El Pal de Paller. Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000), de Joan B. Culla i Clarà
Joan B. Culla i Clarà (coord.)
Pòrtic. Monografies, Barcelona, 2001
El pal de paller, és l’aproximació redactada per politòlegs i historiadors, d’edats i sensibilitats diverses (un total de tretze autors) de la trajectòria i les característiques de Convergència Democràtica de Catalunya, el partit que, en coalició amb Unió Democràtica de Catalunya, ha governat la Catalunya contemporània durant més temps que cap altre. L’obra és coordinada per Joan B. Culla, i fa una aproximació al fenomen del partit-moviment convergent d’una forma rigorosa i global, arran del 25è aniversari de la seva fundació.
El llibre abasta el tema a tractar en dos grans blocs: un primer dedicat a la trajectòria del partit, en un total de quatre capítols, el que seria la seva cronologia en el temps. El segon, que és el més extens, comprèn nou capítols i és una radiografia de l’anatomia de CDC: el partit de govern, el pujolisme i la ideologia nacionalista, la tasca del grup parlamentari de Convergència i Unió al Congrés dels Diputats, l’evolució electoral, l’estructura organitzativa, l’anàlisi de la sociologia de l’univers convergent, potser un dels capítols més interessants, els 20 anys de municipalisme, acció hereva de la idea de Catalunya-ciutat que va elaborar el noucentisme, la coalició dels dos partits, i un darrer capítol dedicar a la JNC, Joventut Nacionalista de Catalunya.
La principal virtut del conjunt del llibre, que s’acosta a cada apartat amb objectivitat i sense apassionaments, és mostrar-nos una realitat que depassa de molt el protagonisme mediàtic dels seus dirigents, per això se’ns diu que Convergència és un “partit de gent”, “nosaltres som un partit de gent. Deixeu-m’ho dir amb aquesta expressió tan de carrer, de gent, d’homes i dones que estimen el país, fonamentalment, tan senzill com això”, en paraules del seu màxim dirigent i ideòleg. Els inicis de l’estudi ens situen en els primers anys d’activisme, els del moviment de resistència: el CC, el mestratge de Raimon Galí, la tasca d’en Jaume Casajoana etc. La reunió del 17 de novembre de 1974 a Montserrat, aprofitant la commemoració del 75è aniversari del Futbol Club Barcelona va propiciar el naixement del partit polític. En aquell moment juntament amb Jordi Pujol ja hi era UDC, mossèn Carrera i el seu grup d’obrers cristians, Miquel Roca i un grup de professionals liberals, un total de vuitanta a cent persones. El llibre remarca els límits sociològics i ideològics de CDC, i la seva voluntat d’abastar la centralitat, la defensa del benestar i la igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans, la vocació interclassista des del rebuig explícit al marxisme: “aquell punt on confluïssin més interessos, més inquietuds, més il·lusions, més necessitats, més gent. I vam entendre que, allà hi havíem de plantar la nostra tenda, que allà havíem de plantar el nostre país, que, allà s’hi havia de plantar el pal de paller”. El llibre combina l’estudi de dades quantitatives i qualitatives, d’implantació territorial, comparatives amb les altre formacions polítiques del país, organigrames i sistemes de funcionament, estudi evolutiu dels resultats electorals i eines d’anàlisi pròpies de la moderna ciència política; per això aproxima la doble definició de partit de masses (el primer en implantació i número d’afiliats en l’actualitat) i partit cath all, per definir amb aquesta categoria de Otto Kircheimer, el seu pragmatisme, el seu èxit en la gestió en el govern i en la influència política i social. En l’anàlisi sociològic de l’univers convergent es mostren interessants dades sobre l’adscripció ideològica dels delegats als congressos (liberal, majoritàriament, però també socialdemòcrata i democratacristiana) i com el referent nacionalista prima per sobre d’altres consideracions. Tot i així és curiós assenyalar com si la majoria dels dirigents del partit es situen ideològicament en el centresquerra, la majoria dels votants i simpatitzants ho fan en el centredreta. El capítol dedicat a la coalició explica la història de les relacions en l’interior d’aquesta, i és des d’aquesta perspectiva que es justifica el model federatiu actual.
L’obra que ha dirigit Joan B. Culla referencia en diverses ocasions el comunitarisme de Convergència Democràtica de Catalunya, referint-se als autors personalistes i a un model de gestió municipal: “la raó del model comunitarista convergent aplicat durant dues dècades: creure més en la participació activa dels ciutadans, que no pas en una classe dirigent que governi una administració massa paternalista”; en les seves 350 planes no empra però mai cap vegada la denominació “personalisme comunitari” que va ser l’expressió que realment van fer servir aquests autors en els anys 30 a Europa, (la denominació comunitarista prové de l’escola americana de Taylor). També he trobat a faltar, en la molt llarga llista de noms i persones que es recorden, una sola referència a la tasca de Ramon Juncosa. Potser això dona raó que Convergència és una moviment i un partit de gent, de persones, i aquestes poden fer la seva tasca des del silenci.