El sentit religiós i el futur
Quina ha estat l’evolució del país durant el segle XX en l’àmbit religiós?
Responc des de la perspectiva de l’Església Catòlica. L’evolució de Catalunya en l’àmbit religiós és indesglossable de la història civil d’Espanya i del desenvolupament de la vida catòlica universal. El segle XX no és gens monolític. Al contrari, hi ha cesures que en marquen els fets, i els cristians individualment i les seves institucions amb els seus líders hi han anat donant respostes, generalment improvisades més que planificades. I Catalunya, malgrat el fet diferencial, no és una unitat prou poderosa per a poder haver marcat el rumb de la vida de l’Estat i de l’Església; a tot estirar, hi ha aportat, amb més o menys ressò, la seva singularitat, però al mateix temps s’hi ha implicat fins pràcticament a confondre-s’hi.
En els dos camps –Estat i Església– hi ha també dos fets del segle XX que condicionen definitivament el present i l’esdevenidor. En el civil, la guerra fratricida; en l’eclesiàstic, el Concili Vaticà II. Ambdós fets, que es despleguen durant anys, tenen les seves causes i les seves conseqüències. I són fets extremament amples i importants que sols els analistes i els historiadors poden descriure. I encara, pel caràcter recent de les seves seqüeles en els anys posteriors, no ofereixen prou perspectiva per a valorar-los completament.
Per acabar de fer més complexa la cosa, trobem que cadascuna de les grans etapes en què podem dividir el segle XX assumeix l’aportació dels seus líders, i això diversifica els matisos (positius-negatius, rellevants-irrellevants, etc.). Una realitat com l’esmentat Concili Vaticà II ha anat prenent caires diversos segons cadascun dels pontífexs que el celebraren o que n’han dut a terme l’aplicació. La mateixa Església catalana ha estat molt diferent segons el conjunt de l’episcopat de cada moment i de les personalitats que han regit cada diòcesi. Els pes de les congregacions religioses i dels moviments apostòlics també han tingut els seus moments d’esplendor i les seves etapes menys influents.
És evident que, amb noms diversos, hi ha hagut una certa consciència d’Església catalana, tenint en compte que el segle XX s’inicia amb l’esclat de la Renaixença, i es clou amb l’autonomia consolidada. Però entremig hi ha hagut etapes molt diverses, i no es pot assenyalar una evolució rectilínia. Al llarg del segle, i encara en el mil·lenni tot just iniciat, la sensibilitat pel fet català és variada en els cristians de Catalunya, els quals han tingut successives onades immigratòries en les seves comunitats. Es fa difícil, en l’àmbit religiós, dir què és singular de Catalunya i què comparteix amb la resta d’Europa. En tot cas, la situació geogràfica que l’encavalla entre el continent i l’Estat espanyol li aporta un dinamisme i una flexibilitat que l’han ajudat a donar respostes a les situacions noves de cada moment.
Quins creu que han de ser els valors que s’han de conservar per tal de continuar avançant com a país en l’àmbit religiós?
També aquí respondré pensant en la religió majoritària de Catalunya, que és el catolicisme. I essent conscient que des dels inicis de Catalunya, l’Església ha contribuït a fer el nostre país.
El Concili Tarraconense de 1995 digué que l’existència mateixa de l’Església ja era un servei a Catalunya, i és una gran veritat. I, per tant, com més fidelment compleixi la seva missió, més servirà el país.
Més enllà dels valors que sols poden captar els creients, n’hi ha d’altres que, promoure’ls, és fer avançar el país. En el moment actual l’Església ha d’aportar, en llenguatge al màxim d’entenedor, la promoció d’aquells valors humans que els creients estimem en virtut de la nostra fe, però que ja responen al més profund de la consciència humana. Bàsicament són els que giren entorn de la persona humana: respecte, drets individuals i col·lectius, democràcia, etc. Hi ha també els referents al tema de la vida. Ja sabem que continua present el debat ideològic sobre la moral natural, però és indubtable que hi ha uns paràmetres que es donen en la majoria de les civilitzacions i que la saviesa bíblica resumí en els deu manaments. El progrés de les ciències fa que, en el concret, moltes vegades sigui difícil fer opcions i encara més donar normes concretes. Però també és veritat que generalment el temps dóna la raó a aquelles intuïcions que solen ser fidels a l’esmentada llei natural, o almenys desemmascara falses argumentacions. Potser caldria parlar, i encara més practicar, d’una ecologia moral, d’un sanejament dels comportaments.
Quins són els objectius que s’han d’assolir com a país en l’àmbit religiós?
En un primer moment, respondré pensant en l’Església. En aquest sentit em cal tornar al Concili català que fou el coronament de la recepció del Vaticà II, en què foren assenyalats quatre àmbits que continuen de màxima actualitat: l’evangelització, la vida sacramental, l’atenció als necessitats i la coordinació interdiocesana. Són objectius, si es vol, perennes, però que cada generació ha de fer seus i actualitzar-los. Afegiria que, d’ençà de la clausura del Concili provincial –encara no fa dinou anys– ja hi ha noves situacions que reclamen l’atenció: el creixement de la immigració, el perill de dispersió de l’Església catalana –ara dividida en dos arquebisbats autònoms–, la disminució de recursos humans (vocacions) i l’actual crisi econòmica. Tot això demana, doncs, un esforç suplementari.
Però el nostre país ha d’assolir altres objectius en l’àmbit religiós, des del moment que hi són presents altres religions. Cal tenir present les proporcions numèriques de cada religió i el fet que la identitat i la cultura catalanes han rebut una aportació forta del cristianisme, i concretament de l’Església Catòlica. Però també les altres confessions cristianes (els protestants que tenen una presència de fa anys a Catalunya, i els ortodoxos i anglicans que la tenen més recent) així com les altres religions (entre les quals destaca numèricament l’Islam) també han de fruir de tots els drets que els atorga la legislació democràtica vigent. I això demana, no sols llibertat d’acció dins el quadre legal sinó també la possibilitat de fruir d’uns espais dignes per a les seves activitats. Per a això encara hi ha molt camp a córrer. També en el diàleg interreligiós.