El significat de la Sagrada Família

Joan Maragall ho explicava magistralment quan tot just feia poc més de quinze anys que Gaudí iniciava el seu projecte de la Sagrada Família. El 20 de desembre de 1905 escrivia: “Aquest portal (la façana del Naixement) és meravellós. No és pas arquitectura, és poesia, vol parlar. No sembla pas una construcció d’homes. Sembla la terra mateixa, la pedra esforçant-se a perdre la seva inèrcia i volent i començant ja a significar, a donar confosament imatges, figures o semblances del cel i de la terra, amb una mena de barboteig de pedra”. Ja en el començament de l’obra el poeta hi veu tota la profunditat del que significa bastir el Temple gaudinià de la Sagrada Família. Ho desglossaré en quatre aspectes: monumentalitat, catalanitat, espai de l’esperit i temple cristià.

1. Monumentalitat

Poques ciutats del món tenen un edifici, un monument que els identifiqui tant com la Sagrada Família a Barcelona. Cada edifici emblemàtic d’aquestes ciutats s’identifica en algun aspecte que reflecteixen el seu caràcter i la seva història. El Vaticà de Roma és la manifestació del poder espiritual i material de l’Església al llarg de la seva història. El Big Ben i Westminster és el reflex de la força de l’imperi britànic. La torre Eiffel de París s’ha identificat amb la grandeur de França. El Partenó d’Atenes és el record de la cultura potent i “fonamental” del món occidental, etc. La Sagrada Família és el símbol de l’obstinació d’un poble senzill a poder fer coses grans. La creativitat expressiva i la força espiritual que motivava a Gaudí foren capaces d’aglutinar la il·lusió i el compromís de molta gent.

Acollim uns tres milions de visitants a l’any. Queden impressionats per les dimensions de l’obra. L’arquitectura de Gaudí encara la fa més gran que la simple materialitat. S’explicita clarament la força de voluntat d’un poble capaç de treballar els seus valors més enllà de les seves limitacions de tot ordre.

2. Catalanitat

Ho deia el poeta Maragall al 7 de novembre de 1905: “El Temple de la Sagrada Família és el monument de la idealitat catalana, aquí a Barcelona, és el símbol de la pietat eternament ascendent; és la creació de pedra de l’anhel cap enlaire; és la imatge de l’ànima popular [...]. Serem un poble la idealitat i la riquesa del qual només serveixi per a fer coses petites? És que, si no som capaços de fer-la gran, totes les altres aniran per terra qualsevol dia. Perquè la mesura de la nostra força està en ella”. Despullats com estàvem de la dimensió política i institucional des del 1716, el nostre poble mantingué la seva força i la seva empenta a través del seu treball i iniciativa econòmica. La reforma agrària del segle XVIII, la revolució industrial iniciada al segle XIX i el reclam de justícia social mantingueren viva la nostra identitat. I fou la renaixença cultural la que va expressar els valors transcendents del nostre poble, la que va fer de la catalanitat un món de l’esperit, amb personalitat pròpia. Gaudí s’insereix en aquesta tasca col·lectiva i l’eleva a uns nivells de projecció universal.

Amb el llenguatge de les pedres Catalunya s’obre a tot el món. La innovació i la creativitat de la seva arquitectura és també signe de la nostra potencialitat cultural. No sóc especialista en història de l’art, però constato cada dia com milers i milers de visitants queden impactats en contemplar aquest signe privilegiat de la nostra cultura que és la Sagrada Família.

Gaudí construïa el Temple en un entorn industrial, obrer. Era “la catedral del pobres”. Ell mateix demanava almoina per poder continuar la seva construcció. No era concebuda com una cultura d’elit prepotent, tancada en una “gàbia d’or”. Concebia el Temple com un mitjà de penetració, de repte per a la gent que reclamava justícia i que alhora tenia dret a participar d’un espai de l’esperit.

Gaudí sabia que la seva obra no començava i acabava en ell mateix. La Sagrada Família no era només una obra personal; era l’obra d’una cultura, d’un poble. Com diu Maragall: “Encís de la formació indefinida! Jo comprenc això que em diu aquest home que és el que més ha posat de la seva vida en la construcció del Temple, que ell no desitjava veure acabat, i que deixa humilment la continuació de l’obra i l’acabament als qui vindran darrera d’ell. Sota aquesta humilitat hi ha com l’èxtasi d’un místic i també el delit d’un artista molt fi”. És per això
que el poble català s’ha fet seva la Sagrada Família, perquè se sent partícip de la seva construcció, de la seva continuïtat. És per això que pateix en veure avui com el projecte del túnel es fa passar per davant la façana de la Glòria.

3. Espai de l’esperit

La Sagrada Família no és només una obra estètica. És una obra d’art que obre camí cap a la transcendència. La transcendència no comença on acaba la immanència; està també en el cor de la immanència. Per això tots els visitants que arriben a la Sagrada Família han de descobrir en el seu interior fet d’humanisme allò que ens vincula a la construcció de la fraternitat humana. El llenguatge sublim de l’art ha d’esdevenir una interpel·lació personal tant per als creients com per als qui no creuen. A partir d’ara, quan la Sagrada Família deixi de ser simplement una obra en curs i esdevingui un església ha de saber donar un missatge entenedor per a tota la ciutadania, com un espai de l’esperit i de la humanitat. Aquest és el nostre repte. Catalanitat –Cultura i Art– Esperit són tres elements del missatge bàsic si no volem convertir la Sagrada Família com un simple objecte de la curiositat turística. Hi ha un “atri dels gentils” a l’Església, com diu Benet XVI, on creients i no creients es poden trobar en el camí de l’humanisme.

4. Temple cristià

És la seva característica fonamental; la seva raó de ser. És un espai de pregària i de culte. Jesús li diu a la samaritana (Jo. 4, 21-24) que l’important no és el lloc on s’ha de pregar sinó fer-ho en el nostre interior, “en Esperit i veritat”. Déu està en el cor de tota persona. Però els humans tenim necessitat d’expressar-nos amb el llenguatge; també per relacionar-nos amb Déu Pare. El Temple és el llenguatge col·lectiu a través de les pedres. És la reunió sacramental dels creients per donar testimoni de l’estimació fraternal. “Fills meus, no estimeu amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat” (Jo.3, 18).

La vinguda de Benet XVI a presidir la litúrgia de la dedicació del Temple ens posa el repte de saber donar un contingut prou específic que sigui una aportació important de l’Església catalana a l’Església universal. En visitar la Sagrada Família caldrà veure una obra d’art, de catalanitat, però també haurà de ser un focus d’elaboració de doctrina sobre el sentit humà i cristià de la fraternitat explícit, propi del mateix concepte de Sagrada Família. El nostre Temple, al meu parer, s’ha de convertir també en plataforma de projecció de l’obra d’amor que tant manifesten els cristians en el tercer i quart món, amb el seu testimoni i compromís, i ha d’esdevenir un espai de reflexió intel·lectual capaç de convocar persones que puguin aportar el seu pensament humanista i cristià a la nostra complexa societat contemporània. Un espai de pregària i de culte a Déu-Pare, maldant per fer de la humanitat una família fraternal.

La Sagrada Família continuarà la seva tasca constructiva fins acabar totalment el projecte de Gaudí. Però també ha de continuar la seva tasca d’explicitar aquest gran projecte d’espai de l’esperit, obert als qui ens vénen a visitar. Ha de saber, en definitiva, construir la seva pròpia força atractiva envers els creients i tots els homes de bona voluntat, compromesos a fer i refer els lligams de fraternitat universal.