El pactisme

Grup d’Estudis Coronel Guarner
VI Nucli d’Història Militar de Catalunya
Barcelona, 25 d’octubre del 2000

Considerem que hi ha dos tipus de pactisme: el pactisme històric que regulava les relacions entre el monarca i els seus súbdits, mitjançant les Corts, i el pactisme sociològic, un estil de viure que impregna bona part de la societat catalana. No acceptem l’ús del mot pactisme a la manera de regular les relacions de Catalunya amb l’Estat. Creiem que s’hi amaga la impotència del nostre poble i les seves classes dirigents d’imposar la nostra raó com a col·lectivitat a autogovernar-nos.

El pactisme, tot i ser la base sobre la qual es fonamentaven les relacions entre el monarca i els seus súbdits, organitzats políticament en las Corts, arribà a arrelar-se tant en la mentalitat catalana que fou aplicat a tota mena de relacions socials i no només a les específicament polítiques. De bon principi n’hi havia prou amb la paraula donada, segellada amb una estreta de mans. Després intervingueren els notaris. La importància social del notari a Catalunya, per sobre del jutge, dóna fe de l’arrelament del pacte al nostre país.

Intentant centrar el tema en la història del pensament polític podem dir que Catalunya és fruit de la fragmentació de l’herència cultural romano-cristiana diferenciaciant-se com a poble des del S IX. Catalunya és filla del feudalisme, ja existent al S VIII en les institucions de recomanacions, que situava el recomanat a la protecció del senyor, tot renunciant a la seva llibertat.

Del feudalisme en surt l’anomenat pacte feudal, norma o concepte moral jurídic que regulava les relacions entre les parts que establien el pacte. Aquest era entès, no com a una imposició d’una damunt de l’altre, sinó com un compromís lliure d’aquestes, basat en el respecte mutu i la fidelitat recíproca en el compliment dels termes establerts.

Hem de tenir en compte que Catalunya és una terra de Marca, de guerra, i les persones que s’hi volen establir segellen el pacte en funció de la protecció que se’ls pot garantir i el cost d’aquesta. Amb el temps, però, es malmet fins arribar a posicions abusives.

El pacte pressuposa una limitació de l’autoritat pública: primer som homes que súbdits. Així l’autoritat pública mai s'estén més enllà del necessari per poder exercir les funcions de protecció, conservació i direcció de la comunitat políticament organitzada. Es tracta de limitar les atribucions als titulars del poder públic perquè no puguin exedir-se en les seves atribucions.

Vicens Vives ens diu que el sistema pactista és més un sistema de privilegis de capes socials closes, que no pas de llibertats. Aquest fet, però, no treu que es produeixi un repartiment de poder, que sempre és sa.

Històricament, a Catalunya, ja es volgué aplicar aquesta teoria limitant l’autoritat dels primers reis francs, Lluís el Piadós i Carles el Calb, especialment la d’aquest darrer l’any 844, en les capitulars.

Aquest sistema es recollirà als Usatges1 a mitjans del S. XI on, segons Abadal, el principi establert per l’usatge LXIX cal interpretar-lo en el sentit que la voluntat del príncep és llei sempre i quan sigui corraborada per la Cúria comtal, formada pels senyors feudals més importants del país, els principals jerarques eclesiàstics i per alguns jutges tècnics2

Les assembles de Pau i Treva de Déu3, en què s’establien els acords d’aquest nom, limitaven voluntàriament les activitats bèl·liques i protegien els membres del clergat i les persones més febles, foren també un important precedent del pactisme català. Aquestes assemblees eren usades pel poder reial per mantenir una certa pau social. També tingueren un paper molt important en la configuració de l’estructura urbanística dels pobles. L’àrea més propera a l’església, la sagrera, era lliure d’atacs; per aquest motiu els pobles en buscaren la protecció, convertint-la en l’edifici central dels nostres pobles i ciutats.

Des del 1283, Pere II4creà un nou concepte de Constitució: les lleis paccionades, explicitades per primer cop a tot Europa en la constitució Volem, estatuïm e ordenam. Ja no n’hi ha si abans no hi ha prou amb la simple voluntat reial per a legislar, cal el consentiment de les Corts. El pactisme és, doncs, la consecució d’uns pactes entre el sobirà i el poble. Així, el sobirà és el primer que ha de complir la llei, i no pot convocar Corts si abans no ha jurat fidelitat a les constitucions. El rei ha passat a compartir la sobirania amb els representants dels tres braços de les Corts (el que és un augment de democràcia també féu que no poques vegades els interessos particulars fessin anar de corcoll el país.). És el que es representa amb el “Nosaltres, que som tan bons com vosaltres, us jurem a vosaltres, que no sou millors que nosaltres, que us acceptem com a rei i sobirà sempre que respecteu les nostres lleis i llibertats. Si no, no”5

Aquestes cessions del rei als seus súbdits vénen precedides per les conseqüències de l’ocupació de Sicília. Excomunicat pel Papa Martí IV, amenaçat pels francesos i sense el recolzament de la noblesa es veu obligat a cedir per a conjurar el poder exterior. Però el que hagués pogut ser una concessió temporal fruit del moment polític, fou refermat pels seus successors.

