El nucli polèmic de quaderns de l’exili

Recordem que Quaderns de l’Exili, d’aparició en principi mensual encara que de fet no sempre es va complir aquest ritme, va ser publicat a Mèxic entre setembre de 1943 i l’abril de 1947. D’un tiratge de poc més de mil exemplars s’anà enlairant fins a assolir els quatre mil en el darrer número, el 26.

L’equip de redacció i alhora fundadors estava format per Joan Sales, Raimon Galí, Lluís Ferran de Pol i Josep M. Ametlla, però hi hagué col·laboradors habituals com Pere Calders, Josep Pijoan, Vicens Riera-Llorca, Vicens Guarner, Josep M. Miquel i Vergés, Agustí Cabruja, Feliu Elias, Perez-Farràs, Masades de Segura, E.T. Lawrence, Marc Vallés, Jordi Arqué, J. A. Aiguadé i Cortés, Carles Cardó, Bosch Gimpera, etc.

Els membres de l’equip de redacció representen, segons paraules de Jaume Fusté, la “generació sacrificada”, és a dir, una generació que –molt joves encara– hagué d’encarar-se a fets cruents: la guerra al front i després nou anys a l’exili.

Tots aquells anys de convulsions –Segona República i guerra– marcaren preses de posició i postures ideològiques punyents. Quaderns de l’Exili esdevé una presa de consciència, és una veu que lluita per ocupar un lloc dins aquell caos resultant. I és, per aquesta raó, una revista combativa i no d’enyorances. Tampoc és una revista literària ni de lluny poètica. No volgueren adoptar una postura enyoradissa ni obrir un capítol a les lamentacions, sinó que es mantingueren en una actitud ferma de realitat, és a dir, de crítica i recuperació, i sobretot de futur. Aquí resideix el seu mèrit.

Aquesta actitud es fa palesa en l’editorial del primer número, de l’any 1943, on defineixen els objectius que perseguien. Per una banda, són molt crítics amb el que denominen “cultureta” i que veuen com l’acumulació d’opinions més o menys arbitràries de diverses capelletes; en segon lloc, estableixen que la Nació ha de ser el punt de referència comuna “per sobre de tots nosaltres”; en tercer lloc, exposen uns principis concrets en l’àmbit polític i social que són els següents: “1r. Catalunya, València i Balears són tres països i una sola Nació. 2n. La Nació podria formar una Confederació –occitana, hispànica, romànica o europea. 3r. Necessitat d’un exèrcit al servei de les institucions. 4t. Règim d’igualtat econòmica i social per a tots els ciutadans. 5è. La cultura ha de basar-se en els caràcters nacionals i posada al servei de l’home. 6è. “El Desastre Nacional” ha de constituir el començament d’una època nova”.

A la vista d’aquesta arrencada del primer número, no és estrany que Quaderns de l’Exili no sintonitzés amb els òrsides.

L’equip de Quaderns tenia l’any 1931, amb lleugeres variacions, prop de vint anys. Eren estudiants a la universitat abans de la revolta del 36. Cal situar aquestes dates perquè són clau per entendre el seu antinoucentisme. És cert que Ors i tot l’aparell noucentista estaven liquidats, però restava tota una generació postorsiana i postcarneriana que continuaren –encara que en fossin molt crítics– la línia començada l’any 1906. Entre aquests “neonoucentistes” com els anomenava Fuster, hi trobem Crexells, Folguera, Carles Riba, Jordana, Carles Soldevila, Joan Oliver, etc. Els redactors de Quaderns ja són d’una altra generació; i, com diuen ells, no són importants, la qual cosa els permet mirar-se els esdeveniments sense el llast de posicions fixades.

El primer article del número 1 té un títol prou significatiu: “Contra l’obra de Josep Carner”, de Ferran de Pol. No hi ha cap crítica formal a la seva poesia; l’única cosa que l’articulista no li perdona és que tot un “príncep dels poetes” sigui el primer que a l’exili escrigui una obra de creació en castellà. L’autor es dol pel fet que abans del 39 “la llengua era la pàtria” i, això, considerat com un axioma. També és de l’opinió que: “Avui dia, es vulgui o no es vulgui, tota mena de Prínceps –i els de la poesia no n’estan exceptuats–, són o han de ser constitucionals; és a dir, que no tenen poder per a desfer les lleis que ells mateixos, amb la màgia de la seva paraula, han ajudat a crear. La Pàtria està per damunt de tot poeta, per alt que sigui l’imperi que exerceixi”.

