El testimoni de Raimon Galí

El nucli del testimoni de Raimon Galí i Herrera em penso que és el següent: un país, que tan sovint s'ha de defensar, hauria de tenir les virtuts necessàries per a poder-ho fer d'una bona manera: el goig de la vida i la disciplina.

Per tal de comprendre la vida d'en Raimon Galí com un destí cal comprendre dues coses:

1. Pertany a la generació de soldats de la Guerra del 36, sempre els va ser fidel. Catalunya també és un poble de bons soldats. Per què no ho hauria de ser? Els soldats del 36 van quedar molt decebuts dels polítics i homes de cultura republicans. Aquesta és una de les claus que sovint passa inadvertida i sense la qual no s'entén d'una bona manera el testimoni de RGH.
2. La segona cosa és com es cargolen amb el pas del temps la seva vocació militar i la d'historiador, i finalment, la d'escriptor.

La seva primitiva vocació militar fou primerament sacrificada en l'obediència filial en profit dels estudis de Filosofia i Lletres a la primera Universitat Autònoma de Barcelona. Un cop recuperada durant la Guerra Civil, l'Escola de Guerra, aquesta vocació militar fou servida al front en defensa de la República Espanyola. I també fou continuada en la idea matriu dels Quaderns de l'Exili, que era la de formar una unitat militar per tal de combatre amb els aliats sota bandera catalana contra el nazisme. Els homes de Quaderns accentuen la ruptura amb el republicanisme històric i el culturalisme.

Aquesta primera vocació fou complementada amb els seus estudis d'història i d'antropologia a l'exili mexicà. Finalment en l'afirmació catalana contra el franquisme també podem descriure un ersatz de la milícia en la seva funció de cap a l'escoltisme i al CC implicada ara en una funció de mestre i orientador de vocacions realitzada sempre atípicament, això és, al marge de les institucions universitàries.

I més finalment, durant els anys vuitanta i noranta del passat segle, per sort cada cop més unificades, es deixen discernir, però, la funció d'orientador de camins personals i d'iniciatives dels més joves junt amb la cada cop més intensa dedicació a l'escriptura.

Vaig conèixer RGH l'any 1981. La llegenda del personatge la coneixia des dels meus anys de formació als inicis de la dècada dels seixanta. Era l'home del "misteri", era com una ombra que planava sobre molts plantejaments socials, no em van saber explicar mai ben bé què deia.

Un dels aspectes més maltractats, per la frivolitat ambiental, de l'obra de Raimon Galí és la seva apel·lació al sentit de l'honor. Aquesta densa exigència de no fer malbé amb les nostres febleses i claudicacions la bellesa del món. Raimon Galí ho va viure i ho va glossar en les seves memòries.

"El que havia vist amb els meus ulls era la bellesa inexpressable del món, lligada amb el fet de la meva vida que en formava part".

D'aquí deriva el seu concepte central del seu patriotisme, la figura del "pont espiritual dels mediterranis" (Coma-ruga, 1984). Aquest pont ho és entre el goig de viure en la joia i la festa com una riba i la tragèdia i duresa de la vida per l'altra. L'arc d'aquest pont és sostingut per la virtut com heroisme fet cultura en el sentiment de l'honor i el coratge habitual de defensar el patrimoni comú. El fil roig de l'esforç de Raimon Galí ha estat el seu lligam amb la bellesa del món, el destí d'un poble i l'honor d'una generació. La seva lliçó ha estat i serà fecunda en el temps més amagat que el de les actualitats que no sempre li foren favorables, el temps de les persones, dones i homes, que ell ajudà a orientar-se. Les orientacions són personals, la suma d'orientacions donen climes, ambients...

Jo no diria que el testimoni de RG és estimar o voler l'impossible. Conté sempre la possibilitat de centrar-nos en la dimensió decisiva... Recalada... és el testimoni central de RGH, que explica per què feia i fa nosa a tanta gent... el llegeixo cada sis mesos..., és el testimoni d'un trànsit des d'un poble que reaccionava espiritualment des d'una tragèdia terrible, el Desastre Nacional de 1936-1939, a uns sectors hegemònics que treballen per tal de fer rendibles culturalment i mediàticament i en un cert sentit políticament, una resistència autoreferent perllongada en una transició cofoia. Galí va ser molt dur contra aquesta mutació de l'escena i tots els seus protagonistes. Va ser dur des d'una tendresa "inextingible" sub specie aeternitatis...

Proposta d'ordenació dels escrits de Raimon Galí:

1. Primers escrits publicats: Senyals de Camí (1962), Els camins de l'estimar (1981), L'amor en la història (Columna, 1997)
2. Comentaris polítics: La ciutat. Les arrels de la democràcia (1996). Mística i Política (1997)
3. El testimoni central: Recalada 1948-1962 (1984)
4. Opus Magnus: La sèrie "Signe de Contradicció" que s'ordena així: (1) La Catalunya d'en Prat (1985). (2) La Catalunya d'en Macià i (3) L'Avantguerra. (2001) (4) Aixecament i Revolta. (1997) (5) L'Exèrcit de Catalunya (1991). (6) El X Cos d' Exèrcit i la caiguda d'Aragó (1994). (7) L'Ebre i la caiguda de Catalunya. (1996).
5. De Síntesi: Memòries (Proa, 2004) i Semblances (Barcelonesa d'Edicions, 2005).
6. I un munt d'articles i lliçons a la Revista Relleu des de 1983 fins entrats els 2000.