El sabor de las cerezas (Ta'm-e gilâs) d'Abbas Kiarostami
L’obra de Kiarostami va començar a ser coneguda a Europa arrel de la presentació el 1991 de “Y la vida continua” al festival de Cannes. Després va venir “A través de los olivos” (1994), Espiga d’Or de la Setmana de Cine de Valladolid i “El sabor de las cerezas” (1997) guanyadora de la Palma d’Or a Cannes. L’última estrena, “El viento nos llevará” (1999), ens ha deixat amb més ganes que mai de seguir veient l’obra d’aquest excepcional director.
Kiarostami es un cineasta atípic en la seva llibertat creativa. Les seves pel·lícules son bellíssims poemes visuals que ens endinsen en els problemes i les contradiccions de la condició humana amb una mirada directa i lúcida, i amb una generositat que venç l’espectador.
L’argument de la major part de les seves pel·lícules es mínim. Basant-se en esquemes de ritme musical, en les seves obres els silencis són tant importants com les notes. Com ell mateix escriu, el seu es “un cine a medio crear, un cine inacabado que consigue completarse gracias al espíritu creativo de los espectadores (...) Cuando mostramos un mundo cinematográfico a la audiencia, cada uno de ellos aprende a crear un universo personal a través de la riqueza de su propia experiencia”. Aquest respecte que manifesta pel seu públic esdevé una exigència de rigor i honestedat i ens obliga a participar en la pel·lícula amb el millor de nosaltres.
El sabor de las cerezas ens conta la història de Badi, un home que volta amb cotxe per els afores de Teheran buscant algú que l’enterri en el lloc on té previst suïcidar-se. Al llarg del seu recorregut es troba amb diferents personatges que intentaran que desisteixi del seu propòsit; un jove soldat, un estudiant de l’Alcorà i un professor encarregat d’un museu d’història natural.
Kiarostami no ens dirà mai els motius que porten el protagonista a intentar suïcidar-se, ni tan sols el desenllaç de la seva decisió. La vida i circumstàncies del personatge es mantindran com una incògnita durant tota la pel·lícula, cosa que no evita, però, que el coneguem en allò que realment importa, i l’acceptem. Tots els personatges ens són donats tal qual, sense cap judici, i amb una immediatesa i versemblança molt difícil de trobar en cinema. Podem no estar d’acord amb l’acció del protagonista, no sabem si té o no té raons per a actuar com actua, l’únic que podem fer es compadir-nos d’ell i respectar la seva decisió. La seva llibertat és la de tots nosaltres.
Els paisatges en Kiarostami són paisatges de l’ànima, una cartografia dels sentiments i les emocions. La seva es una visió poètica, vigorosa però subtil, que ens mostra un espai fronterer on la bellesa de la naturalesa i la lletjor de l’acció de l’home sobre el territori conviuen frec a frec. En una mateixa seqüència un paisatge desolat per la indústria i les deixalles de la perifèria de la ciutat es converteix, per la màgia d’un cop de llum i el tremolor d’una branca, en un lloc idíl·lic capaç de fer-nos reconciliar amb el món.
L’autor no ens pretén alliçonar, s’asseu a la butaca del cinema junt als espectadors i ens convida a compartir la seva ciutat natal i els personatges que hi ha trobat.
Fitxa tècnica
Títol original: El abuelo
Direcció: Abbas Kiarostami
Guió: Abbas Kiarostami
Producció: Abbas Kiarostami
Fotografia: Homayoun Payvar
So: Jehangir Mirshekari, Mohammad Reza Delpak
Ajudant de Direcció: Hassan Yekta
Muntatge: Abbas Kiarostami
Nacionalitat: Iran, 1997
Interpretació: Homayoun Ershadi, Abdolhossein Bagheri, Afshin Bakhtiari, Hosein Noori, Ali Moradi.