El neoconservadurisme i la seva memòria
No semblem gens disposats a entendre que els americans tenen dret a definir i defensar autònomament els seus interessos nacionals.
En Què és filosofia política? diu Strauss que hi ha coses que solament poden ser vistes tal com son si les observem amb una mirada desarmada. Provaré de fer meva aquesta actitud crítica.
Començaré recollint unes dades que el passat dimarts dia 3 apareixien en el Financial Times i segons les quals el 32% dels europeus consideren que els US són una amenaça per a la pau. Els veuen com la major amenaça per a l'estabilitat mundial, més gran que la de qualsevol altre Estat.
Entre els europeus, els espanyols són els més reticents amb els EUA. Un 46 per cent creuen que els US són l'amenaça més gran. Segons els intèrprets, això vol dir que els EUA tenen un greu problema de credibilitat a Europa. No estic segur que l'autèntic problema no sigui el nostre o, millor dit, la nostra percepció del món.
Entre nosaltres, a més, l'antiamericanisme va unit al propalestinisme. Diferents dades mostren que el percentatge d'espanyols a favor dels israelians (9%) és comparable al d'Indonèsia, Turquia i Pakistan, i una mica per sobre del de Jordània i Egipte. La mitjana occidental és del 35%. Evidentment, Espanya és també, en aquest cas, capdavantera del moviment políticament correcte del planeta.
Des del meu punt de vista els Estats Units han estat un "chollo" psicològic per als europeus. Si al llarg d'anys les seves tropes han estat les garants dels nostres drets, fins i tot del nostre dret a ser estalinistes, actualment la seva (suposada) maldat ens permet sentir-nos moralment superiors. I, curiosament, en projectar sobre ells la responsabilitat major dels mals del món, ens podem sentir descarregats de responsabilitats sobre la gestió del present.
El tema que ens ocupa, el de la memòria neoconservadora, és indissociable d'aquesta percepció europea dels americans. Probablement no hi ha hagut en la historia recent dels Estats Units cap altre grup que hagi estat més rebutjat, culpabilitzat i ridiculitzat per un ample ventall de gent benpensant que, en anteposar el prejudici al judici, s'ha estalviat l'esforç de llegir els seus textos. Incapaç de contrarestar la marea d'animadversió externa i interna que ha generat, el neoconservadurisme com a moviment visible i capaç de definir la política exterior dels Estats Units, s'ha autodissolt.
Això no vol dir que s'hagi autodissolt completament. Encara continuen existint el que podríem anomenar "neoconservadors irredents", com Charles Krauthammer (que defensa que la política exterior dels US ha de garantir la seva supremacia absoluta dins "a Unipolar World"), Norman Podhoretz (tercament convençut que estem vivim la "World War IV") o Max Boot (que no té cap inconvenient en sostenir que "the most realistic response to terrorism is for America to embrace its imperial role").
D'altres figures prou representatives del neoconservadorisme han reconegut obertament el fracàs de la seva política exterior: Francis Fukuyama, Richard Perle, William Buckler Jr., Andrew Sullivan i George Will. Fukuyama a més de reconèixer la incapacitat dels Estats Units pel que ha anomenat "State Building, ha renegat del conjunt del programa neoconservador. Segons la seva opinió, si en "The End of History", proposava un argument de tipus marxista per desvetllar el procés històric que a llarg termini conduiria cap a la democràcia liberal universal, les posicions efectives dels neoconservadors han acabat prenent un caire leninista, en postular la necessitat de dirigir acceleradament aquest procés mitjançant mesures de força. "Si el leninisme va ser una tragèdia en la seva versió bolxevic, ha retornat com una farsa quan ha estat practicat als Estats Units". Com a alternativa conservadora per a la política exterior conservadora Fukuyama proposa la recuperació del wilsonisme.
Per entendre de manera cabal el llegat neoconservador potser és més rellevant atendre al que diuen dos dels més notables fundadors del moviment, Irving Kristol i Gertrude Himmelfarb.
Irving Kristol, que va definir els neoconservadors com liberals assaltats per la realitat, va escriure el 25 de agost de 2003 en The Weekly Standard un important article titulat "The Neoconservative Persuasion" en el qual pretenia recollir el legat neoconservador de la següent manera:
- El neoconservadurisme no ha estat un moviment, sinó més aviat una "persuasió" que es va proposar repensar el conservadurisme per a "convertir el Partit Republicà, i el conservadurisme en general contra els seus propis desitjos, en un nou tipus de projecte polític capaç de governar una democràcia". El seu objectiu històric va ser fer del republicanisme un partit de govern, la qual cosa es va aconseguir amb la gran síntesi republicana de Reagan.
- El neoconservadurisme va ser la primera variant americana del conservadurisme del segle passat. Mira cap al futur, no és gens nostàlgic.