L’article que explica més el ferotge antinoucentisme de Quaderns és el que s’intitula “Els òrsides”, de Joan Sales (número 12, març-abril 1945, pàgines 8 i següents). L’autor considera que una de les causes del “Desastre nacional” fou Eugeni d’Ors, perquè “…l’Ors i la seva escola representaven –o volien representar– un esperit de saló, de refinat intel·lectualisme, d’exquisida aristocràcia”. Per Sales, les idees d’Ors són confuses, contradictòries i abstractes. Així, “…l’Ors se’n va anar, però van quedar els òrsides”, que pogueren segui sent òrsides, sense l’Ors.

La seva influència va ser tan funesta perquè abans els homes escrivien a impuls d’un ideal. Posa com a exemples l’ideal religiós de Llull o l’ideal de l’imperi català de Ramon Muntaner o el femení d’Ausiàs March, etc. En canvi, tant el doctor Vicens Garcia com l’Ors i els seus deixebles escriuen per escriure i per a ells l’escriure és com un joc. Joan Sales els compara: “Tots dos van conèixer una glòria enorme; tots dos van exercir una influència abassegadora durant un llarg període (més d’un segle el rector i prop de mig l’Ors); tots dos van concebir la literatura com un joc frívol, a base sobretot d’ironia; tots dos van voler universalitzar la literatura catalana a base d’introduir-hi tota mena d’influències estrangeres a la moda del seu moment”.

Els homes de la Renaixença, en canvi, “…no es deien intel·lectuals i no parlaven mai de la cultura; aquestes dues paraules tan lletges no es van divulgar entre nosaltres fins entrat aquest segle”. “Són conceptes nascuts de la vulgaritat civilitzada d’ara –de les jungles urbanes– com deia Miquel Costa”. Evidentment, allò que més retreu als noucentistes fou que van voler trencar d’arrel amb tot el moviment de la Renaixença. “El mateix mot Renaixença desapareix del lèxic, si no és aplicat al passat, com si consideressin que ells ja estaven renascuts, que tot ja estava fet, que ja no hi havia res més a desitjar des del moment que havien aparegut ells, els òrsides. Geogràficament, una part molt considerable de la nació, quasi la meitat, el País Valencià, queda oblidada”. També rebutja que es consideri la nació com a sinònim de llengua o cultura. Per altra banda, “…s’arriba a la monstruositat de creure que la vocació militar és incompatible amb la catalanitat”. Aquest és un dels fets, per ells més important, que contribuí al fet que la guerra es perdés.

La influència estrangera la troba provinciana i decadent. I ho corrobora demostrant que van ser Verdaguer i Guimerà, les obres dels quals van ser traduïdes a molts idiomes mentre que les dels òrsides només arriben a esdevenir locals. Aquí cita dos neonoucentistes: “Carles Soldevila, òrsida i gal·lòman dels més significats parlava del “deliciós abisme de la influència francesa”. Joaquim Folguera encoratjava Josep Carner en els seus intents de “gal·licització filològica del català”.

Per últim cal assenyalar, per contrast, quina és la seva opinió sobre les teories orsianes: “la natura no és de cap manera una invenció de l’art, com predicava l’Ors, sinó que la seva existència enclou un misteri que ens inspira el màxim respecte. L’home no és un producte de la cultura –cosa que el faria igual a una cassola de ceràmica o a un ninot de terracota–, sinó un ésser d’una dignitat tan alta que ja, per damunt d’ell, només són possibles éssers que escapin al testimoni dels sentits”.

Aquest article resumeix, en bona part, la postura de Quaderns enfront la cultura que es respirava a la Barcelona de preguerra i guerra. En general, tots els redactors subscriuen aquests postulats, que es fan evidents tot al llarg dels números publicats, tant en els articles com en les crítiques a llibres, fins i tot en la secció “Gaseta de l’exili”. Els exemples en són innombrables. El Sr. Soldevila i el Sr. Folguera constitueixen unes de les víctimes més escarnides.

Una altra polèmica notable fou la que mantingueren amb Joan Oliver. També en Joan Sales fou qui s’encarregà de dur-la a terme en un article intitulat “El Senyor Oliver de Sabadell” (número 13, maig-juny de 1945).

