisionera de Stalin y Hitler, de Margarete Buber-Neumann

Els dos llibres que ressenyem tenen en comú que són les memòries o vivències de dues testimonis del gulag estalinista i els camps de concentració nazis.

D’una banda, Evgenia Ginzburg, membre del Partit comunista de la Unió Soviètica i professora a la Universitat de Kazan, que esdevé víctima de les purgues engegades per Stalin a la dècada dels anys trenta, que van afectar sobretot dirigents i militants del Partit Comunista i membres de l’èlit de l’aparell estatal i de l’Exèrcit; de l’altra, l’alemanya Margarete Buber-Neumann (el seu primer marit era fill del filòsof Martin Buber), que després de l’ascens nazi al poder es va refugiar a Moscou juntament amb el seu segon marit, el dirigent comunista alemany Heinz Neumann, on va ser detinguda, enviada als camps de treballs de Sibèria i posteriorment, com a conseqüència del pacte nazisoviètic, retornada al seu país, concretament al camp de concentració de Ravensbrück, de manera que el llibre és la versió pràctica i en primera persona del que Hannah Arendt ens ha explicat sobre el totalitarisme nazi i soviètic.

Ambdós llibres tenen en comú la descripció, continuada i detallada, de totes les esfereïdores penalitats que implica la vida en les presons i en els camps de treball de Sibèria, així com la completa arbitrarietat a la qual queden subjectes les protagonistes davant del totalitarisme soviètic, les quals, sense cap motiu basat en la seva conducta personal, es veieren sotmeses al laberint incomprensible de la detenció, trasllats, confinament i finalment esclavatge laboral (Buber-Neumann insisteix en aquest concepte). Difereixen, però, en la perspectiva d’anàlisi i en la major (Buber-Neumann) o menor lucidesa (Ginzburg) en la comprensió i valoració del totalitarisme a mesura que es desenvolupen els esdeveniments. Mentre Buber-Neumann va copsar de seguida la gran mentida de la vida russa, la perplexitat de Ginzburg pel que li estava succeint és simptomàtica de la psicologia habitual del fidel comunista.

Buber-Neumann esdevé doblement víctima: com a refugiada a la URSS pateix la Gran Purga (el seu company també va ser arrestat i no en va saber mai més res), terror estalinista especialment focalitzat en aquells qui compartien credo comunista però que, amb fonament o sense (en la majoria d’ocasions), podien ser acusats d’algun tipus de desviacionisme. L’autora es veu confrontada de seguida a l’obcecació de moltes de les víctimes –comunistes com ella– que s’estalvien les crítiques al Partit, al qual continuen internament fidels, perplexes pel que els estava succeint precisament a elles i convençudes de ser víctimes d’alguna mena de complot. Són interessants les seves reflexions sobre el sistema de treballs forçats de la Unió Soviètica, que l’autora situa com a part essencial dels procediments econòmics soviètics: en preparar un pla quinquennal es calculava el nombre exacte de treballadors que havien de ser reclutats a la força, de manera que a l’any 1937 els centres locals de la NKVD o Ministeri de l’Interior (del qual depenia el Gulag, és a dir, la Direcció general dels camps) van rebre dades exactes del nombre de detencions i condemnes que havien de practicar. Posteriorment, i com a conseqüència del pacte germanosoviètic, BuberNeumann va ser lliurada a la Gestapo i confinada al camp de concentració de Ravensbrück, la seva permanència en el qual es va estendre fins al final de la guerra. Hi haurà moments finals d’angoixa davant del temor a un “alliberament” per part de l’exèrcit soviètic, atès que sap quina seria aleshores la seva sort.

Pel que fa a Ginzburg, és l’exemple d’aquells membres del règim que, entre la incredulitat i l’avergonyiment, es pregunten com els ha pogut succeir allò. Tot el relat de l’autora –empresonament, incomunicacions, treballs forçats (esclavatge, en definitiva), fred, gana, separació de la família (amb mort d’un fill inclosa), manté un cert to de distanciament remarcable –en ocasions té l’aparença d’acta aixecada per notari– i prescindeix d’una crítica a fons del sistema comunista, que l’autora focalitza en l’estalinisme.

Els llibres són especialment interessants per la descripció de l’experiència concentracionària soviètica, molt menys coneguda que la nazi a causa –com recorda el prologuista de llibre de Buber-Neumann– de la “conspiració de silenci” existent a Europa després de la Segona Guerra Mundial amb relació a la veritable naturalesa del règim comunista.