El sentit de l’estalvi

Definicions i antecedents

El verb ‘estalviar’, segons el diccionari, significa deixar de despendre diners o guardar-los com a previsió de necessitats futures o preservar els pocs que es tenen o salvar els que encara queden o evitar consumir més del necessari o, simplement, reservar una part de la despesa ordinària per a més tard.

Estalviar, emperò, no és fàcil; de vegades, per culpa de manca d’ingressos suficients, d’altres per pura deixadesa i, molt sovint, per causes desconegudes. “Qui no estalvia la llenya i l’aigua, no estalvia lo altre gaire”, diuen a Olot, i a Rubí, en canvi, afirmen taxativament que “només se té lo que s’estalvia”.

Però la virtuosa i prudent acció d’estalviar pot esdevenir, també segons la saviesa popular, vici i conducta malaltissa o, el que és pitjor, costum sense sentit (estalvia el mesquí i no sap per a qui) o pràctica absurda (els estalvis es mengen les tovalles).

El substantiu ‘estalvi’ designa el producte resultant de l’acció d’estalviar i els ‘estalvis’ –en plural– el conjunt de petites unitats estalviades; per exemple, un bon grapat de petites monedes d’or i plata guardades dins una bosseta de pell constitueix un bon racó: “Aquí teniu, senyora, tots els meus estalvis; què més voleu?”?El mots ‘estalviar’ i ‘estalvi’ tenen –com era d’esperar coneixent els lingüistes– un origen incert. Semblen provenir tots dos tant del llatí vulgar estalbeare, que significava protecció o lloc protegit, com del basc antic estable, que feia relació al concepte de defensa.

L’estalvi és la diferència entre l’ingrés disponible i el consum efectuat per una persona, una comunitat o qualsevol ens o institució. O –dit de forma menys prosaica, però no gaire més poètica– l’estalvi és la part de renda que no es destina al consum.

Es podria aprofundir molt més sobre aquest concepte diferenciant entre l’estalvi privat i l’estalvi públic. En el primer cas, estaríem parlant de l’estalvi realitzat per empreses i institucions que no pertanyen a l’Estat (per exemple, una família monoparental); en el segon cas, en canvi, estaríem tractant de l’estalvi que realitza el mateix Estat, que, com es ben sabut, rep molts ingressos caiguts del cel, principalment en forma d’impostos, i a continuació se’ls gasta equitativament entre tots els seus súbdits, en sanitat, infraestructures, exèrcit, educació i altres entreteniments i jocs malabars.

Quan es diu que l’Estat estalvia, es vol dir que els seus ingressos són més grans que les seves despeses i, per tant, té superàvit fiscal; en canvi, quan les despeses són superiors als ingressos, es diu que l’Estat té dèficit fiscal i, per tant, es veu obligat a endeutar-se, ajustar despeses i escanyar als seus administrats.

Fetes aquestes definicions inicials, convé ràpidament recordar el que pensaven els nostres avantpassats –recents i no tan recents– respecte a l’estalvi i a la bondat –o no– de la seva pràctica quotidiana.

L’estalvi –deia el jurista i polític Santiago Massó, primer secretari del patronat de la Caixa de Girona, l’any 1909, ara fa mes de cent anys, en ocasió de la inauguració de la primera oficina a Girona– ens porta un element de perfecció i de progrés individual. Aquesta virtut –perquè l’estalvi és una virtut- condiciona la nostra economia, però també la nostra llibertat; intenta fer-nos amos de nosaltres mateixos, ens porta fins al nostre complet domini, a aquell ‘self-control’ dels anglesos, que representa el súmmum de la perfecció de la voluntat.

Per als nostres avantpassats, estalviar era una pràctica virtuosa que podia exercitar lliurement qualsevol ciutadà que gaudís d’algun ingrés, per petit que fos. Guanyar diners i estalviar –en la mesura que fos possible– eren termes inseparables.

Aquest punt de vista és encara vàlid? Es manté la contenció de la despesa com un valor? El tripijoc permanent entre l’economia real i l’econòmica financera permet avui en dia mantenir viu aquest valor? ?Intentarem tot seguit formular alguns punts de reflexió que ens permetin ressituar-nos mentalment i redreçar la nostra conducta econòmica individual i social.

