No és cap error. Celebrar la Festa Nacional de Catalunya l’11 de setembre no és cap error. Es fa en commemoració de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 a mans de les tropes franco-espanyoles comandades pel Duc de Berwick al servei de Felip V de Borbó. Cal corregir constantment els qui es lamenten repetidament, amb major o menor bona fe, que els catalans celebrem les derrotes. No ho fem pas. No s’hi val a equivocar-se més, doncs, i molt menys a induir la falsa necessitat de rectificar actituds de fons quan aquestes són prou netes i prou estimulants si són correctament interpretades: celebrem la supervivència de la nació catalana com una realitat que era lliure fins l’ 11 de setembre de 1714 i que des de llavors no ho ha tornat a ser mai més. Era lliure perquè tenia lleis pròpies, ara està sotmesa perquè no les té. Celebrem la voluntat de ser que es mantenia viva el 12 de setembre de 1714 i que ha durat fins ara mateix, celebrem la vida constant de tot un poble europeu que és el nostre. Amb el record als qui defensaren les nostres llibertats afirmem que volem recuperar la nostra sobirania com a nació lliure entre nacions lliures. És una festa de vida i un cant joiós a la set de llibertats. És la festa del silenci de la nació viva, que malgrat el que a estones pot semblar no es distreu del que li és essencial: la voluntat de recuperar la plena sobirania política.
La gent amb més bona fe substitueix la manca de llibertat política per la riquesa econòmica, les glòries artístiques, la vida esportiva, el teixit associatiu o qualsevol altra cosa en la qual podem exhibir una plenitud en comptes d’una mancança. Certament és millor riure que plorar. El silenci de la nació viva oposa als distrets, però, el sentit precís de la seva distracció: la joia de les nostres plenituds no omple la nostra set de llibertats.
La gent amb menys bona fe es queixa que ens queixem, vol fer passar com a glòria de l’empresonat les virtuts del carceller, tasca molt difícil que sempre ha fet fracassar tots els saduceus. Ho estem veient en com el poder socialista espanyol tracta els papers de Salamanca o el Castell de Montjuïc. Hom posa condicions per tornar el Castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona, quan pura i simplement s’hauria de demolir com el que és, un símbol de dominació que recorda constantment la derrota, l’ocupació i la violència mitjançant les quals els catalans estem sotmesos des de segles a una voluntat política aliena. El silenci de la nació viva, com el del mar (Vercors, 1942), retorna a l’ocupant i als seus còmplices la seva qualitat de tals.