- És diferent del neoliberalisme. Accepta que un cer dèficit fiscal és inherent a la pròpia natura de la democràcia. La democràcia no pot evitar un cert grau de demagògia política i, per tant, d'imprudències pressupostàries. Els neoconservadors són fills del New Deal.
- No comparteixen l'ansietat hayekiana envers l'Estat. La missió de l'Estat no es redueix a garantir el creixement econòmic. Cal defensar l'"estatalitat" (stateness): Els governs hi són per dirigir el país no per servir-los.
- El text preferit pels neoconservadors sobre política exterior, gràcies al professor Leo Strauss de Chicago i Donald Kagan de Yale, és La Guerra del Peloponès de Tucídides. De Tucídides, han après que el patriotisme és un sentiment natural i saludable que ha de ser animat tant per les institucions privades com públiques. El govern mundial és una idea terrible perquè pot conduir a una tirania mundial. Les institucions internacionals que condueixen cap un govern d'aquesta mena han de ser contemplades amb les més profunda prevenció. El polític ha de saber, en primer lloc, diferenciar l'amic de l'enemic. Això no és tan fàcil com sembla i les dues guerres mundials ho manifesten. Moltes persones intel·ligents comptaven l'URSS entre els amics. Als anys 40 Koestler era un excèntric a París, entre els Merleau-Ponty, els Sartre i les Simone de Beauvoir, per a aquests, la grandesa d'Stalin es trobava en la seva decisió de subordinar la moralitat a la història. En aquest sentit, es pot dir que és progressista qui té més confiança en la història que en la moralitat.
- Respecte a la política exterior, una nació petita té fonamentalment interessos econòmics, però una gran nació no pot relegar els seus interessos ideològics, que en el cas dels Estats Units són l'expansió de la democràcia.
La rellevància del valors és decisiva en una democràcia liberal doncs, com va ressaltar Daniel Bell (The cultural contradictions of capitalism, 1976) el capitalisme porta en el seu si una contradicció inherent. L'economia capitalista requereix pel seu efectiu funcionament unes determinades restriccions, una certa autodisciplina i un hàbit arrelat de diferir les gratificacions. Al mateix temps, però, estimula publicitàriament l'hedonisme i una certa ansietat per la satisfacció immediata dels desitjos. Aquesta contradicció entre els hàbits requerits per a la producció i pel consum no pot deixar-se abandonada a la seva sort, més aviat requereix la màxima atenció política per mantenir fins on sigui possible la supremacia dels valors associats a la producció sobre els valors associats al consum. Himmelfarb veu en el present una tendència creixent a oblidar el valor treball en benefici de l'oci de manera que en certa manera hi ha la sensació que és possible generalitzar el que Adam Smith descrivia com el "people of fashion". Ara bé mentre el "people of fashion" del temps d'Smith tractava els seus vicis de manera indulgent per considerar-los privilegis del seu status social, en el present, el predomini del component hedonista de capitalisme ha fet creure a molts en la possibilitat d'universalitzar aquest manera de vida indulgent de manera que determinats vicis són tractats com a drets humans i fins i tot com a valors. El predomini del "people of fashion" significa de manera inevitable l'oblit que, com defensava Montesquieu, la virtut és el caràcter distintiu d'una república.
Himmelfarb ha considerat absolutament imprescindible donar suport amb tota la seva força l'actual "religious revival" americà, que ella veu en clau tant política com moral. Si la separació constitucional entre religió i Estat és inqüestionable, això no implica una separació equivalent de la religió i la societat. En aquest sentit reivindica l'herència de la Il·lustració anglesa (que a diferència de la francesa no va ser antireligiosa) en la conformació del règim americà.
El suport de la religió va acompanyat del de les altres instàncies mitjanceres de la societat civil que serveixen de contrapès dels excessos de l'individualisme i de l'estatalisme i, per tant, permeten lluitar contra els gran perills polítics del present: el multiculturalisme, la balcanització interna, el relativisme i l'expansió del nihilisme europeu.
El President Bush va ser plenament conscient que el seu segon triomf electoral depenia de la seva capacitat per connectar amb aquest moviment de regeneració religiosa i moral que recorria el país. I, de fet, tots els analistes van estar d'acord en què la mobilització de l'electorat religiós va tenir un efecte absolutament decisiu en el seu triomf. El van votar el 60% del electors protestants i el 51% dels catòlics. Tenia raó el titular del New York Times que el 4 de novembre de 2004 deia el següent: "Electoral Affirmation of Shared Values Provides Bush a Majority". La mateixa opinió era la de Le Monde un dia després: "La priorité accordée aux valeurs morales a profité à George Bush". Aquest mateix diari afirmava que els demòcrates s'estaven plantejant com connectar amb els valors morals de la gent. Però –afegia– no és gens clar que el Partit Demòcrata sàpiga quines són les seves conviccions. Es troben molt dividits en qüestions morals decisives com l'avortament i el matrimoni gay.