La situació avui en dia

En temps complexos i difícils com els actuals, submergits fins al coll en una dura crisi econòmica de la qual no s’albira clarament el seu final, pot semblar una extravagància parlar de l’estalvi quan hi ha tanta gent –molta més de la l’habitual– que no només no pot estalviar res sinó que no té recursos suficients per cobrir les necessitats bàsiques.

El primer objectiu de qualsevol estratègia política en aquests moments ha de ser, evidentment, la priorització de mesures i l’aplicació urgent dels recursos necessaris per sortir de la crisi. És necessari, per tant, arbitrar mesures immediates per pal·liar la misèria i desesperació de molta gent; i, en paral·lel, facilitar el ràpid creixement econòmic, un creixement que ha de ser obligatòriament equilibrat, sostenible i competitiu. Això significa esforç i renúncia en favor d’un futur esperançador de treball i benestar social que no permeti l’existència de persones excloses de la societat.

Una de les coses que més sorprèn de la situació d’actual és que vam entrar en situació crítica de sobte, després d’un llarg període de creixement econòmic. Durant els anys de vaques grasses, no només no estalviàvem, sinó que, esperonats pel frenesí consumista i els encanteris bancaris, ens endeutàvem compulsivament per sobre de les nostres possibilitats. Les entitats financeres –bancs i caixes– instigaven els seus enlluernats clients al màxim endeutament possible, perquè veien la possibilitat de fer participar a tothom de la felicitat universal.

Els consumidors –ignorants financers i desenfrenats consumidors - érem incapaços de fer la mínima anàlisi objectiva d’aquella realitat enlluernadora que passava per davant nostre com una cavalcada dels Reis d’Orient i molta gent va caure innocentment al parany.

Contràriament al que feien els nostres antics parents en períodes de bonança econòmica, que com més guanyaven més estalviaven, ara la gent gastava pels descosits i s’endeutava estúpidament, per sobre de les seves possibilitats i sobretot molt per sobre de les seves necessitats.

I l’any 2007 va arribar la crisi i, amb la crisi, els nervis; i amb els nervis la por i la passió per l’estalvi, per part evidentment de les classes benestant i de feina estable. La taxa d’estalvi al nostre país va començar a créixer. Si en el període 2000-2007 la mitjana de la taxa estava per sota del 12%, molt inferior a la mitjana europea, entre el 2007 i el 2009 va passar, segons l’informe mensual núm. 344 de La Caixa, corresponent al mes de març del 2011, de l‘11% al 18% de la renda disponible i es va situar per sobre d’altres països europeus tradicionalment més estalviadors. Avui, emperò, ja es situa en el 14%, el que demostra que s’ha donat, en un curt període de temps, una forta volatilitat de la taxa d’estalvis.

És més que probable que la disminució actual de la taxa d’estalvi estigui relacionada amb el fort impacte de la recessió en les llars i en el greu deteriorament de l’ocupació, però potser també existeixen factors més profunds, específicament espanyols, que expliquen el sorprenent comportament en comparació amb altres països, actualment també en recessió; factors que probablement estan vinculats a les característiques singulars dels tradicionals actius de les famílies espanyoles, centrats fonamentalment en els darrers 10 anys en béns immobles i no només en primeres vivendes, sinó també en segones residències. La suma d’aquests tipus d’actius ha arribat a representar més del 80% dels béns familiars, el 20% del quals són precisament segones residències. La conseqüència més greu és que s’ha reduït l’estalvi en actius financers i ha situat, en el període 2000-2007, la mitjana de la taxa d’estalvi per sota del 12%, considerablement inferior a la mitjana europea en el mateix període.

Aquesta desmesurada exposició al “totxo” ha provocat que els estalvis en actius no puguin, per excés d’oferta, convertir-se en diner líquid sense perdre una part molt important del seu valor. La caiguda del preu dels habitatges ha representat una forta reducció de la riquesa de les famílies, que s’han vist obligades a reduir el seu consum, alentint així, encara més, la imprescindible recuperació econòmica. Estem davant un bucle, d’un petit i monstruós peix que es veu obligat a menjar-se una cua colossal. La necessitat de reconstruir actius financers explicaria el pànic actual de les famílies espanyoles i la substitució radical de la pràctica del consum per la de l’estalvi.

