El polític de Plató. La gràcia de la mesura, de Josep Monserrat
Josep Monserrat
Barcelonesa d'Edicions, Barcelona,1999
El polític de Plató. La gràcia de la mesura, de Josep Monserrat, és el setè volum de la col·lecció "Realitats i Tensions" de Barcelonesa d'Edicions, una col·lecció que comença a fer impressió per la qualitat i la profunditat de les obres que de moment la formen, i que sens dubte ha de suposar un bon repte per als mateixos editors, atenent al fet que cada cop costarà més de continuar seleccionant obres bones com les publicades fins ara.
L'obra que presentem no desentona gens de les sis precedents, sinó que manté el nivell de les millors entre aquestes. Es tracta de la publicació de la tesi doctoral -revisada i en la seva segona part modificada sensiblement- del Dr. Josep Monserrat; i és un comentari d'El polític de Plató que, mercès a la competència del comentador, vivifica la lletra platònica de tal manera que, mostrant de forma incontestable el geni de Plató com a pensador i com a artista, projecta llum sobre la naturalesa de la vida política en el seu joc inacabable de realitats i tensions.
Amb la llum projectada, s’il·lumina, com diem, la dimensió política de la vida humana -i, doncs, la vida humana mateixa- de tal manera que el lector, doblement exhortat per Plató i per la lectura de la seva obra que ens ofereix Josep Monserrat, és portat pel text a reflexionar sobre la situació humana actual en allò que té de comú amb la situació humana de totes les èpoques. Més enllà del comentari d'un text, o, millor dit, precisament per la sobrietat d'un comentari que tracta amb el màxim respecte la lletra platònica -cosa que de vegades exigeix una certa audàcia en la lectura-, el llibre de què donem aquí notícia és, pròpiament, un llibre de filosofia -i no merament, si és que això vol dir res, un llibre "sobre" filosofia.
L'obra, en la modèstia aparent del seu plantejament -és no res més que un comentari-, dóna un fruit tan fecund que per ella mateixa és una prova de la bondat dels principis interpretatius que l'autor fa seus en la lectura. En l'assumpció d'aquests principis, Monserrat reconeix el seu deute, primer de tot, amb bel Dr. Jordi Sales, director de la seva tesi i dels seus estudis, i, per tant, segonament, amb els diversos autors que en el segle XX han provocat amb les seves aproximacions als diàlegs de Plató una renovació lúcida i fecunda dels estudis platònics: Leo Strauss i els seus deixebles -especialment Stanley Rosen-, Jan Patocka, i la recepció que fa Rémi Brague de l'Escola de Tubinga. Des d'aquestes tradicions, o des de la conjunció robusta d'aquestes tradicions, hom entén que, en cert sentit, la filosofia no té història sinó que interroga els problemes perennes de la vida humana; i que, per tant, l'obra de Plató bé podria ser, en cert sentit, superior a la de qualsevol altre filòsof de qualsevol època -fins i tot per a nosaltres els habitants de la modernitat.
Amb aquesta esperança d'autoaclariment per mediació de l'aclariment de la lletra platònica, Josep Monserrat emprèn amb gran rigor hermenèutic la lectura del diàleg. En la consideració conjunta del que s'hi diu (els lógoi, els continguts) i del que hi passa (els erga, les accions), i en un exercici que Stanley Rosen -apropiant-se d'una expressió de Husserl- qualifica de "dessedimentació", la lectura oferta -que tracta el diàleg platònic com una fenomenologia dramàtica, i, doncs, com una imatge de la unitat de pràctica i teoria que constitueix ja sempre la vida mateixa de cada dia- permet entendre, més enllà del que els personatges diuen, què volen dir, i més enllà del que els personatges volen dir, què vol dir Plató mateix muntant les escenes i els diàlegs tal com els munta.
Un dels grans mèrits de l'obra que comentem és que, aplicant aquest esforç de lectura comprensiva a El polític de Plató, un diàleg que és especialment ardu i difícil, aconsegueix amb perspicàcia i intel·ligència donar compte de la seva unitat orgànica, recuperant, per aquest camí, un ensenyament perenne a retenir per tot aquell qui vulgui comprendre la dimensió política de la vida humana de totes les èpoques.
Per a Josep Monserrat, el nus de l'ensenyament del diàleg es troba al seu bell mig, en la temàtica de la justa mesura. Aquesta veritat es descobreix ben a poc a poc, més aviat deixant que es posi de manifest i s'imposi tota sola per la mateixa lectura curosa del text.
En una presentació com aquesta, que ha de ser una mera notícia del llibre, ens és del tot impossible refer aquí, ni tan sols succintament, el recorregut que fa l'obra. Renunciem-hi, doncs, i limitem-nos a encoratjar la seva lectura tot remarcant el següent.
El polític de Plató. La gràcia de la mesura és un treball acadèmic de primera magnitud, que al mateix temps reïx a ser més que un treball acadèmic. En la seva penetració del sentit de la lletra platònica, la lectura oferta és una mostra de com un coneixement exhaustiu de l'estat actual dels estudis platònics en general, i d'El polític en particular, és una assistència preciosa a la comprensió del text: és una veritat platònica, continguda al Teetet, que pensar és sempre un diàleg, i conseqüentment el platonista ha de polemitzar en diàleg amb altres platonistes si vol guanyar una comprensió platònica de Plató -les gairebé 100 pàgines de notes al cos del text testimonien que estem davant d'un treball d'investigació de primer ordre, i en els diàlegs creuats que podem trobar en aquestes pàgines podem reviure la vitalitat d'una interpretació que guanya el seu lloc en l'esforç de correcció i de posició responsable-. Però en aquesta mateixa penetració del text veiem també que no n'hi ha prou amb l'erudició acadèmica, perquè el punt decisiu de la lectura només es resol si ens enfrontem directament amb les qüestions amb què ens enfronta el drama representat en el text: també en l'esperit de finesa, que arrela en una mirada lúcida de la realitat, l’esforç teòric de Monserrat ens apareix com un esforç reeixit, que convida, doncs, a la recerca conjunta.
Acabem ja, amb dos apunts. Primer: l'estil de Monserrat és sobri i clar, dotat de la bellesa de la paraula precisa, que ens faria pensar de l'autor que és filòleg O gairebé. I segon: un dels ensenyaments del diàleg té a veure amb la vida d'estudi en comunitat, en la recerca conjunta en l'amistat, que és ella mateixa una possibilitat oberta per la vida política. Ens consta que Josep Monserrat, malgrat el seu talent innegable -que el podria dur a l'isolament dels superbs-, és home que estima el treball en equip i que és generós i fidel en l'amistat. Aquest és el seu primer llibre, i és un gran llibre. Potser en un altre lloc m'animaré a fer-ne la ressenya -aquí l'espai ho feia impossible-. Conclouré dient, només, que la seva lectura és a partir d'ara imprescindible per qualsevol que pretengui dir alguna cosa amb cara i ulls d'El polític de Plató. Esperem que la vida d'estudi de l'autor ens reporti, temps a venir, publicacions tan serioses com aquesta.