Si és cert que no hi ha hagut president dels Estats Units, especialment si ha estat republicà, que no hagi conegut el desdeny dels europeus, el cas del president Bush ha estat especialment revelador del predomini europeu del que podrien anomenar "estratègia burleta" en el tractament mediàtic dels assumptes que tenen a veure amb els Estats Units.
Evidentment, els europeus ens creiem moralment superiors als americans i no semblem gens disposats a entendre que els americans tenen dret a definir i defensar autònomament els seus interessos nacionals. De vegades sembla, fins i tot, que no acabem d'acceptar que la primera potència mundial no es faci voluntàriament el harakiri per satisfer les nostres suspicàcies. Sovint sembla, també, que els europeus contemplem els americans com la font de tot mal, no tant peque siguin ontològicament dolents, sinó per la seva persistent convicció en l'existència efectiva del mal en el món.
Des de l'altre costat de l'Atlàntic, les coses es veuen de manera ben diferent. A Kosovo, a Rwanda i a Darfur els americans redescobreixen una i altra vegada la nostra alarmant incapacitat fins i tot per posar ordre a casa nostra. Estan equivocats en creure que no es pot comptar amb nosaltres si es tracta d'assumir riscos? Qui millor va reflectir les suspicàcies americanes contra els europeus va ser el neoconservador Paul Kagan, tant en Of Paradise and Power ("els americans són de Mart i els europeus de Venus") com, especialment, en Power and Weakness, on diu literalment "It is time to stop pretending that Europeans and Americans share a common view of the world, or even that they occupy the same world". Però podríem recollir també les crítiques de Mark Lilla quan suggereix que els europeus sentim vergonya de ser eurocèntrics. En cap altre continent –afegeix- hi ha més partidaris de "l'altre". L'altre ha estat investit pels europeus, especialment pels intel·lectuals francesos, amb la categoria de "sans culotte honorari".
Ara bé, podria ser que després de l'elecció de Merkel, a Alemanya, i de Sarkozy, a França, s'hagin acabat definitivament els temps en que a Europa valia més equivocar-se amb Sartre què, tenir raó amb Aron. Un bon nombre d'hereus directes o indirectes d'Aron (Jean-François Revel, Marcel Gauchet, Pierre Manent, Alain Finkielkraut, André Gluscksmann, Bernard Kouchner...) manifesten oberta i clarament la seva vocació atlantista, al mateix temps que comparteixen una concepció hobbesiana de la política exterior i un profund escepticisme sobre les possibilitats de modificar la natura humana. Recordem que va ser Revel qui va formular per primera vegada el concepte de "dret d'ingerència", que posteriorment Bernard Kouchner i el professor de dret internacional Mario Bettati van reformular com "deure d'ingerència", en clara oposició a la política exterior de Chirac. Podem afegir que un teòric de l'alliberació sexual com Pascal Bruckner, ha manifestat públicament sobre Sarkozy: «J'apprécie ce qu'il dit sur l'éducation ou sur le patriotisme. On a besoin d'un candidat courageux, qui prenne des risques.» Evidentment, immediatament han estat tots ells etiquetats pejorativament com "els nous reaccionaris". En qualsevol cas, personalment no tinc cap dubte que la perplexitat del Nouvel Obs respecte a la "droitisation des intellos" no ha fet més que començar.
Si Angela Merkel ha substituït amb un suport creixent de la població alemanya dos líders carismàtics del 68 alemany, com Gerhard Schroeder i Joschka Fischer, Sarkozy s'ha posicionat clara i rotundament contra l'herència del 68 francès. I ho ha fet amb un vocabulari que té una flaire inconfundiblement neoconservadora. Tant és així que el 10 de maig de 2007 el diari Le Figaro entrevistava una de les figures notables del neoconservadurisme americà, Richard Perle, interessant-se sobre aquesta qüestió. "Sóc reticent a etiquetar el pensament dels altres –va contestar Perle–. A més, el terme «neoconservador» és avui gairebé buit de sentit. Sarkozy em sembla una persona reflexiva, intel·ligent, pragmàtic, que sembla alliberat de l'obsessió gaullista de desmarcar-se dels Estats Units". El periodista continua l'entrevista amb una pregunta que Perle no contesta, però el seu silenci és prou expressiu: "Sarkozy es desmarca del maig del 1968, denuncia els tractes de conveniència amb els dictadors, confessa la seva amistat per Israel. No us reconeixeu en aquests valors?"