L’estalvi és necessari en la seva justa mesura

La nostra generació –de postguerra, franquisme i transició– ha transitat per aquest país escoltant encara els ecos de les paraules dels nostres avantpassats (pares i avis), sense poder oblidar, emperò, les imatges de brutalitat i barbàrie comeses dins i fora dels nostres territoris durant el segle XX. Sembla com si aquests fets haguessin d’haver conformat una generació amb caràcter seriós, fort, sòlid, ben impregnat dels valors de la prudència, la responsabilitat, la previsió, l’estalvi, etc., però, en canvi ha estat ella justament la que ha bastit frívolament aquest desgavell tan fantàstic, irresponsable i espantós.

I sembla que encara no s’ha acabat, perquè hi ha veus, suposadament expertes, que alerten que si tots els que poden optar entre una actitud i una altre es decanten en bloc –ja sigui per covardia o per egoisme– a estalviar frenèticament i compulsivament, el consum caurà en picat i farà molt més difícil la vida de cada dia de molta gent i molt més lenta la sortida de la recessió.

L’estalvi és una acció individual i socialment positiva. Els nostres avis i àvies ho tenien ben clar: l’estalvi és una virtut que apel·la individualment a cada persona; i l’estalvi col·lectiu és la suma coincident de mil objectius assenyats i prudents, escollits lliurement i individualment per un munt de persones guiades per un determinat sentit de la vida.

Recuperar aquest sentit faria tornar a un estalvi i a una utilització d’aquest tresor d’una manera responsable i solidària, que, aplicat a les veritables necessitats de l’economia real, permetria sortir ràpidament de la crisi i definir serenament un estat del benestar que incorpori explícitament en el seu disseny la seva sostenibilitat i la seva justícia social com a factors determinants.

Els excessos i frivolitat en el consum i en l’endeutament, ja sigui per falta de contenció o per sobredosi de vanitat, s’han d’eradicar de la conducta de les persones, de les famílies, de les empreses, de les entitats financeres, de les institucions i del mateix Estat. I també s’haurien d’erradicar els excessos en l’estalvi, ja siguin individuals o empresarials, perquè molt sovint són causa i efecte de la gasiveria, la mesquinesa, l’egoisme, la covardia i altres derivades dels famosos pecats capitals. L’acumulació de diners en mans d’uns pocs és la gran xacra del nostre temps. De tots els temps, probablement.

L’estalvi i les virtuts relacionades

L’estalvi no és pròpiament una virtut. És més aviat una conseqüència de posar en pràctica virtuts tradicionals, ja siguin morals, religioses o cíviques. Ja hem dit que estalviar consisteix, simplement, a no destinar a les necessitats i desitjos immediats més que una part dels ingressos disponibles, destinant la resta a crear riquesa, treball i seguretat al seu voltant.

L’estalvi és un instrument real de progrés social i de béns materials, perquè constitueix l’únic origen del capital i, per més activa i eficaç que sigui la indústria, la riquesa que ella pugui crear romandrà estancada i sense créixer si els seus productes es consumeixen a mesura que es vagin produint. D’ací la gran importància de tot allò que estimuli l’estalvi i recondueixi els diners i el crèdit cap al flux natural i vital de la indústria, el comerç, l’agricultura, el sector serveis i qualsevol altra activitat productiva.

I en l’àmbit familiar, l’estalvi exigeix a tot aquell que, d’una manera o altra, té responsabilitats totals o compartides, grans o petites, directes o delegades en la bona marxa de l’economia de la família, una gestió atenta i acurada dels ingressos, els recursos i les despeses.

Els estalvis familiars han de ser administrats amb prudència i intel·ligència, amb diligència i responsabilitat, i amb humilitat, demanant ajuda i assessorament a experts de confiança i procurant, en tot moment, proporcionar una bona educació econòmicofinancera i monetària els fills.

Cal gestionar els estalvis de forma segura i d’acord amb principis ètics, encara que sigui renunciant a probables i fantàstiques rendibilitats; sense gasiveria ni ostentació i compartint amb tots els membres de la unitat familiar les decisions cabdals.

