El ventre de l'arquitecte, de Peter Greenaway
L’argument de la pel·lícula és el següent: un arquitecte, Stourley Kracklite, es desplaça a Itàlia per organitzar una gran exposició d’homenatge a l’arquitecte il·lustrat del segle XVIII Étienne-Louis Boullée. Un cop a Roma començarà a patir grans dolors d’estómac i li diagnosticaran un càncer. Alhora la seva dona Louisa, que està embarassada, tindrà un idil·li amb Caspasian, un arquitecte italià que l’ajuda en l’exposició. Kracklite, que en un primer moment creu que l’estan enverinant, se sentirà traït pels que l’envolten. Obsessionat amb el seu estómac malalt i amb poder acabar l’exposició que Caspasian mena per fer seva, Kracklite s’anirà aïllant de tothom i establint un diàleg imaginari amb l’arquitectura de Roma i amb el seu adorat Boullée.
Els que coneixeu l’obra de Peter Greenaway sabreu que no és un cinema fàcil. Les seves pel·lícules sovint són autèntics laberints de signes, que es despleguen davant l’espectador com un complex teixit de discursos entrellaçats. L’espectador per enfrontar-s’hi ha d’anar separant i localitzant les diferents peces de l’immens trencaclosques on qualsevol element, fins el més ínfim o aparentment superflu pot ser interpretat. Les seves obres esdevenen així una combinatòria de signes que es van relacionant entre ells per generar nous sentits. Com ell mateix diu “M’interessa l’ordre, la simetria, la construcció matemàtica, i m’agrada transferir els seus principis al cinema”. En les seves obres tot és construcció i artifici.
Una de les claus que ens poden ajudar a entendre les seves pel·lícules és l’art barroc, del qual ell mateix ha reconegut sentir-se deutor. L’estret lligam que estableix amb el Barroc no és només una qüestió d’estil, sinó que afecta a la pròpia concepció del cinema. En moltes de les obres de Greenaway hi ha un punt de vista distant respecte allò que mostra. Al convertir la pel·lícula en una combinatòria de signes, defuig de la visió romàntica de l’obra com a projecció de la psicologia de l’autor. Qui ens parla, al final, no és l’individu Greenaway, sinó la cultura occidental a través seu. El text que en resulta a més és enigmàtic, el seu sentit roman suspès pendent de l’exègesi que ha de fer l’espectador. Aquesta manera d’entendre l’obra cinematogràfica s’acosta molt a les al·legories i els emblemes dels segles XVI al XVIII, que eren codis gràfico-literaris creats per entendre l’art del passat, l’hermetisme dels quals es considerava prova d’una saviesa misteriosa d’origen diví. Crec que aquesta pel·lícula s’aclareix entenent-la prop d’aquests llenguatges, sobretot del concepte d’al·legoria barroca tal com el mostra Walter Benjamin a El origen del drama barroco alemàn. “La alegoría del siglo XVIII no es convención de la expresión, sinó expresión de la convención”. Aquesta objectivació del discurs artístic és important en l’obra de Greenaway i el separa definitivament d’aquell cinema que es nodreix de l’emotivitat i de l’experiència subjectiva.
Veiem en Greenaway com la necessitat d’experimentar amb el llenguatge cinematogràfic i d’anar a la recerca de noves vies d’intervenció cultural (l’última obra que ha fet, The Tulse Luper Suitcase, va més enllà del cinema) no s’oposa a l’art del passat sinó al contrari, es basa en l’establiment de nous lligams amb la tradició de la pintura, de l’arquitectura, del teatre i de la música. Es important veure que el plantejament de Greenaway forma part d’aquest entorn de discussió sobre la postmodernitat artística que hem citat, i que en definitiva és l’intent de superar la visió de l’art modern com un art sense arrels, condemnat a trencar constantment amb el passat. El que fa especial aquesta pel·lícula és que aquest és també el nucli temàtic de El vientre del arquitecto: les relacions de l’artista amb el seu temps i amb la història, amb els poderosos, amb el coneixement, etc., en definitiva la possibilitat avui de fer art.
La pel·lícula planteja aquest debat en l’àmbit de l’arquitectura. Kracklite és l’artista desorientat, incòmode en l’època en que viu. Com a arquitecte ha projectat molt però ha construït poc, igual que Boullée. El seu viatge a Roma és l’equivalent al Grand Tour, el viatge iniciàtic que els artistes del XIX havien de fer a Itàlia, al cor de la cultura clàssica a la recerca de la inspiració i de les pròpies arrels, així com de l’element dionisíac que idealitzen. En aquest escenari Greenaway estableix un preciós diàleg a 5 bandes a través de l’arquitectura que crec que val la pena esbossar.