La teoria del pactisme l’exposa clarament Francesc Eiximenis6 en el llibre dotzè de Lo Crestià, en el tractat Regiment de la cosa pública on nega tota vàlua política a la violència i a les conquestes armades. Per a Eiximenis, la legitimitat de l’autoritat monàrquica prové únicament del fet que sigui lliurement acceptada pel poble. Teoria que entronca amb l’expressada per Bartolomé de las Casas en el seu llibre De regia potestate i que té una clara arrel cristiana. “I és que les Corts de Catalunya, ja existents l’any 1214, són el Parlament més antic de l’Europa continental; més antic que el Parlament d’Anglaterra, que data del 1265”.7 Anteriors al Parlament català només han existit el d’Islàndia i el de l’Illa de Man.

Segons ens diu Francisco Elías de Tejada8 Catalunya “és la pàtria aborigen d’aquest selfgovernment que avui vol ser presentat pels anglosaxons com la feliç aliança que sintetitza l’imperialisme amb la llibertat política”.

Durant el regnat de Pere el Cerimoniós9 el pactisme estava prou arrelat com per rebutjar les ambaixades reials fins que el rei no hagués jurat les constitucions. És en aquest regnat on la Diputació del General, o Generalitat de Catalunya, actua com a delegació permanent de les Corts entre les seves reunions. Així doncs, el pacte arribava, no només a la concessió dels subsidis, sinó també a l’administració d’aquests. També en aquesta època les Corts reben un determinat poder judicial que els permet dictar sentències de compliment obligat.

La mort sense successió legítima de Martí l’Humà implicà l’arribada al poder dels Trastàmara (1412). Suposà un pactisme a la defensiva, enfront de l’autoritarisme de la dinastia castellana, que s’hi hagué d’adaptar, no sense conflictes.

L’acceptació del nou rei fou precedida de l’acceptació de les constitucions, i els pactes, als quals es veien obligats els seus successors. A més les Corts tenien com a principis el no poder legislar ni atorgar privilegis que anessin contra cap llei paccionada o contra cap bé públic.

És ara quan la Generalitat obté uns poders polítics per tal de vetllar per les Constitucions i les lleis, afegit a les responsabilitats fiscals que ja ostentava. A més el rei no podia dictar cap disposició sobre matèries que estaven sub iudice o bé incomplir les sentències judicials del canceller o vice-canceller, sorgint la institució de la Reial Audiència, amb el principi de separació dels poders judicial i executiu.

És en aquesta època que el pactisme esdevé un pretext per a mantenir el privilegi de classe o per a introduir reformes que afavoreixin els nous grups socials emergents.

Amb Alfons el Magnànim ressorgeixen els conflictes, les lluites amb Gènova el debiliten, havent d’arribar a cedir en molts aspectes (és una època que s’arriba a parlar de lleis comprades i pagades).

L’afavoriment per part del monarca als remences i a la Busca féu entrar les Corts en un enfrontament amb la monarquia. Les Corts quedaven neutralitzades per la igualtat de forces, i no es dubtà a anar a mètodes menys pacífics: és l’època de Carles de Viana i la guerra contra Joan II10. La Pau de Pedralbes, on no es reconeixien vencedors ni vençuts, ni rebel·lió ni rebels, hi ha qui la considera un autèntic monument jurídic del pactisme. Els fets, però, demostraren que hi havia hagut vencedors i vençuts.

Amb la Constitució de l’Observança (1481) s’aconseguí que Ferran II11 acceptés la doctrina pactista i que aquesta perdurés fins al 1714. La Constitució afirmava que poc valdria fer lleis si no eren per Nos i nostres oficials observades.

Durant l’època dels Trastàmara neix una escola jurídica catalana. La tasca d’estudiar les lleis no és fruit d’un treball de teòlegs o filòsofs, sinó obra d’advocats que forjaren llurs idees en els constants plets suscitats entre la monarquia i els diferents estaments del poble català.

Fins al S. XVII es mantingué una situació de relatiu respecte. La impossibilitat castellana de mantenir la seva política imperialista sense ajuts externs feu enfrontar, de bell nou, l’autoritarisme castellà (encarnat pel comte-duc d’Olivares) i les institucions catalanes. La Guerra dels Segadors fou el resultat d’aquest nou enfrontament que finalitzà al tornar a jurar el rei les constitucions catalanes.