La gestió dels estalvis ha d’anar sempre encaminada a salvaguardar el benestar i la seguretat del grup i de la pròpia comunitat tractant preferentment de crear riquesa mitjançant accions oportunes i evitant en tot moment el malbaratament dels recursos existents i les actituds errònies.

Els diners –encara que sembli una broma, no ho és– són només un mitjà, una eina, per fer coses, per aportar vida amb sentit. I, evidentment, no tot és vàlid per obtenir resultats econòmics.

L’estalvi, matèria primera del creixement econòmic dels països.

La crisi actual és més que una crisi; és, probablement, el final d’un model socioeconòmic i l’inici d’un altre. Per tant, s’haurà de tornar a redefinir, amb intel·ligència i ètica, noves idees i nous conceptes; entre d’altres, el concepte d’estat del benestar i potser també el concepte d’usura.

El deute de l’Estat, a causa del desequilibri entre ingressos i despeses, només pot eliminar-se –o eixugar-se parcialment– impulsant un creixement sostenible de l’economia i, simultàniament, controlant a fons les despeses per tal de suprimir o rectificar tot allò que hi ha de superflu, improductiu, insostenible o injust.

El creixement i la sostenibilitat desitjats només s’aconseguiran mitjançant inversions que permetin augmentar l’eficiència productiva, liderar nous desenvolupaments i ser competitius en el mercat globalitzat. D’ací la importància de l’estalvi com a base fonamental per fer les inversions necessàries:?“El creixement és l’únic element que garanteix establement la disminució del deute públic. Els projectes de creixement econòmic, en aquest moment específic, s’han de fundar en el suport real i competitiu del treball, gràcies a la utilització òptima dels recursos disponibles a cada país. El reforçament de l’ocupació es fonamenta en la consolidació de la producció interna, que també ha de ser competitiva per no penalitzar als consumidors amb mesures proteccionistes. Per assolir aquest objectiu, calen recursos per a les inversions i per finançar un creixement més agressiu. Aquests recursos estan disponibles i són els estalvis, que cal protegir i valorar, encaminar-los a projectes que reforcin les economies nacionals, l’ocupació i que, en conseqüència, valorin l’estalvi mateix.”?Qui diu això és Ettore Gotti Tedeschi, president del IOR (Banc del Vaticà) en un article publicat el 11 de setembre del 2011 a L’Osservatore Romano i que creiem pertinent citar ìn extenso aquí atesa la seva rellevància.

“Però l’estalvi –continua Gotti Tedeschi– sembla que avui es contempla com un dels molts recursos a emprar per resoldre problemes contingents amb una òptica de curt abast. En canvi, no es tracta d’un recurs com els altres. No és fàcilment reproduïble; més encara, en certa forma és com el petroli: les reserves s’estan esgotant. Per tant, s’ha d’utilitzar amb prudència, limitant el seu malbaratament. A diferència del que succeeix en el sector energètic, l’estalvi no pot comptar amb fonts alternatives. Així que s’ha de deixar de considerar-lo com una llimona per esprémer; al contrari, s’ha d’estimar com un bé per a sostenir i valorar.

Actualment l’estalvi és blanc d’una forta imposició sobre les rendes que el produeixen i és objecte d’ulteriors detraccions fiscals quan s’inverteix i quan creen renda. Es grava ocultament també quan la seva remuneració no cobreix tan sols la taxa d’inflació i s’arrisca quan, a la recerca del rendiment a qualsevol preu, es dirigeix ??a inversions perilloses. Però l’estalvi corre el major risc –el d’extinció– quan es dirigeix ??al suport del consum; és a dir, quan el poder adquisitiu es transforma en deure d’adquisició (només a Itàlia, en els darrers vint anys, la taxa d’estalvi sobre les rendes produïdes ha caigut del 27 al 5 per cent).

