El nostre treball de cada dia
Marxem enmig de les boires i de la nit cercant la sortida auroral. I així avancem d’esma i donem voltes entorn de nosaltres mateixos. De vegades, després d’una forta embranzida que sembla dur-nos més enllà dels límits de la basarda, descobrim que resseguim la nostra pròpia petja… El fet meravellós és que, malgrat aquestes decepcions, continuem avant. Volem la claror dels altres. Estem convençuts que l’haurem. Això ens basta per compensar el nostre esforç.
La generació més jove contempla el nostre desfici. De bon antuvi li ha estranyat. Per què, aquesta intranquil·litat? No val més reposar? No tenen els braus llur pau? Ens interroguen amb tendre esguard, una mica esverats, perquè tampoc ells no comprenen. Després es posen també a marxar al costat nostre, moguts no sabem ben bé per quina intuïció, per quina solidaritat mística. En llur companyia esdevenim més valents, però també més confosos. Sabem que joves mans ens rellevaran en la corda de la sirga. Admirem llur docilitat, llur confiança. Però ens plauria de parlar-hi obertament, ensenyar-los totes les ferides. Com fer-ho? On comença el diàleg, si ben just sembla tenir preguntes per adreçar-nos? Hem de recular prou per a justificar cinc segles d’història?
A un fadrí del meu costat –qui sap d’on ha vingut i per què es troba ací–, li faig unes reflexions adients. No sé si m’escolta i si li interessa el que dic. No em respon, però irradia calor espiritual que reconforta. Ens doldria que dies a venir el decebés aquesta tasca i la renegués. No pas per nosaltres, sinó pel treball que ha esmerçat i per la candidesa amb què ha pres la seva mà a la sirga. El primer que li dic és que no hi ha cap recompensa ni cap guany en allò d’anar tirant i caminant; que potser el camí que seguim a les palpentes no ens durà enlloc; que el seu sacrifici haurà d'ésser permanent, tant més si sortim a la clariana del bosc i veiem el nord; que potser serem lapidats, si no de fet, sí d’intenció; i que, malgrat tot, estic content que sigui amb mi i que em reconforti amb les seves il·lusions.
Continua callant. Penso que no parlarà mai, perquè té arrelat un esperit de malfiança, envers tothom, i el seu caminar no té més justificació que en la comunitat dels Sants. Però, abans de recloure’m en el silenci, més dolorós que el seu, afegeixo alguns mots.
No em miris, esblaimat, d’aquesta manera. Trobarem el país i la clariana i ens desfarem de la nit i de la boira, si ens proposem realitzacions senzilles i concretes. Hem teixit massa astres i els hem posat massa amunt del cel per a les nostres forces. I ara no ens podem palpar ni els ossos. Per sirgar amb nosaltres –no te’n desentenguessis pas– el primer que cal és fer-te home i conèixer la teva mà, la teva testa. Ferma’t el cor, abomina l’irrealisme i pensa amb la lògica nua. Et proposo que dediquis a la comunitat el teu treball de cada dia; que no defugis des d’ara la responsabilitat que tindràs demà, quan seràs el capdavanter; que no rebutgis l’esperit de progrés ni menystinguis l’herència dels teus pares. I, sobretot, que pensis més en tot allò que hem construït i ens ha fet grans que no pas en les coses que ens han estat imposades a desgrat, per l’atzar del temps. Amb l’esperit de rancúnia i de revenja, propi dels esclaus, mai no seràs ningú, ni tampoc ho seran els teus. I així tu seràs la terra, i la terra serà teva.
Serra d’Or, novembre del 1960.
Aquest article fou l’últim de Jaume Vicens Vives. Va ser publicat a Serra d’Or en el número de novembre de 1960.