En primer lloc tenim l’arquitectura clàssica de Roma escenari de tota la pel·lícula: el Panteó, les Termes de Caracalla, la Villa Adriana, etc. Una arquitectura que en forma de runa, serà un referent per a tot l’art posterior. L’arquitectura que millor ha mostrat l’home, que l’ha acceptat tal com és i s’ha convertit en el seu monument. Roma com un homenatge a les passions humanes, als seus dubtes i contradiccions però també a la seva grandesa. Símbol d’aquesta manera d’entendre l’arquitectura serà l’emperador-arquitecte Adrià, constantment citat a la pel·lícula.
La segona arquitectura és la de Boullée. L’arquitectura de la il·lustració, que és una recerca de la millora moral de l’home a través de la bellesa de les formes pures i de la raó. Una arquitectura que va de bracet amb la ciència (al llarg de la pel·lícula veurem constants referències a Newton i a la llei de la gravetat). Una arquitectura que té com a referent Roma, però també les formes geomètriques pures de l’art egipci. És l’arquitectura que el protagonista vol recuperar, que encara creu possible, el projecte modern abans que descarrilés. L’arquitectura de l’arquitecte francès ens és mostrada però tal com majoritàriament ens ha quedat, com esbossos i planells, com un projecte inacabat.
En tercer lloc hi ha l’arquitectura moderna, que no es veu en la pel·lícula però hi és molt present perquè representa la que Kracklite qüestiona (el protagonista és de Chicago, un dels puntals de l’arquitectura moderna). El seu paradigma és el funcionalisme. Un concepte de l’arquitectura que parteix del projecte il·lustrat posant-se al servei de les necessitats humanes (recordeu la màquina per habitar de Le Corbusier?). La crítica que Greenaway li fa és que al recolzar-se només en la raó per millorar la vida, al supeditar–ho tot a l’utilitarisme, renuncia a les idees de perfecció i bellesa, a la dimensió espiritual de l’home. En certa manera l’arquitectura moderna fracassa per falta d’ambició.
Ens resten dues concepcions de l’arquitectura, les que podem qualificar de postmodernes perquè posen en dubte el projecte modern. Apareixen representades pels dos arquitectes de la pel·lícula, Kracklite i Caspasian. La discussió es fa a través de les idees que tenen respecte a com dur a terme l’exposició: quin contingut ha de tenir, què representa Boullée pel moment actual, en última instància quin sentit té el que fan?
Caspasian és l’arquitecte nihilista pel qual el projecte modern (il·lustrat) és un fracàs perquè creu que l’home no pot millorar. L’arquitecte ha d’estar aprop del poder perquè l’arquitectura sempre serà per a una elite encara que al poder li interessi convertir-la en un espectacle per a les masses. És un admirador de l’arquitectura feixista que apareix a la pel·lícula com una arquitectura populista i monumentalitzada que té com a referent la de l’imperi romà sense la comprensió profunda de l’home que aquesta tenia. La proposta que ofereix Caspasian a la pel·lícula és la de molts arquitectes actuals: canviar la concepció feixista per la dictadura del gust popular i dels diners, convertint l’arquitectura en un espectacle buit.
El punt de vista de Kracklite és, com hem dit, el que s’identifica amb la de Greenaway: davant del fracàs de certa modernitat cal revisar la història i recuperar el passat. La seva resposta és una resposta idealista que implica una continuïtat, una represa de la modernitat abans que descarrilés en el funcionalisme i l’arquitectura feixista.
Per Kraklite la feina de l’artista és una recerca de l’ideal i de la bellesa, una millora espiritual. Però l’home és fal·lible, a l’ideal s’hi oposa la imperfecció humana, les passions del cos, l’ambició i l’individualisme. L’artista apareix com un ésser eternament emmirallat en si mateix i la seva obra. El cos malalt de Kracklite, l’obsessió amb el seu propi estómac, és la metàfora del conflicte. I aquest és el nucli de la pel·lícula: l’aspiració humana a la perfecció, a allò sublim i elevat, i l’impediment que representa la fal·libilitat de l’home i la imperfecció de la vida. Greenaway després de reivindicar l’espiritualitat en l’art es pregunta per un dels seus misteris fonamentals: com l’artista pot aspirar al sublim si ha de partir de les passions humanes, com arribar a la perfecció des de la imperfecció.
Fitxa tècnica:
Títol original: The belly of an architect
Director: Peter Greenaway
Guió: Peter Greenaway
Fotografia: Brian Danitz i Michael McDonough
Música: Wim Mertens i Glenn Branca
Muntatge: Sacha Vierny
Nació: Regne Unit i Itàlia?Any: 1987
Actors: Brian Dennehy, Chloe Webb, Lambert Wilson, Sergio Fantoni, Vanni Corbellini, Alfredo Varelli, Geoffrey Copleston i Francesco Carnelutti