El conflicte ressorgí amb l’absolutisme de Felip IV12. Desprès de la derrota a la Guerra de Successió l’absolutisme castellà s’instaurà al país.

Així, doncs, podem parlar de dos tipus de pactisme:

a) el pactisme històric fruit de les relacions entre el monarca i el poble.

b) el pactisme sociològic, un estil de viure que impregna bona part de la societat catalana.

Però els darrers anys s’ha mal fet servir el mot pactisme per a definir la manera de regular les relacions de Catalunya amb l’Estat. Amagant-se amb el desconeixament històric de la majoria de catalans s’ha volgut usar el mateix mot per a dissimular la impotència del nostre poble i les seves classes dirigents d’imposar la nostra raó com a col·lectivitat a autogovernar-nos.

L’actual mal anomenat pactisme, un pactisme rebordonit, no té res a veure amb el pactisme històric. Actualment se’ns amaga que Catalunya va ser, fins no fa gaire, un poble armat. Des de l’obligació de tenir lligat el ganivet del pa per Felip IV, passant per les tres guerres carlines, sobretot la tercera, i la recent guerra dels tres anys els fets ho demostren sobradament. És més, tenen més confiança, o desconfiança, en la nostra capacitat bèl·lica els mateixos castellans que no pas nosaltres mateixos, com ho demostra que a Catalunya es van tancar totes les fàbriques d’armament, mentre que no els fa cap por de mantenir-ne al País Basc.

Així arribem a la conclusió que el pactisme no és més un saber entomar les garrotades a canvi d’una pau social que recorda més la tant anhelada pax romana, com a instrument romanitzador, en aquest cas castellanitzador. Ben lluny queda el sentiment de les classes populars durant l’Edat Mitjana, les quals, segons Pierre Vilar, “no abandonaran un sentit més vague, però a vegades més violent, de grup; per a elles tothom qui no parla català és estranger”. O sense anar tant lluny, els anys trenta quan es preguntava qui hi havia a la festa major del poble es feia notar si hi havia un castellà, com una cosa estranya.

No podem amagar la nostra feblesa sota noms històricament gloriosos. Per vèncer cal ser conscients de quina és la nostra força.

Per pactar cal tenir quelcom per cedir, però quina és la única cosa que tenim per a bescanviar? El nostre ser com a poble, i això és, o hauria de ser innegociable.

Aquest escrit ha estat fet agafant com a base històrica el llibre de Jaume Sobrequés i Callicó, El pactisme a Catalunya, d’Ed.62, Barcelona 1982.

Notes

1. Codi consetudinari català del S XII

2. Pedro el Ceremonioso y los comienzos de la decadencia política de Catalunya de Ramon d’Abadal

3. La primera assemblea es celebrà a Toluges (Rosselló) el 1027, presidida per l’abat Oliba, bisbe de Vic.

4. València 1240-Vilafranca del Penedès 1285

5. Fórmula de jurament de lleialtat als reis de la Corona d’Aragó al S XV. Avui, 3/5/1992.

6. Girona 1327?-Perpinyà 1409

7. L’Autodeterminació de Catalunya, de Fèlix Cucurull. Ed. Tibidabo-1991

8. Madrid 1917

9. Balaguer, 1319-Barcelona,1387

10. Medina del Campo, Castella 1398-Barcelona 1479

11. Sos, Aragó 1452-Madrigalejo, Castella 1516

12. Versalles 1663-Madrid 1746

Bibliografia

  • Las doctrinas políticas en la Cataluña Medieval, de Francisco Elías de Tejada. Ed. Ayma, Barcelona 1950.
  • Diccionari d’Història de Catalunya, d’Ed.62.
  • Les Corts a Catalunya. Actes del Congrés d’Història Institucional. Generalitat de Catalunya-1991.
    • La creació del dret a Corts i el control institucional de la seva observança, de Josep Maria Gay Escoda.
    • Entorn de les darreres Corts catalanes a l’edat moderna: una institució periclitada?
    • El pactisme en l’origen de la crisi política catalana: les corts de Barcelona de 1413.
  • Pactisme o absolutisme a Catalunya: Les grans institucions de govern (S XV-XVI), per Tomàs de Montagut i Estragués. A Anuario de estudios medievales, CSIC, n.19 Barcelona 1989.
  • L’Autodeterminació de Catalunya, de Fèlix Cucurull. Ed. Tibidabo-1991.
  • Notícia de Catalunya, de J.Vicens Vives, Ed.Àncora-1960, pp107-120.