Des del meu punt de vista, el discurs de Sarkozy a Bercy el 29 de abril de 2007 no és cap altra cosa que una apropiació europea de l'ideari neoconservador. És un text que animo a llegir amb cura, per la seva profunditat i complexitat, però em permeto ressaltar algunes idees que considero prou significatives:
- L'afirmació que França està patint una "crisi moral" que és, bàsicament, una "crisi d'identitat".
- Entre les causes d'aquesta crisi es troba en primer lloc el menyspreu dels valors de la República: els "nostres" valors.
- La reivindicació de la política i de la moral davant l'escepticisme.
- La necessitat de política significa necessitat de nació: "La nation ce n'est pas que l'identité. C'est aussi la capacité à être ensemble pour se protéger et pour agir. C'est le sentiment que l'on n'est pas tout seul pour affronter un avenir angoissant et un monde menaçant".
- Crítica al Maig del 68. "Le mot 'morale' ne me fait pas peur. La morale, après mai 68, on ne pouvait plus en parler (...). Mai 68 nous avait imposé le relativisme intellectuel et moral. Les héritiers de mai 68 avaient imposé l'idée que tout se valait, qu'il n'y avait aucune différence entre le bien et le mal, entre le vraie et le faux, entre le beau et le laid. Ils avaient cherché à faire croire que l'élève valait le maître, qu'il ne fallait pas mettre de note pour ne pas traumatiser les mauvais élèves, qu'il ne fallait pas de classement. (...) Ils avaient cherché à faire croire qu'il ne pouvait exister aucune hiérarchie de valeurs".
- La reivindicació de l'escola republicana, que considera liquidada pel ideari del 68. "Voyez comment l'héritage de mai 68 a liquidé l'école de Jules Ferry qui était une école de l'excellence, une école du mérite, une école du respect, une école du civisme, une école qui voulait aider les enfants à devenir des adultes et non à rester de grands enfants, une école qui voulait instruire et non infantiliser, parce qu'elle avait été construite par de grands républicains qui avaient la conviction que l'ignorant n'est pas libre".
- La reivindicació del valor "treball". L'esquerra "depuis mai 68 a cessé de parler aux travailleurs, de se sentir concernée par le sort des travailleurs, d'aimer les travailleurs parce qu'elle rejette la valeur travail, parce que la valeur travail ne fait plus partie de ses valeurs, parce que son idéologie à elle ce n'est pas l'idéologie de Jaurès, ce n'est pas l'idéologie de Blum qui respectaient le travail, qui aimaient les travailleurs, son idéologie à elle c'est l'idéologie du partage du travail, des 35 heures, de l'assistanat. La crise du travail est d'abord une crise morale dans laquelle l'héritage de mai 68 porte une lourde responsabilité. Je veux réhabiliter le travail".
- El compromís amb la defensa internacional dels drets de l'home: "Je veux être le Président de la France des droits de l'homme. Je ne crois pas à la "realpolitik" qui fait renoncer à ses valeurs sans gagner des contrats. Je n'accepte pas ce qui se passe en Tchétchénie, ou au Darfour. Le silence est complice. Je ne veux être le complice d'aucune dictature à travers le monde. Je veux avoir le courage de faire ce que la gauche au pouvoir n'a pas eu le courage de faire".
Nota final: Voldria finalitzar amb una anècdota que, potser, té alguna cosa de categoria. Al llarg d'aquests darrers anys hi ha hagut una gran campanya de denigració del neoconservadurisme i de qui, sense cap criteri seriós, s'ha senyalat com el seu ideòleg, Leo Strauss. Doncs, curiosament, en els darrers anys el mullah iraní Mohsen Rezvani, de Qom, ha reivindicat el legat filosòfic de Strauss. Fins i tot es considera a si mateix un straussià, encara que en cap manera un neoconservador: "the American neoconservatives don't properly understand Leo Strauss".
Bibliografia
- Fukuyama, F.: State Building. Governance and World Order in the Twenty-First Century, Profile Books, Juliol 2004
- Fukuyama, F.: Democracy, Power and the Neoconservative Legacy, Yale University Press, 1966.
- Himmelfarb, Gertrude: Entre els seus molts llibres cal resaltar els següents: On Liberty and Liberalism: The Case of John Stuart Mill (1982); Marriage and Morals Among the Victorians(1987); The New History and the Old (1989); Poverty and Compassion: The Moral Imagination of the Late Victorians (1992); Victorians Minds: A Study of Intellectuals in Crisis and Ideologies in Transition (1995); The De-Moralization of Society: From Victorian Virtues to Modern Values (1996) i One Nation, Two Cultures (1999).
- Lindenberg, Daniel: Le Rappel à l'ordre: Enquête sur les nouveaux réactionnaires, Seuil, 2001.
- Timothy Garton Ash: "Soldiers of the Hidden Imam", a New York Review of Books, 3 de novembre de 2005.