Per tant l’estalvi –acaba el President del IOR– constitueix una matèria primera preciosa i representa un avantatge competitiu que cal utilitzar el millor possible. S’ha d’emprar per afavorir desenvolupament, creixement i ocupació. No s’ha de considerar com a garantia onerosa dels deutes contrets pels Estats, sinó com a garantia de l’autonomia i independència de la família que l’ha format. Aquesta mateixa família que, tenint fills i educant-los, crea valor per a la societat produint també inversions i consums. La família és, al final, el primer motor del creixement econòmic veritable i estable. Que absorbirà el deute i estabilitzarà els mercats.”?Fomentar i practicar l’estalvi a costa del consum és tractar de solucionar el problema de forma errònia, perquè això no facilitarà mai la inversió en actius, que són els que poden fer possible el creixement, potser no de forma immediata, però sí a mitjà i a llarg termini, i molt probablement de forma sòlida i sostenible.

La economia productiva, que rebrà aquests estalvis en forma de crèdit, els podrà retornar en el seu moment, perquè els invertirà en eines productives i/o equipaments, i elaboraran productes o serveis que, venent-los després, produiran finalment ingressos suficients per retornar el crèdit i quedar en paus.

Mentre això no passi i l’economia no creixi, el Deute Sobirà es veurà greument afectat pels despietats atacs dels depredadors financers que, com aus de carronya, no tindran escrúpols a aprofitar-se d’aquesta situació de debilitat.

Conclusions

A l’inici d’aquest article ens fèiem la pregunta sobre la validesa actual d’aquells principis que els nostres avantpassats aplicaven a l’estalvi i a la necessitat d’estalviar. Els principis, sens dubte, es mantenen encara vius. Les formes de fer-ho, en canvi, han canviat i ha canviat també la nostra situació i el nostre horitzó, on tot just s’albira, entre boires, la silueta d’un nou model de societat del benestar.

Vull insistir en el fet incontestable que l’acció prioritària en el moments actual és l’atur i l’exclusió social. Així, doncs, és necessari arbitrar urgentment mesures intel·ligents amb efectes a curt termini i no només a curt termini.

Els que encara poden estalviar –que són molts–haurien de destinar part dels seus ingressos a ajudar els altres a sortir del forat en què han caigut, ja sigui a través d’entitats oficials, de fundacions beneficoprivades, entitats cíviques i altres iniciatives de caràcter comunitari, sense oblidar mai la impressionant xarxa assistencial per a persones desvalgudes i necessitades d’infinitat d’institucions vinculades a l’Església, i que no està ni políticament i socialment prou reconeguda, a pesar de la important funció realitzada, no només ara, sinó al llarg dels anys i del segles.

Potser també l’Estat s’hauria de plantejar crear taxes especials, rigorosament controlades contra el frau ocult, per cobrir específicament aquestes necessitats de liquiditat per tal de fer moure les aigües estancades de l’economia.

Fet aquest preàmbul, toca potser parlar de l’educació. Durant el període inicial del desenvolupament i formació de les persones seria important introduir ben aviat una assignatura o activitat lúdica que expliqués l’estalvi i fomentés la seva pràctica quotidiana, juntament amb altres virtuts morals o cíviques relacionades.

I potenciar –potser, des del parvulari– un cert nivell de formació economiofinancera entre els infants per disposar de criteris objectius sobre el risc de determinades inversions i despeses excepcionals. Fomentar entre els joves l’estalvi i el concepte de reinversió per afavorir la creació de riquesa i el flux de diners cap a allò realment productiu i fer-ho a traves de productes financers senzills, fàcilment comprensibles, i amb els seus riscos i les seves garanties ben explicitats.

Les empreses haurien d’estar afavorides a través de mesures d’incentivació fiscal, que permetin nivells d’estalvi més enllà de les amortitzacions i que permetessin recapitalitzar-se i deixar de dependre d’endeutaments insuportables.

Les institucions financeres, per la seva banda, haurien de recuperar de forma inequívoca la seva raó d’ésser: captar diners de l’estalvi privat, remunerar-lo correctament i prestar-lo prioritàriament, encara que no exclusivament, a aquelles entitats que siguin capaces de fer créixer l’economia.

La recuperació de la virtuosa actitud d’estalviar passa indefectiblement per l’educació i la formació, i ha de ser fomentada i practicada dins la constel·lació familiar, i sustentada per les legislacions vigents.