Es tracta de la contesta a un article “violentíssim” publicat a la revista Germanor de Santiago de Xile de Joan Oliver, el qual insistia en “la suspensió de les lluites armades entre els pobles” i es carregava la postura de Quaderns que creia en la necessitat d’un exèrcit català, mentre que Oliver deia: “…és encisador i reconfortant el sentiment antimilitarista, més ben dit antimilitar dels catalans. És un tret deliciós de poble civilitzat que no ens hauríem de perdre!”.

Igualment, li desagrada que el Sr. Raimon Galí, en un article sobre temes militars, signi com a capità d’artilleria. Es comprèn que les opinions de Joan Oliver treguin de polleguera la gent de Quaderns. Ells havien fet la guerra al front mentre que el Sr. Oliver restava a la rereguarda organitzant biblioteques o dirigint revistes que havien estat confiscades. Per això comenta: “Es veu que la salut se li altera, al Sr. Oliver de Sabadell, quan sap que algú va fer la guerra no des dels periòdics de la reraguarda –el Meridià, per exemple–, sinó en una bateria de canons o una companyia de granaders. No ha caigut que si la guerra va poder sostenir-se durant prop de tres anys és perquè algú la feia; o potser s’imagina que el que impedia el Franco d’avançar més de pressa eren els seus articles del Meridià! Algun dia parlarem amb més calma d’aquests que, en mítings o periòdics, durant la guerra, atiaven els altres a anar-hi, i ara es diuen pacifistes i es posen nerviosos si se’ls parla de la guerra i dels que la van fer”.

La polèmica, que continuà amb notes i contranotes, sobrevisqué l’exili i arribà fins als anys seixanta. Raimon Galí, en el seu llibre Recalada, explica que anaren a demanar a uns prohoms la suspensió d’una representació teatral pels fets del Palau, “però ens van dir taxativament que l’acte més patriòtic possible era fer la representació com si res. Que la cultura catalana estava per damunt de tot. Aquestes darreres paraules, d’un resistent sense riscos, eren decisives per convèncer la gent de l’Agrupació i em feren saltar sobre el personatge, que és l’únic que anomenaré. El Sr. Joan Oliver, Pere IV, el qual, ja des d’Amèrica havia tingut el mal gust d’insultar la generació que va fer la guerra. D’acord amb un article seu, resultava que jo era un feixista perquè feia memòria dels nostres morts, als Quaderns de l’Exili” (pàgina 194).

Amb el Sr. A. Hurtado i el Sr. Tasis mantingueren, amb el primer, discussions polítiques, i amb el segon continuaren la polèmica sobre els òrsides. Els dos polemitzaven des de la tribuna de la revista editada a Perpinyà Quaderns d’Estudis Polítics, Socials i Econòmics. Però, val a dir que Rafael Tasis escriví que la revista Quaderns de l’Exili“és una de les publicacions catalanes més suggestives, des del punt de vista literari i ideològic, que s’han editat fora de Catalunya”, com explica Albert Manent.

Així doncs, per la gent de Quaderns, la Renaixença constituïa el punt de partida del redreçament de la nació catalana. I, per aquest motiu, consideren el “Desastre Nacional” com el trencament i el camí cap a una segona Renaixença.

D’aquí que reivindicaren les figures literàries de Verdaguer i Guimerà, sobretot. Tots dos hi tenen sengles números –el 13 i el 19– dedicats. Ferran de Pol explica com va determinar, per primer cop, la data del naixement de Guimerà demanant la seva partida a Canàries, ja que fins aleshores a ningú se li havia acudit fer-ho. Quaderns de l’exili dedicà molts articles als clàssics catalans, des de Joanot Martorell fins a Costa i Llobera, el qual fou un mestre per a ells. Respecte a Maragall mantingueren un silenci respectuós i l’única vegada que el citen és per transcriure un text del poeta sobre la Mare de Déu de Montserrat a l’últim número. Per altra banda, consideraven que la Renaixença no corresponia només al món de les lletres sinó que abastava tots els camps de la societat catalana, és a dir, el dret, els costums, les institucions, l’exèrcit, etc.

Congruents amb la seva crítica als òrsides, el seu “Ideari” (punt número 5) diu: “Defensem la cultura basada en els caràcters nacionals i posada al servei de l’home. Rebutgem l’intel·lectualisme, la deshumanització i la supèrbia de tota manifestació que s’anomeni cultural a si mateixa però que pretengui sobrepassar o menystenir l’home. Rebutgem una cultura sense contingut i que es nodria indefinidament dels seus propis residus. Entenem que l’home val més que el seu rastre, el contingut més que el continent, el pensament més que la forma. Ambicionen un estil directe, senzill i digne, subordinat a l’obra”.

Aquesta ideologia la mantingueren tot al llarg de la vida de la revista i, certament, explica el seu antinoucentisme i la seva oposició a les “culturetes” del país i de l’exili. Raimon Galí posa com a objectiu de Quaderns: “Posar un aturador al curanderisme i a la xarlatenaria desenfrenats que corren sota el nom de cultura catalana (…) venent la Pàtria als castellans pels trenta diners del catalanisme de cultureta”. Acaba el seu article “Ressentits” (número 22, 1946) afirmant: “Contra cultura, humanitarisme i universalitat oposem ciència, humanisme i universitat”.

La primacia espiritual atorgada per Quaderns a la nació i al seu sentit pràctic i polític queden palesos en la darrera pàgina del darrer número, on hi ha una nota que s’intitula “En tancar l’edició”. Val la pena citar-la perquè és molt representativa de l’esperit que animava la revista. Diu així: “L’aplec de Montserrat ha superat totes les esperances. Una gernació immensa, que alguns corresponsals estrangers van calcular entre cent cinquanta i dues-centes mil persones, va desfilar a Montserrat el dia de l’entronització. La nit anterior grans fogueres havien estat enceses a tots els pics principals recordant les que es van encendre en una altra històrica ocasió. En el moment de l’ofici, va aparèixer una immensa bandera catalana sobre el cim més alt d’aquells volts, i la multitud va entonar les notes solemnes del Virolai de Verdaguer. L’emoció del moment va ser indescriptible. La premsa liberal d’arreu del món ha dedicat extensos comentaris a l’esdeveniment, veient-hi un emocionant plebiscit de la Nació Catalana, impedida de fer-se sentir d’altra manera. A Mèxic ha estat El Nacional el periòdic que amb més encert n’ha parlat. En canvi, la premsa feixista i reaccionària ha silenciat la simbòlica festa o l’ha condemnada amb acritud. Els diaris falangistes espanyols han sortit amb articles violentíssims contra els patriotes catalans i contra la festa montserratina, que titllen de separatista. Promoguda pels falangistes hi ha hagut també una agitació de tipus lerrouxista per sabotejar-la; a Mèxic se n’ha fet eco una publicació grollerament anticlerical intitulada La Nostra Revista. La cursa de toros organitzada per aquests elements a Barcelona per el mateix dia 27, a fi de sabotejar el magnífic aplec nacional de Montserrat, va ser un fracàs; els barcelonins van obeir la consigna llançada pels homes de la Resistència, que els qui no poguessin anar a Montserrat es quedessin a casa seva, sense acudir a cap espectacle públic. Quasi simultàniament, un ample moviment nacionalista es va produir al País Basc, determinant una vaga general patriòtica a Bilbao. L’amplitud i l’empenta inesperada d’aquestes manifestacions populars de Catalunya i Bascònia –que formen un contrast tan acusat amb el conformisme de la resta de la Península– han impressionat fortament les esferes oficials i Franco, alarmadíssim, va decidir presentar-se de sobte al Principat i destituir els governadors civils de Barcelona i Biscaia. Felicitem-nos tots; el primer pas en ferm cap a la Segona Renaixença ha estat donat”.

La majoria de l’equip de Quaderns van tornar de l’exili l’any 1948. El primer acte que van fer va ser pujar a Montserrat la llàntia dels exiliats de Mèxic, la Vetlla de la Mare de Déu, tal com explica Raimon Galí al seu llibre Recalada.

Bibliografia

Quaderns de l’exili: edició facsímil, Ed. Estudis Nacionalistes, Col·lecció Documents, Barcelona, 1982.

Relleu: núm. 4, 30 de gener de 1984, dedicat a Joan Sales.

Castellet, J. M. i Molas, J.: Poesia catalana del segle XX, Ed. 62, Llibres a l’abast, Barcelona, 1980.

Fuster, Joan: Literatura catalana contemporània, Ed. Curial, Barcelona, 1982.

Galí, Raimon: Recalada, Ed. Estudis nacionalistes, Col·lecció Documents, Barcelona, 1984.

Manent, Albert: La literatura catalana a l’exili, Ed. Curial, Barcelona, 1982.

Molas, Joaquim: La literatura de postguerra, Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1966.